Arribo al tercer capítol d’aquesta anàlisi personal sobre l’estat en que arriben els diferents partits a la prèvia de la campanya electoral i també amb alguna de les seves propostes i, avui, toca parlar dels meus. Sempre es fa difícil no fer campanya per un mateix quan la intenció passa per fer una crítica objectiva, si més no ho intentaré.
Esquerra es troba avui en una situació controvertida. En el moment en què les enquestes diuen que hi ha més independentistes que mai a Catalunya, aquestes mateixes enquestes li pronostiquen una davallada de diputats al Parlament. Set anys de govern li han passat factura a Esquerra, en gran part pel desgast de la pròpia acció de govern però principalment pel desgast mediàtic a que s’ha vist sotmès el partit independentista. Mentre tot això passava, el país ha vist de forma clarivident quins són els límits en la relació Catalunya-Espanya, amb el desenllaç del procés estatutari i els màxims assolits en matèria de finançament. Evidentment, sense Esquerra al govern això no hagués passat mai i, paradoxalment, Esquerra ha pagat més car que els altres el desencís de tot plegat.
De l’acció de govern d’Esquerra, el que entenem per feina derivada dels Departaments que ha dirigit, en podem treure molts elements positius. Malgrat això la imatge de submissió al pacte tripartit que s’ha volgut donar des de determinats sectors ha acabat calant força en un ampli espai de l’electorat que hi va donar suport l’any 2003 i alguns que hi van repetir el 2006.
No obstant, crec que el que realment ha ferit Esquerra en el transcurs d’aquests set anys, ha estat la batussa interna que s’ha visualitzat de forma evident. Una batussa que ens ha dut en aquest camí pel govern de la Generalitat a patir dues escissions en el si del partit. Primer va ser la marxa de Joan Carretero que es presentarà com a líder de Reagrupament i en segon lloc ha estat l’Uriel Beltran qui ha optat per anar a la llista de Solidaritat Catalana. La primera escissió va arrossegar més militants a deixar el partit que no pas la segona, però ara hi haurà dues formacions polítiques noves que volen abanderar l’independentisme “a seques” a les properes eleccions i això significa competència directa en un sector molt concret dels votants.
La proposta estrella d’Esquerra per a les properes eleccions és engrescadora i més realista que altres. Fer un referèndum sobre la independència no és cap disbarat i sembla cada cop més que aquesta serà una condició indispensable per a entrar a formar part de qualsevol govern després del 28N.No serà fàcil però poder formar govern amb cap altre partit posant al capdavant aquesta condició. Del resultat que n’obtingui Esquerra dependrà en gran part la viabilitat de fer aquest referèndum en els propers quatre anys i, també, de la capacitat negociadora i d’enteniment de Joan Puigcercós amb la resta de forces polítiques que, d’alguna manera, no descarten la possibilitat d’afrontar un referèndum encara que incloent-hi alguna altra opció a la pregunta o condicionant la seva decisió a una majoria social que es visualitzi en favor d’aquesta consulta vinculant.
Les enquestes diuen que Esquerra perdrà molta força, però aquest també és un element fix en totes les campanyes. Les enquestes sempre s’equivoquen a la baixa amb els resultats d’Esquerra i, malgrat sembla que el seu suport electoral ha baixat de forma real, ara està en un procés de remuntada. L’únic partit independentista que té actualment representació al Parlament, es manté com una opció clara per a fer una nova passa en la progressió de Catalunya cap a la sobirania; en aquest cas una passa molt important. Però darrera d’aquesta proposta continua havent un projecte de país que manté l’essència en tot el que fa referència als temes d’identitat nacional i les polítiques socials que calen per avançar cap a un país més lliure, més just i socialment avançat. Perquè la independència sense aquests tres eixos no tindria sentit. I aquesta és l’aposta d’Esquerra per a diferenciar el seu projecte de les altres opcions independentistes, que no és poc. Socialistes i convergents han dit que no volen formar govern amb Esquerra. Sembla que les condicions de governar amb un partit del tarannà d’Esquerra els incomoda i això, en certa manera, és significatiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada