dijous, 28 d’octubre de 2010

Atac indiscriminat contra la cohesió social a Catalunya

Es confirma que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya ha destapat el que, a partir d’ara, serà una ofensiva contundent i indiscriminada contra la llengua catalana. El PP ha tret pit i de quina manera després de la sentència. Ara s’atreveixen a recórrer a la justícia les lleis aprovades per unes institucions representades per càrrecs electes, triats pels ciutadans i ciutadanes. Han començat pel reglament d’usos lingüístics aprovat recentment a l’ajuntament de Barcelona i tot seguit ja han presentat un nou recurs aquest cop contra la prohibició de les corrides de toros a Catalunya.

D’entrada cal preguntar-se quin sentit té disposar d’un sistema democràtic, basat en la representació a les institucions de persones escollides per la ciutadania, si quan aquestes acorden una llei, pot venir qualsevol partit o altra institució i recórrer i invalidar aquest acord. És aquest un sistema que garanteix la presa de decisions en democràcia? O és més aviat un sistema proteccionista que serveix per garantir allò que els hereus del franquisme i l’anticatalanisme van decidir preservar.

L’ofensiva encapçalada pel PP és totalment agressiva i cerca la confrontació social en un país on, per més que els faci mal, la ciutadania cada cop és cohesiona més al voltant de la idea de independitzar-se d’un estat que no la permet desenvolupar-se i assolir la fita de viure en un país més lliure, més just i socialment avançat. Una ciutadania diversa que cada cop pensa més racionalment i se n’adona que la sagnia econòmica és insostenible. I una ciutadania que veu com la seva principal senya d’identitat, la llengua, és atacada en la seva línia de flotació restringint-ne l’ús a les institucions.

No els podem permetre que se’n surtin amb la seva. Si l’espanyolisme ranci aconsegueix aquest cop el seu objectiu ja no hi haurà aturador. No hi ha cap mena de dubte que el següent pas serà atacar les institucions culturals i, per descomptat, la immersió lingüística a les escoles. El que aquesta xusma vol aconseguir és que a Catalunya hi hagi dues societats diferenciades, de parla diferent i que es relacioni en espais diferents per provocar una fractura social de difícil arranjament. Al país valencià fa molts anys que practiquen aquesta fórmula i malauradament estan guanyant la partida.

Cal defensar el català a les institucions i espero que hi hagi un clamor d’unitat en el plenari de demà a l’ajuntament de Barcelona, per refermar l’acord que es va prendre en aprovar el reglament d’usos lingüístics que ara vol derogar una sentència , producte de la pressió dels enemics de Catalunya i la seva societat. Però hem d’anar més enllà encara; cal que tots i totes, que cadascun de nosaltres fem de l’ús del català el nostre cavall de batalla. Creieu-me que pràcticament mai és justificat canviar la llengua d’ús en funció de l’interlocutor. Jo m’he fet un fart de recórrer barris com el Carmel parlant amb castellanoparlants i mai m’ha estat necessari canviar la llengua per fer-me entendre. Les converses bilingües són un fet quotidià al nostre país i no passa res. Això és el que més dol als nostres enemics; això és el que més fa enrabiar a aquells que no volen veure una Catalunya cohesionada, capaç de mantenir els seus trets culturals i alhora sumar a tothom que vulgui formar part d’un projecte compartit de país. I em dol veure com el meu alcalde canvia de llengua quan visita uns barris determinats, i em dol que en una sessió amb veïns i veïnes o en un curs de formació, la petició d’una única persona d’utilitzar el castellà hagi d’imperar sobre una majoria que entén perfectament el català.

Per rematar la desgràcia ahir ens va deixar una figura que ha representat molt en la defensa i la normalització de la llengua catalana, en Joan Solà. Hem perdut un referent insubstituïble en aquest àmbit. I el millor homenatge que li podem fer és que tots i cadascun de nosaltres defensem aferrissadament el dret a utilitzar la nostra llengua en qualsevol àmbit al nostre país, amb total normalitat. Res ni ningú ens pot privar la llibertat lingüística. Durant 4 dècades els catalans i catalanes van ser privats de la seva llengua i ara que tenim l’oportunitat de dir prou no ens podem quedar de braços encreuats. La llengua catalana és cosa de tots. No permetem de cap manera que triomfin aquells que només pretenen engendrar l’odi entre nosaltres.

Cap comentari: