Uniformes a les escoles al segle XXI?

En llegir a la premsa la proposta de la consellera Rigau d’obrir un debat al voltant d’uniformitzar als escolars de Catalunya, m’he traslladat a una època retrògrada que afortunadament no he arribat a viure. Aquelles imatges que he vist al cinema en què els alumnes anaven en pantalonet curt i les alumnes amb una faldilla de quadros m’han vingut de sobte al cap. I tot seguit he tingut la imatge del mestre passejant per la classe mentre dicta un escrit i va donant calbots als que es despisten una mica. Fins i tot potser amb un retrat del mandatari de torn darrera la taula del mestre. Quina bestiesa.

Tinc la sensació que l’actual consellera d’educació no és conscient que els estudiants del segle XXI viuen en una societat molt diferent a aquella que recordem en blanc i negre. En el món d’Internet, les xarxes socials, el Messenger, Skype, han d’anar els nois i noies d’aquest país en uniforme a l’escola? Evidentment que no.

Alguns dels arguments que exposa la consellera no justifiquen per a res impulsar una mesura així:

Argument 1: l’obsessió dels alumnes per saber cada dia què es posen. On és el problema en què vulguin decidir si es posen A o es posen B. Si això ho vincula als estereotips que marca la moda del moment, potser és molt més interessant provocar el debat entre els i les estudiants perquè facin una reflexió sobre aquesta qüestió i, perquè no, implicar als pares i mares. Obligar a dur uniforme per aquest motiu és poc democràtic per dir-ho suau.

Argument 2: La conveniència de vestir de determinades maneres en un ambient de treball. Qui fixa què és convenient i que no? Parlem de robes de cultures diferents a l’autòctona? Parlem d’un escot? Parlem d’ensenyar els calçotets per sobra d’uns pantalons de cintura baixa? O un tanga? Aquest és un tema que cal abordar en l’àmbit familiar. Gairebé tot adolescent o jove ha tingut que estirar als pares i mares per aconseguir fites en l’àmbit del vestuari o en l’hora d’arribar més tard a casa. Una forma de vestir no té per que condicionar una conducta en l’àmbit escolar. A la feina, en un despatx, cal que també posem de moda els uniformes?

Argument 3: Impulsar una indumentària més igualitària perquè les diferències siguin menys evidents. A quines diferències es refereix? Culturals? La diversitat no és dolenta com a tal i la indumentària és una forma d’exterioritzar moltes coses de nosaltres, a nivell cultural però també a nivell intel•lectual i de personalitat. Ser diferents no és ser dolents. Ara bé, si es refereix a diferències econòmiques aleshores ja em sembla d’un mal gust excepcional voler amagar les diferències enlloc d’afrontar-les. La societat es cohesiona recolzant a les persones amb menys recursos i atorgant les mateixes oportunitats per a tothom i no pas posant-hi al damunt de les persones un uniforme que amagui l’estatus econòmic de les famílies.

Argument 4: Vestir d’una manera que concordi amb l'activitat que realitzem. La consellera diu que per a fer esport vesteixes d’una manera i per anar a una festa d’una altra, que hi ha qüestions que no són estètiques. Bé, aleshores per anar al Parlament els hi demanem als diputats i diputades que es posin una perruca com es feia un parell de segles enrere? Per anar a una festa tothom es vesteix de la mateixa manera? Bé, potser a les festes que hi va l’honorable sra. Rigau sí, però hi ha festes on la gent vesteix com vol.

En resum, crec que la sra. Rigau hauria d’entendre que la indumentària és una forma quotidiana d’expressió cultural com tantes altres. El vestir és també una de les formes d’expressió corporal que tenim. Les persones, en general, tendim a voler encaixar en l’entorn en que ens movem i volem fer-ho en la forma de vestir, en el menjar, en la forma de parlar, en els acudits que expliquem, en la forma de saludar, de riure. I sí, els nois i noies d’aquest país també volen sentir-se acceptats en el seu entorn i, a més, resulta que en un sol institut pot haver-hi molts entorns diferents. Els demanarem també que escoltin la mateixa música? o que llegeixin els mateixos llibres?. Clar que també n'hi ha d'altres als quals no els preocupa gens si encaixen o no, però s'hi troben a gust.

Doncs com que ser diferents no és un problema, tenir dret a decidir quina roba et vols posar tampoc, mostrar diferències culturals tampoc, exterioritzar una imatge de nosaltres mateixos com a marca personal tampoc, aleshores jo li recomanaria a la sra. Rigau que prioritzi el que és important i que no és cap altra cosa que oferir un ensenyament públic de qualitat per a tothom i amb les mateixes oportunitats per a tothom; perquè és aquí on les diferències es fan més evidents i desactivar programes iniciats fa només una any, com la digitalització de les aules no és la millor manera. El govern actual s’ha trobat els deures fets i ben fets per a poder posar fil a l’agulla, amb un Pacte Nacional per a l’Educació consensuat amb gairebé tots els sectors implicats. Potser que ho aprofitin de veritat i es deixin d’excuses, perquè la crisi no pot afectar de cap manera a l’educació, motor del futur del nostre país.