dimarts, 5 d’agost del 2008

Llengua, identitat, respecte

Sembla mentida, l’èmfasi que moltes persones de l’estat espanyol, posen en intentar menystenir i fins i tot menyspreuar els trets identitaris de catalans i catalanes.

Amb el tema de la llengua els ha agafat fort, però tot i l’embranzida no és un tema nou. Cal recordar que des de la transició política, després de la dictadura, sempre s’ha intentat afeblir la unitat de la llengua catalana, diferentciant-la de la parla del país valencià i de les illes balears, quan de fet, tot i les variants, es tracta d’un mateix idioma.

Ara, una vegada més, diferents col•lectius es dediquen a atacar el tret cultural més representatiu dels països catalans: la nostra llengua. El pitjor del cas és que aquests atacs es fan amb la mentida i la mala intenció com a base dels arguments. Sembla que els preocupa especialment el risc que el castellà pateix de desaparèixer a les nostres contrades. Es pot arribar a aquesta conclusió per ignorància o bé per mala intenció. Tenint en compte que precisament els impulsors d’aquests argumentaris s’autoetiqueten com a intel•lectuals, he de suposar que el motiu és la mala intenció.

A tot això hem d’afegir que amb les discusions que tenim sobre la taula pel que fa al nou sistema de finançament, som uns insolidaris. I jo em pregunto, quina utilitat té la publicació de les balances fiscals de l’estat? Si l’estat no les vol tenir en compte per negociar un sistema de finançament més just; si hi ha persones i entitats que continuen enquistats en el discurs de que Catalunya i la resta de països catalans són insolidaris, tot i que les xifres d’aquestes balances deixen clar que és tot el contrari; si per tots aquells que no volen asumir la realitat, aquestes balances produeixen un efecte invers al que seria d’esperar… Per a què serveixen? Doncs, a part de donar a conèixer un fet del qual a Catalunya ja n’erem conscients, per res més.

A l’altre costat hi ha una mentalitat imperialista, i pensen que amb una sola administració i una sola llengua hi hauria menys problemes. Aquesta actitut es deu a una manca de respecte total per tot allò que ens identifica com a catalans i a més en l’àmbit de la llengua és una eina d’integració que, per exemple a Madrid, el castellà no ofereix. Perquè català o catalana, a part de ser-ho per domicili o per treball, si ha de ser per voluntat de ser-ho i la llengua és una gran oportunitat de significar-se català o catalana.

Penso, en qualsevol cas, que són molt poc intel•ligents mantenint aquestes actituts de menyspreu. Fixeu-vos que si Espanya fes l’esforç de pactar un sistema de finançament més just, de promoure un estat federal i de respectar els nostres trets identitaris, l’independentisme català es descafeïnaria doncs aquests són els arguments que sempre posem al davant. Com català i independentista, cada cop tinc més clar que la segona transició a Espanya no és possible i, per tant, només podrem arribar als objectius nacionals i econòmics des de fora del marc de l’estat espanyol.