Cada cop que es posa damunt la taula el debat territorial, aquest acaba despertant sensibilitats que van més enllà de l’esperit de competència entre territoris. Tothom s'hi vol veure representat i les peticions de vegueria pròpia sorgeixen com els bolets.Per a definir finalment quines han de ser les vegueries que s'han de formart arreu del país hem de partir sobre la base del que tenim ara mateix. En primer lloc el territori es divideix en quatre províncies, herència d’un règim anterior i on encara es conserven les figures dels delegats del govern de l’estat i les diputacions provincials.
També disposem de les comarques com a unitats que agrupen alguns municipis propers amb característiques comunes i finalment els termes municipals que són l’administració més propera al ciutadà.
Amb l’Estatut aprovat el 2006 es faculta el Parlament per tramitar una llei que creï les vegueries i en desplegui el règim jurídic. Alhora dona compliment a una històrica reivindicació com és la substitució de les diputacions per les vegueries i la superació de la divisió provincial.
Amb la instauració de les vegueries s’aconseguiria disposar d’una administració més ajustada a la realitat del país i a l’estructura social del territori. Aquesta seria sense cap mena de dubte una bona eina per donar solucions més ajustades a les diferents realitats.
No obstant això, segons CiU això ara no toca. I la pregunta és: quan tocarà? Perquè després de més de 30 anys de règim democràtic no hem aconseguit superar encara l’organització territorial de l’època franquista. I ja em direu en què s’assemblen Berga i l’Hospitalet, o la Vall de Boí i Lleida per citar-ne dos exemples.
Per tant, sí que cal afrontar ara la instauració de les vegueries amb una Llei que ho reguli, i si més no, almenys que en defineixi aquest estatus de vegueria a les 4 províncies actuals en primera instància, per en un futur immediat instaurar la de les Terres de l’Ebre, la Catalunya Central i l’Alt Pirineu i Aran.
Sobre el tauler de joc s’han situat 2 problemes a la vista. La reivindicació de vegueria pròpia del Penedès i també la de la Val d’Aran. Caldrà doncs fer una bona feina en aquests dos àmbits per arribar a un consens que serà necessari per a l’èxit de la nova divisió territorial del país. En el cas del Penedès, crec des d’un punt de vista personal que cal tenir en compte el fet que la divisió comarcal ja dona resposta a la seva peculiaritat i no crec convenient crear-ne una vuitena vegueria ajustada només al Penedès. Pel que fa a la Val d’Aran s’ha de definir de forma clara l’especificitat d’aquesta comarca que esdevé un fet diferencial dins del país i a la qual s’ha de saber trobar un espai de referència i crec també que se l’ha de dotar d’uns certs privilegis. Precisament Catalunya que reivindica els fets diferencials de forma justa, ha de ser igualment justa amb aquells territoris que, de portes endins, reclamen aquest fet diferencial.
Cal, per tant, treballar i molt en la línia de consensuar una divisió territorial que satisfaci, més o menys, a tothom. I també cal que totes les parts implicades estiguin disposades a cedir en algun punt, perquè l’alternativa és deixar les coses com estan ara, és a dir, com estan des de fa dècades i molt lluny de la realitat territorial de Catalunya.
I pel que fa als partits polítics, doncs potser ja va sent hora que els socialistes apostin de forma decidida per instaurar aquest canvi tan necessari com important, i els convergents deixin de torpedinar qualsevol proposta que, sortint del govern català, serveixi per modernitzar l’estructura territorial nacional.
Quan toca el tema de les vegueries? Ara toca, sense dubtes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada