Forta ensopegada

És l’hora que és, gairebé la una de la nit; estic com estic després de fer tot el dia d’apoderat i els ànims són els que són després dels resultats que ha obtingut Esquerra avui. Però malgrat tot això, intentaré fer una reflexió de primera hora sobre el que ha passat.

En primer lloc reconèixer la victòria contundent de CiU. Ha guanyat a totes i cadascuna de les comarques del país i ho ha fet de forma clara.

En segon lloc, lamentar l’increment de representació del PP. Un PP que vol dividir el nostre país entre catalanoparlants i castellanoparlants i que vol retallar els drets dels nouvinguts.

En tercer lloc acceptar el resultat tal i com és. Els integrants del tripartit han rebut un fort correctiu amb un molt mal resultat del PSC (el pitjor que han obtingut mai a Catalunya), un resultat a la baixa però moderat d’ICV-EUiA, fruit del relleu plàcid que han fet i d’haver sabut trobar el seu discurs enmig de l’enrenou actual, i un resultat molt i molt dolent d’Esquerra, que ha estat la formació que ha patit més el càstig de l’electorat. I en quart lloc caldrà valorar l'entrada al Parlament de Solidaritat per la Independència amb 4 diputats. Una valoració aquesta, que dependrà del paper que interpreti durant els 4 anys que venen.

Estic dolgut perquè quan lluites per defensar un projecte de país com el que defensa Esquerra i obtens aquests resultats, ni pots estar content, ni pots ser conformista. Esquerra ha encetat durant aquests anys un projecte de cohesió social que amb el pas del temps tindrà un reconeixement que avui no ha obtingut per la via de les urnes. En un moment en que es podia “basquitzar” la política catalana, Esquerra va optar per fer un govern transversal d’esquerres. Aquesta aposta, arriscada, ens va permetre una revàlida fa quatre anys quan, tot i perdre pes electoral, vam perdre només 2 diputats.

El segon tripartit ha estat molt més difícil de pair. Perquè malgrat el país ha avançat socialment, la marca tripartit s’ha cremat. Si analitzem la feina feta conselleria a conselleria els resultats estan prou bé, però la marca tripartit està cremada. A això cal sumar la fragmentació de l’independentisme. Una fragmentació que ve donada per la pèrdua de cohesió interior d’Esquerra.

El resultat d’avui és fruit d’haver patit dues escissions després d’un congrés sagnant amb 4 candidatures i un guanyador amb un suport superior a la resta però no majoritari. Després d’això els que hem quedat al partit hem fet costat a la línia que l’actual direcció ha decidit tirar endavant. Crec personalment que el camí que Esquerra ha encetat en aquesta campanya és el correcte. Però també crec que hem tardat massa en trobar el camí.

M’estimo el meu país i m’estimo el meu partit i per tant, espero que sapiguem fer una reflexió en profunditat i també que siguem capaços de fer una renovació d’imatge que és molt necessària. Però sobretot, ens cal fer-ho amb responsabilitat. El temps de treure els ganivets ja ha passat a la història i ara no ens convé una altra guerra interna. El mes de maig tenim unes eleccions municipals que són molt importants i, per exemple, Barcelona pot viure un procés de canvi on Esquerra mereix un paper rellevant.

D’altra banda, CiU te que afrontar un mandat molt complicat. Les promeses fetes en campanya seran molt difícils d’acomplir, especialment aquelles que tenen a veure en el marc relacional amb Espanya i crec que la paciència d’un sector ampli de la societat està sota mínims. Catalunya ha donat suport a CiU en aquestes eleccions, però també serà molt exigent en els resultats. En certa manera, potser aquest mandat hagi de ser el mandat en que CiU faci un gir decisiu en l’aposta pel dret de decidir. Perquè cada cop tinc més clar que la independència de Catalunya no serà mai possible sense que CiU se sumi al projecte. Ara bé, Esquerra ha de saber reformular-se perquè també tinc molt clar que sense una Esquerra forta, el procés del dret de decidir dels catalans i catalanes no serà possible.