Ja ho diu la cançó “money, money, money, …”. Aquesta és la qüestió perquè sense diners no hi ha inversions, ni serveis, ni es pot millorar la sanitat, ni l’educació, ni els centres d’acollida infantils, ni les escoles bressol, ni les infraestructures, ni res de res.Un cop més, l’estat espanyol ens nega allò que s’aprovà en una llei orgànica –l’Estatut- i no complirà amb la data prevista per aprovar un nou model de finançament per a Catalunya.
Una altra vegada el que es pretén fer és el cafè per a tothom, i passar per alt els escandalosos resultats que s’han fet públics i oficials amb la publicació de les balances fiscals de l’estat. Unes dades que deixen en clara evidència el desequilibri brutal que els països catalans (Catalunya, País Valencià i Illes Balears) arroseguen des de fa dècades pel que fa a aportació a l’estat versus retorn en inversions de l’estat.
Aquesta vegada, almenys d’entrada, hi ha unitat pel que fa al posicionament dels partits catalans de tradició democràtica. Una unitat fràgil, això sí, però està clar que la situació actual no convenç ningú.
Tant de bó que no “la pifiem” com vam fer amb l’Estatut i siguem capaços de mantenir aquesta unitat fins al final. El PSC s’ha posicionat de forma clara a favor dels interessos del país tot i que això provoca un enfrontament territorial en el sí del partit. Un exemple d’aquestes opinions fortament contraposades les podeu trobar al bloc del Jose Rodriguez en els seus articles “balanzas fiscales para dummyes I” i “II”. No hi ha dubte de que a l’estat espanyol es te la percepció de que els catalans estaquem els gossos amb llonganises, però si comparem les despeses que hem d’asumir a casa nostra i les comparem amb les que han d’asumir en altres comunitats de l’estat, estem en absoluta inferioritat.
CiU, de moment, també fa pinya a l’hora de plantar-se davant de l’insultant oferta que ha fet el ministre Solbes. Però comença a preocupar-me el fet de que ja volen tirar pel dret i en solitari, proposant unilateralment un model de finançament si abans del 9 d’agost no s’arriba a un acord amb l’estat. Espero i desitjo que el dia vuit a la nit el sr. Mas no es reuneixi amb el sr. Zapatero per abaixar-se els pantalons una segona vegada.
L’ocasió és bona si els quatre partits mantenim la unitat i un discurs únic i rotund. Que no estem disposats a continuar amb aquesta farsa de la solidaritat. Un és solidari quan fa aportacions assumibles per millorar la qualitat de vida d’altres persones, però si la teva tarjeta de crèdit està en mans alienes i només te la donen quan s’han polit els diners del teu compte, això no és solidaritat; això és un robatori (altrament dit espoli).
Avui he llegit la notícia de que un regidor d’ICV, Lluís Suñé, ha publicat en el seu bloc un article que en un tó clarament irònic fa referència a una campanya per apadrinar nens extremenys. El que em sap greu és que no ha estat capaç de mantenir la independència del seu espai d’opinió i ha acabat demanant disculpes pel seu article i a més l’ha retirat. Coincideixi o no en la seva forma d’expressar-se, crec que hi ha molts altres articles publicats a la xarxa que llencen dards enverinats en direcció contrària i són totalment consentits i gens criticats; vegeu aquest espai de la comunidad d’El País anomenat “Cataluña hacia el fascismo”, o bé aquest vídeo a Youtube, o aquest, o aquest altre bloc, per citar-ne alguns exemples, i que quedi clar aquesta gent no parla en tó irònic.
Resumint: a veure si d’una punyetera vegada els partits catalans demostrem plegats que posem el país per davant del partit en els temes importants i cap cedeix davant dels interessos partidistes que sempre ens deixen en inferioritat de condicions a l'hora de negociar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada