Seguint amb l’ordre establert per a fer repàs a les diverses opcions que es presenten a les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre, avui és el torn del PSC.Els socialistes arriben a la propera contesa electoral en un moment delicat. Les múltiples contradiccions que han tingut en els darrers mesos pel que fa al tractament de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, els han dut a una discussió interna de difícil solució a curt termini.
Els canvis de criteri a l’hora de votar resolucions al Parlament de Catalunya respecte a les mateixes votacions al Congrés dels Diputats de l’estat havien de passar factura i així ha estat. Les sortides de la foto de Pasqual Maragall, el conseller Castells, Ferran Mascarell, Jaume Sobrequés i, en menor mesura, de Montserrat Tura, provoquen un espai crític dins del partit cap al full de ruta que ha de seguir el PSC d’ara endavant.
Revifa en el si del PSC l’etern debat sobre mantenir un discurs diferenciat del PSOE i si cal tenir un grup parlamentari propi al Congrés. Però lluny d’aquesta línia, la cúpula dels socialistes catalans opta per un altre cosa. Després de molts mesos de pressions i incomoditats, pel fet de formar part d’un govern on Esquerra ha estirat el fil fins que no ha donat més, el PSC opta per tancar files al voltant del president Montilla.
Conscients que les enquestes no els són gens favorables els socialistes provaran de mobilitzar aquell electorat que sempre els és fidel a les eleccions estatals i que habitualment no voten en les eleccions catalanes. Potser és per això que han recuperat la figura del ministre Corbacho, ex alcalde de l’Hospitalet i clar exponent del sector del PSC més fidel al PSOE.
El PSC que sempre ha defensat la via federalista, ara fa un gir cap a la conservació de l’autonomisme actual. La proposta del PSC dona per bona la retallada de l’Estatut i opta per intentar recuperar part del que s’ha perdut pel camí refent algunes lleis estatals. El problema però és que amb la retallada del TC l’Estatut ha perdut la seva essència i, el més important, el blindatge de les competències. El model que proposa el PSC ens instaura en la política del desgast i l’estira-i-arronsa d’èpoques passades i, a més, fa un gir cap a l’espanyolització del PSC com mai des del restabliment del Parlament català.
En resum, el PSC s’enfronta a una crisi política que viu en 3 escenaris alhora, al govern de l’estat, al govern de Catalunya i al govern de l’ajuntament de Barcelona. La crisi econòmica, el fracàs del camí de l’Estatut i la pèrdua de credibilitat han estat els puntals de la davallada. Els socialistes podrien entrar en un cicle negatiu on poden perdre tot el que han guanyat durant els darrers anys. I per intentar salvar els mobles aposten per aparcar les postures més progressistes pel que fa a l’autogovern de Catalunya després d’haver governat durant 7 anys amb un partit independentista.
Malgrat tot, els socialistes acostumen a posar en marxa tota la seva maquinària pesant en marxa quan venen unes eleccions i, si aconsegueixen mobilitzar el seu votant al cinturó de Barcelona, podrien minimitzar la patacada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada