dilluns, 26 de gener de 2009

El Periódico em fa sentir vergonya aliena

Ja fa massa temps que “El Periódico” s’ha convertit en un estilet polític al servei d’un determinat sector del nostre país. El problema és que darrerament va massa enllà pel que fa a tergiversar de forma maquiavèl•lica algunes notícies, fins al punt de deixar entreveure acusacions molt greus a altres grups als quals, evidentment, sembla que hagi declarat la guerra.

Ahir diumenge però, crec que va superar totes les tergiversacions possibles i la “mala fe” que van esgrimir els responsables d’aquest mitjà de comunicació és digne de reprovació i crec que fins i tot de denúncia.

En portada la notícia sobre els lamentables fets que van ocórrer a Sant Boi de Llobregat on a conseqüència d’una ventada extraordinària, es va aixecar el sostre de l’equipament, arrossegant darrera seu les parets i ocasionant la mort de quatre nens que van anar a entrenar. Una desgràcia tan desafortunada com imprevisible. Tot i l’avís del servei meteorològic i l’alerta activada per la Generalitat, res feia preveure que la magnitud del temporal fos tan contundent. Arreu del territori hem vist com el vent ha arrencat arbres centenaris, ha enderrocat murs i ha aixecat teulades com no es recorda en molt de temps.

Davant de casa meva, un pi centenari amb un tronc de més de 70 cm va ser esqueixat per la mitat i finalment arrencat com es pot veure en la fotografia. Jo mai he vist una cosa igual.

Ara bé, en girar pàgina del Periódico em quedo atònit en veure que la Secretaria General de l’Esport, Anna Pruna, té assignada una qualificació negativa a la secció de noms propis on es cita textualment: “La crida a la suspensió de les competicions esportives per evitar els riscos del vendaval va arribar tard, ja que es va produir quan ja havien mort quatre nens al poliesportiu de Sant Boi”.

En veure aquesta petita però contundent nota em pregunto una sèrie de coses:
- Aquest és el sentit del rigor informatiu que té el diari en qüestió?
- Es pot caure tan baix alhora d’intentar desacreditar una persona que fa una tasca excel•lent al cap davant d’esports?
- Com es pot llençar una acusació tan greu aprofitant una desgràcia “imprevisible” i quedar-se tan tranquils?
- Si el temporal hagués passat en dilluns i en alguna de les escoles afectades s'hagués produït una desgràcia personal, la nota hauria estat igual de contundent amb el conseller d'Educació?
- Per què no s'ha acusat a l’Ajuntament de Barcelona de permetre que el mur del carrer de Llacuna fos tan precari i estigués en tan mal estat? Allà també hi va haver una víctima mortal divendres.

Hi ha partits que darrerament es queixen de persecució a la premsa i de manipulació. Francament, en el cas d’Esquerra això ja fa massa anys que passa, però hi ha formes i formes, i les que fa servir El PSOEriódico passen de la ratlla.

dilluns, 19 de gener de 2009

Un bany de realitat sobre finançament

Avui hem rebut al Casal Josep Irla d’ERC a Horta-Guinardó, la visita de l’Albert Castellanos, director de Programació de la Direcció General d’Innovació i Internacionalització del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa. També va ser President de la Sectorial de Política Econòmica i Financera d’ERC.

Francament fins avui no he estat capaç d’escriure res sobre el tema de la negociació per al nou model de finançament, per dos motius; el primer és que no en tinc ni idea d’economia; i el segon és perquè sempre he tingut la sensació que per més que llegia sobre el tema, no aconseguia tenir prou arguments per formar-me una opinió allunyada dels sentiments, tenint en compte que sóc independentista i per tant molt reivindicatiu en aquest tema.

Jo crec que el millor es fer primer de tot una exposició de les dades que ens ha exposat en la xerrada d’avui, algunes de les quals detallo a continuació:

1) L’Estatut no garanteix disposar de més recursos. Tot i que en el text queda reflectit que s’han d’incrementar, no hi ha cap article que “garanteixi” que això sigui possible.
2) La comissió bilateral no és decisòria, perquè això es decideix en acord de totes les comunitats autònomes. Segons l’Estatut, el finançament el regirà el mateix Estatut, la Constitució i la LOFCA.
3) En el cas d’ingressar més a la cistella d’impostos, això ens ho poden restar després del Fons de Suficiència, perquè és l’estat qui estableix les necessitats de cada comunitat.
4) L’estat dona l’excusa que amb la crisi actual, no disposa de prou recursos per assumir les competències pròpies. Això es desmenteix si tenim en compte que 1€ de cada 3€ que gasta l’estat, són despeses que invaeixen les competències de les comunitats autònomes i això suposa un total de 30.000 Milions d’Euros.
5) La proposta actual del sr. Solbes és de 7.000 Milions d’Euros per a totes les comunitats. Si es distribuís aquest import tenint en compte el cens de cada comunitat ens tocarien poc més de 1.000 Milions d’Euros.
6) CiU diu que aquesta xifra és ridícula quan ells en el famós pacte del Majestic, l’any 2001, van aconseguir “200 Milions d’Euros”!!!
7) L’import de 7.000 Milions d’Euros de la proposta Solbes és menys de la meitat que han dedicat al rescat de bancs i caixes, i molt per sota dels 30.000 Milions d’Euros que com he dit abans l’estat gasta en competències que té delegades.
8) Quan sentim que el finançament ha de tenir en compte les persones i no els territoris, hem de recordar que les comunitats autònomes proporcionen el 50% de tots els serveis.
9) Per posar al dia el sistema sanitari català, s’hauria d’incrementar el seu pressupost en un 50%, que són 5.000 Milions d’Euros.
10) Des de determinats sectors de l’estat, es titlla als catalans i catalanes d’insolidaris. La veritat és que paguem un 20% més que la mitjana i en rebem per sota d’aquesta mateixa mitjana. Això ens genera un dèficit del 10%, del PIB un dels més alts d’Europa, en concret més de 17.000 Milions d’Euros
11) La Generalitat deixarà d’ingressar uns 2.000 Milions d’Euros a causa de la crisi i a més per mantenir els serveis s’ha d’endeutar en 1.000 Milions d’Euros més.
12) Les comunitats forals (Euskadi i Navarra) amb el seu règim fiscal poden destinar entre un 60 i un 70% més que Catalunya, en serveis per a cada ciutadà o ciutadana.
13) Tots els punts anteriors importen poc o gens a la majoria dels ciutadans i ciutadanes, tot i que els hauria de preocupar, sense dubte.

Aquests són més o menys alguns dels arguments més importants que hem escoltat aquest vespre, i que també més o menys ens permeten generar un debat o fixar un posicionament sobre quina seria la xifra adequada per dir que sí a una proposta de finançament, o dit d’una altra manera: què considerarem un bon acord en termes numèrics; quina serà la quantitat justa? Per a alguns si la xifra ronda els 3.000 Milions d’Euros que dona el resultat de la manca d’ingressos sumada a l’endeutament de la Generalitat, es podria considerar un acord acceptable. Per d’altres la xifra s’hauria d’atansar als 5.000 Milions d’Euros que necessita la nostra sanitat per a posar-se al dia. Els més contundents demanarien eixugar el nostre dèficit fiscal, però es clar, això només seria possible si la negociació fos per a un concert econòmic, i no és el cas.

Ara bé, la incògnita final serà a part de la xifra en qüestió, quin plantejament final tindran les diferents forces polítiques del país i, el que més em preocupa a mi, quin posicionament tindrà Esquerra al final de tot.

Tal i com està anant tot, sembla evident que la xifra de la proposta Solbes que ens atorga uns 1.000 Milions d’Euros és una xifra insuficient per a tothom. Per tant, és previsible que aquesta xifra millorarà en una nova proposta. Tothom es manté en dir que és preferible un no acord a un mal acord. La pregunta del milió és quina és la xifra que satisfarà a cadascun dels partits?

El PSC, segur, donarà per bona una xifra que vagi entre els 2.000 i els 3.000 Milions d’Euros. ICV probablement donaria per bo un acord d’aquestes característiques. El PP tant fa el que digui o deixi de dir perquè no comptarà en l’acord final i ells ho saben. La clau podria estar en la jugada d’ERC i CiU i aquí pesaran moltes coses. Si ERC dóna per bo l’acord, CiU el titllarà d’insuficient i si per contra ERC pren una posició similar a la del procés final de l’Estatut, els convergents s’erigiran en els salvadors del pacte i la millora final se la atribuiran ells.

Tant de bo la proposta fos molt millor que la que plantejo, però si efectivament són 2.000 i pico de Milions d’Euros, ERC haurà de decidir entre llençar-se de cap des d’un tercer pis o bé llençar-se des del primer i posar-s'hi un casc, perquè ens entenguem. Vist el panorama intern que tenim la decisió haurà de ser molt sospesada perquè un cop més la batalla de sectors estarà servida. I ja se sap que per a molts votants d’ERC una negociació ha de ser a tot o res, però dir res i explicar a la ciutadania que per amor propi disposarà de, per exemple, 2.500 Milions d’Euros menys que altres comunitats per a serveis a les persones, serà difícil d’explicar.

El dilema tornarà a estar servit, i el més greu de tot, és que per a la ciutadania és més fàcil parlar dels 9.000 Euros que val instal•lar accessoris al cotxe oficial del President del Parlament, que no pas fer-ho dels 5.000 Milions d’Euros que necessita la nostra sanitat. Coses de la vida.

divendres, 16 de gener de 2009

Arrenca el procés per als Tres Turons


Enguany s’anaven a complir 56 anys des que el projecte de parc als Tres Turons es va començar a plantejar. Pel camí diverses modificacions en quant a les propostes i diverses injustícies com l’afectació de zona verda en algunes zones a canvi de poder construir-especular en altres punts de la ciutat. Més tard, el 1976, un Pla General Metropolità que no va solucionar les injustícies comeses amb anterioritat pel que fa a les re qualificacions del sòl.

Ha estat finalment ara, que ha estat possible endegar el procés per redreçar la situació. Han estat massa anys amb aquest planejament aturat per manca de voluntat política. I això ha estat finalment possible per l’acord establert entre el govern municipal i ERC, a redós de l’aprovació inicial del MPGM del Carmel, que a més d’incorporar un seguit de modificacions importants d’aquest, també incloïa la premissa de desencallar els Tres Turons, per la seva proximitat, pel temps que ha estat esperant ser aprovat i pels molts anys d’afectació que acumulen els veïns i veïnes d’aquests barris.

El resultat de l’acord per a l’aprovació inicial desafecta d’una tacada 434 habitatges, restant a hores d’ara 300 habitatges afectats. Per a 434 famílies acaba el malson d’una llarguíssima afectació que durant anys i anys els ha impedit demanar llicències per tirar endavant reformes a casa seva. Ara finalment per a totes elles la situació de precarietat ha acabat.

Pel que fa als que romanen afectats, una bona part sortiran guanyant en qualitat de vida amb el re allotjament i molts altres van adquirir la propietat coneixedors de l’afectació que hi pesava al damunt. No és però el mateix cas per a tothom i per tant caldrà tenir en compte tot això a l’hora de decidir quina contraprestació rebran si finalment són expropiats. A més, una de les demandes veïnals és que es garanteixin les mateixes condicions per als expropiats en aquest planejament que en d’altres que es puguin fer en el futur, per evitar greuges comparatius.

El projecte en qüestió s’ha de pensar des d’una doble vessant: barris i veïns afectats i la ciutadania en el seu conjunt. Per això el grup municipal d’ERC considera que la proposta ha de girar entorn a:

- Desafectar i consolidar el major nombre possible d’habitatges, especialment aquells que queden integrats en la trama urbana en construcció compacta.
- Cal innovar en les solucions i cal fer-ho tant pel que fa a propostes urbanes, com per a la gestió de sols i patrimonis en els àmbits de construccions aïllades.
- La necessitat de dotar la ciutat d’espais naturals de qualitat i continus, que permeti oxigenar una zona densament poblada.
- La reposició del sòl qualificat de zona verda, dins de l’àmbit de la ciutat, amb caràcter estratègic.
- S’ha de construir els habitatges que calen només per a re allotjar a les afectacions de la zona, sense usar més excedents de sòl que els estrictament necessaris.
- Cal tenir en compte les diferents casuístiques que es donen entre els afectats i afectades (aquest punt ja va ser inclòs a petició nostra en el PAD 2008-2011).

A partir d’aquests paràmetres caldrà també que l’Ajuntament sigui molt curós en la gestió del projecte per tal que tothom pugui tenir accés a la informació, que els veïns i veïnes comptin amb assessorament legal i que els terminis fixats en les quatre etapes del projecte s’acompleixin.

També és cert que a partir dels límits fixats per al parc, caldrà decidir coses com:
- com seran els límits del parc?
- Si un habitatge queda en el límit del parc, com ha de ser la separació?
- En qualsevol cas, com ha de ser aquesta separació? Verd de transició? Una tanca?
- Qui es fa càrrec del cost de la separació?
- Podrà el propietari d’aquest habitatge tenir un accés directe al parc des de casa seva?
- Quins equipaments s’inclouran en aquest planejament i com seran?
- Com serà el pla de mobilitat per a totes les zones?

En definitiva, ara sí, el projecte del parc dels Tres Turons comença a caminar. Queda encara molt camí, moltes converses i molts acords per assolir però a partir del 22 de gener, amb l’aprovació inicial d’aquest projecte en comissió d’urbanisme, el procés pot endegar.

Cal afrontar també la resolució per al MPGM del Carmel, cercant el consens per fer possible que aquests dos grans projectes es facin en benefici de tothom. El nostre compromís serà seguir aquests temes molt de prop per garantir un procés just i transparent.

divendres, 9 de gener de 2009

La reforma de la Diagonal pot suposar un canvi en els processos participatius

Participació és la paraula més posada en boca de tots els grups polítics, tant a nivell de ciutat com de país. Fins i tot la Generalitat té un departament dedicat a aquesta tasca (Interior, Relacions Institucionals i Participació). Tots els projectes compten amb els seus corresponents processos de participació. I en canvi, la ciutadania en general té la sensació que no disposa de prous eines de participació i quan pot utilitzar-ne alguna, en veure els resultats se n’adona que aquest procés de participació ha servit per poca cosa, només per polir algun detall final.

Aquesta darrera setmana s’ha publicat com un gran avenç participatiu, les mesures de participació per a la plaça central de Montbau. Es destaca des del govern municipal el fet que, a partir de la proposta inicial feta per ells, els veïns han pogut decidir directament quin enllumenat, quin mobiliari urbà i quines rajoles es posaran en aquesta plaça. Val a dir que per a les rajoles han pogut triar entre 3 models diferents. Home, vist així és un passet endavant en els processos de participació, però tot i que queda molt bé de cara a la galeria és poc significatiu.

Ara però, la ciutat es troba davant d’una ocasió única per definir com han de ser els processos de participació en el futur: la reforma de la Diagonal. Aquest projecte és especialment significatiu per a la ciutat, no només per a les persones que hi viuen a la vora, doncs la Diagonal és una via per la qual tothom hi passa sovint.

A instàncies d’ERC es va aprovar la celebració d’un referèndum per escollir quin projecte és el millor; aquesta és una mesura que està prevista en la Carta Municipal de Barcelona i per tant no ens inventem res. Només es tracta d’arribar fins al fons de la qüestió quan es tracta de potenciar la participació i no hi ha millor mesura per fer-ho que escoltar la veu i dotar de vot a la ciutadania. Ara bé, això no agrada gens al bipartit municipal perquè és més fàcil treballar sobre un projecte gairebé decidit i tancat, per després d’un procés participatiu “emblemàtic” com el del pla de Montbau, poder retocar els serrells.

Estem d’acord en què el resultat del referèndum no podrà ser vinculant per imperatiu legal, ja que això suposa reformar diverses lleis estatals. Però si se celebra aquest referèndum amb un índex de participació significatiu, serà el govern de la ciutat capaç de no fer cas al que demana la ciutadania?. A més, atès que el referèndum ciutadà es faria al marge de les lleis estatals que regulen aquesta mena de consultes, ERC va un pas més enllà i proposa que els majors de 16 anys puguin també dir la seva, perquè dotar de veu i vot al jovent és imprescindible si volem que aquests s’impliquin en els temes d’interès general.

En fi, tot està obert encara i espero que finalment el referèndum per al projecte de reforma de la Diagonal sigui una realitat amb urnes i paperetes de vot, i també amb una participació prou bona. Innovar per millorar la qualitat de vida i el sentiment de col•lectiu dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona.

dissabte, 3 de gener de 2009

2009: cal endegar projectes que il·lusionin

El 2008 ha estat, almenys jo ho crec així, un any de desencisos a casa nostra. Després d’haver-nos desgastat com a país en el procés de la reforma de l’Estatut, ens trobem en un punt que el Tribunal Constitucional pot emetre un dictamen favorable al recurs presentat pel PP i alhora no hem aconseguit un acord que solucioni el gravíssim problema de finançament que tenim a Catalunya, degut a la desmesurada espoliació fiscal al qual ens sotmet l’estat espanyol. El que s’esperava de Zapatero quan va arribar a la Moncloa no s’ha complert ni de bon tros. Espanya no està prou madura ni és prou democràtica com per afrontar els canvis profunds que s’haurien de produir i en aquestes condicions la societat no pot seguir el tren del món, el tren de la globalització.

Si mirem més enllà de les nostres fronteres veiem que la crisi econòmica és general i ara ens abraça de ple. També podem observar com els vells conflictes no es resolen mai, Afganistan, Iraq, el conflicte entre jueus i palestins, les injustícies socials de l’Àfrica. Els mateixos problemes de sempre, que a més, van creixent amb el pas dels anys.

Si ens ho mirem de més a prop, en el terreny municipal, sembla que la ciutat de Barcelona es troba en un moment de manca d’idees per tirar endavant. Sense Olimpíades ni Fòrum, la ciutat no es retroba amb si mateixa, no es capaç de mirar endins perquè sempre s’ha preocupat de projectar-se de portes enfora.

Enmig d’aquest panorama general, ha sorgit un alè d’esperança anomenada Barack Obama. Aquest és el millor exemple que quan una persona és capaç de generar il•lusions col•lectives tot és possible. El “yes we can” americà s’ha obert camí amb una força com no es recorda des de fa molt de temps. L’expectativa generada per aquest home i la gent que l’envolta és molt gran i el 2009 ha de ser l’any de la seva confirmació. Ara cal que compleixi les expectatives creades perquè si no es podria desinflar com un souffle i convertir-se en una mena de Zapatero a l'americana (tant de bo no sigui així).

Per tant tenim molts deures pendents per al 2009, però hi ha la necessitat de generar projectes nous que siguin capaços d’engrescar a la societat civil, que és qui té el poder de canviar les coses perquè els polítics només som una eina al seu servei.

En el panorama mundial la societat ha de tenir la capacitat d’exigir als representants polítics que escoltin. I com es pot aconseguir això quan les coses ens queden tan lluny? Doncs fent-nos escoltar i també donant suport a aquells que es fan escoltar. La setmana passada, per citar-ne un exemple, vaig assabentar-me d’un moviment que ha sorgit a Israel, impulsat per joves israelians que no volen servir a l’exèrcit del seu país, fent objecció de consciència perquè consideren desmesurada la forma d’actuar en contra dels palestins i perquè aposten per buscar una solució pacífica al conflicte (aquesta és la seva Web); aquest és un de tants exemples de persones que donen la cara per evidenciar les injustícies al món, però n’hi ha molts més; el que cal és donar-los a conèixer.

En l’àmbit del nostre país s’ha de treballar per recuperar l’esperit de tirar endavant i això només s’aconsegueix amb un projecte de país clar, que pugui explicar-se sense complexos i que la gent l’entengui. Ara mateix, de portes endins, el país sembla que va per un camí que no sabem on porta i de portes enfora, es té una imatge molt negativa del que volem com a país, en part perquè els mitjans espanyols ho han distorsionat tot de forma perversa, i en part també, perquè Catalunya te massa veus que sonen alhora i això enlloc d’un projecte de país sembla un guirigall. Per tant, cal posar-s’hi a treballar de valent. Hem de ser capaços de trobar el nostre “yes we can” i que aquest sigui creïble, potser necessitem un Obama a la catalana, algú amb capacitat de connectar amb la gent, perquè sembla difícil que això ho pugui aconseguir cap dels líders polítics actuals de Catalunya. I si venen mal dades per part del Tribunal Constitucional i per un no acord o un mal acord en el tema del finançament, hem de tenir molt clara la nostra resposta com a país. Aquesta darrera part és la que personalment em preocupa més, perquè tot i que se senten rumors de les possibles reaccions de les diverses forces polítiques catalanes, totes resten a l’expectativa de decidir què és el que més els convé de forma partidista en funció del moment i la forma en que es produeixin aquestes novetats, que segur s’han de produir enguany. I això és fatal, perquè si seguim per aquest camí, la societat civil es desencisarà encara més i acabarem convertint-nos en un país on la societat només tindrà la capacitat de mobilitzar-se en llocs com el "Facebook" i passarem a ser un projecte país virtual on les causes i els grups d’aquesta xarxa acabaran sent un cau de "frikies" i somiadors i poca cosa més.

I en l’àmbit més proper, a la nostra ciutat, el que cal és dirigir la mirada endins i treballar en aquest sentit per millorar la vida quotidiana de les persones. Superats ja els grans projectes i amb una imatge exterior consolidada positivament, ara és el moment de la gent que hi vivim a Barcelona. I quan parlo de Barcelona, no em refereixo a una gran botiga encara que sigui la millor botiga del món. Em refereixo a les persones que són les que fan que la ciutat sigui com és, i això inclou tothom; no podem permetre, per exemple, que hi hagi més de 6.000 persones sense sostre i alhora pregonar en veu alta un orgullós “visca Barcelona”. La riquesa de Barcelona ha de filtrar-se fins arribar a les arrels de la ciutat i això es fa millorant els barris, amb serveis, amb equipaments, amb transport públic, amb oportunitats... En aquest sentit espero poder oferir el meu granet de sorra a nivell personal. Des del primer dia de l’any he passat a dedicar-me professionalment a mitja jornada com a conseller de districte, i més enllà d’assistir a tota mena d’actes que se celebrin en el districte (que espero poder assistir a molts), tinc la intenció de treballar per tal que ERC incideixi tant com sigui possible en l’acció política a Horta-Guinardó, sempre defensant el model de ciutat que té el nostre grup municipal i per descomptat recopilant la informació que serà necessària per dur a terme aquesta tasca que afronto amb gran il•lusió.

En resum, el 2009 està ple de vells reptes i també de nous en tots els àmbits: personal, nacional i social. Tot està per fer encara, tot és possible.