Recuperar l’equilibri

Van passant els dies des de la patacada del 22M i, de la mateixa forma que els hematomes van canviat el color fins a desaparèixer, hem anat passant per totes les etapes del procés. Personalment he passat pel cabreig, el desencís, la reflexió, les decisions i, finalment, la recuperació de l’equilibri necessari per afrontar els reptes del futur immediat.

Avui llegia la reflexió d’un company de la Federació de Barcelona d’Esquerra, en Ramon Lamiel, i he vist reflectides i posades en ordre totes aquelles coses que penso del meu partit, Esquerra Republicana i del que ha de ser el projecte republicà. De tant en tant, apareix una persona com en Ramon, que és capaç d’endreçar les idees i expressar-les de forma estructurada i entenedora. En política, no passa sovint que l’opinió personal s’expressa de forma honesta amb la voluntat de donar-la a conèixer. Al Ramon li agraeixo que ho hagi fet i compartit. Us recomano llegir la nota que ha publicat a Facebook.

Amb el pas dels dies i en vista de la reacció que s’ha produït per molts membres de la direcció nacional del partit, cada cop estic més convençut que cal un canvi radical en les formes i en les persones que ens han de representar i dirigir a partir de la tardor. La militància hem de fer l’esforç d’implicar-nos, ser exigents i impulsar un canvi que, a més de canviar cares al capdavant, ha de fer un gir radical en les formes. Ordenar els objectius i emplenar els terminis d’execució amb honestedat i amb les formes adequades. Perquè la imatge que projectem ara com a partit és la pitjor que podem projectar.

L’executiva nacional va dimitir en bloc, però en un gest de “responsabilitat” mantindrà la direcció fins al proper congrés que es farà a la tardor. Això provoca situacions estrambòtiques perquè, per exemple, quan el president (dimitit) del partit fa declaracions, jutja i decreta deslleialtat d’alguna persona, en qualitat de què ho fa? Quan el secretari general (dimitit) opina sobre alguna qüestió relativa al partit, en qualitat de què ho fa? Quan el portaveu nacional fa una editorial a l’Esquerra Nacional destacant els resultats territorials d’Esquerra (hi estic d’acord) i dona la culpa dels mals resultats a les ciutats grans pels pactes electorals (s’ha begut l’enteniment o te mala fe) sense fer cap mena d’autocrítica pel que fa a la trajectòria nacional dels darrers anys, en qualitat de què ho fa?

En veure tot això me n’adono, encara més, que aquestes persones no poden seguir al capdavant del partit i, per descomptat, que amb aquestes formes i aquesta imatge que projectem de partit autista davant la societat, no podem continuar. I som els i les militants del partit els qui tindrem la responsabilitat de dir la nostra. Saber que és el que volem per al present i el futur d’Esquerra Republicana és fonamental.

A títol personal també calia recuperar l’equilibri. Per un costat recupero un projecte professional a l’empresa on treballo. Els darrers 2 anys vaig demanar una excedència parcial, de 2 hores diàries, per poder dedicar-me a fer les funcions de Conseller de Districte a dedicació (mal anomenada) plena, és a dir, mitja jornada. Abans de les eleccions ja havia pres la decisió de reincorporar-me al 100% perquè l’empresa així m’ho va demanar i perquè soc conscient que la meva professió és aquesta, les arts gràfiques i la comunicació.

La política és una motivació personal, una inquietud que tinc per millorar les coses, en la mesura en que puc. El que he aprés en els 4 anys que fa que soc conseller de districte no es pot resumir en un article. He crescut com a persona i no només no em penedeixo, sinó que hi estic disposat a continuar durant els propers 4 anys, si el partit considera que soc la persona adequada. Com a primer candidat per Horta-Guinardó tinc l’oportunitat de repetir i, tret que el fet de desenvolupar la feina de conseller a dedicació ordinària sigui un inconvenient, tinc la determinació d’aprofitar-la. Ho vull fer des dels valors que he defensat sempre: honestedat, perseverància, generositat i ideals. He intentat fer-ho així durant el darrer mandat i seguiré en la mateixa línia en el futur. I si de passada, puc aportar coses per millorar Esquerra Republicana, des de la base, encara millor.

Aquesta combinació de projecte professional, gratificant a títol personal, i dedicació a la política de proximitat, a partir dels valors elementals de la política, també em dona l’equilibri necessari per a poder desenvolupar-me en tots dos àmbits i, evidentment, com a persona. Perquè hi ha una cosa que cada cop tinc més clara; i és que en política pots fer una bona feina si tens les mans lliures per poder sortir-ne quan vulguis o quan toqui. I això només ho pots fer si tens una professió desvinculada d’aquest mon.

Un cop esvaïts tots els dubtes generats pel resultat del 22M, em sento fort i amb ganes d’encarar tots els reptes que Esquerra ha d’afrontar a Barcelona els propers 4 anys i a nivell nacional a partir d’una nova Esquerra que entre tots construirem.

Polítics i indignats estereotipats

Un sector de la societat (que no tota) ha passat darrerament de la desafecció a la indignació. Les acampades que han proliferat arreu en són una bona mostra. La crisi econòmica que mes rere mes esdevé persistent i desgastadora, afegit a la manca de reacció del poder polític i econòmic, no només a Catalunya o a la resta de l’estat, sinó a tots els països suposadament desenvolupats, ha estat el detonant d’aquestes manifestacions sobtades que s’han convocat a través de les xarxes socials.

Cal reconèixer l’èxit en la convocatòria i també en la volada mediàtica que ha agafat el moviment. Amb el pas dels dies aquest ressò ha propiciat l’aparició de suports i també, es clar, de detractors; i això ha fet que es comenci a estereotipar la imatge dels indignats.  Una imatge que sovint va associada al gos i la flauta (els altrament anomenats quissoflautes).

Certament aquest perfil hi és present entre els indignats, però no és ben bé la definició majoritària de la gent que assisteix a les assemblees de la plaça Catalunya. De fet s’hi pot trobar gent de totes les edats, d’origens diferents i amb formes de pensar molt diverses. Els uneix però la disconformitat amb el sistema polític i econòmic o, millor dit, la forma que s’aplica aquest sistema. Els desuneixen també altres qüestions, com en el cas del debat sobre l’autodeterminació. Crec que part de l’èxit o el fracàs d’aquest moviment vindrà marcat pels temes que vagin sortint a debat i faran bé de no entrar a debatre qüestions relatives als drets fonamentals. Per això hi ha acords internacionals que ningú posa en qüestió com és la Declaració Internacional sobre els Drets Humans, que ja reconeixen drets inalienables com el dret de decidir.

De fet, els indignats estan fent política, de forma més o menys diferent a la que estem acostumats, però política al cap i a la fi. I és per això que comencen a aflorar els estereotips, de la mateixa manera que passa amb els polítics. Mireu, a mi tampoc no m’agrada la imatge que ofereixen la immensa majoria de portaveus de les diferents formacions polítiques, ni dels meus, ni dels altres. Aquest discurs sovint prepotent i que sempre acaba girant al voltant de 2 ó 3 temes reiteratius (que repeteixen com si fossin lloros) i aquest mirar-se sempre el melic pensant en que bé o que malament que ens ha anat en les darreres eleccions i aquesta eterna discussió amb els altres perquè hem de fer molt i molt evident que estem en desacord amb l’altre extrem, tot això cansa. Aquestes estratagemes per mirar de sortir reforçat en els processos interns dels partits, les lluites internes, els cops de colze i les patades al fetge, cansen. El to que utilitzen en fer declaracions, cansa.

Però més enllà de tot això hi ha un munt de bones persones que s’hi dediquen a la política per vocació i que, a part de tenir les idees molt clares, tenen la sensibilitat de ser receptius en allò que la societat expressa. Hi ha moltes persones que es dediquen a la política i són honestes. Per tant nois i noies indignats, de la mateixa manera que vosaltres no sou tots quissoflautes i antisistema, els polítics tampoc són tots corruptes i apoltronats. I sí, tenim la sort de disposar d’un sistema que ens permet canviar les coses a través de les urnes, però gairebé la meitat de la població en edat de votar no va fer ús d’aquest dret i aquest és un fet sobre el qual els polítics han de reflexionar, però la societat, indignada o no, també. És més fàcil renunciar que informar-se sobre la diversitat de propostes que ofereixen les candidatures.

Al final arribo a la conclusió següent:

Vivim en un món on la comunicació està formada per un gran nombre d’eines que ens permeten informar-nos sobre qualsevol tema, sobre allò que vulguem i a l’hora que vulguem; només hem d’aprendre a triar les fonts de la informació i dedicar-hi un temps a nodrir-nos-en. Però justament ara que podem saltar-nos totes les lleis de la censura, oficial o no, gairebé ningú en fa un bon ús. És més fàcil gaudir de l’entreteniment que anar ben informat. Prova d’això és que els vídeos de més d’un minut i mig, a internet, no els acaba de visionar gairebé ningú, de la mateixa manera que ben pocs dels que heu començat a llegir aquest article seguiu encara sobre aquesta línia de text. Ànims que ja s’acaba.

I és això, la desinformació, el que propicia els estereotips com ara tots els polítics són corruptes i tots els indignats són quissoflautes. Una llàstima perquè entre el blanc i el negre hi ha un gran nombre de matisos i propostes que segurament triomfarien si hi paréssim una mica d’atenció.

Per cert, indignats, benvinguts a la política.

22M, la gran decepció

Una derrota electoral com la d’ahir és d’aquelles que et deixen, d’entrada, molt tocat. Quan mires de trobar els motius pels quals has obtingut un mal resultat sempre fas la vista enrere. I quan te n’has d’anar molt enrere per trobar un motiu que ho justifica penses que capgirar una dinàmica negativa així és molt i molt difícil.


Deixeu-me començar aquest article amb una afirmació clara. No ens mereixíem aquest resultat; no a Barcelona. El Jordi Portabella ha fet coses que són molt difícils de veure en la política actual. Fa 4 anys va renunciar a formar part d’un govern municipal, tot i ser convidat a ser-hi, per convicció i durant 4 anys el grup municipal d’Esquerra hem jugat un paper molt important en els temes principals a la ciutat. Ho hem fet amb un criteri coherent i a partir d’un model de ciutat molt ben definit, amb coherència. Ens hem diferenciat del govern de sempre i també ho hem fet de l’oposició de sempre.

A més, davant l’atzucac en que es troba l’independentisme a causa de la dispersió de vot en candidatures diferents, el Jordi també ha fet un gest poc habitual en la política actual com és la generositat. Una generositat que ha aconseguit ajuntar en una sola llista 3 partits que, feia només uns mesos, competien aferrissadament entre si.

El Jordi Portabella i totes les persones que hem estat al seu voltant hem tingut com a premissa principal el valor de l’honestedat. Mai hem fet promeses que no podíem complir. Sempre hem anat amb la veritat per davant i amb la determinació d’arribar fins al final de qualsevol procés, com per exemple en el cas de l’hotel del Palau on Esquerra va ser l’únic grup municipal que sempre hi va votar en contra. Tampoc no ens hem arronsat mai davant els conflictes veïnals i hem afrontat sempre aquestes situacions a partir del diàleg, enlloc de partir d’una negativa que satisfés les oïdes dels afectats, pensant que la solució als problemes estava una passa més enllà i d’aquesta manera es resolia el conflicte amb el consens necessari, com hem fet en els diversos planejaments urbanístics que hem tingut que abordar.

El Jordi Portabella ha recollit el guant dels molts independentistes que ens han reclamat la generositat del pacte per arribar a presentar una llista unitària. Doncs bé, aquesta generositat ha quedat reflectida en l’acord d’Unitat per Barcelona amb Esquerra, Reagrupament i Democràcia Catalana.

Hem fet el que calia, hem estat honestos i hem anat junts, però malgrat tot hem tingut un resultat dolent. Francament, no entenc el perquè de tot plegat. Podem acceptar que el mal ve d’Almansa, que els errors, alguns magnificats en excés, del passat ens han passat factura. Però fins quan haurem d’estar pagant aquesta factura.

Si la ciutadania reclama honestedat a la classe política, com és que penalitza aquells polítics que actuen amb honestedat i, per contra, com passa a València, els corruptes obtenen el premi de la majoria absoluta?

Si els independentistes reclamen la unitat dels partits que defensen la causa, com és que es penalitza tant una formació que fa una aposta clara per la unitat?

Jo, la veritat, cada cop entenc menys una societat que renega de les polítiques restrictives amb els serveis a les persones i alhora els hi dona suport a les urnes als causants d’aquestes polítiques. Tampoc entenc que 230.000 persones votin a Barcelona a favor de la independència i en uns comicis vinculants no triïn una opció independentista. Com tampoc no entenc aquelles formacions polítiques que són conscients que afebleixen l’independentisme perquè no obtindran un resultat suficient per a tenir regidors a l’ajuntament i, alhora, resten vots als que sí poden sumar més. Veure gent que a través de les consultes independentistes, reclamaven la unitat, després no han estat capaços de posar-ho en pràctica.

A nivell personal la decepció ha estat la més gran des que vaig iniciar la meva tasca en la política municipal. I ho és perquè allò que la ciutadania ha triat entra en conflicte amb les meves conviccions. Si l’honestedat no te premi, si és millor dir que no a tot, practicar la demagògia populista i apostar per expulsar els immigrants, que no pas treballar amb fermesa i ideals. Aleshores val la pena dedicar-hi tant de temps i esforços?

Al final, te n’adones que a la gent tant li fa el programa electoral que has preparat perquè no se’l pensen mirar pas. Al final, tant fa si fas esforços per unir els independentistes perquè l’etiqueta que et van penjar fa temps no te la treuen així com així. Al final, te n’adones que la gent no sap si has estat a govern o no, si has fet propostes o no, si has aconseguit millorar les coses o no. Al final, hi ha una mena de núvol que ho envolta tot i si tens la sort d’apropiar-te de la paraula “canvi” tens molt de guanyat, encara que no estiguis disposat a canviar les coses en realitat.

El temps de l’autocrítica ja ha passat. Esquerra ha de canviar per millorar i això ho sabem tots els que en formem part. Sense cap mena de dubte ho farem en el proper congrés. Però aquesta vegada no ens mereixíem aquesta bufetada. El camí de la unitat que hem encetat a Barcelona és el camí que hem de seguir. El camí de la política honesta és el camí que hem de seguir. Ni una passa enrere en les formes que hem emprat a la capital perquè, potser si no ho haguéssim fet així ara ens trobaríem com a la resta de grans ciutats del país, sense representació.

Vull acabar l’article amb un agraïment especial a tota la gent que ha treballat de valent durant la campanya. Hem fet una campanya excepcional i, malgrat el resultat, si s’hagués de repetir tornaria a apostar per aquest model. Gràcies a totes les persones d’Esquerra, Reagrupament i Democràcia Catalana que han apostat per la unitat. I gràcies al Jordi Portabella perquè durant uns dies ens ha fet somiar i ens ha mostrat que hi ha una manera diferent de fer política, que aquest cop no ha tingut premi, però que cal perseverar en el model.

Jo trio l'independentisme que suma +

En començar la campanya, vaig fer una declaració d’intencions i vaig expressar el desig que la campanya fos una campanya neta i pro positiva. Ara que arribem a la fi s’ha vist qui en te de propostes i qui no. S’ha vist en la manera de fer campanya perquè els partits i les coalicions que tenim propostes i que tenim projecte ens hem abocat a explicar-lo i a mirar de convèncer als ciutadans i ciutadanes de la nostra ciutat.

Els que no tenen ni propostes ni projecte s’han dedicat a ensenyar fotos del passat dels seus rivals o a exhibir vídeos aliens o a parlar i a difamar dels candidats dels altres. Una llàstima perquè al final l’única cosa que s’aconsegueix amb aquestes actituds és desencisar encara més a la gent que valora poc a la classe política i a abonar aquell discurs que diu que tots els polítics són iguals i només procuren  per agafar-se a la poltrona.

He tingut la sort de formar part d’una candidatura que ha optat pel camí honest, per fer propostes i per traçar les línies del seu projecte en la campanya. O millor dit, no ha estat sort, n’estava convençut que això seria així; perquè jo no m’hi veig en una candidatura o equip de campanya que es dediqui a practicar el joc brut; ho trobo indefensable i barroer.

En aquesta campanya hem vist dos projectes independentistes amb formes molt diferents. L’un ha fet propostes, ha explicat el seu model de ciutat, ha potenciat els seus candidats i candidates, ha parlat de país, ha plantejat lluitar contra la crisi, ha concretat molt cadascuna de les propostes que ha presentat, ha demostrat el seu respecte pel dret a manifestar-se de les persones que acampen a la plaça Catalunya en canviar la ubicació de l’acte final de campanya, ha estat capaç d’arribar a acords amb formacions polítiques que fa pocs mesos eren rivals a les urnes, ha recollit el guant de l’esperit del 10J i el 10A i l’ha dignificat. Un independentisme que suma. Un independentisme positiu. Un independentisme optimista. Liderat per una persona que coneix la ciutat de cap a cap i que defineix una estratègia de suma.

L’altre no te propostes que oferir, tret de les proclames buides de contingut. Ha centrat la seva campanya en perseguir i tapar determinats cartells al carrer, ha abocat porqueria infundada i falsa sobre el representant de la candidatura independentista més sòlida,  va fer recular 30 anys la imatge de l’independentisme l’endemà del 10A, ha arribat a crear pàgines falses imitant la d’una formació d’esquerres joves i independentistes per difondre una divisió que mai ha existit, ha comparat l’acampada de la plaça Catalunya amb la que ells van fer davant el Parlament i ha demanat que els desallotgin igual que van fer amb ells, ha renegat d’una persona que fa pocs mesos era el seu cap de llista i la seva icona. Un independentisme que resta. Un independentisme que ens vol fer petits. Un independentisme negatiu. Un independentisme derrotista. Amb un candidat que no coneix la ciutat i que en les formes és capaç de perdre els papers en directe a la televisió cridant embogit per fer callar a un altre tertulià.

Jo ho tinc clar. Votaré independentista i ho faré per l’independentisme que suma, per l’independentisme intel·ligent, per l’independentisme honest, per l’independentisme guanyador. Votaré Unitat per Barcelona, votaré Jordi Portabella.

Mobilització sorpresa abans del 22M

La Plataforma Democràcia Real Ja ha iniciat un seguit de mobilitzacions arreu de l’estat per reivindicar canvis en el sistema democràtic. Aquesta mobilització va dirigida contra el sistema econòmic, els partits dependents del sistema bancari i, atenció, els sindicats. Que la gent protesti contra les entitats financeres o els partits polítics és un fet més habitual, però els sindicats són la novetat. Aquests ja són vistos per un sector de la societat com uns apoltronats més.

Però no vull entrar a valorar quina part de raó tenen o no. El que, de moment, m’atreveixo a valorar és la capacitat de convocatòria d’aquest moviment. En els darrers mesos hem vist com les xarxes socials han estat el punt de trobada de convocatòries en els processos de canvi a Egipte, Líbia, Tunísia,... i els resultats estan a la vista; 2 presidents dimitits i un tercer que ha optat per la lluita armada per a mantenir-se en el poder.
La primera diferència que veig entre aquests processos al nord d’Àfrica i el que ha endegat a diverses ciutats de l’estat espanyol, inclosa Barcelona, és que en els primers l’objectiu ha estat clar i ben definit: tombar el règim de govern. Mentre que en el procés de Democràcia Real Ja l’objectiu és més inconcret. Es reclama canviar el sistema, però sense tenir molt clar quin sistema es vol proposar. De fet, la improvisació de la mobilització ha fet que gent molt diversa s’aplegui en uns punts de convocatòria sense organització pel que fa a l’estructura i el lideratge. Tot s’improvisa i només hi ha una directriu de romandre en acampada en aquests punts fins que es comencin a perfilar uns canvis, que tampoc no s’han concretat.

Trobo molt sorprenent però que, malgrat no hi ha un objectiu clar i definit més enllà d’exterioritzar el descontentament per la situació de crisi i la manca de resposta, hi ha molta gent que ha optat per acudir a la crida. Especialment rellevant és l’èxit, primer de les manifestacions que es van produir diumenge en diverses ciutats simultàniament, i avui de la convocatòria a la plaça del Sol de Madrid amb milers de persones. A la plaça de Catalunya, de moment són uns centenars.

Caldrà veure si aquest moviment s’estructura d’alguna manera, perquè el funcionament assembleari que s’ha vist fins ara pot impedir un funcionament àgil i resolutiu. Caldrà veure com reaccionaran les administracions (si hi haurà desallotjaments o no). Caldrà veure si es fixen uns objectius a negociar o simplement aquest moviment esdevé un avís del que podria arribar a passar si no es prenen mesures des de les administracions de govern.

El que s’està demostrant és que hi ha una insatisfacció i una preocupació que va en augment entre la ciutadania, especialment entre uns joves que veuen com poden ser la primera generació que pot tenir menys oportunitats que els seus progenitors en molt de temps.

Caldrà estar atents a l’evolució. Pot arribar a implicar algun canvi important aquesta mobilització? Pot mantenir-se de forma sostinguda durant molts dies? Hi haurà alguna declaració al respecte per part dels màxims dirigents polítics? Ho esbrinarem en els propers dies.

Aquests són alguns dels hashtags utilitzats a Twitter: #democraciarealja #democraciarealya #acampadabcn #acampadasol #spanishrevolution #nonosvamos

Enllaços web:
http://democraciarealjabarcelona.blogspot.com/
www.democraciarealya.es
acampadabcn.wordpress.com

També us deixo aquests enllaços de vídeo:
http://www.youtube.com/watch?v=ar2nmOQZEjw&feature=share
http://www.youtube.com/watch?v=Vuiqs1w8aR8&feature=youtube_gdata_player
http://www.youtube.com/watch?v=UjiDEiHXEhQ&feature=youtu.be

Una setmana + treballant per al somni

El 10J molta gent demanava que els independentistes anéssim junts i el 22M anirem junts. Molta gent ens ha demanat la unitat i hem aconseguit la unitat. No ha estat fàcil. Els grans canvis mai es produeixen si darrera no hi ha un esforç important per part de moltes i moltes persones.

Ara em venen al cap moltes discussions en reunions internes del partit. Reunions on l’exigència de ser generosos i honestos amb els nostres ideals es va imposar, com no pot ser d’una altra manera, a visions més conservadores.

També em venen al cap els equilibris que s’han tingut que fer per assolir un acord amb 2 partits més (Reagrupament i Democràcia Catalana) i no parlo només de les condicions del pacte en si, sinó de les moltes pressions que hem rebut des de fronts molt diversos.

Però durant tota la campanya i avui especialment, en el transcurs de l’acte central que hem fet al Parc de la Ciutadella, he anat visualitzant la confirmació que tots els esforços han valgut la pena. Aquesta coalició te una força enorme. Tenim com a base un gran programa electoral i tenim com a pal de paller la força de la unitat.

És veritat que no hi som tots. Les circumstàncies i la proximitat amb el 28N han fet que algunes ferides obertes no s’hagin pogut tancar. Però veure en un mateix escenari a Jordi Portabella, Joan Laporta, Ester Capella, Ignasi Planas, Anna Arqué i també l’Elisenda Paluzié i l’Alfred Bosch, demostra que amb la generositat i l’honestedat com a instruments per a un pacte, hem pogut recollir el guant i l’esperit del 10J i també del 10A. En aquest sentit, Jordi Portabella ha fet una cosa molt difícil de veure en política. Ha estat generós i ha estat fidel als seus ideals polítics, sense pensar en què pot passar si el resultat no és prou bo. I, a més, ha contagiat aquest esperit a tots els que formem part d’aquest projecte polític. Regidors que podien anar amb el 3 i 4 respectivament, ara ho fan en els llocs 6 i 7 de la llista i, malgrat això, continuen defensant aferrissadament el projecte. Ho fan per convenciment, perquè són honestos i no egoistes. Ho fan perquè el projecte és més important que les persones.

Aquesta és, de totes les campanyes en què he estat, d’una banda la que més feina m’ha comportat i, de retruc, la que ha exigit un esforç més gran als voluntaris i voluntàries. Hem optat per una campanya de proximitat i, evidentment, això és més dur que fer només banderoles, anuncis i tanques publicitàries. Hem parlat amb molta, amb moltíssima gent. I això són moltes hores de dedicació. Però també ha estat, d’entre totes, la campanya en que el bon rotllo està més present. Hi ha una química especial en l’equip de campanya i els candidats i candidates i això es nota i ens dona seguretat.

És per tot això que m’hi vaig ficar en aquesta cosa pública de la política. És per això que m’hi he dedicat en cos i ànima a intentar millorar les coses, a incidir en els canvis que esdevindran. Vull viure en una ciutat més lliure i justa. Vull viure en un país lliure i socialment avançat. I mentrestant treballaré per millorar les petites grans coses que afecten a les persones. Mentrestant cal millorar planejaments urbanístics i fer estudis de mobilitat. Però la veritat, és que jo vaig entrar en política per assolir l’objectiu més difícil de tots, la independència del meu país. Diumenge 22 votaré Unitat per Barcelona i Jordi Portabella, perquè és el millor projecte polític per a la ciutat des d’un punt de vista municipal, però també ho faré perquè si l’independentisme surt reforçat a la capital, com a país haurem fet un gran pas cap a la llibertat.

Queda una setmana i jo i molts altres ens hi deixarem la pell, perquè treballem per a un somni.