diumenge, 25 de març de 2012

CDC: rumb a Ítaca o cants de sirena


El congrés nacional de CDC ens ha deixat un imatge clara: el gir sobiranista, si més no en el discurs de la formació, en incloure la referència a l’estat propi en la seva ponència. Tot això malgrat no hi era en la proposta inicial de la ponència i malgrat les JNC van insistir en incloure la referència a independència, finalment canviada per a satisfer algú amb el concepte d’estat propi.
Tot plegat no està gens malament.  Escoltar el president de Catalunya afirmar que hem pres el rumb a Ítaca i no hi ha marxa enrere és engrescador o hauria de ser-ho. Escoltar el nou secretari general del partit, l’Oriol Pujol, afirmant que vol dirigir el partit per conduir el país cap a l’estat propi és engrescador o hauria de ser-ho. Saber que la gran majoria de militants del partit són favorables a la independència de Catalunya és engrescador o hauria de ser-ho.
Perdoneu els dubtes i els “hauria de ser-ho” reiterats; però si sortim de l'espai congressual de CDC i ens hi fixem en l’acció de govern a la Generalitat de Catalunya o a la capital del país, Barcelona, l’"hauria de ser-ho" cobra molta rellevància. CDC pren i fa onejar l’estelada en el seu congrés mentre en l’acció de govern pacta els comptes i els nomenaments a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals amb el PP. Amb el mateix PP que pretén fracturar la nostra societat catalana (curiós quan precisament CDC parla de cohesionar i sumar majories socials en el camí cap a l’estat propi). Amb el mateix PP que esborra del mapa el català a ses illes o al País Valencià, però és clar que per a CDC els Països Catalans acaben a La Jonquera i a Alcanar. Amb el mateix PP que vol acabar amb la immersió lingüística a les escoles catalanes.
Potser aquesta declaració d’intencions és honesta, però venint d’un partit que sempre ha defensat aferrissadament les classes dirigents catalanes, poc donades a aquest discurs de la independència, em fa molta recança. Perquè més enllà del camí a Ítaca hi ha una opció que pren força i que no és altre que un avançament electoral a Catalunya.
Si el PP no accepta condicions per al pacte fiscal que vol proposar el govern català, cosa més que previsible, és força probable que CiU vulgui convocar eleccions a Catalunya. La seva proposta estrella, la darrera esperança per a l’economia del nostre país farà figa. CiU és conscient que el poble ja no tornarà a tragar amb una nova dosi de peix al cove. La indignació catalana ha augmentat molt en els darrers anys i el fervor del 10J encara és present en l’ambient.
Davant d’un gairebé segur fracàs en el govern català i amb el desgast que ha patit aquest mateix govern a conseqüència de la política de retallades practicada, afegida als pactes amb el dimoni pelut (el PP), com pot salvar CiU els mobles en un avançament electoral? Doncs és evident que les enquestes i els baròmetres apunten a un increment considerable de persones favorables a la independència. Aquest és el públic objectiu de qualsevol partit que vulgui guanyar unes eleccions en aquest context. Aquest és el tros de pastís que donarà una possible majoria absoluta.
I, es clar, CiU te un rival directe per obtenir aquesta part del pastís; un rival que no és altre que ERC. I és que el nostre és un partit que està en plena recuperació, que ha aconseguit purgar els pecats atribuïts i pels quals va obtenir una davallada electoral important. ERC és un partit que compta amb un lideratge coherent i seriós. ERC és el partit que va posar sobre la taula conceptes com el dret de decidir i l’espoli fiscal abans que ningú altre ho fes.
Jo, digueu-me mal pensat, però veig que la declaració independentista de CDC, aquest sortir de l’armari i declarar-se obertament favorables a l’estat propi, són simples cants de sirena que pretenen captar el vot independentista en forma de vot útil davant un previsible avançament electoral. Jo, digueu-me mal pensat, però no crec que les classes dirigents catalanes optin per la ruta cap a Ítaca que CDC afirma que pren i davant una negativa d’aquestes em costa de creure que Mas, Pujol i companyia tirin pel dret.
Compte, no fos cas que la societat interpreti que el vot útil independentista ha d’anar cap a CiU, perquè aleshores aquest país reviurà pàgines molt tristes de la seva història i aquesta potser és l’última oportunitat que se’ns presenta.