Vic, l’estat i un bufet d’advocats

Ja és ben sabuda la polèmica intenció de l’ajuntament de Vic de restringir l’empadronament als immigrants considerats irregulars segons la Llei d’Estrangeria de l’estat espanyol. El govern espanyol treu la raó als vigatans i el bufet d’advocats Roca-Junyent els hi atorga. A tot això l’Ajuntament ha fet diverses preguntes al Ministeri de l’Interior perquè els hi expliqui quins han de ser els criteris d’empadronament (notícia a Vilaweb).

El pols que manté l’ajuntament de Vic amb l’aparell de l’estat té un punt interessant. Dissortadament en aquesta discusió els protagonistes “passius” són les persones immigrades.

Que a Catalunya hi ha persones que podríem considerar xenòfobes no ho poso en dubte. Però també és cert que la societat d’aquest país ha estat acollidora amb els nouvinguts. I a aquests cal reconèixer-los drets i deures. Ja sé que el debat es vol centrar en els immigrants “irregulars”, però cal tenir en compte que aquests són precisament “irregulars” per culpa d’una Llei d’Estrangeria que no els permet de normalitzar la seva situació i, a més, el debat acaba esquitxant també als immigrants regularitzats ho vulguin o no.

Les misèries dels països d’origen de la població nouvinguda gairebé mai són portada de diaris ni capçalera d’informatius, però no per això la situació de moltes persones és gairebé insostenible en aquests països. Els que no patim aquest mal només ens recordem de les misèries dels països menys desenvolupats quan hi passa una desgràcia, com ara amb el terratrèmol d’Haití, i llavors ens compadim i ens commovem. Però davant la realitat dels problemes que tenen moltes famílies de l’Àfrica, Amèrica Llatina, Àsia o de l’est d’Europa, que no poden arribar a final de mes amb un plat a la taula, que han de viure en uns habitatges realment indignes i que no poden oferir una bona educació als seus fills i filles, tanquem els ulls.

És cert que en els darrers anys Catalunya ha hagut d'absorbir gairebé un milió i mig d’immigrants i també és cert que amb les condicions de finançament que ens ha imposat fins ara l’estat no hem disposat de prou recursos per absorbir-la de forma sostenible. Molts serveis públics se n’han ressentit, com per exemple la sanitat que després d’uns anys de millorar en atenció primària ha retrocedit uns quants anys el seu nivell qualitatiu. Però la culpa és dels nouvinguts?

La mesura que proposa endegar l’ajuntament de Vic de negar-los l’empadronament comporta la negació de molts serveis que tota persona ha de tenir garantits, com el dret universal a la sanitat, recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans i, de la qual també en fa esment la Constitució Espanyola, tot i que no queden reconeguts en la Llei d’Estrangeria que PSOE i PP van tirar endavant junts.

Catalunya va aprovar l’any passat un Pacte Nacional per a la Immigració que té la força del compromís d’un gran nombre d’entitats i d’agents socials. L’estirabot de Vic no és una bona mesura per abonar el terreny al desenvolupament d’aquest pacte. Potser el que pretenen els representants dels vigatans és evidenciar la manca de recolzament de l’estat cap als ens locals, però segurament hi ha altres formes de fer-ho. Potser sense voler-ho han donat raons i arguments a persones que, com el sr. Anglada de Plataforma per Catalunya, estan àvids de poder i per tal d’obtenir suports no dubten en utilitzar la demagògia, fins i tot mentint i carregant a les esquenes dels immigrants múltiples llegendes urbanes que gent poc informada s’acaba creient.

Seria molt millor i més eficient lluitar contra aquells que se’n beneficien de la situació irregular d’alguns immigrants i els donen fenia, sense contracte, a canvi d’uns salaris i unes condicions indignes. En contra d’això hem de centrar els esforços.

En un altre costat trobem persones i entitats compromeses que gasten temps i esforços en crear espais de convivència entre els d’aquí i els de fora, com per exemple la Taula de Ciutadania i Immigració d’Horta-Guinardó, o els diversos programes de grups o parelles lingüístiques destinats a facilitar l’encaix social a partir de la llengua.

Aliens a això, la caverna mediàtica estatal, aprofita qualsevol relliscada per a carregar contra els catalans qualificant-nos de xenòfobs i lligant aquest terme al nacionalisme. Malgrat això, Catalunya i la societat catalana hem de mantenir l’esforç d’acollir a la gent que ve de fora; i si els nouvinguts fan l’esforç d’encaixar, doncs ho han de poder fer. Els que ens volen matxacar diuen que la llengua és un instrument per a complicar les coses als immigrants i que per això preferim els magrebins als llatins-americans. Malgrat això en el nostre país la llengua és una oportunitat per assolir punts de trobada i d’encaix i hem de mantenir l’esforç també en aquest àmbit.

Europa n’és plena d’exemples sobre quines polítiques d’immigració “no” s’han d’aplicar. Aprenguem dels seus errors perquè, com va dir Vicenç Ferrer, “per més fronteres i més murs que hi posem, la fam no hi entén de fronteres”. Segur que no podem obrir les portes i campi qui pugui, però ben canalitzat el fenomen de la immigració pot acabar essent la garantia que el fons de pensions no es faci miques i també que disposem de persones disposades a cobrir llocs de treball que els autòctons no pretenem.

Us ben asseguro que si en el meu país no tingués possibilitat de tirar endavant la meva família, no dubtaria en ser un immigrant irregular en qualsevol altre lloc. De fet, molta gent d’aquest país ho ha estat anys enrere. Una mica de memòria històrica no ens aniria malament.

Us recomano aquesta entrevista feta al Salvador Cardús sobre el tema.

Altres entrades al bloc sobre immigració.