D’ençà que vaig escriure aquest article sobre la unitat que es demanava des de Solidaritat Catalana per la Independència, he mirat de mantenir una certa distància i respecte a l’hora de referir-m’hi a aquesta formació. En tant que formada per persones que es manifesten independentistes, el millor és no entrar en batusses que no ens aporten res a ningú.
També demanava en aquell article del mes de juliol de l’any passat, que Esquerra fes una passa endavant, amb generositat, per tal d’integrar al seu projecte persones provinents d’altres sensibilitats.
Doncs bé, ha estat Jordi Portabella qui, des d’abans del 28N, va començar a treballar en aquesta línia pensant en les eleccions municipals de Barcelona del proper 22 de maig. I el resultat d’una bona feina salta a la vista, amb la incorporació de Reagrupament primer i ara de Democràcia Catalana de la ma d’en Joan Laporta.
En aquest darrer cas ha estat així perquè en el si de Solidaritat hi ha una mena d’odi visceral cap a tot el que sona a Esquerra i també molt poca voluntat de practicar allò que predicaven abans del 28N, la unitat. Ja vaig dir en aquell moment que em semblava que la unitat que demanaven des de Solidaritat estava poc treballada. Ara puc constatar que de fet no la volien en realitat. Solidaritat ha mirat d’aprofitar un buit emocional d’ex votants d’Esquerra i certament van treure profit amb 4 diputats.
Ara la situació és diferent. La demanda d’unitat de l’Esquerra barcelonina ha estat honesta i generosa. En cap cas s’ha imposat cap candidat i lluny d’això, davant la possible discussió d’idoneïtat, s’ha proposat fer unes primàries obertes. L’excusa absurda de determinats sectors de Solidaritat ha estat que s’havia de trobar un candidat de consens que no estigués contaminat per cap pacte amb el PSC. Quina cosa més absurda, especialment venint de l’Uriel Beltran que va defensar el segon tripartit a capa i espassa fins els darrers mesos i d’en Lopez-Tena que com a president del Consell General de Poder Judicial per força ha tingut que tractar amb membres del PSC. Aquesta és la perspectiva de sumar? Tancar la porta a tot un perfil de possibles electors? Francament crec que no és aquest el camí.
Em produeix una sensació molt desagradable escoltar l’Uriel Beltran dient que en Laporta deixa “l’únic projecte independentista” per anar amb algú que dona suport al PSC. Això, a part de ser una mentida malintencionada només ho pot dir algú que te una ment molt limitada i, per tant, no te cap argument per justificar-ho tret d’atacar Esquerra. És lamentable l’actitud de l’Uriel, lamentable i menyspreable venint d’una persona que fins el moment en que va veure que el número que ocupava en la llista no era prou bo, va mantenir totes les opcions de figurar, una vegada més, en la llista d’Esquerra a les eleccions al Parlament. Sí, és així, l’Uriel volia repetir com a diputat amb Esquerra malgrat actualment va dient les mil pestes i ara, va de persona amb principis quan no se li han observat mai aquests principis.
L’Uriel passa per alt que en Jordi Portabella va dir no a pactar amb el PSC a Barcelona, mentre ell defensava el tripartit al Parlament. Les afirmacions que va fer en el sentit d’associar Portabella a tripartit són falses i ell ho sap, la qual cosa ho fa encara més perniciòs i demostra que, una de dos, o és un manipulador o és curt de gambals.
En fi, sigui com sigui el tercer espai, l’espai independentista i progressista creix a la capital. Ho fa sense aquells que els importa poc això de sumar per una causa comuna, però de la ma de Jordi Portabella s’ha fet de manera generosa i honesta. Qui no ho vulgui veure és que no mereix formar part d’un projecte com aquest.
5 comentaris:
Saps que passa?, que els independentistes de carrer malfiem d'ERC i, pel que fa als altres partits, no sabem on estem.
Tota aquesta moguda almenys servirà per treure caretes i saber qui és qui. Com en el vi, el solatge quedarà al cul de l'ampolla.
T'entenc, però no hi crec en les etiquetes. O s'és independentista o no s'és. No n'hi han independentistes de carrer, ni de salò, ni independentistes que o són més que d'altres. L'independentisme és una idea, un objectiu i podem discrepar en la forma en què s'ha d'arribar, però no en el que representa.
Més d'hora que tard la gent es treu la careta sempre i aleshores es veu què prioritza, si unes sigles o un ideal.
Estic totalment d'acord amb tu quan dius que el que hem d'esperar que la gent prioritzi l'ideal o les sigles, pero mentre això no passa el que no podem fer és anar.nos tiraent els plats pel cap. Perque llavors l'unica opció que els queda és fer-se forts dins del partit i deixar, una vegada mes, de prioritzar en aquest ideal que tots somniem.
Un català enfadat que encara intenta seguir sent amic de tothom.
Jo estic en un poble de la corona metropolitana i pertanyo a SI, vaig anar a una reunió amb la gent d'Esquerra per mirar d'anar junts a les municipals. La veritat és que haguéssim hagut de marxar de la reunió un minut després d'iniciar-la per tot el que van dir. Només d'entrada:
Què ja havien fet molta feina i tenien els 5 primers (febrer), que no estaven disposats a renunciar a les sigles, que els vots anaven a Esquerra i que aquesta població NO ERA LLOC per parlar d'independència. Més tard i després de xerrar una mica, se'ls va escapar que des de més amunt els podien tallar els collons o coll (no ho recordo exactament), amb el fet d'acceptar anar conjuntament a una llista no vinculada a Esquerra.
La veritat és que aquell dia la meva visió de la unitat va canviar radicalment, vull esmentar que a blogs i diaris abans d'aquesta reunió, havia enviat cartes intentat treballar cap a la unitat d'aquests dos partits.
Per cert, ara vaig sabent que hi ha moltes poblacions de la zona on reunions d'aquest tipus van anar de la mateixa manera.
Així que això de la unitat queda molt bé, però us asseguro que una gravació d'aquesta conversa feta publica podria fer molt de malt a Esquerra i la seva unitat.
Benvolgut anònim. No poso pas en dubte res del que dius. Però en el cas de Barcelona els fets han esdevingut tal com ho relato a l'article i la resposta dels màxims responsables de SI, especialment l'Uriel, ha estat molt decebedora. Tant de bó ben aviat ens adonem que l'esperit del 10J primer i del 10A després és el que ha de presidir la unitat independentista de debó. Jo hi estic per sumar sempre, amb un consens sense condicionants unilaterals.
Publica un comentari a l'entrada