dimarts, 21 d’abril de 2015

Joves i trastorns mentals. Què està passant?

El malaurat incident d’ahir al matí a l’IES Jaume Fuster de Barcelona ha estat el detonant per escriure aquestes línies. Fa algun temps que intento reflexionar sobre una qüestió que afecta en major o menor mesura a bona part dels infants i joves de la nostra societat. I la pregunta que em faig és... el model social que estem desenvolupant en els darreres anys es preocupa i vetlla pels nostres fills?

La Federació d’Entitats d’Atenció i educació a la Infància i l’adolescència (Fedaia) va fer públic l’estudi “L’afectació de salut mental en la población infantil i adolescent en situació de risc a Catalunya”, realitzat en col·laboració amb la Universitat de Barcelona, amb dades dels anys 2013 i 2014. L’informe alerta que han augmentat els casos de trastorns mentals entre la població jove catalana, i que aquests problemes apareixen cada vegada en edats més primerenques.

D’altra banda, La Unió Europea destina un 2,2% del seu Producte Interior Brut a infància i família, mentre que a Catalunya s’hi destina només un 0,9%.

Aquestes dades em porten a pensar que, des d’un punt de vista institucional, no es fa prou, però també penso que el model social i els usos horaris no afavoreixen gens millorar aquestes dades tan preocupants.

Aquestes són algunes de les reflexions que em plantejo respecte a tot això


Noves tecnologies i accés a la violència

Els infants i joves accedeixen a la violència amb total facilitat. Internet i els vídeo jocs promouen l’ús de la violència i, malgrat la legislació contempla restriccions segons l’edat, no existeix un control estricte de l’accés a continguts de violència explícita.

Un gran nombre de famílies pateixen una fractura digital evident. Els infants i joves són nadius en l’àmbit de les noves tecnologies mentre els seus pares i mares no tenen prou coneixement ni presten l’atenció necessària a aquesta activitat per part dels seus fills. En aquest sentit és necessari, molt necessari, fer programes de formació adreçats a les famílies sobre el bon ús de les noves tecnologies.

L’addicció a aquestes noves tecnologies és també un trastorn en augment. La manca de control de continguts i horaris de dedicació a aquesta activitat deriven en molts casos en problemes d’addicció que esdevenen també problemes de conducta, fruit d’aquesta addicció.


La pressió social

Els models socials a seguir i la competitivitat també són algunes de les causes que provoquen frustracions entre els nostres joves. Problemes relacionats amb fòbies, angoixes, depressió i trastorns alimentaris segueixen augmentant.

Els serveis públics de salut mental

Els servei públic per a tractar els problemes de salut mental per a infants i joves no compta amb els recursos humans i econòmics suficients. Són moltes les persones que en accedir al CSMIJ, després de passar per la llista d’espera, acaben derivant la teràpia i el tractament cap a especialistes privats; i no tothom es pot permetre el cost d’una teràpia privada.


L’educació

L’alumne hauria de ser el centre al voltant del qual s’apliquen les mesures en l’àmbit de l’educació.

La compactació horària en l’ensenyament secundari públic és un altre dels grans problemes. Els nostres fills i filles arriben a casa a l’hora de dinar, mentre els pares i mares no ho fem fins ben avançada la tarda. Això fa que durant 3, 4 ó 5 hores els infants i joves restin sols a casa i puguin realitzar activitats sobres les quals els pares no hi tenim control. Aquesta mesura de la compactació horària s’ha fet pensant només en la reducció de costos, però no ha tingut en compte allò que realment convé a les famílies i, per extensió, als alumnes.

I per últim, el model educatiu a les escoles ha d’evolucionar per tal de motivar els alumnes. L’índex de fracàs escolar ens hauria de preocupar i molt. No existeixen places suficients d’educació especial a l’escola pública i, malgrat la Llei d’Educació obliga a fer esforços en l’atenció i els currículums adequats a les necessitats de tots i cadascun, això no s’acaba fent en molts casos per la manca de recursos humans i econòmics. Entenem com a plaça d’educació especial a tots els alumnes que tenen dificultats per assolir els objectius escolars, tant per la banda baixa, com en els casos d’altes capacitats i sobre dotació. L’escola, per a ser inclusiva de debò, ha de comptar amb els recursos necessaris.


Conclusió

En definitiva, tots aquests problemes associats poden ser la causa de bona part dels trastorns psicològics en infants i joves. Cal abocar-hi recursos i cal fer-ho quan abans. L’educació escolar, l’àmbit familiar, la conciliació d’usos horaris i una política de salut mental pública més eficients són cabdals per a revertir una tendència que posa en perill el futur de bona part dels nostres joves.

Cal deixar de banda els tabús i els prejudicis, parlar amb total naturalitat d’un problema que és real. Només d’aquesta manera i amb la voluntat d’atacar el problema des de tots els fronts, ens en sortirem.

Sento una profunda pena pel noi que ahir va arribar a fer el que va fer.