dissabte, 3 de gener de 2009

2009: cal endegar projectes que il·lusionin

El 2008 ha estat, almenys jo ho crec així, un any de desencisos a casa nostra. Després d’haver-nos desgastat com a país en el procés de la reforma de l’Estatut, ens trobem en un punt que el Tribunal Constitucional pot emetre un dictamen favorable al recurs presentat pel PP i alhora no hem aconseguit un acord que solucioni el gravíssim problema de finançament que tenim a Catalunya, degut a la desmesurada espoliació fiscal al qual ens sotmet l’estat espanyol. El que s’esperava de Zapatero quan va arribar a la Moncloa no s’ha complert ni de bon tros. Espanya no està prou madura ni és prou democràtica com per afrontar els canvis profunds que s’haurien de produir i en aquestes condicions la societat no pot seguir el tren del món, el tren de la globalització.

Si mirem més enllà de les nostres fronteres veiem que la crisi econòmica és general i ara ens abraça de ple. També podem observar com els vells conflictes no es resolen mai, Afganistan, Iraq, el conflicte entre jueus i palestins, les injustícies socials de l’Àfrica. Els mateixos problemes de sempre, que a més, van creixent amb el pas dels anys.

Si ens ho mirem de més a prop, en el terreny municipal, sembla que la ciutat de Barcelona es troba en un moment de manca d’idees per tirar endavant. Sense Olimpíades ni Fòrum, la ciutat no es retroba amb si mateixa, no es capaç de mirar endins perquè sempre s’ha preocupat de projectar-se de portes enfora.

Enmig d’aquest panorama general, ha sorgit un alè d’esperança anomenada Barack Obama. Aquest és el millor exemple que quan una persona és capaç de generar il•lusions col•lectives tot és possible. El “yes we can” americà s’ha obert camí amb una força com no es recorda des de fa molt de temps. L’expectativa generada per aquest home i la gent que l’envolta és molt gran i el 2009 ha de ser l’any de la seva confirmació. Ara cal que compleixi les expectatives creades perquè si no es podria desinflar com un souffle i convertir-se en una mena de Zapatero a l'americana (tant de bo no sigui així).

Per tant tenim molts deures pendents per al 2009, però hi ha la necessitat de generar projectes nous que siguin capaços d’engrescar a la societat civil, que és qui té el poder de canviar les coses perquè els polítics només som una eina al seu servei.

En el panorama mundial la societat ha de tenir la capacitat d’exigir als representants polítics que escoltin. I com es pot aconseguir això quan les coses ens queden tan lluny? Doncs fent-nos escoltar i també donant suport a aquells que es fan escoltar. La setmana passada, per citar-ne un exemple, vaig assabentar-me d’un moviment que ha sorgit a Israel, impulsat per joves israelians que no volen servir a l’exèrcit del seu país, fent objecció de consciència perquè consideren desmesurada la forma d’actuar en contra dels palestins i perquè aposten per buscar una solució pacífica al conflicte (aquesta és la seva Web); aquest és un de tants exemples de persones que donen la cara per evidenciar les injustícies al món, però n’hi ha molts més; el que cal és donar-los a conèixer.

En l’àmbit del nostre país s’ha de treballar per recuperar l’esperit de tirar endavant i això només s’aconsegueix amb un projecte de país clar, que pugui explicar-se sense complexos i que la gent l’entengui. Ara mateix, de portes endins, el país sembla que va per un camí que no sabem on porta i de portes enfora, es té una imatge molt negativa del que volem com a país, en part perquè els mitjans espanyols ho han distorsionat tot de forma perversa, i en part també, perquè Catalunya te massa veus que sonen alhora i això enlloc d’un projecte de país sembla un guirigall. Per tant, cal posar-s’hi a treballar de valent. Hem de ser capaços de trobar el nostre “yes we can” i que aquest sigui creïble, potser necessitem un Obama a la catalana, algú amb capacitat de connectar amb la gent, perquè sembla difícil que això ho pugui aconseguir cap dels líders polítics actuals de Catalunya. I si venen mal dades per part del Tribunal Constitucional i per un no acord o un mal acord en el tema del finançament, hem de tenir molt clara la nostra resposta com a país. Aquesta darrera part és la que personalment em preocupa més, perquè tot i que se senten rumors de les possibles reaccions de les diverses forces polítiques catalanes, totes resten a l’expectativa de decidir què és el que més els convé de forma partidista en funció del moment i la forma en que es produeixin aquestes novetats, que segur s’han de produir enguany. I això és fatal, perquè si seguim per aquest camí, la societat civil es desencisarà encara més i acabarem convertint-nos en un país on la societat només tindrà la capacitat de mobilitzar-se en llocs com el "Facebook" i passarem a ser un projecte país virtual on les causes i els grups d’aquesta xarxa acabaran sent un cau de "frikies" i somiadors i poca cosa més.

I en l’àmbit més proper, a la nostra ciutat, el que cal és dirigir la mirada endins i treballar en aquest sentit per millorar la vida quotidiana de les persones. Superats ja els grans projectes i amb una imatge exterior consolidada positivament, ara és el moment de la gent que hi vivim a Barcelona. I quan parlo de Barcelona, no em refereixo a una gran botiga encara que sigui la millor botiga del món. Em refereixo a les persones que són les que fan que la ciutat sigui com és, i això inclou tothom; no podem permetre, per exemple, que hi hagi més de 6.000 persones sense sostre i alhora pregonar en veu alta un orgullós “visca Barcelona”. La riquesa de Barcelona ha de filtrar-se fins arribar a les arrels de la ciutat i això es fa millorant els barris, amb serveis, amb equipaments, amb transport públic, amb oportunitats... En aquest sentit espero poder oferir el meu granet de sorra a nivell personal. Des del primer dia de l’any he passat a dedicar-me professionalment a mitja jornada com a conseller de districte, i més enllà d’assistir a tota mena d’actes que se celebrin en el districte (que espero poder assistir a molts), tinc la intenció de treballar per tal que ERC incideixi tant com sigui possible en l’acció política a Horta-Guinardó, sempre defensant el model de ciutat que té el nostre grup municipal i per descomptat recopilant la informació que serà necessària per dur a terme aquesta tasca que afronto amb gran il•lusió.

En resum, el 2009 està ple de vells reptes i també de nous en tots els àmbits: personal, nacional i social. Tot està per fer encara, tot és possible.

Cap comentari: