El 14 d’abril de 2007, dia de la República, vaig iniciar
aquest camí del 2.0. Aquell dia vaig fer la meva primera entrada en aquest bloc
amb una petita benvinguda. D’aleshores ençà, amb aquest, ja en són 293
articles; alguns de més encertats, d’altres segurament no tant. Però això sí,
crec que el bloc m’ha permès créixer personalment i també, en algunes
discussions a través dels comentaris, adonar-me’n que hi ha punts de vista
diferents al meu, la qual cosa m’ha permès reflexionar i valorar les coses en
profunditat.
Poc després vaig incorporar-me a Facebook, tot just quan es
començava a parlar a Catalunya. Ben aviat li vaig agafar el gust. Ara amb prop de 2.912 amics i amigues
virtuals a Facebook i 566 seguidors a Twitter i amb la perspectiva del temps que
fa que en soc usuari (no sabria dir exactament quan vaig donar-me d’alta) m’atreveixo
a fer algunes valoracions.
La primera conclusió és que les xarxes d’aquells que ens
dediquem més o menys a això de la política són força tancades, encara que
siguin nombroses. Estic gairebé segur que 3 de cada 4 amics que tinc a Facebook
són catalans i independentistes, com jo.
A la xarxa es confirma aquella dita de “Deu els cria i ells s’ajunten”.
La segona conclusió és que a les xarxes triomfa l’originalitat
o aquelles coses trivials de les vides personals de cadascú. Per exemple pots
publicar un bon article o compartir una iniciativa política i el nombre de
comentaris pot oscil·lar, depenent del tema en concret, entre 5 i 10 comentaris
si no hi ha cap usuari que en faci sang o crítica destructiva. En cas de
comentaris ofensius o durs els comentaris poden arribar a 30 o 40. Però en el
meu cas el rècord de comentaris a una entrada de Facebook es va produir arrel d’una
consulta sobre si, un cop afaitat, estava millor amb barbeta o sense. 65
comentaris opinant sobre si devia deixar-me la barbeta un altre cop o si em quedava
tal com.
En la darrera campanya vaig participar en l’equip 2.0 de la
candidatura. La veritat és que vam ser la candidatura més activa a la xarxa;
tant que de vegades vam fregar la hiperactivitat. Però crec que vam cometre el
mateix error que cometen tots els polítics quan estan de campanya. Vam basar la
campanya en valorar quantitativament la presència a la xarxa enlloc de fer-ho
qualitativament.
Les persones que tenen un perfil a la xarxa, ja sigui
Facebook, Twitter o Google+, fugen dels missatges polítics. L’efecte taca d’oli
pot resultar contraproduent per massa repetitiu. El que cerca la gent en
general és conèixer altres persones i valorar què els agrada i no què
repeteixen com a lloros; què en pensen ells i no què ofereix un partit polític;
quines coses fan ells i no quines coses fan els seus líders. Un exemple: xatejar
amb un catedràtic italià que està molt interessat en el catalanisme polític no
te preu.
Jo he arribat a la conclusió que els polítics hauríem d’utilitzar
les xarxes per parar atenció i intercanviar impressions amb persones que no
tenen perquè pensar igual que nosaltres. Al cap i a la fi, si ens rodegem només
de gent afí i que només ens digui què be que ho fem ens passarà com aquell
emperador al que tothom li deia que portava un vestit preciós quan en realitat anava
despullat. I si ens rodegem de crítics agressius tampoc no en traurem res de positiu.
El que cal és establir diàleg i per a fer-lo hem de trobar la manera de
provocar-lo. Hem de cercar vies de cooperació a les xarxes socials. Cooperació
en forma d’intercanvi d’idees.
Tal com va apuntar l’Ernest Benach en el seu llibre “Política
2.0”, a la xarxa tindràs més èxit si ets tu mateix. Ara que ja fa un temps que
ens movem per les xarxes ha arribat el moment de ser innovadors. S’accepten
idees!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada