dimarts, 19 d’agost del 2008

Els enemics del castellà

Només cal donar-se una volta pel país veí per adonar-se'n de que l'enemic del castellà no és pas el català. Mentre arreu del territori espanyol i català la restauració es desviu per proporcionar la informació de les seves cartes en el màxim possible de llengües estrangeres, a França només existeixen el francès (per descomptat) i en alguns casos l'anglès. És curiós que el castellà, segona llengua més parlada al món (de moment) no sigui present en cap mitjà escrit a l'abast dels turistes espanyols que passen per França. No cal dir, es clar, que el català és inexistent fins i tot a la Catalunya Nord. Tant és així que al restaurant "Casa Sansa" de Perpinyà, amb cuïna tradicional catalana i quatre barres a l'interior, no et saben servir ni en català ni en castellà.

A les autopistes franceses la informació en castellà és inexistent i en canvi a la primera sortida d'autopista catalana, La Jonquera, encara escrivim "ralentissez" a sota de redueixi la marxa i "reduzca la velocidad".

A Disneyland, él català i castellà són les llengües més escoltades entre els visitants a part del francès, però ves per on, els espectacles i els missatges de megafonia només es donen en francès o anglès i les cartes de restauració exactament igual. L'única informació que es proporciona en castellà és la del fulletó-mapa que es distribueix en més de 15 llengües i la que et poden donar verbalment la gran quantitat de treballadors i treballadores d'origen espanyol que hi ha en el parc.

Per tant, perquè un català o espanyol es pugui fer entendre a França, ó bé parla francès, o bé xapurreja una mica de castellà-francès-anglès-italià i al final amb una mica de sort, es farà entendre.

Aquest és un exemple, però passa exactament igual a la Gran Bretanya, Països Baixos, Alemanya, Suïssa, Itàlia, etc. I el problema és que el castellà no té sortida fora dels països castellano-parlants. Les prioritats econòmiques fan que a l'estranger predominin altres llengües com l'anglès i el francès o fins i tot l'alemany, el rus, el xinès i el japonès, tot i que moltes d'elles són parlades per menys persones al món. Espanya mai s'ha preocupat de promocionar la llengua espanyola a l'exterior i a més al no ser una potència econòmica, mai s'ha creat la necessitat de fer que en altres estats fos necessari relacionar-se en castellà a nivell empresarial. Un exemple més són els molts hispanoparlants de llatinoamèrica que estan incorporant paraules de l'anglès a la seva parla, donant pas a l'anomenat "spanglish".

Ara bé, tot i això, continua havent "intel·lectuals" i polítics a l'estat espanyol i també a Catalunya que insisteixen en què l'idioma que posa en perill la llengua de l'imperi és el català. El millor que poden fer és deixar de mirar-se el melic i promocionar la llengua que tant defensen de forma constructiva i no en base a intentar carregar-se la pluralitat lingüística de l'estat espanyol.

7 comentaris:

Julia ha dit...

Totalment d'acord amb tu Jordi. El que cal és promocionar i construir, no desatendre i destruïr com fan aquests intel.lectuals de pacotilla als qui només els mouen les més baixes passions personalistes i minimalistes.

Castellà sí, promocionat des de Castilla.
Català sí, promocionat des de Catalunya

Espanyol? Espanyols som tots, no?, doncs haurem de promocionar tots els espanyols: castellà, català, galleg, euskera, aranés, valencià, ampurdanés, etc., etc...

Josep M Comajuncosas ha dit...

Si creieu que el castellà no es promociona prou feu una ullada al pressupost de l'Institut Cervantes, que l'any passat es va augmentar un pergentatge desorbitat, en tot cas, és unes 40 vegades superior al què nosaltres esmercem en la promoció de la llengua catalana. 90m€ contra 10m€, i del Cervantes entre principatins, balears i valencians potser en paguem 30m€...

L'espanyol que el promocionin els espanyols amb els seus calers i que ens deixin en pau. No hi ha cosa que em preocupi menys que la salut d'aquesta llengua precisament.

Anònim ha dit...

El castellà, crec jo, no en te cap d’enemic i tampoc crec que estigui en perill de desaparició, tal com diuen alguns personatges, i molt menys a Catalunya, on, ens agradi o no ens agradi, l'utilitza com a primera llengua la meitat de la població i gairebé la totalitat de l’altre meitat també el parla i si més no, l’entén.

Altres llengües amb una influencia o poder econòmic molt superior a l’espanyol, tenen el mateix, diguem-ne, problema que el castellà. En general, el francès només es parla a França, l’alemany a Alemanya, l’italià a Itàlia, etc., i no per això he sentit a dir a gent d’aquests països que les seves llengües es trobin en perill de desaparició.

Hi ha països petits, com per exemple Dinamarca, que des de fa molts anys van entendre que només parlant danès no anirien enlloc i per això obliguen als alumnes de l’escola primària a estudiar, a més a més del danès, es clar, dues llengües estrangeres que acostumen a ser, l’anglès i l’alemany.

Pels motius que siguin, gairebé segur que són de caire econòmic, l’anglès és actualment la llengua que s’ha convertit en la llengua internacional. Es vagi on es vagi, saben parlar anglès un pot estar segur de que entendrà el que li diuen i es farà entendre sense problemes. Fins i tot els francesos, tan xovinistes com són, no han tingut més remei que adaptar-se i, als hotels, restaurants, bars, aeroports, etc., t’atenen amb aquest idioma.

Per descomptat que això no vol dir que tinguem de renunciar a parlar i escriure en català i a defensar-lo fins allà on faci falta, perquè són precisament els idiomes minoritaris, com el nostre, els que sense una bona defensa tenen un futur més aviat preocupant.

I la millor defensa, em sembla a mi, es utilitzar-lo el màxim possible.

Jordi Coronas i Martorell ha dit...

El meu escrit òbviament té la intencíó de posar en evidència que les carències del castellà, si les té, no venen del català. A mí personalment la salut del castellà m'importa el mateix que la de l'anglès o el francès. El que em preocupa és la salut del català, doncs és la meva llengua materna.
A Catalunya tenim l'avantatge de crèixer coneixent dues llengües alhora que aprenem amb la quotidianitat, si des de l'aprenentatge potenciem una o dues llengües més podem arribar al final de l'edat acadèmica coneixent 3 ó 4 llengües amb molt bon nivell. Però per aconseguir que el català no perdi terreny s'han de fixar mesures legals que l'amparin i la immersió lingüística a les escoles és un element essencial.

Josep M Comajuncosas ha dit...

Perquè el català no perdi (és a dir, guanyi) terreny cal que es visualitzi, sigui atractiu i sigui necessari. Que sols ens atrevim a parlar català amb els xiquets a l'escola (fora ja no) diu poc en els tres punts. Immersió lingüística sí, al carrer. I no parlo de rètols del carrer, bé que a Albi tots els carrers són en occità...parlo de premsa, televisió, cinema, guàrdia urbana, metges, botigues.
Que no es pot obligar ningú? si no entrem en el joc, la partida és perduda.
Quan al domini de molts idiomes: doncs sí, emmarcat en una urgent millora radical de l'educació al nostre país, un repte colossal en un país que ha basat el seu model productiu en la immigració de baixa qualificació. El castellà requereix ser menys present a la nostra vida, per reequilibrar-se i tenir un paper igual que la resta de llengües llatines veïnes (francès, italià), mentre que l'anglès hauria de ser la segona llengua a aprendre. Però insisteixo, parlo del carrer, no de l'escola.

Jordi Coronas i Martorell ha dit...

Josep,
certament al carrer, i molt especialment a les capitals i rodalies, el català està reservat només a uns quants que l'utilitzem habitualment, però si mantenim la immersió lingüística a l'escola obtenim una base que anys enrera no teniem, que és el coneixement de la llengua catalana per tots els estudiants un cop finalitzen l'època d'estudis. Al carrer, el que hem de fer els catalano-parlants és mantenir-nos ferms en parlar català amb tothom, fent-nos entendre, però en català. Jo m'he sorprés agradablement quan algun veí, que ni podia imaginar, ha acabat parlant en català amb mi de forma natural.
Fixa't que el que preocupa més als d'allà, és el nostre model d'immersió lingüística; senyal de que és un bon model.

Anònim ha dit...

Als meus amics estrangers sempre els hi explico que la meva llengua materna és el català i que el castellà, el vaig aprendre a l'escola quan devia tenir uns quatre anys.

He d'afegir que per aquella "immersió" no recordo haver tingut o patit cap trauma, o sigui que estic totañment d'acord amb el sistema d'immersió que es practica a les escoles.

Pel que fa a la utilització del català al carrer, la nostre responsabilitat és la d'utilitzar-lo sempre que sigui possible, que és gairebé sempre.