Fins on estem disposats a aguantar?

Jo que pensava que el PP actuaria de manera diferent, amb l’objectiu de fotre’ns igual que sempre, però amb molta més ma esquerra.  Jo que creia que la dreta espanyola, lluny de repetir actituds del passat, ens les colaria amb vaselina i sense que la gran massa crítica ciutadana se n’adonés, amb la connivència dels grans mitjans de comunicació.

Ves per on, estava equivocat. El govern del PP s’ha emborratxat amb la majoria absoluta i ha embogit amb una sèrie d’accions que apunten unes formes de la dreta mes dura.

En primer lloc, les mesures econòmiques. Les retallades en serveis socials i la reforma laboral afecten exclusivament a les classes més febles de la societat. La pèrdua de drets socials s’està produint a una velocitat que fa por. Tot allò que ha costat dècades aconseguir, es pot perdre en pocs anys o mesos. La diferència de classes socials serà cada cop més evident i la fractura social més gran.

En segon lloc, la relació Catalunya-Espanya. La relació ja estava deteriorada per les múltiples saccejades polítiques. Els objectius que el nostre país s’havia fixat pel que fa a avançar en autogovern i millora del finançament s’han esvaït en els darrers anys. Ara però, el PP passa a l’ofensiva de manera descarada. La recuperació del Pla Hidrològic; la priorització de l’eix central en el transport ferroviari de mercaderies en detriment de l’eix mediterrani; el límit de deute imposat a Catalunya que ens obliga a estrènyer-nos el cinturó mentre altres comunitats continuen gaudint de barra lliure; l’atac a les institucions que mantenen viva la flama com ara Òmnium Cultural i un llarg etcètera. El més preocupant és que el govern de CiU te una mateixa tendència en matèria econòmica i de drets socials i, a més, està jugant amb foc pactant els pressupostos amb l’enemic del nostre país, tot esperant un plat de mongetes en forma de pacte fiscal que, lluny de la proposta electoral del concert econòmic, pretén rebaixar el dèficit fiscal català en només 6.000 milions d’euros.

En tercer lloc, la repressió. El que ha passat avui a l’Institut Lluís Vives de València no te nom. Que policies antidisturbis carreguin a cops de porra contra nois i noies menors d’edat és, com a mínim, il·legal. Se m’acudeixen molts qualificatius per a l’acció que la policia ha dut a terme avui; els políticament més correctes són brutalitat policial i repressió feixista; la resta de coses que em passen pel cap us les podeu imaginar i segurament encertareu. Tant de bó hi hagués una reacció massiva per part d’estudiants, mestres, pares i mares arreu de l’estat exigint la reparació dels fets i la dimissió i imputació de les persones responsables, començant per la delegada del govern a València.

I mentrestant, la societat es manifesta. El 10J, el 15M, el 19F, etc, etc, etc. Manifestacions multitudinàries que, tret del record de la data es queden en no res, perquè els que han d’escoltar la veu del poble miren cap a una altra banda. L’establishment polític i econòmic seguirà fent el seu camí perquè el que la societat reclama als carrers, no es manifesta a les urnes i no persevera en el temps.

La pregunta és: fins on estem disposats a aguantar? Perquè si volem canviar les coses i les manifestacions o les vagues no tenen conseqüència més enllà de la notícia del dia, potser s’hauran d’inventar noves formes de protesta. Tinc la sensació que la gent, en general, està disposada a sortir al carrer puntualment per protestar; però perseverar en la protesta requereix un esforç que fa temps que no es practica. D'altra banda les forces polítiques que defensem els drets socials hem de passar a l'acció. Més enllà del discurs i la declaració, ara hem de despertar consciències. És temps de lluita i la reacció no es pot fer esperar perquè perdem roba a cada bugada.