Eleccions adulterades

En aquestes eleccions al parlament d’Euskadi no hi seran representades totes les sensibilitats. La prohibició de poder presentar-se a les eleccions a cap formació abertzale suposa un precedent molt perillós per a la societat basca.

Els 9 escons que va aconseguir el Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK) en els anteriors comicis queden ara orfes de representació. Aquesta incidència fa que els resultats siguin incerts i, per tant, el més que probable pas de tots aquests vots cap a l’abstenció, fan que el resultat sigui incert i obert, afavorint la possible aliança entre PSOE i PP. Una aliança que seria molt antinatural, però que vistes les facilitats per arribar a acords en clau nacional-espanyola no és gens descartable. Els socialistes són capaços d’això i més per tal de fer Lehendakari el seu cap de llista. Només cal remuntar-se a les darreres eleccions al parlament de Navarra, on des de Madrid es va negar qualsevol opció de pacte amb els independentistes, deixant la presidència en mans del PP.

Amb la prohibició de les llistes abertzales ens trobem davant d’un fet insòlit a l’Europa actual. La llei de partits de l’estat espanyol ratlla gairebé el feixisme totalitari.

Els pobles que opten per lluitar per la independència tenen dues vies per aconseguir-la: per les armes o per les urnes. Jo sempre he defensat i ho continuaré fent, que els pobles han de tenir el dret de decidir i que ho han de fer en l’àmbit de la democràcia i la llibertat, és a dir a través de les urnes. Malauradament Espanya no és un estat prou democràtic i amb prou llibertat per donar la paraula a totes les persones amb dret a vot.

Si es priva d’opció de vot a més d’un 12% de la ciutadania basca, quina opció els deixem triar? Amb aquestes prohibicions per part de l’estat només s’aconsegueix que determinats sectors de la societat basca puguin justificar una lluita armada que ja fa massa temps que dura.

Potser ja és l’hora de començar a imitar el que altres estats han posat en pràctica, com ara el Regne Unit, i plantejar-se seriosament cercar solucions a través del diàleg. Un diàleg sense pors i sense complexos.

Les eleccions a Euskadi seran totalment adulterades. Així no anem bé.

Un exemple de despesa absurda

El pla d’inversions locals finançades per l’estat ja està en marxa. En concret, la ciutat de Barcelona farà un total de 303 actuacions, però que consti que no és aquesta la despesa que considero absurda. Aquesta és necessària i més en una ciutat com Barcelona que pateix un retard important en inversions de l’estat, especialment si ho comparem amb altres ciutats com Madrid. Fins i tot cal considerar que aquesta petita empenta en forma d’ajut per a fer petites obres d’arranjament i millora no soluciona ni de bon tros les mancances en inversions que pateixen Barcelona i Catalunya.

No obstant, hi ha una part de tot això que sí es pot qualificar de despesa absurda. Em referixo als cartells d’obra que l’estat obliga a instal•lar allà on es faci una actuació pagada amb aquest fons estatal.

Aquests cartells d’obra han de tenir 4x3 m. i s’han de muntar sobre uns peus de 2 m d’alçada mínima. Segons el diari “El Punt” aquests cartells poden costar cadascun uns 1.850 euros incloent-hi la producció i el muntatge. Jo he contrastat aquest import amb el que poden costar a través d’una empresa especialitzada i fins i tot podríem dir que fan una mica curt. Però agafant per bons els 1.850 euros i multiplicat per les 303 actuacions que es faran a Barcelona donen un resultat de més de 560.000 euros.

La pregunta és: a part de l’empresa o empreses que s’encarregaran de produir i instal•lar aquests cartells, a qui més beneficia aquesta despesa? Ens trobarem arreu de Barcelona cartells (303 en total) recordant-nos quant generós és l’estat amb el nostre municipi, tot i que a mi em sembla més una operació de maquillatge per amagar la manca d’inversió estatal i el retard amb les execucions de les obres que té pressupostades.

L’import de 560.000 euros de despesa innecessària i que hauran de pagar les empreses adjudicatàries de l’obra, s’incrementa fins a superar els 7 milions d’euros si tenim en compte totes les petites obres que es faran a Catalunya.

Per fer-nos una idea de la freqüència amb que ens trobarem un d’aquests cartells, hi haurà 34 exemplars repartits pel districte d’Horta-Guinardó. Vaja, ni en les campanyes publicitàries de més abast trobarem 34 tanques publicitàries d’aquestes dimensions en el nostre districte.

Can Fargas ja és de la ciutat

Ahir va ser un dia de joia a la masia de Can Fargas. Finalment, després de deu anys de lluita veïnal, la plataforma “salvem Can Fargas” ja pot canviar de nom. Per una vegada, un moviment nascut de les entranyes de la ciutadania ha estat capaç de, pas a pas, aconseguir les complicitats de tots els grups polítics a l’Ajuntament. Alguns ens vam implicar des de bon principi, però al final tots hi vam ser al lloc per a celebrar que finalment la masia ja és un bé públic, la qual cosa ha de garantir que el barri no perdrà aquesta peça tan valuosa des del punt de vista patrimonial i sentimental.

Vaig tenir el plaer de compartir moltes d’aquestes emocions amb persones que han estat protagonistes d’aquesta creuada i trepitjar per fi l’interior de la masia. Per descomptat que les expectatives quant al valor patrimonial i sentimental d’aquesta estaven més que justificades. Un cop vista per dins, podem assegurar que ben bé s’hi valia tot l’esforç dut a terme.

Ara resta molta feina. Certament s’ha d’estudiar molt bé com es pot treure el màxim aprofitament per poder ubicar l’escola de música i obrir els seus jardins a la ciutat. Caldrà un esforç econòmic important.

També m’agradaria recordar, ja que ahir no es va esmentar, que s’ha iniciat el procés per estudiar la possibilitat de declarar la masia de Can Fargas com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Aquesta iniciativa la va emprendre la plataforma en el seu moment i gràcies a les gestions fetes des d’ERC es va poder desbloquejar, ja que la proposta que havia de passar per una comissió parlamentària estava aturada als despatxos per indicació expressa del districte. Finalment, després d’algunes reunions vam aconseguir que el tràmit seguís el seu curs, i un cop aprovada en comissió de cultura al Parlament, ara es troba en mans del Departament de Cultura de la Generalitat que ha de fer la inspecció pertinent per definir què es pot catalogar com a BCIN. L’anterior propietari –Unicompta- no va permetre l’accés dels experts per a fer la inspecció i des de Cultura ja s’havien posat en marxa mesures per a poder accedir-hi. Ara amb la titularitat municipal, tot ha de ser més fàcil.

Vull felicitar expressament des d’aquí, tot i que ja vaig poder-ho fer personalment, a totes les persones que han fet possible el somni, el “yes we can” que ahir va dir en Lluís Vila. La recuperació de Can Fargas és 95% mèrit de la plataforma veïnal, la resta hem fet el que calia fer, alguns amb més determinació que altres, alguns amb posicionaments que han anat variant al llarg dels anys, però tots esperonats per l’esperit dels veïns i veïnes. Enhorabona!

Omplir-se la boca de NIMBY

El dia que va aparèixer aquesta paraula em temia que acabaria passant això. Ara s’ha convertit en un recurs per justificar totes les accions que la ciutadania pren en contra dels governs, ja siguin nacionals o locals.

El significat d’aquestes sigles l’hem de trobar en anglès: “Not in my backyard” que en català vindria a ser: “no al pati de casa meva”. La utilització d’aquesta expressió s’aplica a la reacció negativa que pot desencadenar la instal•lació d’un equipament que podria resultar molest o més ben dit, que tot i que no té per què acabar essent molest, no es tracta d’un equipament amable. Aquí podríem incloure centres penitenciaris, centres d’acollida, centres d’animals, centres d’atenció a drogodependents i un llarg etcètera..

Estic d’acord que aquesta reacció “nimby” moltes vegades és injustificada i a més potenciada des de sectors interessats ja sigui políticament o econòmica. Ara bé, cada cop més sentim en boca dels qui dirigeixen la nostra ciutat l’expressió “nimby” com a excusa per a defensar-se de la protesta ciutadana i també dels posicionaments dels grups polítics de l’oposició.

L’últim cas el tenim amb la nova gossera municipal que el govern municipal vol construir al Parc de l’Oreneta. Ningú no discuteix la necessitat de fer una gossera municipal que millori les condicions de l’actual equipament. La discussió gira entorn a quina és la millor ubicació per aquest equipament. I davant d’això ens trobem que hi havia dotze propostes més per fer el centre a Barcelona i no s’han fet públiques en cap moment fins a la presentació de la ubicació proposada per l’Ajuntament.

A tot això s’ha afegit que els terrenys proposats pels grups de l’oposició a la finca de Can Calopa, es troben dins d’un espai protegit i això ho fa inviable. Aquest ha estat un error de càlcul producte de fer una proposta de forma precipitada. Però convé no encallar-se aquí. La realitat és que per situar la gossera en l’emplaçament del Parc de l’Oreneta, l’Ajuntament ha d’invertir 9 milions d’euros, i això passa per la gran quantitat de mesures que s’hauran d’instal•lar per evitar les molèsties a les escoles privades que hi ha properes. A més això pot anar en detriment del benestar dels animals que conviuran en aquest espai.

Abans de decidir la ubicació definitiva de la gossera, cal analitzar totes les propostes i comparar-les per triar la més adequada. No es tracta d’imposar un equipament en un lloc perquè si i prou. No és tampoc massa intel•ligent utilitzar l’argument que en tractar-se d’un barri benestant cal donar exemple i posar-hi també un equipament “molest”. Aquest no ha de ser mai un argument vàlid. L’equipament s’ha d’acabar posant allà on tècnicament sigui més adient.

Insisteixo en què l’expressió “nimby” s’ha convertit en una de les més utilitzades per justificar l’oposició ciutadana als projectes. Fins i tot s’ha utilitzat per a justificar determinades reaccions en contra del MPGM del Carmel. I en aquest cas no es tracta de què no et posin un equipament molest al pati de casa teva. En aquest cas és que t’expropien el pati i la casa, i per tant els motius no es poden mai comparar amb l’efecte “nimby”. Una altra cosa és que determinats grups de l’oposició llencin llenya al foc per enervar encara més els ànims, de forma absolutament irresponsable i de cara a la galeria. Però un cop més l’expressió “nimby” apareix com a excusa per a defensar-se de la protesta.

La millor manera de minimitzar l’efecte “nimby” és amb transparència, donant la informació adequada en la forma i en el temps, i també amb uns processos de participació reals. Mentre el govern municipal no sigui capaç de guanyar-se la confiança ciutadana amb aquestes eines i amb més proximitat l’efecte “nimby” serà cada vegada més notable. Aquest govern té cada cop més difícil recuperar la confiança de la gent de Barcelona i mentrestant ells s’omplen la boca de “nimby”.

Les persones aturades,una oportunitat de negoci per a Infojobs

Aquesta és la visió clara de l’empresa Infojobs. L’increment de persones a l’atur proporciona noves oportunitats de negoci, com per exemple el seu “pack de visibilitat”, on pel mòdic preu de 30 Euros al trimestre, es pot tenir accés a una comparativa d’algunes dades amb altres candidats inscrits en la mateixa oferta de treball com són: els anys d’experiència, el nivell màxim de vida laboral, el nivell d’estudis, els idiomes, les edats i el salari desitjat.

A mi no em sembla malament que les empreses especialitzades en qualsevol àmbit, inclòs el del mercat laboral, es dotin de nous mitjans per a millorar la qualitat dels seus serveis. El problema és que aquest servei en concret té un cost de 30 euros per a una persona que està buscant feina i que molt probablement es troba a l’atur.

Què passa llavors amb les persones que poden trobar-se en una situació de precarietat econòmica important? Em sembla que ens trobem davant d’una acció empresarial que comet un greuge ètic i que vulnera la igualtat d’oportunitats dels seus usuaris i aspirants a accedir a un lloc de treball. Aquest ha de ser un dret universal per a les persones i no pas una oportunitat de negoci per a les empreses que com Infojobs, opten per sagnar encara més l’economia dels que es troben en una situació d’incertesa laboral.

Caldria veure a més, si aquest servei vulnera o no el dret a la confidencialitat de les dades de les persones que surten en aquestes comparatives. En qualsevol cas, estigui dins del marc legal o no, em sembla indignant i patètic que d’una necessitat es faci un servei diguem-ne VIP, a canvi d’un pagament addicional.