divendres, 24 d’agost de 2007

Sarkozy "il castratore"

Les persones d’aquest món en el que vivim tenim, més sovint del que voldriem, conductes absolutament irracionals o criminals. Potser el terme adequat seria psicopàtiques. Algú que abusa sexualment o maltracta un nen, una nena, una dona, o persones més febles, o bé permet que això passi davant dels seus ulls i que ho promocioni per la via del proxenetisme, crec que algun defecte al cervell ha de tenir. I quan dic defecte, no em refereixo necessàriament a una malaltia; també es podria tractar d’un factor diferencial al de la majoria dels humans. Potser es tracta d’una manca de sentiments cap a la resta de les persones, a les quals veu com un simple objecte, una joguina per als seus capricis o una oportunitat de negoci.

En qualsevol cas això comporta un risc per a les persones que comparteixen l’espai amb algú d’aquesta mena, i especialment comporta un risc per a les persones més vulnerables. Sens dubte aquest és un tema que amoïna a la majoria de la gent, que no podem païr casos com el d’aquesta setmana a Sitges, on una criatura de dos anys ha estat “oferta” per la seva mare a diversos locals d’oci com objecte sexual per als adults. Incomprensible la conducta de la mare, incompresible la conducta d’aquells que estan disposats a abusar sexualment d’una criatura i incomprensible els que eren coneixedors del cas i ho silenciaven. Un exemple a seguir és el de la persona que l’ha denunciat.

A partir d’aquí, i coneixedors de fins a quins extrems pot arribar la violència en la conducta humana sorgeix el debat sobre cóm s’ha de castigar aquests delictes. I de tant en tant apareix algú com en Sarkozy. Una d’aquestes persones que arriben al poder i decideixen prendre decisions “en calent” quan se senten esquitxats per la responsabilitat d’un crim o d’un abús. En Sarkozy sent de sobte que s’ha d’erigir en el castigador de violadors i pedòfils i amb caràcter urgent proposa que als declarats culpables de delictes sexuals se’ls castri per procediments químics.

No seré jo qui se situi ni en contra ni a favor d’una mesura d’aquesta índole. En qualsevol cas, crec que les mesures de càstic han de ser meditades, discutides i consensuades, comptant per descomptat amb l’opinió de professionals qualificats i independents. Això en certa manera es tractaria d’una mesura, que en ser irreversible, afectaria també a les persones que se’ls apliqués de forma errònia; i a l’igual que la pena de mort es cobraria víctimes innocents.

Ademés crec francament que el millor que es pot fer és treballar en la prevenció. Treballar els valors humans des de l’educació i tallar les actituts violentes d’arrel allà on es produeixin és responsabilitat de tots.

Una persona propera em va dir un cop: “el problema dels violadors no se soluciona tallant-los el “pito”; el problema és al cap i només s’arregla tallant pel coll”. Com podeu veure d’opinions n’hi ha de tota mena, però els responsables polítics les han de valorar molt bé abans de prendre una decisió al respecte.