dijous, 29 d’octubre de 2009

Money, money, money…

Diners, diners i diners. Aquesta és la més gran de les temptacions i s’ha de ser molt íntegre per no caure en el parany dels diners. Darrerament hem descobert com arreu de l’estat l’especulació havia repartit guanys entre la classe política; trama Gurtel, Benidorm, Marbella, Illes Balears. L’oasi català semblava mantenir-se al marge de tot.

Malauradament el cas Millet ha esdevingut el punt de partida d’un seguit d’escàndols en forma de suborns i malversacions de fons. Pagaments interessats a fundacions vinculades amb partits polítics, polítics inexperts en aquestes qüestions que assessorats pels nous amics han saldat deutes gràcies a la benevolència del gestor del Palau de la Música, vides de luxe a costa de retallar mitjans a la cultura catalana, això sí, en nom de la cultura catalana.

I ara, l’operació Pretòria que, tot i la presumpció d’innocència apunta a una nova trama de corrupció que esquitxa el panorama polític català amb la novetat que un alcalde socialista podria estar involucrat. Un cas que pot obrir una nova porta a destapar més casos en altres municipis del país.

Cal que fem diverses reflexions al respecte de tot això. La primera és que l’oasi català que ens volien fer creure que existia com a tal, ha estat una gran mentida. Una mentida que ha comptat amb la complicitat de molts estaments i no només catalans. Durant més de dues dècades aquest país va estar governat per un ampli grup de persones que creien que els pertanyia. Un conjunt de persones que a l’hora de col•locar un càrrec asseguraven que fos “dels seus”. I ser dels seus significava fer el que dictaminava la doctrina política, i si es veia o escoltava alguna cosa inoportuna el millor era callar.

En l’anterior legislatura un president que feia “maragallades” va llençar-se al buit parlant del famós 3%. En aquella ocasió però, no es va estirar de la manta. Suposo que d’una manera o una altra hi havia moltes coses a amagar. Tant de bo que ara s’estiri de la manta fins al final. Fer net és l’única manera que hi ha de començar a recuperar el prestigi que aquesta “xusma” ha fet perdre a la classe política.

Però també cal reflexionar més enllà de la classe política. Hi ha molts àmbits a banda de la política on els interessos econòmics tenen la capacitat d’incidir en la moral de les persones. Sota sospita podríem posar persones i entitats relacionades amb el món del futbol, per exemple. No cal ser gaire malpensat per arribar a la conclusió que les empreses constructores ocupen un lloc privilegiat en l’índex de sectors relacionats amb la corrupció. I els bancs i caixes? No home no, aquests que controlen amplis sectors econòmics són uns sants i és gràcies a ells que el país tira endavant! Els grans especuladors econòmics, els que ens han ficat de ple en una crisi econòmica provocada per ells resulta que són uns sants? O potser és que en controlar un ventall tan ampli de sectors han arribat a controlar també els mitjans?

Ara bé, els polítics són la pesta bubònica i són tots uns corruptes. No hi ha excusa que justifiqui el fet que un càrrec públic, escollit d’una manera o altre per la ciutadania, i que cobra un sou que prové dels cabals públics, cobri diners de forma il•legítima a canvi de beneficiar a un tercer. Entre altres coses perquè per a beneficiar un tercer, segur que cal perjudicar a un quart. I el mateix és aplicable per als casos que el beneficiat econòmicament és un partit polític.

Tots els polítics són iguals? jo no hi estic d’acord. No tota la classe política és igual i no es pot ficar al mateix sac a tot un col•lectiu. El problema de la classe política és més la mediocritat que no pas la mala fe. I evidentment no es pot ficar en el sac de la corrupció a totes les persones, ni tampoc a tots els partits. Ara per ara podem dir que ni Esquerra, ni Iniciativa es troben esquitxats per cap cas de corrupció. Perquè no hem tocat cuixa en determinats sectors? Potser sí, però ara per ara som dos partits lliures de culpa.

Per més que determinats mitjans insisteixin en dir que un ex dirigent d’Esquerra va rebre fons del Palau de la Música, la veritat és que va ser un dirigent de Convergència qui els va rebre i a més per a pagar uns deutes provinents d’un tercer partit, el PI. El titular per més que ho intenti no pot ficar a Esquerra en el sac dels corruptes, almenys no per ara.

Hi ha però una cosa positiva en tot això. Qualsevol persona que tingui intenció d’obtenir ingressos de forma il•legal ara sap que té molts números de ser descobert. Això no passava mentre va durar l’anomenat oasi català. Encara que en aquests moments de convulsió no ho sembli, alguna cosa ha anat a millor.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Propostes per al parc Güell




Dijous de la setmana passada, ERC va organitzar una reunió amb veïns, veïnes i entitats de l’entorn del parc Güell. La sala d’actes del casal Cardener de Gràcia es va omplir de persones que volien, per un costat, escoltar les propostes d’ERC respecte al futur Pla Director del Parc Güell i també, per descomptat, donar la seva opinió al respecte. Per part d’ERC hi érem els regidors Ricard Martinez i Xavier Florensa i també els consellers de districte Àlex López de Gràcia i jo mateix per Horta-Guinardó.

La reunió es va dividir en dues parts. Una primera d’exposició per part d’ERC de l’estat en aquell moment de la proposta de l’equip de govern, més la proposta concreta d’ERC. Després es va obrir un torn d’intervenció del públic assistent amb més de 20 paraules demanades, la qual cosa ens mostra l’interés que aquest tema ha despertat entre la gent dels dos districtes.

Per descomptat, algunes d’aquestes aportacions fetes pel públic assistent les tenim en compte de cara a la proposta que presentarem en la Comissió de Sostenibilitat, Serveis Urbans i Medi Ambient de l’ajuntament de demà dimecres.

A grans trets la proposta passa per visualitzar el parc Güell en base a tres zones concretes. La primera, en color vermell, que és la zona que concentra la majoria del patrimoni; la segona, en color verd, que és la zona de parc; i una tercera zona, en blau, que correspon amb la zona de bosc. Els límits proposats en la imatge de l’encapçalament són només aproximats, per tal de fer-nos una idea de les tres zones en qüestió, però els límits són evidentment discutibles.

Pel que fa a les propostes, en primer lloc creiem que s’ha de crear l’òrgan gestor únic, que uneixi a tots els estaments que ara formen part de la pressa de decisions i també dels usuaris pel que fa al parc (patrimoni, ajuntament, seguretat, neteja, entitats, escoles, veïns i veïnes, …). Aquesta és la millor via per agilitzar les decisions relatives a qualsevol qüestió del parc Güell.

En segon lloc donar tractament diferenciat a cadascuna de les zones proposades. Estem d’acord en què cal regular el flux de visites en la zona patrimonial, però també és cert que la zona de parc ha de romandre oberta, sense barreres a les portes en hores de lliure accés i tancades, com fins ara, en horari nocturn. També s’han de definir els usos de cada espai per garantir la connectivitat entre els barris, la pràctica esportiva, etc. i a tal efecte cal millorar les condicions de l’enllumenat, la neteja, la seguretat i, en definitiva, l’estat general d’un parc que s’ha anat degradant amb el temps. Pel que fa a la zona de bosc cal definir bé aquest espai i efectuar la neteja necessària per a garantir la seguretat en aquest espai.

Pel que fa als serveis de restauració aquests també podrien ubicar-se en els carrers del voltant del parc, de manera que també proporcionarien un servei als veïns i veïnes de l’entorn. També és discutible l’espai proposat per a l’edifici de serveis del parc, i ERC proposarà ubicar-lo en un espai que no suposi restar superfície de zona verda.

Però, a banda de tot això, cal prioritzar. Per ordre d’importància cal primer crear l’òrgan gestor, i després abordar el problema de dignificació dels espais degradats. Treballar en les àrees relatives a espai públic, enllumenat, neteja, seguretat i garantir la preservació del patrimoni. L’edifici de serveis i altres qüestions poden esperar. Cal veure quines són les vertaderes prioritats i començar a posar fil a l’agulla en la dignificació urgent del parc.

En resum: delimitació de les zones d’accés controlat, les d’accés obert i el bosc com a verd estratègic, lligat amb el projecte del futur parc dels Tres Turons.

D’entre les intervencions del públic cal destacar la preocupació per la conversió del carrer d’Olot en una zona per a vianants, que és vista com una prolongació del parc dins la ciutat; les qüestions relatives a neteja i seguretat; la ubicació del nou edifici de serveis; i el rebuig a perdre el lliure accés a les zones d’us social del parc.

En definitiva, la nostra proposta va en la línia de defensar el patrimoni i alhora preservar l’us social del parc per part de veïns, veïnes, escoles i entitats. Esperem que aquesta pugui tirar endavant amb el vist-i-plau de tothom.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

De parc Güell a parc “guai”

L’equip de govern de la ciutat de Barcelona te previst fer un canvi de model en el parc Güell i per això preten tirar endavant una sèrie de mesures amb la intenció, segons diuen, de reduir la pressió turística sobre la zona i preservar el patrimoni. A tal efecte s’ha estat treballant en un pla integral per al parc Güell.

Les principals propostes que fan, en el document provisional, són establir un únic gestor integral per al parc, tancar el perímetre per regular l’accés, fent que aquest sigui de pagament a través de 10 punts d’accés amb màquines cancel·ladores, fer l’entrada principal per carrer d’Olot, que seria de vianants, crear tres nous equipaments (punt d’informació i serveis, centre de visitants amb cafeteria-restaurant i centre de serveis tècnics) i instal·lar 5 quioscs-bar a l’interior del parc.

Una vegada més, el més flagrant és que una proposta que no ha estat aprovada encara apareix a la premsa de la ma d’un membre de l’equip de govern.

Després de dos anys treballant en una proposta, aquesta és la màxima a la qual ha arribat el govern municipal. Per preservar el patrimoni i reduir la pressió turística cal fer pagar per accedir al parc, i a més, cal omplir el parc de serveis que assegurin la rendibilitat de la gestió.

D’entrada això genera unes quantes contradiccions. La primera es basa en l’argument de “reduir la pressió turística” fent pagar un tiquet d’accés. A veure, si jo sóc un turista que fa uns quants quilòmetres per venir a gaudir d’una ciutat com Barcelona i tinc l’oportunitat de visitar una joia del modernisme com el parc Güell, renunciaré a fer-ho pel fet que hagi de pagar? Rotundament no; pagaré de la mateixa manera que pagaria a la Sagrada Família o a l’edifici de la Pedrera. En canvi, si sóc un veí de la zona i gaudeixo cada dia practicant esport pels espais del parc i em volen fer pagar un tiquet, què faré? Evidentment hauré de renunciar a fer footing a l’interior del parc.

El mateix passarà amb aquelles persones que utilitzen el parc per anar d’un barri a l’altre, perquè es formarà una barrera que impedirà anar a banda i banda del parc a peu o en bicicleta.

No hi ha cap proposta que tingui en compte l’activitat esportiva, tot i que hi ha moltes persones que utilitzen aquest espai per a practicar esport; i tampoc hi ha cap proposta que tingui en compte l’activitat que moltes escoles hi realitzen.

Després d’analitzar les mesures proposades em pregunto: realment es vol reduir la pressió turística als barris fronterers? Realment es vol preservar el patrimoni? o potser l’objectiu no es un altre que fer que el parc Güell sigui un espai rendible des d’un punt de vista només econòmic? i és més, potser estem parlant de privatitzar un espai que ara és públic.

Això em recorda la benevolència municipal quan volien retallar el recorregut del bus 24 fins al mateix parc Güell en detriment dels veïns i veïnes de la part alta del Carmel, que haurien d’haver baixat d’un bus per agafar un mini bus, si no fos perquè finalment la pressió veïnal i la posició d’ERC va forçar una marxa enrere en la mesura.

Resumint la proposta en qüestió, el govern de la ciutat prefereix un “parc guai” per als turistes, que no pas un “parc Güell” per a la ciutat i les persones que hi viuen. De totes formes ja deuen ser conscients que això no serà gaire popular. Ho dic perquè en el plenari del districte d’Horta-Guinardó i també en el de Gràcia el grup d’ERC va realitzar sendes preguntes sobre quin capteniment tenien els seus regidora i regidor al respecte; i la resposta va ser fer pilotes fora basant-se en què no tindrien un posicionament fins que hi hagués una proposta definitiva. Llàstima que si no ho tenen tan clar, ens ho hagin filtrat ja en els mitjans de comunicació.