Branding i política: la marca d’Esquerra

Tot just fa una estona que acabo d’escriure un article sobre “branding” en el meu “alter bloc” anomenat “de tots colors”.Un bloc que tot just fa uns dies he encetat amb la intenció de dedicar-hi temps i paraules sobre comunicació i arts gràfiques.

El més curiós és que conforme escrivia sobre el concepte de marca relacionat amb el mon empresarial i de la comunicació, m’he adonat que allò que és aplicable des de l’òptica del marketing, també és perfectament aplicable al món de la política.

I és que la política no deixa de ser un producte que oferir a la ciutadania, en aquest cas basat en la qualitat de vida i els ideals. Els compradors de qualsevol producte ho fan en un 25% per un argument racional i en un 75% per motius emocionals. En el cas dels votants encara hi ha més distància entre tots 2 motius; les emocions pesen molt més que no pas les raons. Tant és així que la ciutadania, en general, mai llegeix els programes electorals ni aprofundeixen en les propostes d’uns i altres més enllà de la concepció general del missatge que reben. En el fons el que fan els votants és triar la marca que els mereix més confiança en funció del moment.

I arribats a aquest punt, s’explica perfectament el que ens ha passat a Esquerra en els darrers anys. De vegades per decepció dels votants en arribar a determinats pactes de govern, de vegades per les formes emprades per les cares visibles del partit, de vegades per les disputes internes i de vegades per tot plegat, la gent ha anat perdent la confiança en Esquerra, fins al punt que hem convertit la marca en un element negatiu.

És evident que convé un cop de timó i és evident que el cop de timó l’han de fer persones diferents a les que han conduit la nau fins ara. Però més enllà de tot això cal crear de nou la marca d’Esquerra. Hi ha un debat dins el partit que apunta en la direcció de destacar el valor del republicanisme i, francament, ho trobo molt encertat. De partits d’esquerres n’hi ha uns quants, d’independentistes també, però de partits que valorin el republicanisme com Esquerra no hi ha cap altre. A més, el republicanisme en essència és el que la ciutadania està demandant, cada cop amb més insistència. La gent vol ser escoltada, vol participar, vol decidir i aquesta és l’essència del republicanisme; aquest és el valor diferencial d’ERC. Hi ha altres opcions independentistes però ERC te, a més, un model d’estat per construir la independència.

Per tant, a partir de les premisses que apunto en l’article sobre branding que he publicat a l’altre bloc personal, hem de construir la marca amb l’objectiu de transmetre els valors d’ERC i això implica imatge, però per descomptat contingut, formes i fiabilitat. Tenim molt a remuntar i no serà fàcil, però amb constància i valors és més que possible perquè la ciutadania espera una proposta així.

M’he permès de fer un “divertimento” amb el logotip d’ERC com a exercici. M’ha semblat interessant destacar la R de República i formar una punta de llança amb la piràmide de les 4 barres amb aquesta R com a eix central. Si més no, un exercici per representar gràficament el que m’agradaria que fos ERC a partir de la tardor.

Xenofòbia: repetir errors del passat

Ja fa uns anys que Europa està experimentant una davallada important de vot de les esquerres i, curiosament, aquest coincideix amb l’augment i consolidació de vot dels partits d’extrema dreta o de caire xenòfob.  Països com Suècia, Dinamarca, Holanda, Àustria,Finlàndia, França o Alemanya, van configurant un mapa polític on cada vegada te més protagonisme l’ultradreta xenòfoba.

Catalunya no n’és una excepció. En les darreres eleccions municipals Plataforma per Catalunya ha experimentat un notable creixement i en les passades eleccions al Parlament va estar a prop d’obtenir representació.

Resulta fàcil analitzar el perfil dels líders dels partits xenòfobs com Le Pen o Anglada. Es tracta de persones oportunistes que aprofiten un descontentament social producte de la crisi i la por als canvis culturals i relleus generacionals no controlats, que saben simplificar el seu discurs objectivant-lo en un tema que molta gent considera l’arrel dels seus problemes. Tant fa si és cert o no, tant fa si és demagògia mal intencionada o no, és molt més fàcil resumir tots els problemes i responsabilitzar-ne només un sector de la societat com els immigrants.

El que no resulta tan fàcil d’analitzar és el perfil dels votants d’aquests partits mal anomenats polítics. Aquí hi trobem gent de tota mena i d’àmbits socials molt diferents. Des de radicals skins que han d’abocar el seu odi irracional, com gent humil que no gaudeix de les mateixes oportunitats que la resta i que, per tant, culpa als que acaben de venir de fora; passant per persones amb més formació i millor posició social que, a banda d’aprofitar-se tot el que poden dels immigrants, no els preocupa res més que el manteniment del seu status social. Els primers són una minoria i els darrers són un grup no massa representatiu numèricament que més que racistes, el que són és classistes.

El grup més nombrós i sobre el qual cal analitzar el fenomen és el segon. Les classes mitjanes treballadores que ara estan patint directament els efectes de la crisi i aquells que, d’entrada, ja no tenen les mateixes oportunitats que la majoria de la societat, malgrat no son immigrants de primera generació.

Hi ha un component de rebuig als canvis culturals i socials, però sovint són més una excusa que no pas un problema.  El veritable problema es troba en la manca d’oportunitats d’uns i altres i també en els espais de convivència. El fet que els immigrants s’agrupin en barris i no estableixin relació amb les persones autòctones no facilita les coses.  I sovint resulta més fàcil per als que acaben d’arribar rodejar-se dels seus i no arriscar-se als canvis, com també resulta més fàcil per als “d’aquí” acceptar el discurs de la demagògia destructiva que fer el pas per apropar-se als nouvinguts i, també, arriscar-se.

Resulta fàcil criticar que els musulmans fan de l’autocàstig públic un espectacle al carrer durant la festa del xai i alhora acceptar les processons de Setmana Santa arreu del país. Resulta fàcil criticar les tradicions dels que venen de fora i acceptar tradicions que en el seu dia també van venir de fora com la Feria de Abril o el Rocío.

Resulta fàcil demanar que es repatriï als immigrants als seus països d’origen i alhora lamentar-se per les condicions de vida al tercer mon i també resulta fàcil culpar als immigrants dels nostres mals i votar opcions clarament xenòfobes i alhora estar en contra de l’extermini de jueus per part dels nazis o, més recent, les “neteges” ètniques a l’antiga Iugoslàvia o a Ruanda.

I tot això no és contradictori? Son conscients les persones que voten a Plataforma per Catalunya o altres opcions xenòfobes que venen de persones vinculades a partits de tradició teòricament més democràtica? Vull pensar que no; que moltes d’aquestes persones voten aquestes opcions com una fugida endavant o una manera de queixar-se de la seva situació personal.

De totes formes, no ens enganyem a nosaltres mateixos pensant que el problema no existeix.Tenim un repte com a societat molt important i tenim la responsabilitat d’evitar que tornem a cometre errors del passat. Hem de saber trobar la manera de fer que la segona generació de les persones que han arribat fa poc a casa nostra, formin part d’aquesta societat amb els mateixos drets i deures i, sobretot, amb les mateixes oportunitats. Garantir una educació de qualitat per a tothom és la millor manera d’afrontar el problema en la seva arrel. De moment però hem de guanyar temps, perquè la dreta ha adoptat el discurs de l’odi i la fragmentació social i cada cop hi ha més gent que l’està comprant i, segurament sense adonar-se’n, està donant un xec en blanc a dirigents polítics que haurien d’anar a presó per incitar a l’odi entre les persones.

Recuperar l’equilibri

Van passant els dies des de la patacada del 22M i, de la mateixa forma que els hematomes van canviat el color fins a desaparèixer, hem anat passant per totes les etapes del procés. Personalment he passat pel cabreig, el desencís, la reflexió, les decisions i, finalment, la recuperació de l’equilibri necessari per afrontar els reptes del futur immediat.

Avui llegia la reflexió d’un company de la Federació de Barcelona d’Esquerra, en Ramon Lamiel, i he vist reflectides i posades en ordre totes aquelles coses que penso del meu partit, Esquerra Republicana i del que ha de ser el projecte republicà. De tant en tant, apareix una persona com en Ramon, que és capaç d’endreçar les idees i expressar-les de forma estructurada i entenedora. En política, no passa sovint que l’opinió personal s’expressa de forma honesta amb la voluntat de donar-la a conèixer. Al Ramon li agraeixo que ho hagi fet i compartit. Us recomano llegir la nota que ha publicat a Facebook.

Amb el pas dels dies i en vista de la reacció que s’ha produït per molts membres de la direcció nacional del partit, cada cop estic més convençut que cal un canvi radical en les formes i en les persones que ens han de representar i dirigir a partir de la tardor. La militància hem de fer l’esforç d’implicar-nos, ser exigents i impulsar un canvi que, a més de canviar cares al capdavant, ha de fer un gir radical en les formes. Ordenar els objectius i emplenar els terminis d’execució amb honestedat i amb les formes adequades. Perquè la imatge que projectem ara com a partit és la pitjor que podem projectar.

L’executiva nacional va dimitir en bloc, però en un gest de “responsabilitat” mantindrà la direcció fins al proper congrés que es farà a la tardor. Això provoca situacions estrambòtiques perquè, per exemple, quan el president (dimitit) del partit fa declaracions, jutja i decreta deslleialtat d’alguna persona, en qualitat de què ho fa? Quan el secretari general (dimitit) opina sobre alguna qüestió relativa al partit, en qualitat de què ho fa? Quan el portaveu nacional fa una editorial a l’Esquerra Nacional destacant els resultats territorials d’Esquerra (hi estic d’acord) i dona la culpa dels mals resultats a les ciutats grans pels pactes electorals (s’ha begut l’enteniment o te mala fe) sense fer cap mena d’autocrítica pel que fa a la trajectòria nacional dels darrers anys, en qualitat de què ho fa?

En veure tot això me n’adono, encara més, que aquestes persones no poden seguir al capdavant del partit i, per descomptat, que amb aquestes formes i aquesta imatge que projectem de partit autista davant la societat, no podem continuar. I som els i les militants del partit els qui tindrem la responsabilitat de dir la nostra. Saber que és el que volem per al present i el futur d’Esquerra Republicana és fonamental.

A títol personal també calia recuperar l’equilibri. Per un costat recupero un projecte professional a l’empresa on treballo. Els darrers 2 anys vaig demanar una excedència parcial, de 2 hores diàries, per poder dedicar-me a fer les funcions de Conseller de Districte a dedicació (mal anomenada) plena, és a dir, mitja jornada. Abans de les eleccions ja havia pres la decisió de reincorporar-me al 100% perquè l’empresa així m’ho va demanar i perquè soc conscient que la meva professió és aquesta, les arts gràfiques i la comunicació.

La política és una motivació personal, una inquietud que tinc per millorar les coses, en la mesura en que puc. El que he aprés en els 4 anys que fa que soc conseller de districte no es pot resumir en un article. He crescut com a persona i no només no em penedeixo, sinó que hi estic disposat a continuar durant els propers 4 anys, si el partit considera que soc la persona adequada. Com a primer candidat per Horta-Guinardó tinc l’oportunitat de repetir i, tret que el fet de desenvolupar la feina de conseller a dedicació ordinària sigui un inconvenient, tinc la determinació d’aprofitar-la. Ho vull fer des dels valors que he defensat sempre: honestedat, perseverància, generositat i ideals. He intentat fer-ho així durant el darrer mandat i seguiré en la mateixa línia en el futur. I si de passada, puc aportar coses per millorar Esquerra Republicana, des de la base, encara millor.

Aquesta combinació de projecte professional, gratificant a títol personal, i dedicació a la política de proximitat, a partir dels valors elementals de la política, també em dona l’equilibri necessari per a poder desenvolupar-me en tots dos àmbits i, evidentment, com a persona. Perquè hi ha una cosa que cada cop tinc més clara; i és que en política pots fer una bona feina si tens les mans lliures per poder sortir-ne quan vulguis o quan toqui. I això només ho pots fer si tens una professió desvinculada d’aquest mon.

Un cop esvaïts tots els dubtes generats pel resultat del 22M, em sento fort i amb ganes d’encarar tots els reptes que Esquerra ha d’afrontar a Barcelona els propers 4 anys i a nivell nacional a partir d’una nova Esquerra que entre tots construirem.

Polítics i indignats estereotipats

Un sector de la societat (que no tota) ha passat darrerament de la desafecció a la indignació. Les acampades que han proliferat arreu en són una bona mostra. La crisi econòmica que mes rere mes esdevé persistent i desgastadora, afegit a la manca de reacció del poder polític i econòmic, no només a Catalunya o a la resta de l’estat, sinó a tots els països suposadament desenvolupats, ha estat el detonant d’aquestes manifestacions sobtades que s’han convocat a través de les xarxes socials.

Cal reconèixer l’èxit en la convocatòria i també en la volada mediàtica que ha agafat el moviment. Amb el pas dels dies aquest ressò ha propiciat l’aparició de suports i també, es clar, de detractors; i això ha fet que es comenci a estereotipar la imatge dels indignats.  Una imatge que sovint va associada al gos i la flauta (els altrament anomenats quissoflautes).

Certament aquest perfil hi és present entre els indignats, però no és ben bé la definició majoritària de la gent que assisteix a les assemblees de la plaça Catalunya. De fet s’hi pot trobar gent de totes les edats, d’origens diferents i amb formes de pensar molt diverses. Els uneix però la disconformitat amb el sistema polític i econòmic o, millor dit, la forma que s’aplica aquest sistema. Els desuneixen també altres qüestions, com en el cas del debat sobre l’autodeterminació. Crec que part de l’èxit o el fracàs d’aquest moviment vindrà marcat pels temes que vagin sortint a debat i faran bé de no entrar a debatre qüestions relatives als drets fonamentals. Per això hi ha acords internacionals que ningú posa en qüestió com és la Declaració Internacional sobre els Drets Humans, que ja reconeixen drets inalienables com el dret de decidir.

De fet, els indignats estan fent política, de forma més o menys diferent a la que estem acostumats, però política al cap i a la fi. I és per això que comencen a aflorar els estereotips, de la mateixa manera que passa amb els polítics. Mireu, a mi tampoc no m’agrada la imatge que ofereixen la immensa majoria de portaveus de les diferents formacions polítiques, ni dels meus, ni dels altres. Aquest discurs sovint prepotent i que sempre acaba girant al voltant de 2 ó 3 temes reiteratius (que repeteixen com si fossin lloros) i aquest mirar-se sempre el melic pensant en que bé o que malament que ens ha anat en les darreres eleccions i aquesta eterna discussió amb els altres perquè hem de fer molt i molt evident que estem en desacord amb l’altre extrem, tot això cansa. Aquestes estratagemes per mirar de sortir reforçat en els processos interns dels partits, les lluites internes, els cops de colze i les patades al fetge, cansen. El to que utilitzen en fer declaracions, cansa.

Però més enllà de tot això hi ha un munt de bones persones que s’hi dediquen a la política per vocació i que, a part de tenir les idees molt clares, tenen la sensibilitat de ser receptius en allò que la societat expressa. Hi ha moltes persones que es dediquen a la política i són honestes. Per tant nois i noies indignats, de la mateixa manera que vosaltres no sou tots quissoflautes i antisistema, els polítics tampoc són tots corruptes i apoltronats. I sí, tenim la sort de disposar d’un sistema que ens permet canviar les coses a través de les urnes, però gairebé la meitat de la població en edat de votar no va fer ús d’aquest dret i aquest és un fet sobre el qual els polítics han de reflexionar, però la societat, indignada o no, també. És més fàcil renunciar que informar-se sobre la diversitat de propostes que ofereixen les candidatures.

Al final arribo a la conclusió següent:

Vivim en un món on la comunicació està formada per un gran nombre d’eines que ens permeten informar-nos sobre qualsevol tema, sobre allò que vulguem i a l’hora que vulguem; només hem d’aprendre a triar les fonts de la informació i dedicar-hi un temps a nodrir-nos-en. Però justament ara que podem saltar-nos totes les lleis de la censura, oficial o no, gairebé ningú en fa un bon ús. És més fàcil gaudir de l’entreteniment que anar ben informat. Prova d’això és que els vídeos de més d’un minut i mig, a internet, no els acaba de visionar gairebé ningú, de la mateixa manera que ben pocs dels que heu començat a llegir aquest article seguiu encara sobre aquesta línia de text. Ànims que ja s’acaba.

I és això, la desinformació, el que propicia els estereotips com ara tots els polítics són corruptes i tots els indignats són quissoflautes. Una llàstima perquè entre el blanc i el negre hi ha un gran nombre de matisos i propostes que segurament triomfarien si hi paréssim una mica d’atenció.

Per cert, indignats, benvinguts a la política.

22M, la gran decepció

Una derrota electoral com la d’ahir és d’aquelles que et deixen, d’entrada, molt tocat. Quan mires de trobar els motius pels quals has obtingut un mal resultat sempre fas la vista enrere. I quan te n’has d’anar molt enrere per trobar un motiu que ho justifica penses que capgirar una dinàmica negativa així és molt i molt difícil.


Deixeu-me començar aquest article amb una afirmació clara. No ens mereixíem aquest resultat; no a Barcelona. El Jordi Portabella ha fet coses que són molt difícils de veure en la política actual. Fa 4 anys va renunciar a formar part d’un govern municipal, tot i ser convidat a ser-hi, per convicció i durant 4 anys el grup municipal d’Esquerra hem jugat un paper molt important en els temes principals a la ciutat. Ho hem fet amb un criteri coherent i a partir d’un model de ciutat molt ben definit, amb coherència. Ens hem diferenciat del govern de sempre i també ho hem fet de l’oposició de sempre.

A més, davant l’atzucac en que es troba l’independentisme a causa de la dispersió de vot en candidatures diferents, el Jordi també ha fet un gest poc habitual en la política actual com és la generositat. Una generositat que ha aconseguit ajuntar en una sola llista 3 partits que, feia només uns mesos, competien aferrissadament entre si.

El Jordi Portabella i totes les persones que hem estat al seu voltant hem tingut com a premissa principal el valor de l’honestedat. Mai hem fet promeses que no podíem complir. Sempre hem anat amb la veritat per davant i amb la determinació d’arribar fins al final de qualsevol procés, com per exemple en el cas de l’hotel del Palau on Esquerra va ser l’únic grup municipal que sempre hi va votar en contra. Tampoc no ens hem arronsat mai davant els conflictes veïnals i hem afrontat sempre aquestes situacions a partir del diàleg, enlloc de partir d’una negativa que satisfés les oïdes dels afectats, pensant que la solució als problemes estava una passa més enllà i d’aquesta manera es resolia el conflicte amb el consens necessari, com hem fet en els diversos planejaments urbanístics que hem tingut que abordar.

El Jordi Portabella ha recollit el guant dels molts independentistes que ens han reclamat la generositat del pacte per arribar a presentar una llista unitària. Doncs bé, aquesta generositat ha quedat reflectida en l’acord d’Unitat per Barcelona amb Esquerra, Reagrupament i Democràcia Catalana.

Hem fet el que calia, hem estat honestos i hem anat junts, però malgrat tot hem tingut un resultat dolent. Francament, no entenc el perquè de tot plegat. Podem acceptar que el mal ve d’Almansa, que els errors, alguns magnificats en excés, del passat ens han passat factura. Però fins quan haurem d’estar pagant aquesta factura.

Si la ciutadania reclama honestedat a la classe política, com és que penalitza aquells polítics que actuen amb honestedat i, per contra, com passa a València, els corruptes obtenen el premi de la majoria absoluta?

Si els independentistes reclamen la unitat dels partits que defensen la causa, com és que es penalitza tant una formació que fa una aposta clara per la unitat?

Jo, la veritat, cada cop entenc menys una societat que renega de les polítiques restrictives amb els serveis a les persones i alhora els hi dona suport a les urnes als causants d’aquestes polítiques. Tampoc entenc que 230.000 persones votin a Barcelona a favor de la independència i en uns comicis vinculants no triïn una opció independentista. Com tampoc no entenc aquelles formacions polítiques que són conscients que afebleixen l’independentisme perquè no obtindran un resultat suficient per a tenir regidors a l’ajuntament i, alhora, resten vots als que sí poden sumar més. Veure gent que a través de les consultes independentistes, reclamaven la unitat, després no han estat capaços de posar-ho en pràctica.

A nivell personal la decepció ha estat la més gran des que vaig iniciar la meva tasca en la política municipal. I ho és perquè allò que la ciutadania ha triat entra en conflicte amb les meves conviccions. Si l’honestedat no te premi, si és millor dir que no a tot, practicar la demagògia populista i apostar per expulsar els immigrants, que no pas treballar amb fermesa i ideals. Aleshores val la pena dedicar-hi tant de temps i esforços?

Al final, te n’adones que a la gent tant li fa el programa electoral que has preparat perquè no se’l pensen mirar pas. Al final, tant fa si fas esforços per unir els independentistes perquè l’etiqueta que et van penjar fa temps no te la treuen així com així. Al final, te n’adones que la gent no sap si has estat a govern o no, si has fet propostes o no, si has aconseguit millorar les coses o no. Al final, hi ha una mena de núvol que ho envolta tot i si tens la sort d’apropiar-te de la paraula “canvi” tens molt de guanyat, encara que no estiguis disposat a canviar les coses en realitat.

El temps de l’autocrítica ja ha passat. Esquerra ha de canviar per millorar i això ho sabem tots els que en formem part. Sense cap mena de dubte ho farem en el proper congrés. Però aquesta vegada no ens mereixíem aquesta bufetada. El camí de la unitat que hem encetat a Barcelona és el camí que hem de seguir. El camí de la política honesta és el camí que hem de seguir. Ni una passa enrere en les formes que hem emprat a la capital perquè, potser si no ho haguéssim fet així ara ens trobaríem com a la resta de grans ciutats del país, sense representació.

Vull acabar l’article amb un agraïment especial a tota la gent que ha treballat de valent durant la campanya. Hem fet una campanya excepcional i, malgrat el resultat, si s’hagués de repetir tornaria a apostar per aquest model. Gràcies a totes les persones d’Esquerra, Reagrupament i Democràcia Catalana que han apostat per la unitat. I gràcies al Jordi Portabella perquè durant uns dies ens ha fet somiar i ens ha mostrat que hi ha una manera diferent de fer política, que aquest cop no ha tingut premi, però que cal perseverar en el model.

Jo trio l'independentisme que suma +

En començar la campanya, vaig fer una declaració d’intencions i vaig expressar el desig que la campanya fos una campanya neta i pro positiva. Ara que arribem a la fi s’ha vist qui en te de propostes i qui no. S’ha vist en la manera de fer campanya perquè els partits i les coalicions que tenim propostes i que tenim projecte ens hem abocat a explicar-lo i a mirar de convèncer als ciutadans i ciutadanes de la nostra ciutat.

Els que no tenen ni propostes ni projecte s’han dedicat a ensenyar fotos del passat dels seus rivals o a exhibir vídeos aliens o a parlar i a difamar dels candidats dels altres. Una llàstima perquè al final l’única cosa que s’aconsegueix amb aquestes actituds és desencisar encara més a la gent que valora poc a la classe política i a abonar aquell discurs que diu que tots els polítics són iguals i només procuren  per agafar-se a la poltrona.

He tingut la sort de formar part d’una candidatura que ha optat pel camí honest, per fer propostes i per traçar les línies del seu projecte en la campanya. O millor dit, no ha estat sort, n’estava convençut que això seria així; perquè jo no m’hi veig en una candidatura o equip de campanya que es dediqui a practicar el joc brut; ho trobo indefensable i barroer.

En aquesta campanya hem vist dos projectes independentistes amb formes molt diferents. L’un ha fet propostes, ha explicat el seu model de ciutat, ha potenciat els seus candidats i candidates, ha parlat de país, ha plantejat lluitar contra la crisi, ha concretat molt cadascuna de les propostes que ha presentat, ha demostrat el seu respecte pel dret a manifestar-se de les persones que acampen a la plaça Catalunya en canviar la ubicació de l’acte final de campanya, ha estat capaç d’arribar a acords amb formacions polítiques que fa pocs mesos eren rivals a les urnes, ha recollit el guant de l’esperit del 10J i el 10A i l’ha dignificat. Un independentisme que suma. Un independentisme positiu. Un independentisme optimista. Liderat per una persona que coneix la ciutat de cap a cap i que defineix una estratègia de suma.

L’altre no te propostes que oferir, tret de les proclames buides de contingut. Ha centrat la seva campanya en perseguir i tapar determinats cartells al carrer, ha abocat porqueria infundada i falsa sobre el representant de la candidatura independentista més sòlida,  va fer recular 30 anys la imatge de l’independentisme l’endemà del 10A, ha arribat a crear pàgines falses imitant la d’una formació d’esquerres joves i independentistes per difondre una divisió que mai ha existit, ha comparat l’acampada de la plaça Catalunya amb la que ells van fer davant el Parlament i ha demanat que els desallotgin igual que van fer amb ells, ha renegat d’una persona que fa pocs mesos era el seu cap de llista i la seva icona. Un independentisme que resta. Un independentisme que ens vol fer petits. Un independentisme negatiu. Un independentisme derrotista. Amb un candidat que no coneix la ciutat i que en les formes és capaç de perdre els papers en directe a la televisió cridant embogit per fer callar a un altre tertulià.

Jo ho tinc clar. Votaré independentista i ho faré per l’independentisme que suma, per l’independentisme intel·ligent, per l’independentisme honest, per l’independentisme guanyador. Votaré Unitat per Barcelona, votaré Jordi Portabella.