La partitocràcia: el mal de la política

Ens trobem de ple en el segle XXI. La societat ha canviat. Han canviat les formes de comunicar-nos, canvien les maneres de treballar, avancem cap a entorns més col·laboratius i més oberts. Les empreses que sempre han viscut d’esquenes a la col·laboració perquè s’ha practicat la competitivitat de forma ferotge, amb un alt nivell de desconfiança, ara se n’adonen que la col·laboració amb altres és una bona eina per lluitar contra la crisi.

Per contra, els partits polítics han evolucionat poc o gens comparat amb el moviment social que s’està produint. La partitocràcia és, en gran part, la causant d’aquest distanciament cada cop més evident entre la societat i els partits polítics.

La corrupció és, sense cap mena de dubte, el mal que més degrada la política en aquest país. Cada cop que afloren nous casos de corrupció resulta més difícil defensar aquelles persones que es dediquen a la política de forma honesta, quan n’hi ha moltes. La corrupció és la forma més abominable d’entre les que tenen el seu origen en la partitocràcia. Si existeix corrupció és perquè els sistemes de poder permeten generar dinàmiques d’opacitat gairebé infranquejables. I, cal tenir en compte també, que la corrupció permet comprar la voluntat de les persones.

Però la partitocràcia es practica a molts nivells i l’objectiu d’aquest escrit no és associar-la a la corrupció. No és aquest el cas. La partitocràcia és allò que és practica en els partits polítics i que va radicalment en contra del què prediquen. Resulta molt fàcil dir que vols un partit obert a la ciutadania, que no visqui d’esquenes als seus problemes, que practica la meritocràcia per davant dels favors personals. Però resulta molt difícil canviar les formes de lideratge per aconseguir que això sigui possible. Els lideratges basats en el manteniment d’un establishment i en rodejar-se d'un grup influent al seu entorn no afavoreixen l’obertura de la política.

Amb aquesta manera d’interpretar la política i el lideratge, sovint es talla l’herba que comença a créixer, enlloc de regar-la i cuidar-la per fer el jardí més gran i més vistós. Hi ha líders que prefereixen que hi hagi poca herba i tota sota la seva ombra. Un partit que va deixant tirades pel camí persones amb idees és un partit que es fa petit i mediocre.

Els grans partits perden la confiança de la ciutadania i penso que això és a conseqüència de la partitocràcia. El PP perd confiança a l’estat perquè prefereix defensar l’indefensable a donar la cara. El PSC perd confiança a Catalunya perquè la seva direcció prefereix tenir un partit petit i controlat abans que adaptar-se a la nova realitat del país i obrir-se a la seva gent.

No cal anar massa enrere per recordar com ERC va perdre la confiança de la ciutadania, en gran part per motius associats a aquesta manera de fer. La partitocràcia fa que els partits polítics projectin una mala imatge d’ells mateixos de portes enfora i, a més, fa que prenguin decisions que no van en la línia del que la ciutadania demana. Es genera una mena d’autisme polític.

Penso que, en aquest sentit, ERC parteix amb un avantatge clar. Tenim una segona oportunitat. Els darrers resultats electorals i la projecció que ens donen les enquestes així ens ho demostren. Però cal que aprofitem aquesta oportunitat. Si volem ser un partit gran hem d’actuar com un partit gran però amb les regles del segle XXI. Amb noves formes de lideratge, basades en la confiança i els mèrits i no pas en la compra de voluntats. Amb una manera més sensible i propera d'entendre els problemes dels nostres conciutadans. Un polític pot fer bé la seva feina quan no està lligat de mans i peus i quan no té la sensació de ser en deure amb ningú que no siguin els seus conciutadans.

Penso que a ERC hem fet un canvi important en aquest sentit i tinc la confiança que sabrem estar a l’alçada. Tenim un líder que convenç i que ens demostra tenir les idees clares. Penso que, en clau interna, ens transmet el fet que vol exercir un lideratge més propi del segle XXI. Res no és fàcil quan es tracta de canviar les coses, però per això estem aquí no? És el que la gent espera de nosaltres i, si volem ser el referent de l’esquerra nacional del nostre país, ens haurem d’esforçar per fer-nos grans. Perquè si ens fem grans tenim l’èxit assegurat, però si no ho fem l’èxit ens pot devorar sense pietat.