dimarts, 23 de març de 2010

La Diagonal, la plaça Eivissa i la participació vinculant

Ha començat el debat sobre la consulta ciutadana per a la reforma de la Diagonal i el debat és obert i en boca de tothom. Sense cap mena de dubte, el fet que el model d’avinguda vindrà determinat per una votació ciutadana fa el procés molt més atractiu del que es habitual.

Podem debatre sobre si és millor l’opció de rambla o la de boulevard. Podem debatre sobre si la millor opció és que hi hagi tramvia o no. Podem debatre sobre si cal una opció diferent de les dues presentades, de moment, per l’equip de govern de la ciutat. Però és indiscutible el fet que al final, el model serà el que la ciutadania triarà de forma democràtica i això, convé recordar-ho, és una proposta d’Esquerra que va apostar de forma clara per la participació ciutadana vinculant.

La reforma de la Diagonal no és un fet aïllat o irrellevant. Aquesta reforma ha de determinar quin model de ciutat triem en diversos aspectes. Si finalment la votació es decanta cap a la rambla o el boulevard no deixarà indiferents als comerciants. Si se suprimeixen dos carrils de vehicles privats per sentit, o tres, o tots quatre és una decisió que no deixarà indiferents als usuaris de l’automòbil ni tampoc als transportistes. Si optem perquè hi hagi tramvia o no (de moment és un element fix en les dues propostes) determinarà quin model de transport públic volem per creuar la ciutat de punta a punta d’aquesta avinguda.

Pel que fa a un posicionament personal, de moment prefereixo esperar a veure les propostes que finalment es presenten a la votació de forma definitiva. Ara per ara, trobo que encara són molt iguals en alguns elements i, a més, no són prou fidels a la realitat. Especialment en el cas del boulevard per a respectar l’ample de vorera sense tocar els arbres tal i com s’ha explicat no em quadren les mesures perquè hi càpiga tot el que es pretén.

D’entrada el que semblaria més raonable és contemplar una de les dues opcions sense el tramvia, perquè el principal avantatge que dona l’ús d’aquest mitjà és la capacitat pel que fa al nombre de viatgers, però també implica molts inconvenients. És un mitjà massa rígid pel que fa a les cruïlles si circula pels laterals perquè impedeix el gir de la resta de vehicles. El tramvia plantejat en l’opció de boulevard fa que els dos sentits del tramvia circulin pel mig de l’avinguda amb carrils de circulació per a bus als seus costats però no s’especifica com s’ubicaran les parades. La gent pujarà i baixarà des d’un carril de circulació de bus? Com a defensor de la xarxa ortogonal d’autobusos crec que creant una línia de busos de gran capacitat que recorri la Diagonal de punta a punta amb una freqüència elevada, seria un complement perfecte del nou sistema de línies de bus que es començarà a implementar a la ciutat, també a proposta d’Esquerra.

En un ordre de magnitud diferent però també amb certa rellevància, el barri d’Horta viurà un procés participatiu per a la reforma de la plaça d’Eivissa. Aquest espai emblemàtic per als hortencs i hortenques mereix un procés que garanteixi d’entrada poder mesurar la participació ciutadana feta a través de les aportacions d’entitats i també dels veïns i veïnes. Per això cal fixar de bon començament uns indicadors que permetin avaluar aquest procés, tal i com es va fixar en la proposició d’acord que vam presentar en el darrer plenari de districte i que va resultar aprovada amb el vot favorable de tots els grups municipals.

Si s’aconsegueix fer possible l’avaluació del procés participatiu per després dur al Consell de Barri un projecte que es basi en aquest procés i que, òbviament, aquest sigui votat en el mateix Consell, aconseguirem que el resultat sigui tan vinculant com el de la reforma de la Diagonal. La proposta ha estat servida per Esquerra i l'equip de govern té la pilota a la seva teulada. El dret a decidir és aplicable a les millores en l’espai públic i en el model de ciutat que volem.

dijous, 11 de març de 2010

Política 2.0 per @ebenach

Dimarts passat vaig assistir a la presentació del llibre de l’Ernest Benach “#Política 2.0”. Val a dir que la presentació també va tenir les seves connotacions 2.0; per exemple és l’únic acte públic al qual he assistit on enlloc de demanar als assistents que desconnectessin els mòbils, se’ls convidava a fer-los servir per a twittejar o facebookejar.

Paral•lelament a la presentació es podia observar l’interface de Twitter projectada a la paret amb els comentaris que els assistents i els que no van poder assistir-hi anaven fent sobre la marxa. La presentació de l’acte va anar a càrrec del periodista Òscar Dalmau i amb la sempre interessant i extrovertida intervenció del Màrius Serra.

El llibre en si és una reflexió que fa l’Ernest Benach sobre la utilització de les noves tecnologies, el que anomenem 2.0, per a practicar l’autèntica política de proximitat.

M’atreviré a extraure algunes de les frases que es van dir en el decurs de la presentació:
“el 2.0 és la clau de la comunicació en el segle XXI en tots els àmbits”. Màrius Serra
“Tot canvia tan de pressa que sovint no ho agafem”. Ernest Benach
“Hem de deixar de parlar a la gent i començar a parlar amb la gent”. Ernest Benach
“A la xarxa has de ser tu mateix, si no estàs estafant”. Ernest Benach

Realment com a practicant modest de la política 2.0, reconec que les formes de comunicació que ens ofereixen les noves eines m’han sorprès positivament. El fet de poder comunicar-me de forma directa (comunicació “one to one”) amb persones que comparteixen les meves opinions o, ans al contrari, difereixen de la meva forma de pensar o d’enfocar alguna qüestió en concret, m’han permès tenir un angle de visió molt més ampli. De vegades en coses molt genèriques i d’altres en temes molt més concrets.

És ben certa l’afirmació de l’Ernest Benach que si a la xarxa no ets tu mateix, estàs estafant. L’honestedat és la clau per aconseguir arribar a les persones que tenen interés en seguir allò que escrius en un bloc, o els apunts que fas a Facebook o els conceptes resumits i concrets de Twitter. Amb l’honestedat per endavant no cal compartir l’opinió amb els teus lectors o seguidors, però almenys t’hauràs guanyat el seu respecte. Acceptar una opinió no ha de ser sinònim de compartir-la, però si és honesta serà respectada més fàcilment.

I la política 2.0 ha de ser això. Cal fugir de proclames partidistes. Evidentment la ideologia va lligada necessàriament al partit en el qual milites, però si un no està d’acord en tot també és legítim evidenciar la discrepància. Això incrementa encara més la credibilitat.

Sovint quan parlem de polítics 2.0 a tots ens venen al cap alguns homes i algunes dones que ocupen càrrecs destacats en aquest àmbit, com el mateix Benach, Donaire, Iceta, Romeva… però cal reivindicar també aquells que, des d’àmbits molt més modestos, col•laboren de forma important en la dignificació de la política a partir de les eines 2.0.

En el districte d’Horta-Guinardó, per exemple, som uns quants i unes quantes els que disposem d’un bloc i perfils de Facebook o Twitter i els fem servir per a comunicar-nos amb la ciutadania. A l’Hortaguinardosfera ens podeu trobar al Jose Rodriguez, al Pere Nieto, a l’Anna Mir, al Toni Salado, la Julia Silveira, el Joan Martinez, el Ramon Carrión, a part d’altres blocs no polítics del districte. Cadascun té un estil i un enfoc diferent i amb el pas del temps alguns s’han consolidat en actualitzar-se periòdicament i d’altres són més irregulars.

No fa gaire em comentava el Pere Nieto, que era molt rellevant el fet que tres blocs del districte (el del Jose, el seu i el meu) formessin part del top 25 del rànquing de blocs polítics de Cercabloc. Ara ja no podem dir-ho perquè el meu bloc ha baixat algunes posicions tot i que a mi això dels rànquings em preocupa relativament poc. Però certament hem mantingut algunes discussions aferrissades en temes de política general, però a voltes molt apassionades en temes d’àmbit més local.

Recordo diversos apunts sobre el MPGM del Carmel que van ser seguits per moltes persones afectades pel planejament i d’altres que simplement havien despertat el seu interés pel tema. Estic convençut que, cadascun des de la seva posició respecte al planejament, vam fer aportacions importants per aconseguir un elevat consens que al final va permetre l’aprovació provisional, no sense haver inclòs moltes modificacions. Tots plegats vam saber assumir la responsabilitat, vam escoltar a la gent que afegia un nombre molt alt de comentaris als nostres escrits i també ens vam fer escoltar. Això és la política 2.0.

Alguns pensen que això del 2.0 es ideal per a fer propaganda política. Molts polítics, alguns de primera línia, fan servir els seus perfils de Facebook per a llençar consignes i fomentar el Nimby gratuïtament. D’altres, com diu el Jose Rodríguez, són simples trolls que es dediquen a fer comentaris despectius a les anotacions d’altres, de vegades fins i tot de forma organitzada. Però al final, cadascú acaba ocupant un lloc en l’escala de credibilitat de la gent, o almenys de la gent que té una visió més àmplia de les coses.

Escriure regularment en un bloc, mantenir actualitzat el perfil del Facebook, tot això requereix d’un esforç important i l’èxit rau en no abandonar aquests espais i en ser fidel a les pròpies idees. Aquest és un marc magnífic per a recuperar l’idealisme polític i per tant és un marc magnífic per ajudar a recuperar la confiança en la política. Ara bé, moltes vegades se’ns retreu el fet d’estar enganxats al mòbil durant una reunió o en un esdeveniment públic. La fal•lera de fer públic al moment allò que està passant fa que als ulls de la resta semblem uns histèrics que estan més pendents del mòbil que d’aquells que tenim al voltant. En part no els hi falta raó, però també és cert que quan estàs explicant el què passa en un acte de, per exemple una festa major, estàs fent divulgació més enllà dels que es troben allà en aquell moment. Suposo que, com a innovadors que som, sabrem acabar trobant un equilibri que pugui satisfer a tothom.

Mentrestant, romandrem atents als canvis no fos cas que se'ns escapés el tren i quedem desfasats en quatre dies.

dijous, 4 de març de 2010

Govern de concentració CiU-PSC-ERC? Dec ser ximple, però no ho entenc

L’afirmació feta pel conseller Josep Huguet que convé un govern de concentració amb Esquerra, socialistes i convergents, m’ha deixat esmaperdut. No l’he entès. No he tingut ocasió de llegir o escoltar la declaració completa, potser ha estat tret de context, però el que he llegit no he estat capaç de comprendre-ho.

Primera pregunta. No hem estat sempre crítics amb la possibilitat que es formés una sociovergència, fet que impossibilitaria els avenços nacionals del nostre país?

Segona pregunta. En què es basa el sr. Huguet per pensar que socialistes i convergents, un cop junts, ens hi voldrien afegir a nosaltres? Esquerra els incomoda i si numèricament no els hi fem falta, no ens hi voldran.

Tercera pregunta. Atès que estem realitzant una campanya d’enquestes a persones afins a Esquerra perquè ens indiquin quins han de ser els elements innegociables per a un pacte de govern en el futur, si aritmèticament és possible, a què ve això ara? Aquesta afirmació no es absolutament incompatible amb l’esperit de la campanya “Catalunya decideix. Puigcercós 2010?

La veritat crec que Esquerra hem trobat un punt en què els nostres dirigents s’expressen amb coherència. M’agrada, finalment, el discurs que surt del Joan Puigcercós i també del Joan Ridao. Hem aconseguit, després de moltes disputes internes airades pels mitjans com si d’un circ es tractés, mantenir una imatge i una línia política clara i creïble. Aleshores, a què ve l’afirmació del conseller Huguet? Que no som equidistants nosaltres? Que no deixarem ben clara quina és la línia vermella dels futurs pactes d’Esquerra? Que no estem per avançar en el terreny de l’autodeterminació?

Per desmarcar-se de l’acció de govern d’ICV no cal que ens emmarquem en un pacte de govern que gairebé no entendria cap votant d’Esquerra. Com a conseller de govern crec que està fent una bona feina, tot i que no li han posat fàcil. Òbviament prefereixo veure’l en titulars com la signatura del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació.

Crec que cal destacar quin ha estat el paper d’Esquerra en els dos governs tripartits que s’han fet fins ara i afrontar la nova legislatura partint de la base del nostre programa de govern. Les condicions per a un possible futur pacte de govern amb qui sigui (tripartit o Convergència) han de partir del nostre propi programa, i si no és possible pactar-ho amb ningú el millor serà quedar-ne al marge i fer una oposició a l’estil barceloní.