Conferència al Fòrum Europa. Balanç de 2 anys, present i futur.

Conferència oferta el 29 de juny de 2017 a l'Hotel Palace de Barcelona en el marc del cicle "Nueva Economía Fòrum" del Fòrum Europa, Tribuna Catalunya.

EL CANVI ESPERAT

El Maig de 2015, fa poc més de 2 anys, la ciutadania va votar canvi. CiU va perdre l’alcaldia, el PSC i el PP es van ensorrar. BEC va guanyar les eleccions, ERC va passar de 2 a 5 regidors i van entrar dues forces noves a l’Ajuntament, CS i la CUP.

Tothom va entendre aquest missatge de canvi, fins i tot l’alcalde Trias que aquella mateixa nit electoral va reconèixer la derrota i va renunciar a disputar l’alcaldia a Ada Colau.

Poc després, el 13 de Juny, vam celebrar la sessió d’investidura al Saló de Cent on es va proclamar alcaldessa Ada Colau, amb 21 vots entre els quals hi havia els 5 d’ERC.

Per ERC aquest va ser un vot a favor d’un canvi desitjat i expressat a les urnes. Un vot de confiança a Ada Colau, de la mateixa manera que ERC va fer un vot de confiança a Xavier Trias 4 anys abans.

Un desig de canvi que es percebia a la plaça de Sant Jaume aquell mateix dia, plena de gom a gom i on, la majoria de regidors i regidores vam vibrar amb la ciutadania mentre creuàvem la plaça des de l’Ajuntament en direcció al Palau de la Generalitat.

Malgrat aquest vot de confiança, ERC vam decidir no entrar a govern. Vam voler prendre’ns un temps per veure si aquell esperit de canvi, realment es transformava en una realitat.

ELS ACORDS

Van venir uns mesos d’adaptació, de treball intens i d’acords importants entre ERC i el nou govern municipal. Les primeres Ordenances Fiscals i una modificació Pressupostària que van implicar unes negociacions tenses, intenses i molt exigents.

El resultat va ser l’acord per a l’arribada de la L10 de metro a la Zona Franca, l’acord per al tancament de la Model i la Trinitat Vella i La T16 de transport públic, que amb un any de retard ha esdevingut una realitat.

Durant mesos se’ns va dir que No. Fins i tot algun regidor de govern ens va titllar de frívols, especialment amb el tancament de la Model. Un fet del qual s’ha estat parlant durant més de 30 anys però que mai ningú havia tingut la determinació de tirar-ho endavant. Se’ns va dir que no podíem donar falses expectatives a la gent. En poques paraules, se’ns va dir que demanàvem un impossible.

4 mesos després de la signatura del conveni entre Ajuntament i Generalitat, el tancament de la Model és una realitat. El conseller de Justícia, Carles Mundó, ha demostrat a tothom que quan hi ha voluntat política, les coses passen. Ha estat capaç de traslladar als reclusos a altres centres i també de negociar amb els funcionaris i treballadors de la presó, les condicions del seu trasllat a altres centres. Aquesta és la diferència entre.... encallar-se davant les dificultats o fer que les coses passin.

De la mateixa manera que vam arribar a aquests acords, també vam tenir que ser molt exigents amb el compliment. Per aquest motiu, 1 any després d’assolir-los, vam exigir el compliment abans de tornar a seure a negociar les OOFF i el Pressupost de 2016.

El PEUAT

L’altre gran acord de ciutat que vam assolir va ser el PEUAT. Ser oposició no vol dir actuar sempre amb un esperit destructiu. Hi ha temes de ciutat, que afecten directament la ciutadania, en els quals volem incidir i, a més, fer-ho de manera significativa.

El PEUAT és un clar exemple. El turisme a BCN és un element que necessita d’una regulació clara, decidida i valenta i, és a partir d’instruments urbanístics, que l’Ajuntament pot prendre decisions. No només amb l’urbanisme, però sí que aquest és un element clau.

Com va ser aquest procés? Doncs la veritat és que va començar malament per dos motius. En primer lloc perquè el govern va decidir unilateralment suspendre les llicències de tot tipus d’allotjament turístic a tota la ciutat, fet que no compartíem. I en se gon lloc perquè el termini a Gràcia i Poble Sec, amb una moratòria prèvia s’esgotava pel que fa als HUTS en un termini d’un any. I aquesta era una espasa de Dàmocles amb la qual no podíem flirtejar.

Davant l’escenari de... o PEUAT o caos, ERC vam fer un esforç per millorar la proposta inicial del govern. Vam patir pressions de tota mena, d’entitats veïnals, de plataformes ciutadanes, dels mitjans de comunicació. Però no vam cedir a la pressió i vam aconseguir una regulació millor i, a més, vam aconseguir passar de 40 a 130 persones dedicades a la inspecció per tal de lluitar, de manera decidida, contra els allotjaments turístics il·legals.

Fins a 4 cops el govern ens va dir que no podien fer-ho, però finalment ho vam aconseguir. Una vegada més, allò que ens deien que era impossible, ERC ho va fer possible.

DEL CANVI REAL, A UN GOVERN AMB ELS DE SEMPRE

Un any després de les eleccions, ERC vam fer una passa endavant i vam fer una proposta de govern de canvi real, amb un seguit de mesures i objectius, totes elles d’àmbit de ciutat. Però la realitat és que el govern de Colau va triar el PSC. Una decisió que anava radicalment en contra del canvi que la ciutadania va votar aquell maig de 2015.

Un pacte de govern amb els de sempre... ICV i el PSC malgrat encara que els primers s’hagin canviat el nom. Un pacte de govern que evidentment ens allunyava de formar part del mateix perquè no era el govern de Canvi Real que nosaltres vam demanar.

I aquesta és una decisió que el partit va prendre de manera col·legiada amb una decisió avalada per gairebé tota la militància d’ERC a Barcelona.

Arribats a aquest punt, és cert que ja s’intuia en el govern d’Ada Colau que el canvi no s’acabava de materialitzar. Aquest és un govern que no sap gestionar els problemes de Barcelona. Un govern on els titulars gairebé mai es correspon amb la realitat. Que crea problemes allà on no hi havia. Un govern que no parla amb tothom tot i estar en minoria. O estàs amb ells o estàs contra ells. I quan dic parlar amb tothom no em refereixo només als grups polítics. Fan el mateix amb determinats sectors de la societat. O els hi dius que Sí al que proposen o ets de dretes.

Ada Colau va titllar el PSC de màfia i de casta però ara governen amb ells. Va dir que municipalitzaria els serveis, però ha adjudicat la teleassistència a Florentino Pèrez. Va dir que recuperaria la memòria històrica però ha enfrontat a persones i entats, que fa molts anys que lluiten per recuperar la memòria, per culpa d’una mala exposició al Born. Va prometre acabar amb els desnonaments i garantir el dret a l’habitatge i va fer culpable l’alcalde Trias, però ara diu que la culpa és de les altres administracions.

És un govern que tapa  totes les seves incapacitats sota el paraigua del Turisme, a qui fan responsables de tots els mals de la ciutat. El govern que el dia en que hi ha una vaga de metro, la vuitena jornada en dilluns, fa un anunci de guerra a Airbnb i torna a tapar les seves incapacitats amb el Sant Cristo Gros del turisme. Però la realitat és que no resol ni una cosa ni l’altra.

Em pregunto si aquesta és la Nova Política. De fet, la nova política potser no és tan nova. Només cal llegir els textos de La República de Plató o els Drets i Deures de Ciceró per veure que els valors universals no són nous, ni tampoc vells. Són això... Universals.

Un partit amb 86 anys d’història com ERC pot seguir representant això que anomenem,  equivocadament, com a Nova Política.

La política no es ni Nova ni Vella. La política o és Bona o és Dolenta. La política, o resol els problemes de la ciutadania o en crea de nous.

ELS REPTES

Turisme

El Turisme es un dels grans reptes que BCN te la necessitat de resoldre amb una certa urgència.

Els darrers 10 anys els governs respectius no han estat atents als canvis socials i als canvis d’oferta i demanda del sector turístic a BCN. Ara en paguem les conseqüències però el que a ERC tenim molt clar és que aquest repte i aquest problema no el resoldrem atiant el foc.

La turismofòbia ve determinada en part pels efectes colaterals i no sempre beneficiosos que el turisme provoca a la ciutat., però el govern té la responsabilitat d’aportar solucions i mai ha de llençar benzina al foc, perquè això entranya riscos dels quals ens podem empenedir. La barra lliure no és una opció i crec fermament que el PEUAT era un instrument necessari. Però amb la regulació de l’allotjament turístic no n’hi ha prou.

Cal fer una aposta decidida per una major qualitat en el sector turístic. Cal una redistribució territorial dels atractius turístics a la ciutat i no podem saturar el centre i alguns barris de la ciutat d’oferta de restauració i oci.

No pot ser que la zona de Barceloneta i Port Olímpic sigui un nucli d’oci nocturn com el que és ara, perquè això provoca greus problemes de convivència. No pot ser que cada dia de l’estiu arribin autocars carregats de turistes d’altres indrets de la costa catalana amb tiquets de tot inclòs. Aquest no es el model turístic que volem a la nostra ciutat.

No pot ser que la Boqueria deixi de ser un mercat per als veïns i veïnes. No pot ser que el Turó de la Rovira sigui un indret on convisquin un espai museístic amb els veïns i veïnes i alhora les nits siguin un espectacle de “botellon”.

Però hi ha molts altres àmbits en els quals BCN pot oferir una estada atractiva i de qualitat. Fires, Congressos, Cultura, Gastronomia, Patrimoni...

Tenim una ciutat envejable i per això la gent d’arreu del món la vol visitar. Però BCN també ha estat tradicionalment una ciutat d’acollida i amable amb el visitant estranger. I ara BCN comença a ser coneguda com una ciutat que rebutja al visitant. No ens ho podem permetre perquè noo forma part dels valors que defensem.

Cal que tothom, polítics, empreses del sector, societat civil, fem una reflexió profunda. El Pla Estratègic de Turisme havia de ser aquest espai de trobada, però ens trobem un altre cop amb un plantejament dogmàtic que no aporta una solució real, ni de consens. I la veritat és que avui, els problemes del turisme estan pitjor que fa 2 anys.

Fem dels empresaris del sector el dimoni pelut dels problemes d’habitatge, de convivència, d’expulsió de la ciutadania. I el govern no dialoga amb tothom. O almenys no ho fa amb tothom per igual. 

Estem d’acord que plataformes com Airbnb poden ser una amenaça, però no els podem negar el diàleg i les solucions pactades, com es fa en moltes altres ciutats del món amb problemes similars, com per exemple a New Orleans, San Francisco o la mateixa ciutat de Paris.

La solució passa pel compromís de tothom. Per garantir un equilibri necessari i per fer del turisme una oportunitat però no un monocultiu.

Convivència i Drets

La convivència és un altre dels grans reptes de present i de futur. Barcelona és una ciutat molt densa i amb un ús intensiu de l’espai públic.

Per tal que us feu una idea, Copenhage té 6.800 hab/km2, Amsterdam 3.500, i Barcelona 16.000 hab/km2 . Iaquesta densitat urbana defineix les problemàtiques i també ens ha de fer pensar que les solucions no poden ser les mateixes.

La convivència, la seguretat i la justícia són 3 elements que han d’anar lligats de la ma. Són indestriables. La convivència són drets. I la defensa dels drets ha de ser bandera de qualsevol formació d’esquerres. Aquesta és una visió marcadament Republicana de la ciutat.

Cal garantir la convivència entre turistes i ciutadans, cal garantir la convivència entre uns veïns i els altres i cal garantir la convivència entre vianants i ciclistes i entre ciclistes i cotxes. I cal que des de les institucions abordem aquests problemes. Els debats del carrer han d’arribar a les institucions. No hi ha res més saludable que debatre i buscar solucions.

Lluitar contra el Top Manta per exemple no ens ha de fer por. Vaig presidir la Taula de Ciutat per abordar el Top Manta i creieu-me que no va ser una feina fàcil. De fet és una taula que ja va néixer amb un enfrontament inicial entre comerciants i manters, al qual alguns grups polítics s’hi van abonar. I malgrat tot la Taula va continuar, va donar veu a tothom i d’aquí va resultar una proposta que definia quina és l’estratègia a seguir per minimitzar l’impacte d’un fenomen que és difícil d’eradicar, però que no és impossible controlar. Vam oferir solucions però no s’han implementat amb valentia.

La solució es basava en 2 eixos. En primer lloc la lluita contra la venda de productes il·legals en tots els àmbits i en col·laboració entre administracions. El segon i no menys important que el primer és el dels drets i la dignitat de les persones, especialment aquelles més vulnerables a les quals la Llei no els permet tenir papers.

Entre plans d’ocupació de 12 mesos, una cooperativa (que ara comença a ser realitat) i plans de formació i ocupació a través d’empreses del tercer sector, podíem arribar a donar solució a més de 100 persones.

Segurament això no resol per sempre el problema, però minimitza l’impacte. En definitiva, no es pot permetre una activitat il·legal que perjudica greument el comerç, ni tampoc podem fer veure que aquestes persones no existeixen i abocar-les a la situació irregular i precària.

Si parlem de seguretat és inevitable parlar de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Un cos amb molta història i amb una trajectòria destacable que també se sent amenaçada per aquest govern. I és que en campanya es van dir moltes coses sobre la guàrdia Urbana. Tantes que ara es mostren reticents als canvis. Però tant ells com nosaltres sabem que els canvis són necessaris. La Guàrdia Urbana necessita els recursos adequats i la formació per poder oferir un bon servei en totes les franges horàries al llarg de l’any. En aquest sentit, ERC hem estat clarament propositius.

Vam fer que la Unitat d’Afers Interns passés a dependre de la gerència de seguretat quan abans depenia del Cap de la Guàrdia Urbana.

També ha estat ERC qui ha demanat que s’estudiï la implantació de càmeres personals als agents de la Guàrdia Urbana com es fa en altres ciutats del món. Per donar garantia a les actuacions de la Guàrdia Urbana, protegir els agents i també els drets de la ciutadania.

Volem una Guàrdia Urbana de prestigi. Volem una policia que sigui la garantia dels drets de la ciutadania i que no sigui vista, com malauradament passa de vegades, com una part del problema.

També creiem que, en matèria de convivència, Barcelona està pitjor que fa 2 anys.

Habitatge

Colau va arribar a l’ajuntament fent bandera i dient que resoldria tots els problemes d’habitatge a Barcelona. La realitat és que avui el preu del lloguer és un 20% més alt del que era el 2007, el moment en que els preus eren més alts abans de la crisi. Ara, quan encara no hem sortit de la crisi econòmica, s’hi afegeix la crisi habitacional i arriba en el pitjor moment.

Quines son les causes? L’atractiu de Barcelona afegit a uns tipus d’interès molt baixos estan convertint la ciutat en un lloc ideal per a invertir. Els fons d’inversió o fons voltors especuladors veuen que poden fer-se rics en poc temps a la nostra ciutat. I cal posar fre utilitzant tots els recursos al nostre abast.

A diferència del PEUAT, amb el Pla d’Habitatge no ens en vam sortir i no vam poder assolir un acord. Potser perquè l’experiència en la negociació sobre el PEUAT, el govern va patir i molt. I aquest cop van veure que amb CiU i Cs, tot era més senzill. 

Aquí al govern no li va tremolar el pols a l’hora de pactar amb els partits que ells defineixen com la dreta. 

Què vam demanar des d’ERC?

El 25% inversió dedicada a Promoció habitatge públic de lloguer i Rehabilitació. Un instrument urbanístic tan potent com el dret de tanteig i retracte en Edificis sencers i Solars, dedicant-hi almenys el 50% del superàvit municipal. I pel que fa a les Cooperatives, a les quals se’ls cedeix sol públic, que se’ls facilités l’adquisició de sol privat amb ajuts de crèdit interès zero i compra parcial del solar per part ajuntament, amb condicions per recuperar aquest sol per a ús públic en acabar la concessió.

Ens van dir que era molt ambiciós, però ens van dir que no. L’acord ja estava tancat i el titular servit.

Cal incrementar el parc públic de lloguer i passar de l’1,7% actual a un 15%, recuperar el sòl públic que hem deixat escapar durant els darrers 40 anys i calen ajudes a la rehabilitació amb mesures per incentivar la posada al mercat de pisos en lloguer de privats.

L’habitatge és un dret i no pot ser un actiu financer que és en el que s’està convertint. Els veïns i veïnes de la ciutat han de marxar del barri i fins i tot de la ciutat a l’hora de renovar els contractes de lloguer.

I també cal destacar el fenomen de l’ocupació d’habitatges. Compartim que cal defensar per davant de tot la dignitat de les persones, però també cal defensar els propietaris que veuen ocupades les seves cases, sovint el propietari és l’ajuntament i l’ocupació es fa en habitatge que s’ha de destinar a usos socials. Malauradament el fenomen es generalitza i es perfecciona el mètode d’ocupar un pis, canviar el pany i vendre les claus a un tercer que te necessitat d’habitatge. A Internet podeu trobar Manuals d’Ocupació de més de 200 pàgines amb tots els detalls legals.

Per tant, també és evident que en matèria d’habitatge el govern de Colau no ha fet els deures. Avui, el problema de l’habitatge a Barcelona està pitjor que fa 2 anys

Ocupació i Oportunitats

A l’altre costat de la balança trobem els salaris (els ingressos de la gent pel seu treball) i aquí tenim un altre gran repte. ERC reivindiquem el salari mínim de 1.000 euros i el treball de qualitat. No pot ser que els sous siguin un 30% més baixos que el 2007 mentre l’habitatge és un 20% més car.

Barcelona ha de fer una aposta per la formació, l’emprenedoria i el talent. Tenim un munt d’oportunitats que no estem explotant. Estem d’acord en l’economia circular i les cooperatives, però no tot el model econòmic es pot basar en això.

Cal una aposta decidida per la reindustrialització de la ciutat. I no parlo de xemeneies, sinó d’una nova indústria verda, tecnològica i de valor afegit. Una indústria altament qualificada i ben pagada.

I per fer això Barcelona necessita unes bones infraestructures. L’estació de la Sagrera no pot esperar més, perquè és la clau que permetrà fer despegar definitivament el 22@ i la franja del Besòs. Hem d’equilibrar la ciutat cap al nord. El nord és la gran oportunitat de Barcelona i pot ser un dels motors econòmics d’una Àrea Metropolitana altament competitiva a nivell internacional.

I per descomptat volem una ciutat que estigui compromesa amb la igualtat entre totes les persones. Una ciutat on homes i dones siguin iguals en drets i deures, i també en oportunitats, i en salaris. Una igualtat real, sincera, que es dugui a la pràctica, sense sostres de vidre, amb una visió transversal i que contempli aquesta realitat en tots els àmbits de la ciutat.

En paraules de Susan B. Anthony “Homes, els seus drets i rés més; Dones, els seus drets i res menys”. I és només des d’aquesta visió que farem realitat la igualtat entre homes i dones.

De la mateixa manera que hem d’assolir la igualtat entre barris. No pot ser que a Pedralbes hi hagi una esperança de vida vuit anys major que a la Trinitat Vella.

Mobilitat

La mobilitat és un dels grans reptes de les grans ciutats. I en el cas de BCN és un dels reptes crítics. I aquí tampoc és una excepció. En termes de mobilitat BCN avui està pitjor que fa 2 anys.

La mobilitat no és només Tramvia per la Diagonal Sí o Tramvia per la Diagonal No, que és el punt al qual el govern d’Ada Colau redueix el debat sobre la mobilitat.

Fa massa anys que BCN no rep una inversió adequada en transport públic. Cal acabar la L9 de Metro i enllaçar La Pau amb La Sagrera, cal completar el desplegament de la xarxa ortogonal de bus i dotar-la d’una bona xarxa complementària i, sobretot, cal dotar-nos d’una bona xarxa ferroviària d’àmbit metropolità. Rodalies és un gran deute que l’estat té amb amb la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

El gran problema de la mobilitat és d’abast metropolità. Gairebé 600.000 cotxes entren al tronc central de la nostra ciutat cada dia i això ens aboca a un problema de contaminació greu. 3.500 persones moren cada any de forma prematura a causa de la contaminació segons l’Organització Mundial de la Salut. Ho hem dit tants cops que ja hem normalitzat la xifra, però passeu per qualsevol hospital infantil, parleu amb els professionals de la salut i us explicaran que les malalties i infeccions respiratòries han incrementat exponencialment en els darrers anys. Aquesta és la realitat més enllà de les xifres.

Compartim l’aposta per la bicicleta com a vehicle urbà i la bicicleta elèctrica com un bon vehicle per a Barcelona. Per això cal incrementar els nombre de carrils bici segurs i alhora hem de veure la bici com un vehicle de mobilitat a la nostra ciutat amb tots els seus pros que són molts i contres que són menys però estan en boca de tothom. La convivència aquí també és un factor determinant.

Jo, fa un mes i mig que vaig en bici i us asseguro que no hi ha encara cultura de moure’s en bici per la ciutat. Ni per part dels cotxes, ni dels vianants, ni de molts ciclistes que de vegades també són una amenaça pels propis ciclistes. Tothom ha de tenir el seu espai i ha de respectar les regles. 

Sembla que a Colau li fa por parlar d’això, però a ERC no. Els debats ciutadans han d’arribar a les institucions. Com deia Marie Curie “ A la vida deixem de tenir por, quan comencem a entendre” i per entendre cal escoltar tothom i debatre sobre els problemes.

També cal una aposta decidida pel cotxe elèctric però per això cal apostar per aquest sector de la indústria automobilística i oferir una bona xarxa de punts de recàrrega ràpida. Sense inversió i sense impuls públic el canvi modal no es produirà a curt termini.

No volia deixar de parlar de les Superilles. El que s’ha fet a Poblenou no és una Superilla, o almenys no és una Superilla com l’entenem nosaltres. Les Superilles donen per un capítol apart perquè no només són bucles de circulació, pintura, mobiliari provisional i arbres en testos. Això que des del govern es defineix com urbanisme tàctic, nosaltres considerem que és un urbanisme caòtic.

Les Superilles han de servir per recuperar espais de qualitat per a la ciutadania, amb més verd urbà, amb plans de rehabilitació, avançant en l’autosuficiència energètica i millorant la logística i la distribució.

Són un model de transformació urbana integral en el qual ERC hi creiem, però no un model low cost. Cal definir exactament quin ha de ser el mapa final, cal planificació i cal metodologia d’implantació. No es pot completar un model de transformació urbana tan potent com aquest en 4 anys, ni en 8, probablement tampoc en 12. Però cal que fem d’aquest model un desig per a tothom. Volem que quant la gent vegi una Superilla, tothom en vulgui una a casa seva. I és evident que el que allò s’ha fet a Poblenou no convida a l’optimisme.

EL FUTUR

En definitiva, Barcelona està pitjor ara que fa 2 anys i calen solucions de debò, no titulars que no resolen la vida de la gent.

Fent repàs me n’adono que si aquests 2 anys, amb 5 regidors només, hem estat capaços de tancar la Model, fer arribar el metro a la Zona Franca, implantar la T16, millorar el PEUAT i moltes altres petites coses que hem aconseguit... Què no podríem fer si ERC tingués l’alcaldia?

En aquests 2 anys hem consolidat un equip amb 5 regidors i regidores, començant per l’Alfred Bosch com a president de grup i seguint pel Juanjo Puigcorbé, la Montse Benedí, la Trini Capdevila i jo mateix. I no només nosaltres, sinó també els 19 consellers i conselleres de districte i tot l’equip de persones i assessors que ens ajuden cada dia a ser millors.

Tenim un repte majúscul. Barcelona ha de recuperar l’orgull Barceloní. El projecte d’Ada Colau és, per a nosaltres, un projecte polític personal, però no és un projecte fet i pensat per a BCN. El projecte d’Ada Colau és un projecte que pot servir a Madrid, o a Badajoz, o a Tombouctu, però no és un projecte per a Barcelona. Per fer un projecte per a Barcelona, el primer que cal és entendre aquesta ciutat, perquè si no l’entens, no la pots estimar.

El govern d’Ada Colau ha oblidat el seu caràcter. Barcelona és una ciutat de talent, creativa, culturalment molt rica, emprenedora, lluitadora. Que ha sabut sobreposar-se a tots els càstigs als quals ha estat sotmesa i a totes les crisis que ha patit al llarg de la seva història. Una ciutat que no ha estat ben tractada per l’estat al qual pertany. Que és la capital d’un país petit, però alhora un país molt gran.

Una ciutat amb caràcter propi, cosmopolita i oberta, però que sap qui és i d’on ve

Una ciutat referent mundial en valors. Una ciutat de la qual els seus ciutadans i ciutadanes hem de tornar a sentir-nos orgullosos de dir, quan viatgem pel món, que som de Barcelona.

Una ciutat que compleix el que promet i que no promet allò que no pot complir. Una capital que ha de ser motor del país i alhora generosa amb ell. En definitiva, una capital més justa, més pròspera, més lliure, que cuidi de la seva gent i que no deixi ningú enrere.

Una capital, Barcelona, reflex i inspiració del país que volem construir entre tots i totes.