Quan vaig llegir que en Joan Puigcercós fixava en 3.800 milions d’euros i un model que ens deixés en un 105% en el rànquing de comunitats, no vaig considerar mai la possibilitat que l’estat accedís finalment a posar aquestes xifres sobre la taula de negociació. Per sort, estava equivocat i em tocarà pagar algun cafè que altre.
Cal tenir en compte els antecedents i l’escenari actual per a fer valoracions d’aquest acord. En primer lloc cal considerar que per a ERC aquest acord no suposa el sostre de les seves aspiracions nacionals, és més, ni tan sols representen els fonaments del que ha de ser l’objectiu final: la independència nacional i econòmica.
En segon lloc, aquest és segurament el millor acord al que es podia arribar després de la retallada que va patir aquell Estatut tan “xul•lo” que va aprovar el Parlament de Catalunya un 30 de setembre. Us recordeu? Sí, aquell que es va carregar en Mas a canvi de fer-se la foto amb en Zapatero. Aquell que va ser canviat per un cromo que deia “garantiré que qui guanyi les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya serà president”. Un cromo tan fals com el pacte en sí.
En tercer lloc, atès l’escenari actual, amb el dèficit econòmic que pateixen les arques catalanes, agreujat amb el descens d’ingressos a conseqüència de la crisi econòmica, el “peix al cove” era més necessari que mai. El que fa més ràbia als senyors i senyores de CiU és que aquest cop el peix al cove no ha estat una sardineta, més aviat ha estat un peix espassa o una tonyina de les grosses, i els dol molt no haver estat ells els protagonistes.
En quart lloc, sindicats, PIMEC, cambres de comerç, tots opinen que aquest acord és molt satisfactori.
En cinquè lloc, assolir un acord d’aquestes característiques, amb una clara i forta unitat de les tres forces del govern català, suposen una injecció d’optimisme molt necessària, especialment en un moment que estem a l’espera de conèixer la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Aquest acord acaba amb la imatge de victimisme que els catalans i catalanes arrosseguem des del pacte Mas-ZP.
En sisè lloc, perquè ERC no ha defallit. Aquest cop s’ha mantingut el criteri des del començament i fins al final de les negociacions. ERC ha estat l’artífex d’aquesta unitat dels partits del govern català, resistint a la pressió que s’ha rebut des de CiU i també des de determinats sectors del mateix partit.
En setè lloc, perquè ja es veia a venir un avançament en les eleccions al Parlament de Catalunya, i aquest acord ajudarà a mantenir l'estabilitat del govern durant la resta de la legislatura. Això serà positiu per poder enllestir diversos projectes de llei que es troben en curs.
En opinió meva, aquesta vegada ha estat ERC el partit que ha estat capaç de salvar els mobles en una acció de país que ha sorprès a tothom. Tant és així que el principal partit de l’oposició està molt molest perquè no s’ha comptat amb ells en aquesta etapa final de les negociacions.
Avui les xarxes socials, com el Facebook, treuen fum. Tot són missatges personals en clau positiva i, per descomptat, també en clau negativa, seguits d’un gran nombre de comentaris fets en cadascun d’ells. Gent de tota mena ha expressat la seva opinió espontània sobre l’acord; des de membres d’ERC com Marina Llansana, dels sectors crítics del partit, com Elisenda Paluzié, de la societat civil, de CiU, dels altres partits de govern, etc.
A primera vista queda clar que aquest acord comptarà amb l’oposició del PP (tots sabem per què) i de CiU per raons òbvies. També comptarà però, l’oposició d’aquells que comparteixen amb ERC l’objectiu nacional final, és a dir, gent que també és independentista com el corrent intern d’Esquerra Independentista, la plataforma de Reagrupament i altres plataformes que compten amb persones com l’Enric Canela.
En molts casos, la crítica contra l’acord serà necessària perquè per poder seguir sent un corrent crític caldrà una raó per existir. En altres casos parlem d’un sector compost per persones que no accepten cap acord que no inclogui la declaració d’independència. I val a dir, que l’objectiu de la independència és compartit, que hi ha diverses formes d’arribar, però que en democràcia només s’arriba a assolir en base a la suma d’una cadena d’acords, com per exemple el que ha tingut lloc avui.
Acabaré aquest post amb la frase que espontàniament he deixat al meu perfil del Facebook avui: “Aquest acord de finançament és el nostre "yes we can". Sumem i continuem. Els nostres objectius nacionals van molt més enllà encara, però avui és un gran dia”.
En opinió meva, aquesta vegada ha estat ERC el partit que ha estat capaç de salvar els mobles en una acció de país que ha sorprès a tothom. Tant és així que el principal partit de l’oposició està molt molest perquè no s’ha comptat amb ells en aquesta etapa final de les negociacions.
Avui les xarxes socials, com el Facebook, treuen fum. Tot són missatges personals en clau positiva i, per descomptat, també en clau negativa, seguits d’un gran nombre de comentaris fets en cadascun d’ells. Gent de tota mena ha expressat la seva opinió espontània sobre l’acord; des de membres d’ERC com Marina Llansana, dels sectors crítics del partit, com Elisenda Paluzié, de la societat civil, de CiU, dels altres partits de govern, etc.
A primera vista queda clar que aquest acord comptarà amb l’oposició del PP (tots sabem per què) i de CiU per raons òbvies. També comptarà però, l’oposició d’aquells que comparteixen amb ERC l’objectiu nacional final, és a dir, gent que també és independentista com el corrent intern d’Esquerra Independentista, la plataforma de Reagrupament i altres plataformes que compten amb persones com l’Enric Canela.
En molts casos, la crítica contra l’acord serà necessària perquè per poder seguir sent un corrent crític caldrà una raó per existir. En altres casos parlem d’un sector compost per persones que no accepten cap acord que no inclogui la declaració d’independència. I val a dir, que l’objectiu de la independència és compartit, que hi ha diverses formes d’arribar, però que en democràcia només s’arriba a assolir en base a la suma d’una cadena d’acords, com per exemple el que ha tingut lloc avui.
Acabaré aquest post amb la frase que espontàniament he deixat al meu perfil del Facebook avui: “Aquest acord de finançament és el nostre "yes we can". Sumem i continuem. Els nostres objectius nacionals van molt més enllà encara, però avui és un gran dia”.
10 comentaris:
I és clar que podem1
Completament d'acord Jordi, aquest acord és una molt bona notícia, pel país i per ERC, esclar que sempre el que és bo pel país és bo per ERC, Són dues cares de la mateixa moneda.
Ara ens toca treure pit i defensar el bon fer dels nostres consellers, parlamentaris, executiva nacional i tots els membres del partit que hi han pres part.
Per fi tenim la notícia que esperavem, una que ens ajudes a explicar el perquè del govern. I amb axiò no vull treure cap mèrit a tota la feina que s'està fent des de el govern que és molta, però tothom ens demanava una raó de pes per continuar en aquest govern. Ja la tenim. I és evident que sempre serà un finançament insuficient. Només la Independència ens farà justícia. Però com bé dius, per arribar-hi cal caminar. I avui em fet una altra passa endavant. potser no molt gran però sí molt important, perquè aquesta és un punt d'inflexió després de tot el procés que ens ha tocat viure.
Així que és un dia per estar contents i els militants d'ERC hem d'estar orgullosos. Anem pel bon camí.
Jordi,
Jo estic content per l'acord, tot i que no voldria caure en un excés d'eufòria que impedís seguir treballant. Hi ha una frase de Pulp Fiction que resum molt bé això però que no puc reproduir aquí.
I reconec que el paper d'ERC ha estat important, no tan sols epr l'aportació i saber aguantar, que això ho hem fet els tres partits del govern, sinó perquè també calia administrar-ho internament.
Esperem que això sigui un impuls important per acabar de fer una bona tasca en el govern d'esquerres de Catalunya
Pere,
recordo molt bé la frase de Pulp Fiction a la que fas esment i certament s'adapta molt bé al moment actual. Cal seguir molt de prop el compliment de tot plegat i no adormir-se. Crec que estem d'acord que l'estabilitat d'aquest govern resta garantida ara per ara i això que alguns ja es fregàven les mans pensant en unes eleccions anticipades.
1 er. La Ministra Salgado no ha confirmat les dades del tripartit en quant a quantitats.
2 on. És exactament el mateix sistema que el de en Solbes. Què ha canviat per a què ara el donin per bo la gent d'ERC?
3er. ERC no ha tingut cap tipus de participació en la negociació. Així ho va dir el govern espanyol, que ja donava per fet l'acord sense comptar amb esquerra. És a dir, Esquerra, no aporta absolutament res, perquè igual que amb l'estatut, el govern espanyol no es pot permetre el luxe de pactar amb incompetents i "radicals" perquè seria un escàndol.
4art. Em sembla que a les properes eleccions, no quedaran més enllà de 7 o 8 diputats d'Esquerra al Parlament. I si és així, crec que la resposta serà una clara evidència de les renúncies d'un partit que no reconeix ni la mare que el va parir.
Gràcies
Joan,
1)La ministra no ha donat xifres, potser per no fer tan evident els números de Catalunya i no animar als anticatalans
2) si aquest sistema és el de Solbes a mi em desquadren 2.000 milions. Explica-ho si tens les dades.
3) Si no fos per ERC l'acord hagués estat molt a la baixa. Potser hem escotat emissores de ràdio i tv diferents, però jo si he escoltat la inclusió d'ERC en les negociacions, com no pot ser d'una altra manera
4) Sobre la teva especulació en quant als propers resultats d'ERC al Parlament, espero que t'equivoquis perquè seria una mala cosa per a l'independentisme d'aquest país.
A mi francament em fa gràcia escoltar el sr. Mas dient que amb aquest acord CiU estarà lligada de mans. Això vol dir dues coses: 1) que el seu únic objectiu és ser president de Catalunya i 2) CiU passa per davant del país. Per això ens va lligar de mans a tot Catalunya amb les rebaixes de l'Estatut.
Moltes felicitats per les engrunes de sempre, pel plat de llenties de sempre. La ració d'aquest any és molt d'graïr. Tots aquells que us vam donar confiança fa uns anys, i que volem la independència de Catalunya, us estarem eternament agraïts perquè vosaltres sí que sabeu defensar els nostres interessos.
D'altra banda, només comentar-te que no cal que malgastis temps amb l'odi de sempre cap a CiU. Jo era militant de ERC, i mai he votat CiU. Però sempre que hi ha una crítica a ERC, sempre, apareix l'odi i la rancúnia cap a CiU. Mai cap als espanyolistes del PSC, aquells als que heu donat el govern de Catalunya, i desitjarien l'eliminació del sentiment nacional català per sempre més. Curiosa manera d'ésser independentista.
En fi, només agrair-te l'oportunitat que m'has donat per la crítica, hi ha llocs que no es permet ni això.
Per cert, ja que
Joan
la teva opinió per a mi és tan respectable com qualsevol altre. No és cert que canalitzi cap mena d'odi cap a CiU, tot i que considero que tàcticament CiU ha errat aquest cop, com també ho va fer amb la retallada Mas-ZP de l'Estatut. Cap al PSC trobaràs moltes crítiques si remenes en aquest bloc i també hi trobaràs autocrítica.
Jo només constato que en el marc actual aquest és el millor que podem treure de l'estat espanyol. Estem d'acord en què evidentment no volem demanar "engrunes" a l'estat espanyol. Hem tocat sostre en el marc actual, podrem desenvolupar coses com la Llei de Dependència amb aquest acord, però no assolir els objectius nacionals que comparteixo amb tu. És evident que a partir d'ara hem de lluitar per al dret a decidir.
En aquest espai tothom pot entrar i dir la seva, sigui en to crític o no, sempre i quan es faci amb un to respectuós com el teu.
Jo no sé exactament si CiU està errant o no en la seva decisió, el que sí tinc clar com a potencial votant és que imatges com aquestes:
http://www.youtube.com/watch?v=qS5F_b1_apg no fan més que participar en la confusió general, d'aquells que sense veure això tant clar volen informar-se
salut! Júlia
A mi Júlia no m'aporten res aquestes imatges. Val més anar a cercar la informació en altres fonts més fiables. De totes formes crec que els debats com aquest que m'has referenciat no ajuden a dignificar la política i crec que ja és hora que els polítics comencin per això, per dignificar la seva feina i també la dels membres dels altres partits. En poques paraules: construir i no destruir.
Publica un comentari a l'entrada