És temps de congressos regionals a ERC. Després d’un Congrés Nacional que va deixar moltes coses en suspens, tot i que va suposar un canvi de rumb substancial, però encara no prou definit, ara toca renovar les presidències i executives regionals.Aquest procés arriba en un moment en que el país necessita de la unitat dels partits catalans, i per tant, és molt important que els partits, cadascun a casa seva, també mantingui la unitat interna vers aquesta qüestió. Vaja, que no podem dedicar-nos a discutir els afers interns mentre a Catalunya se li escapa un tren que tardarà molt de temps en tornar a passar.
Aquesta setmana els quatre sectors d’ERC han quedat reduïts, de moment, a tres. Això ha estat fruit de la unió de Reagrupament amb Esquerra Independentista, sota el nom de Reagrupament Independentista. Segons la direcció nacional d’ERC això serà possitiu perquè simplifica els interlocutors a l’hora de cercar l’equilibri i asolir el compromís que van prendre en el darrer congrés d’intentar unir els esforços i els noms de tots en una direcció que pretén ser renovada tan aviat com sigui possible.
Jo personalment, no comparteixo aquest punt de vista i suposo que al final el que pretenen tant Reagrupament com EI és intentar guanyar presència territorial, és a dir, guanyar tantes presidències com sigui possible, en espera de que el resultat final del finançament deixi el partit en una situació tan dolenta com la que vam tenir amb la retallada de l’Estatut i poder vendre aleshores que l’única opció vàlida a ERC és apostar per ells i estripar tots els acords de govern.
A mí, em sembla absolutament lícit aquest posicionament, tot i que no el comparteixo. El que desitjo és que no posem per davant les ànsies d’arribar a controlar la direcció del partit, a les necessitats primeres que tenen els catalans i catalanes, i que és evident que passen per gaudir d’un model de finançament que ens permeti “pagar a casa” els serveis bàsics per fer avançar l’estat del benestar a Catalunya; diguem-ne sanitat, educació, infraestructures, noves tecnologies, ajuts familiars, llei de dependència, etc.
En el cas concret de la Federació de Barcelona, ja comptem amb dues pre-candidatures que seran les de l’actual president, Oriol Amorós, i la de Reagrupament Independentista, que gairebé segur encapçalarà la Rut Carendell. Encara és una incògnita si hi haurà una altra candidatura més afí a la direcció nacional (diguem-ne sector Puigcercós) o si altres persones que apuntaven a presentar-se ho faran finalment. Per tant, a primera vista, sembla que la cursa fins al 10 d’octubre (data en que haurem de votar la presidència) i l’11 (data en que celebrarem el congrés regional) serà força igualada, si ens atenem als resultats que es van produïr a Barcelona en els darrers comicis interns (el superdissabte d’ERC).
Cal que prenguem consciència tots i totes, però especialment els candidats i candidates, de que no ens podem permetre una batalla interna que no sigui honesta. Hem de demostrar que la paraula unitat no la pronunciem només per quedar bé, si no que té un significat que en el context actual és tan especial com important. Si hi ha diverses candidatures, fantàstic. La pluralitat és un bon exemple de democràcia, però també ho és acceptar el resultat final d’uns comicis i el respecte cap a les altres formes de veure les coses.
En un partit com el nostre, hi ha un denominador comú que forma part de les prioritats de tots els “sectors”: el dret a l’autodeterminació i la via cap a la independència. Això no ho discuteix ningú. Si sóm capaços d’unir-nos al voltant d’una estelada, hem de ser capaços de trobar la manera en que tots i totes ens posem d’acord en un projecte comú per arribar a l’objectiu que, que a hores d’ara, fa que siguem militants d’ERC. La unitat serà més o menys fàcil en funció de la voluntat de tots i cadascun de nosaltres, començant per les assemblees locals.
1 comentari:
Benvolgut Jordi,
Jo sí que estic content per l'anunci del naixement de RI, tot i que encara és molt embrionari i es fa difícil de dir si el projecte tirarà endavant amb bona salut.
Pel que respecta als motius, simplement som conscients que allò que ens uneix és més que allò que ens separa: la necessitat de reedreçar el rumb a ERC, per tal de posar proa a la llibertat és més urgent que mai. Precisament, la unió de Reagrupament i EI servirà per estar en condicions de pressionar de forma més efectiva la direcció perquè no accepti qualsevol finançament i, en el cas de que el Govern claudiqui, actuar.
Evidentment, també es vol guanyar tantes presidencies territorials com es pugui. És lògic. Ara, el que és realment important és fer crèixer el projecte del canvi per evitar que ens tornem a estampar a les properes eleccions, cosa que no poden fer ni el sector d'en Carod ni el de Puigcercós.
No és tan una questió de persones, sinó de projecte concret. És aquí on caldrà ser generosos i comprendre el significat d'unitat.
Publica un comentari a l'entrada