La crisi ens enxampa

Després de marejar la perdiu amb qualificatius a l’estil de: desacceleració del creixement o frenada econòmica, sembla que ara ja es pot parlar obertament de “Crisi” amb majúscules.

Les previsions sobre el creixement econòmic, la crisi immobiliària, l’augment de l’IPC, l’encariment imparable del petroli, l’increment de les tarifes elèctriques, les protestes en el transport, l’encariment especulatiu dels aliments, el poc o nul creixement de llocs de treball en dates de temporada alta de turisme, etc. Tot això són dades que no conviden gens a l’optimisme, ans al contrari.

Ara tindrem un parèntesi de temps, l’estiu i les vacances, on no es parlarà gaire d’aquest tema, però al setembre, amb l’increment de l’atur i les pujades de preus, la crisi ens esclatarà als “morros” i de quina manera. Jo no en sé gens d’economia, però no cal tenir ni tan sols nocions per veure que a la tardor ens haurem d’estrényer el cinturó i de quina manera (els que encara poguem, es clar).

Crec que l’estat espanyol serà un dels estats europeus més perjudicats per aquesta crisi, perquè els països consolidats econòmicament ja fa temps que gaudeixen d’un nivell de vida que en general els permet d’afrontar les èpoques de crisi, fent els ajustos pertinents i moderant la despesa. Els països emergents, pel fet de tenir economies emergents veuran frenat el seu creixement, però no per això deixaran de crèixer. De fet, aquests països seran el paradís de les multinacionals per moderar les xifres que deixaran de guanyar.

En canvi, l’estat espanyol amb Catalunya inclosa, es troba enmig d’aquestes dues situacions. D’una banda perquè tret de unes poques empreses que fan grans inversions a l’estranger, la resta veurà molt limitat el seu marge de maniobra. I d’una altra, perquè els beneficis generats pel creixement dels darrers anys no han arribat a calar en la població, tret d’uns quants privilegiats. El ciutadà mitjà no ha millorat la seva qualitat de vida en els darrers anys.

Per tant, com es pot demanar que s’estreny el cinturó a un pensionista o una vídua que ara per ara ja fa mans i mànigues per arribar a final de mes. I com es pot demanar que s’estreny el cinturó a aquella família que ha de pagar l’educació dels seus fills, que els ha de vestir i que han de pagar una hipoteca que cada any és més cara. Se’ls demanarà que no mengin, o bé que prescindeixin d’un luxe com tenir corrent elèctrica a casa seva? Perquè aquestes persones ja fa temps que no poden anar al dentista a posar-se aquelles peces que tanta falta els hi fan, ni van a la perruqueria perquè per a elles és tot un luxe.

Em temo que, o el govern es pren seriosament el problema que ens vindrà al damunt de forma imminent, o entitats com Càritas no donaran abast a tota la demanda que es pot generar.

La crisi ens enxampa i el pitjor és que ens agafa a contrapeu.