Per un Zoo del segle XXI

Publicat a El Periódico el 14-9-16

No descobriré res de nou si afirmo que el Zoo de Barcelona és un espai obsolet que ja no respon a la realitat del segle XXI. Ha costat però, per fi, el debat està sobre la taula i tant de bo s'hagués iniciat abans perquè ens hauríem estalviat decisions erràtiques i errònies. Decisions preses sense tenir clar el més elemental: ¿quin model de zoo volem?


És obvi que s'han fet inversions per millorar els espais dels animals i també per millorar la manera en què el visitant els pot observar, però en cap cas s'ha pensat en quins animals hi havia d'haver al zoo ni tampoc quina era la seva funció. ¿El zoo ha de ser un catàleg d'animals per observar o un espai centrat en la investigació i l'educació? ¿Hem de tenir dofins en captiveri? ¿Hem d'enclaustrar goril·les dins d'una gàbia? ¿Hem de convertir els lleons en animals sedentaris? ¿Hem de mostrar en horari diürn animals que en el seu hàbitat fan vida nocturna? ¿Què ens aporten aquests animals i què els estem aportant nosaltres? Diguem-ho sense embuts. El zoo perjudica més que beneficia els animals, i les tasques d'investigació i educació ara no són la prioritat del centre.


Per això, ara que s'ha obert el meló del zoo, hem de definir un nou model i, a la vegada, prendre decisions urgents per salvarlo. Perquè el zoo s'ha de salvar, s'ha de transformar i ha de ser un referent mundial d'un nou model més didàctic, més atractiu i en el qual els animals i el seu benestar siguin el centre d'aquest model. ¿Què proposem des d'ERC?
Un model que combini la presència d'alguns animals amb les noves tecnologies, també per fer-lo més atractiu per a franges d'edat que ara no mostren interès pels zoos. Hi ha una aposta per l'educació en valors i és necessari també que el zoo destaqui en la tasca d'investigació i la cooperació de projectes en els seus llocs d'origen, ja sigui per rescatar espècies en perill d'extinció, ja sigui per aprendre més dels animals en el seu hàbitat natural.


El zoo també ha de teixir complicitats i vincles amb altres entitats com el CRAM (Centre de Recuperació d'Animals Marins). Per descomptat, exigim que deixi de dependre de Barcelona Serveis Municipals (BSM), una societat municipal amb visió mercantilista. Ha de dependre d'una àrea de l'Ajuntament que sigui responsable dels drets dels animals, l'educació o la investigació.


Una vegada definit aquest model, també hi haurà un pla d'etapes. Si decidim, per exemple, no tenir elefants, lleons o dofins, tampoc ens els podem treure de sobre perquè vagin a un altre zoo on puguin estar en pitjors condicions. Haurem de respectar el cicle de vida dels animals que hi ha ara i haurem d'anar definint la transformació del zoo de forma escalonada.


Malgrat que les condicions econòmiques pesen sempre en la presa de decisions, aquest pla d'etapes ha de vetllar per arribar al nou model i a la vegada mantenir el zoo viu i actiu. En aquest sentit, proposem un acord de ciutat que tothom respecti i que el govern de torn no pugui canviar i, per garantir-lo, s'ha de crear un Consell del Zoo de Barcelona que faci seguiment i ajudi a prendre les decisions oportunes.


La primera decisió serà què fem amb els dofins. És evident que no poden viure en una banyera com ara i tampoc poden ser traslladats a un altre lloc, com pot ser l'Oceanogràfic de València, si les condicions de propietat, benestar i reproducció no queden ben definides.
PermetIN-me finalment expressar el meu escepticisme respecte a les intencions de l'actual govern municipal respecte al zoo. Vist el calendari de sessions participatives, l'enfocament que se n'ha donat i les respostes ofertes fins ara a les qüestions plantejades per ERC, tinc el mal pressentiment que ens passarem aquest mandat sense avançar en aquesta qüestió. Potser ens trobarem davant decisions populistes a la recerca d'un titular que debilitaran el zoo actual i que poden acabar justificant-ne el tancament. Aquesta, sens dubte, seria la pitjor decisió que podria prendre. Potser això acontentaria algun sector de la societat, però s'ha de tenir visió de futur, pensar en com pot revertir en la societat i, insisteixo, en l'educació i en la investigació.


Així doncs, Barcelona té una gran oportunitat amb el debat del zoo per ser, una vegada més, referent en polítiques animalistes. Cal aprofitar-la perquè només així podrem seguir dient amb orgull que Barcelona ha sigut, és i serà una ciutat líder en la defensa dels drets dels animals.

Top manta: és l'hora de la responsabilitat

Publicat a diario.es el 22-3-16

Ara fa tres mesos de la constitució de la Taula de Ciutat per a l'abordatge de la venda ambulant irregular al carrer, més coneguda com a Taula de Ciutat pel top manta. Tres mesos en els quals ha anat creixent la tensió a l'entorn d'aquest fenomen i tres mesos que han permès establir un marc de diàleg, intens i fluid, en dues sessions plenàries i moltes altres reunions per separat amb els diferents integrants de la mateixa.

La tensió creixent ha estat causa principalment a la gran atenció mediàtica que ha tingut el top manta, a l'acció reivindicativa i legítima de les entitats de drets humans i dels propis manters, a la pressió exercida també legítimament des del sector del comerç, a un cert malestar en el si de la Guàrdia Urbana i a un to elevat en la postura política dels diversos grups municipals fins al punt que el tema del top manta ha estat el que més debat ha generat, de llarg, en les comissions i plenaris municipals.

Però també, perquè no dir-ho, per una certa lentitud en la disposició de solucions per part del govern municipal i perquè el missatge que s'ha enviat durant els darrers mesos ha estat confús. Molts interessos, a vegades creuats, si bé tots legítims i que no he volgut oblidar a l'hora d'afrontar la presidència de la taula.

El passat 9 de març vam presentar a l'Ajuntament l'informe que he elaborat com a president de la Taula i que tenia un objectiu: emetre un missatge clar i amb la intenció ferma d'acordar amb el govern de la ciutat una sèrie de compromisos i accelerar al màxim la seva aplicació.

En primer lloc, el compromís clar de lluitar contra la venda de productes falsificats i il·legals. Un objectiu que ha de comptar amb la coresponsabilitat de totes les administracions, començant per interceptar l'entrada de mercaderia il·legal al port de Barcelona, seguint per avortar la venda de productes il·legals en els magatzems existents a l'àrea metropolitana i finalment evitant la venda de productes il·legals a peu de carrer, ja sigui en mantes o en botigues. Sembla una obvietat, però aquest ha de ser el primer estrat de la lluita, i la lluita contra la venda de producte il·legal cal centrar-la en la distribució del producte, en l'arrel del problema.

En segon lloc, cal el compromís d'abordar la situació de vulnerabilitat de gran part dels manters de la nostra ciutat. Una vulnerabilitat que ve determinada perquè 7 de cada 10 persones es troben en situació irregular, és a dir, sense papers. L'Ajuntament s'ha compromès a activar plans d'ocupació de 12 mesos adreçats a persones sense papers i residents a Barcelona abans de juliol de 2015. Això ens permet tancar un cens inicial d'actuació i considero que és una mesura molt encertada. Aquest nombre de plans pot ampliar-se amb la col·laboració de les entitats d'inserció socio-laboral i també dels diversos sectors econòmics de la ciutat. A més s'està treballant en la definició d'un projecte de cooperativa similar a la de ferrovellers creada en el mandat passat. I cal demanar aquí la voluntat i col·laboració dels manters per deixar l'activitat.

La presentació de l'informe tenia un objectiu que crec que era molt necessari: emetre un missatge clar i entenedor. L'Ajuntament de Barcelona té l'oportunitat de fer molt més del que mai s'ha fet per aportar solucions al fenomen del top manta. Més si tenim en compte les limitacions de l'àmbit competencial municipal. Ara bé, arribats a aquest punt és l'hora que tothom assumeixi com a propi el fet de la responsabilitat.

Responsabilitat per part del govern municipal d'aplicar amb celeritat les mesures socials proposades. Responsabilitat per part de les altres administracions per combatre de manera efectiva la venda de productes il·legals a tots els nivells. I també, responsabilitat de les entitats de drets humans i dels propis manters per facilitar l'accés als plans socials de l'ajuntament i no exposar-los a situacions que poden complicar la seva possible regularització i inserció en el mercat laboral, fet que es pot produir sense abandonar una reivindicació que avui segueix sent molt necessària, malauradament.

És l'hora de la responsabilitat de tothom sense excepció i tothom ha d'estar a l'alçada de les circumstàncies. Amb el conflicte difícilment arribarem a cap solució, però amb voluntat d'avançar tot és possible. No es tracta de perseguir a ningú, es tracta d'implicar-nos-hi tots! De buscar sortides, no conflictes. De perdre-hi una mica per guanyar-hi tots i avançar en la convivència a Barcelona.

És l'hora de passar de la voluntat de fer-ho, a fer-ho!

Incapacitats a la força

Publicat a diario.es el 2-2-16

Sovint la burocràcia administrativa i la manca de voluntat política per a produir “canvis reals”, ens impedeix avançar en el reconeixement dels drets. El cas que us exposo tot seguit és un bon exemple:

Fa molts anys, potser massa, els agents de policies que pateixen alguna discapacitat sobrevinguda o bé alguna malaltia degenerativa, reivindiquen el dret a poder treballar en règim de segona activitat. És a dir, no són aptes per a realitzar accions de carrer però sí que poden desenvolupar moltes altres funcions en el cos policial al qual pertanyen, des de tasques administratives a formació, planificació, etc. En canvi són obligats a abandonar el cos a partir del moment en que se’ls reconeix el dret a percebre una pensió.

Els cossos de la Guàrdia Urbana i els Bombers de Barcelona no en són una excepció. Malgrat hi ha iniciatives aprovades des del 2014, a hores d’ara encara no s’ha plantejat ni tan sols estudiar una solució. L’excusa de l’Ajuntament ha estat l’article 67 de l’Estatut Bàsic dels Empleats Públics que diu que la jubilació d’un funcionari pot ser, entre d’altres, per la declaració d’incapacitat permanent per a l’exercici de les funcions pròpies del seu cos o escala, o pel reconeixement d’una pensió d’incapacitat permanent, absoluta o total.

Malauradament obvien l’article 14 del mateix estatut que reconeix el dret al treball de persones amb discapacitat, l’article 27 de la Convenció de l’ONU que reconeix el mateix dret en les discapacitats sobrevingudes, la Llei 27/2011 que clarifica la compatibilitat de percebre una pensió amb altres activitats professionals, els informes del Síndic de Greuges de la Generalitat i de la Síndica de Barcelona, l’informe del CERMI i del Comité de la ONU que recull els incompliments en matèria de drets de les persones amb discapacitat per part de l’ajuntament de Barcelona entre d’altres, diverses sentències judicials i la no adaptació del Reglament de la Guàrdia Urbana a la Convenció sobre el Dret de les Persones amb Discapacitat.

Com es pot comprovar, no fan falta gaires arguments més per a poder, d’una vegada per totes, acabar amb un acte d’injustícia social. Només depèn de la voluntat política per abordar aquesta qüestió. Voluntat per reconèixer el dret al treball i per respectar la dignitat de les persones. En casos així sento vergonya de representar una institució que no respecta els valors bàsics dels quals en fa bandera.

La realitat és que des de la inspecció mèdica ofereixen l’opció de treballar a canvi d’una alta voluntària que els faria perdre la pensió a la qual hi tenen tot el dret. La realitat és que trobem agents de policia que amaguen la seva malaltia degenerativa per tal d’evitar l’acomiadament. La realitat és que aquesta negació del dret al treball implica, molts cops, un drama humà, personal i familiar.

L'Ajuntament de Barcelona ha d'actuar i deixar de mirar cap a una altra banda. La nova política ha de significar compromís i voluntat de canvi. Si aquesta nova política va acompanyada de les excuses burocràtiques de sempre, per tal de no assentar un precedent, no és representativa de cap canvi.

D'aquelles pasteres, aquestes mantes

Publicat el 17-12 2015 a diario.es 

Què és un manter? Per a algunes persones un manter és algú a qui comprar productes de baixa qualitat i amb qui regatejar el preu, per a d’altres és una amenaça i un perjudici per al comerç de la ciutat, o bé un aprofitat, un supervivent o una persona amb necessitats socials. I en el pitjor dels casos és algú que hauríem de fer fora del país perquè s’aprofita d’una sèrie de drets en detriment de les persones “d’aquí”.

Se’n parla molt dels manters a Barcelona, massa. Des d’aquest estiu han estat instrument per desgastar el govern de la ciutat i també la Guàrdia Urbana. Al final però tothom s’ha desgastat amb aquest ús instrumentalitzat d’una problemàtica social que afecta tant a comerciants, com manters, com la guàrdia urbana i els veïns.

Hem de ser conscients del recorregut que fan aquestes persones que venen de l’Àfrica subsahariana fugint de la misèria del seu país. Sovint ho fan en pasteres, deixant el seu destí en mans de les màfies que gestionen el tràfic de persones. El que és evident és que gairebé ningú marxa del seu país tret que sigui per necessitat. Alguns ho fan fugint de la guerra i d’altres de la probresa.

Malauradament, en arribar a la terra promesa les oportunitats no venen soles i el fet de no disposar d’una situació regularitzada els impedeix poder accedir a un contracte de treball. Les mantes al carrer no beneficien ningú. Perjudiquen el comerç de la nostra ciutat, que paga els seus impostos, pateix la crisi com gairebé tothom i no entén el missatge que s’ha emès des de l’Ajuntament, equivocadament, de ser permissius. Perjudiquen la Guàrdia Urbana perquè treballen sota pressió mediàtica. Perjudiquen la ciutat i el bon ús de l’espai públic, un espai que és de la ciutadania i que ningú ha d’ocupar per a realitzar activitats il·lícites. Però tampoc beneficien els manters, doncs aquesta activitat que realitzen els exposa a les sancions, les penes i fins i tot l’expulsió alhora que els impedeix desenvolupar-se professionalment.

Malgrat haver-hi insistit des de l’estiu, finalment l’Ajuntament ha constituït una Taula de ciutat –a proposta d'ERC– per abordar aquesta problemàtica. Una Taula a la qual són convidats tots els agents implicats. Una experiència pionera per abordar la qüestió de la venda ambulant irregular com no s’ha fet fins ara malgrat aquesta problemàtica existeix des dels anys 80. Els enfocaments nous aixequen polèmiques de vegades i és cert que no tothom que ha estat convidat hi ha assistit. Però com a president de la taula em comprometo a mantenir el diàleg amb tothom, fins i tot amb els que legítimament han pres la decisió de no ser-hi d’entrada.

Cal prioritzar el diàleg, la seriositat i el rigor per abordar aquesta qüestió. De la primera reunió ja en podem extreure tres conclusions. En primer lloc l’Ajuntament de Barcelona no pot ser permissiu amb les pràctiques il·legals a l’espai públic. No es pot legalitzar allò que és il·legal, entre d’altres coses, perquè tampoc és competència d’aquest Ajuntament. En segon lloc calen solucions socials per a resoldre els problemes dels manters i l’Ajuntament disposa d’algunes eines per a poder-hi fer front, a més d’experiències prèvies que han tingut un cert èxit com ara la cooperativa de ferrovellers. I finalment cal lluitar contra els majoristes de productes falsificats, màfies que actuen amb impunitat en grans magatzems de l’àrea metropolitana i també contra l’entrada d’aquests productes a través del port de Barcelona. Com? Exigint coresponsabilitat a totes les administracions. Mentrestant, nosaltres seguirem dialogant per trobar una solució de consens. La ciutat s'ho mereix.

La Barcelona planejada i oblidada

En la darrera comissió d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona vaig proposar, com a grup d’ERC, que es fes un llistat de figures de planejament pendents a la ciutat i que aquests planejaments pendents es tinguessin en compte en el proper Pla d’Actuació Municipal per al mandat actual.

Aquesta qüestió que hauria de resultar òbvia d’entrada, va rebre una resposta si més no sorprenent. Segons la tinent d’alcalde d’Ecologia Urbana i Urbanisme, Janet Sanz, això representa una feina impossible d’assumir pels serveis municipals. És a dir, no existeix un registre de seguiment dels planejaments urbanístics aprovats i previstos a la ciutat. No tenim tota aquesta informació disponible i a l’abast per a comprovar l’estat d’execució i el compliment o no dels terminis previstos. Fa de mal dir que això passi en una Smart City com Barcelona, però és així.

Sabent que l’ajuntament no disposa d’aquesta eina tan necessària, no em sorprèn que els diferents governs de la ciutat passin per alt, mandat rere mandat, els compromisos polítics assumits a Barcelona per a millorar les condicions de l’espai públic, deixant abandonades moltes persones que pateixen les afectacions urbanístiques derivades d’aquest planejament. És a dir, no hi ha manera de fer les actuacions que l’ajuntament s’ha compromès a fer amb pressupost i terminis independentment que siguin actuacions públiques o privades.

Això implica no poder complir amb altres planificacions previstes com els Plans d’Equipaments o les previsions de consolidar zones verdes a la ciutat, entre d’altres. Aquest fet és molt rellevant perquè atempta contra la planificació prevista i obre la porta a poder fer actuacions puntuals no previstes a cop de modificació de planejament. Per fer-nos una idea em centraré en el districte d’Horta-Guinardó. Hi ha planejaments previstos de gran abast com MPGM Carmel, MPGP Tres turons, PMU La Clota-Reordenació, PMU La Clota-Conservació, PMU Teixonera I i II, afectació del barri de la Font del Gos, entre d’altres. També hi ha moltes afectacions puntuals com per exemple d’alineació de carrers, aquestes darreres potser no tan urgents.

Tots aquests planejaments urbanístics afecten habitatges on, evidentment, hi viuen persones. I aquestes persones que viuen en una propietat afectada urbanísticament són esclaus de la seva propietat. No poden vendre, no poden marxar, no poden rehabilitar. No poden fer res d’això, en alguns casos des de fa més de 50 anys. Són part de la Barcelona oblidada i són els beneficiaris directes d’una política d’urbanisme social que és molt necessària.

Enlloc d’això anem llençant nous compromisos com el que ha fet públic el nou govern de fer 1 metre quadrat més per habitant de zona verda. Això venen a ser aproximadament 1.600.000 metres quadrats o, per fer-ho més entenedor, la superfície de 160 camps de futbol. No és que em sembli malament, la música és molt bonica, però ens oblidem un altre cop dels compromisos pendents.

El pressupost de tots els planejaments previstos no podria executar-se en 50 anys probablement. Aleshores em pregunto per què no revisem els planejaments impossibles? Per què no fixem unes prioritats? Per què no estudiem a fons el moment en que es troben tots ells? La resposta que ens han donat és que tardaríem mesos a poder reunir tota aquesta informació. Doncs què, ens hi posem ja?

Podeu veure les intervencions en aquest vídeo a partir de 4h 1m

Decòrum: ètica o estètica

En les darreres setmanes el decòrum és un dels temes de discussió a l’ajuntament de Barcelona. Alguns fets que s’han produït en els espais institucionals han provocat un debat sobre l’actitud i les formes dels representants, regidors i regidores, així com les formes d’expressió de públic assistent als plenaris municipals.

En el saló de plens s’han produït fets rellevants, alguns protagonitzats per la CUP i d’altres des del públic assistent. També se n’ha parlat molt del balcó de l’ajuntament el dia de la Mercè. Jo mateix vaig ser un dels protagonistes i reconec que ens vam equivocar i així ho va expressar el president del grup d’ERC, Alfred Bosch, en una carta de disculpa. No van tenir la mateixa actitud els representants del PP.

Tot això ha fet que, des d’altres partits com ara CiU, PSC, Cs i PP s’hagi fet una crida a conservar el decòrum institucional. La pregunta que em faig és: aquest decòrum que reivindiquen es deu a raons ètiques o estètiques.

Hi ha però fets i comportament d’aquests partits, al marge d’una actitud certament estètica en els espais institucionals, que em porta a pensar que l’ètica no és precisament la raó per la qual apel·len a aquest decòrum.

Em centraré en el PP. Un partit que te molts casos de corrupció confirmats, que ha fet campanya amb un eslògan que diu clarament que volen “netejar” una ciutat, que decreta lleis com la “Llei Mordassa” com a forma de repressió, que incrementa el pressupost de defensa en detriment de fer polítiques socials, que recorre lleis catalanes com ara la de Pobresa Energètica, que junt amb Ciutadans pretén crear una fractura social ara inexistent a Catalunya o que carreguen contra els manters, amb una visió policial i repressiva, sense proposar cap mesura social. Tot això és decorós?

Cobrar un bon salari a l’ajuntament i a més percebre dietes per assistència a òrgans supramunicipals i consells enlloc de renunciar-hi, és decorós?

Utilitzar majories al Congrés dels Diputats o al Senat per fer que tota la claca es posi a donar cops a les bancades per a fer soroll, fet que passa dia sí i dia també, és decorós?

Sincerament penso que el decòrum ha d’anar estretament vinculat a l’ètica. Si es reivindica només pel fet de conservar les aparences no te cap sentit. Per aquest motiu, des del grup municipal d’ERC demanem que l’ajuntament de Barcelona aprovi un Codi Ètic que tots els representants municipals haurem d’assumir. Amb renúncia a dietes complementàries al sou, amb uns criteris de contractació objectius, amb la justificació en la dedicació i amb una actitud responsable que posi el servei a la ciutadania al davant de les prioritats.

Per acabar, també crec que el que no podem fer, en nom del decòrum, és coartar la llibertat d’expressió. Sempre que no s’utilitzin símbols o llenguatge feixista, homòfob o insultant cap alguna persona o col·lectiu, ha de prevaldre la lliure expressió.