Ja fa uns anys que Europa està experimentant una davallada important de vot de les esquerres i, curiosament, aquest coincideix amb l’augment i consolidació de vot dels partits d’extrema dreta o de caire xenòfob. Països com Suècia, Dinamarca, Holanda, Àustria,Finlàndia, França o Alemanya, van configurant un mapa polític on cada vegada te més protagonisme l’ultradreta xenòfoba.
Catalunya no n’és una excepció. En les darreres eleccions municipals Plataforma per Catalunya ha experimentat un notable creixement i en les passades eleccions al Parlament va estar a prop d’obtenir representació.
Resulta fàcil analitzar el perfil dels líders dels partits xenòfobs com Le Pen o Anglada. Es tracta de persones oportunistes que aprofiten un descontentament social producte de la crisi i la por als canvis culturals i relleus generacionals no controlats, que saben simplificar el seu discurs objectivant-lo en un tema que molta gent considera l’arrel dels seus problemes. Tant fa si és cert o no, tant fa si és demagògia mal intencionada o no, és molt més fàcil resumir tots els problemes i responsabilitzar-ne només un sector de la societat com els immigrants.
El que no resulta tan fàcil d’analitzar és el perfil dels votants d’aquests partits mal anomenats polítics. Aquí hi trobem gent de tota mena i d’àmbits socials molt diferents. Des de radicals skins que han d’abocar el seu odi irracional, com gent humil que no gaudeix de les mateixes oportunitats que la resta i que, per tant, culpa als que acaben de venir de fora; passant per persones amb més formació i millor posició social que, a banda d’aprofitar-se tot el que poden dels immigrants, no els preocupa res més que el manteniment del seu status social. Els primers són una minoria i els darrers són un grup no massa representatiu numèricament que més que racistes, el que són és classistes.
El grup més nombrós i sobre el qual cal analitzar el fenomen és el segon. Les classes mitjanes treballadores que ara estan patint directament els efectes de la crisi i aquells que, d’entrada, ja no tenen les mateixes oportunitats que la majoria de la societat, malgrat no son immigrants de primera generació.
Hi ha un component de rebuig als canvis culturals i socials, però sovint són més una excusa que no pas un problema. El veritable problema es troba en la manca d’oportunitats d’uns i altres i també en els espais de convivència. El fet que els immigrants s’agrupin en barris i no estableixin relació amb les persones autòctones no facilita les coses. I sovint resulta més fàcil per als que acaben d’arribar rodejar-se dels seus i no arriscar-se als canvis, com també resulta més fàcil per als “d’aquí” acceptar el discurs de la demagògia destructiva que fer el pas per apropar-se als nouvinguts i, també, arriscar-se.
Resulta fàcil criticar que els musulmans fan de l’autocàstig públic un espectacle al carrer durant la festa del xai i alhora acceptar les processons de Setmana Santa arreu del país. Resulta fàcil criticar les tradicions dels que venen de fora i acceptar tradicions que en el seu dia també van venir de fora com la Feria de Abril o el Rocío.
Resulta fàcil demanar que es repatriï als immigrants als seus països d’origen i alhora lamentar-se per les condicions de vida al tercer mon i també resulta fàcil culpar als immigrants dels nostres mals i votar opcions clarament xenòfobes i alhora estar en contra de l’extermini de jueus per part dels nazis o, més recent, les “neteges” ètniques a l’antiga Iugoslàvia o a Ruanda.
I tot això no és contradictori? Son conscients les persones que voten a Plataforma per Catalunya o altres opcions xenòfobes que venen de persones vinculades a partits de tradició teòricament més democràtica? Vull pensar que no; que moltes d’aquestes persones voten aquestes opcions com una fugida endavant o una manera de queixar-se de la seva situació personal.
De totes formes, no ens enganyem a nosaltres mateixos pensant que el problema no existeix.Tenim un repte com a societat molt important i tenim la responsabilitat d’evitar que tornem a cometre errors del passat. Hem de saber trobar la manera de fer que la segona generació de les persones que han arribat fa poc a casa nostra, formin part d’aquesta societat amb els mateixos drets i deures i, sobretot, amb les mateixes oportunitats. Garantir una educació de qualitat per a tothom és la millor manera d’afrontar el problema en la seva arrel. De moment però hem de guanyar temps, perquè la dreta ha adoptat el discurs de l’odi i la fragmentació social i cada cop hi ha més gent que l’està comprant i, segurament sense adonar-se’n, està donant un xec en blanc a dirigents polítics que haurien d’anar a presó per incitar a l’odi entre les persones.
1 comentari:
El que ens passa amb la immigració no és un tema cultural, és un tema d'educació. Quan les primeres onades immigratòries, al menys les més massives, de la dècada dels 50-60 els catalans, els que viviem a Catalunya, vam haver d'educar als nouvinguts. I com? Ensenyant-los que aquí la música es posava per sentir-la des de casa, no per què la sentessin tots els veïns pel cel obert; el mateix passava a la platja, el transistor no calia posar-lo per què l'escoltés tothom, com a molt la família del costat i perquè no es podia posar més fluix. I així, un munt de costums que vam aconseguir que les persones procedents d'altres cultures les amotllessin a les nostres. Així va passar amb els andalussos, els primers sudamericans que van arribar, i així passarà amb els àrabs, els dels Magreb, els centroamericans, les persones dels països de l'Est, a poc que ens ho proposem. Hem de fer l'esforç, hem de fer una feina educacional, pedagogia constant quan els tractem. Rebutjar-los no és la solució.
Publica un comentari a l'entrada