dijous, 22 de setembre del 2011

Xarxes i política. Innovar o fracassar.


El 14 d’abril de 2007, dia de la República, vaig iniciar aquest camí del 2.0. Aquell dia vaig fer la meva primera entrada en aquest bloc amb una petita benvinguda. D’aleshores ençà, amb aquest, ja en són 293 articles; alguns de més encertats, d’altres segurament no tant. Però això sí, crec que el bloc m’ha permès créixer personalment i també, en algunes discussions a través dels comentaris, adonar-me’n que hi ha punts de vista diferents al meu, la qual cosa m’ha permès reflexionar i valorar les coses en profunditat.
Poc després vaig incorporar-me a Facebook, tot just quan es començava a parlar a Catalunya. Ben aviat li vaig agafar el gust.  Ara amb prop de 2.912 amics i amigues virtuals a Facebook i 566 seguidors a Twitter i amb la perspectiva del temps que fa que en soc usuari (no sabria dir exactament quan vaig donar-me d’alta) m’atreveixo a fer algunes valoracions.
La primera conclusió és que les xarxes d’aquells que ens dediquem més o menys a això de la política són força tancades, encara que siguin nombroses. Estic gairebé segur que 3 de cada 4 amics que tinc a Facebook són catalans i independentistes, com  jo. A la xarxa es confirma aquella dita de “Deu els cria i ells s’ajunten”.
La segona conclusió és que a les xarxes triomfa l’originalitat o aquelles coses trivials de les vides personals de cadascú. Per exemple pots publicar un bon article o compartir una iniciativa política i el nombre de comentaris pot oscil·lar, depenent del tema en concret, entre 5 i 10 comentaris si no hi ha cap usuari que en faci sang o crítica destructiva. En cas de comentaris ofensius o durs els comentaris poden arribar a 30 o 40. Però en el meu cas el rècord de comentaris a una entrada de Facebook es va produir arrel d’una consulta sobre si, un cop afaitat, estava millor amb barbeta o sense. 65 comentaris opinant sobre si devia deixar-me la barbeta un altre cop o si em quedava tal com.
En la darrera campanya vaig participar en l’equip 2.0 de la candidatura. La veritat és que vam ser la candidatura més activa a la xarxa; tant que de vegades vam fregar la hiperactivitat. Però crec que vam cometre el mateix error que cometen tots els polítics quan estan de campanya. Vam basar la campanya en valorar quantitativament la presència a la xarxa enlloc de fer-ho qualitativament.
Les persones que tenen un perfil a la xarxa, ja sigui Facebook, Twitter o Google+, fugen dels missatges polítics. L’efecte taca d’oli pot resultar contraproduent per massa repetitiu. El que cerca la gent en general és conèixer altres persones i valorar què els agrada i no què repeteixen com a lloros; què en pensen ells i no què ofereix un partit polític; quines coses fan ells i no quines coses fan els seus líders. Un exemple: xatejar amb un catedràtic italià que està molt interessat en el catalanisme polític no te preu.
Jo he arribat a la conclusió que els polítics hauríem d’utilitzar les xarxes per parar atenció i intercanviar impressions amb persones que no tenen perquè pensar igual que nosaltres. Al cap i a la fi, si ens rodegem només de gent afí i que només ens digui què be que ho fem ens passarà com aquell emperador al que tothom li deia que portava un vestit preciós quan en realitat anava despullat. I si ens rodegem de crítics agressius tampoc no en traurem res de positiu. El que cal és establir diàleg i per a fer-lo hem de trobar la manera de provocar-lo. Hem de cercar vies de cooperació a les xarxes socials. Cooperació en forma d’intercanvi d’idees.
Tal com va apuntar l’Ernest Benach en el seu llibre “Política 2.0”, a la xarxa tindràs més èxit si ets tu mateix. Ara que ja fa un temps que ens movem per les xarxes ha arribat el moment de ser innovadors. S’accepten idees!