Colau: l’estratègia de no negociar

Fa 4 anys que conec força les persones de Barcelona en Comú. Entre elles hi compto molt bones persones, honestes, treballadores, compromeses amb les seves idees. També en conec d’altres més viscerals, rancunioses, d’aquelles que “o estàs al seu costat o estàs en contra”, sense terme mig.

Al llarg d’aquests 4 anys he arribat a acords amb els Comuns molts cops, com per exemple l’aprovació del PEUAT. En altres ocasions l’acord no ha estat possible, com amb el Pla pel Dret a l’Habitatge. Fins i tot hem tingut desacords que ens han acabat conduint a un acord final, com ara les condicions necessàries per fer realitat la unió dels tramvies per la Diagonal.

Però aquests darrers dies, en les negociacions per a la investidura de l’Ernest Maragall com alcalde i l’oferta generosa i honesta de pacte de govern entre ERC i Barcelona en Comú, la veritat és que per part dels Comuns mai hi ha hagut voluntat d’arribar a cap acord. Hem mantingut 3 reunions amb tots dos equips negociadors i en totes tres he sortit amb la mateixa sensació de tenir al davant un mur infranquejable.

La primera reunió va servir per fixar les posicions al respecte i fer, per part d’ERC, una proposta d’investidura. Els Comuns van demanar descartar Junts Per Catalunya de l’equació i es mantenien en l’opció de fer un tripartit incloent-hi el PSC. ERC vam constatar la impossibilitat d’arribar a un acord amb el PSC en els termes que hem plantejat des d’aquella mateixa reunió: un acord amb diversos punts per abordar les urgències de Barcelona pel que fa a les desigualtats, l’habitatge, l’emergència climàtica... Un acord de progrés i netament d’esquerres i també un acord per defensar des de la institució els drets i llibertats dels presos polítics, però també dels drets i llibertats de la ciutadania. Vam quedar en que mouríem peça i així ho vam fer després d’una visita de l’Ernest Maragall a Joaquim Forn a Soto del Real. La resposta per part dels Comuns va ser el silenci.

En la segona reunió des d’ERC vam oferir un acord de govern únicament entre ERC i Barcelona en Comú. Un acord amb una majoria sòlida de 20 regidors i regidores, amb un programa de ciutat ambiciós i amb un compromís clar en la defensa dels drets i les llibertats. I també un acord generós, que fos representatiu dels resultats obtinguts per totes dues formacions, amb una repartició equitativa de les responsabilitats i amb un paper rellevant de co-lideratge per a l’alcaldessa sortint, Ada Colau. La resposta va ser la mateixa: tripartit, tripartit, tripartit, malgrat el dia abans l’Ernest Maragall va demanar una reunió amb Jaume Collboni i aquest va tardar pocs minuts en declinar-la. La resposta per part dels Comuns va ser convocar una assemblea on van decidir presentar Ada Colau a la investidura.

La tercera reunió va tenir lloc dimecres. Malgrat des d’ERC vam proposar que el PSC hi fos present, ni que fos tan sols per constatar on son les diferències, el PSC va tornar a declinar cap reunió. ERC vam mantenir l’oferta. No s’ha vist cap més paper en les negociacions que els que hem aportat l’equip negociador d’ERC. El tripartit on els Comuns seguien ancorats no tenia ni forma, ni color, ni cap mena de contingut. Mai hem vist un sol paper, mai hem vist una sola proposta, ni tan sols una contraproposta a res del que hem plantejat. Després d’aquesta reunió la constatació que el tripartit era una cortina de fum va ser explícita. La mateixa tarda els Comuns convoquen la seva coordinadora i anuncien una consulta amb les seves bases. Consulta que, com hem vist està clarament orientada amb una pregunta que té una intenció: que la direcció assoleixi el seu objectiu.

En conclusió, puc afirmar que tota l’estratègia de negociació, per part dels comuns, ha estat basada en un objectiu final que ja tenien predeterminat: fer alcaldessa Ada Colau amb un acord de govern amb el PSC i  amb almenys 3 vots del Grup de Ciudadanos i Manuel Valls. Vots expressament necessaris per arribar als 21 que donen la majoria absoluta. Això dels vots de Manuel Valls no hi diuen en cap de les consultes que fan, curiosament, però tampoc podrien plantejar cap alternativa si no fos perquè compten amb ells.

Però Ada Colau i tot l’espai dels Comuns no podrà evitar posar-se davant el mirall. I aleshores em pregunto com se sentiran quan vegin reflexada la imatge de Manuel Valls darrera d’Ada Colau amb un somriure sorneguer. Aquests acords mai son gratis i probablement veurem altres efectes en els propers dies, a la Diputació i a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Però també durant 4 anys a l’Ajuntament i a la ciutat, perquè els acords contra natura tenen un preu i Ciudadanos i Manuel Valls se’l cobraran segur. La resposta a tot plegat, demà a la tarda al Saló de Cent.