Campanya a Horta-Guinardó: Míting a la pl. Eivissa

Dissabte vam fer el primer acte de campanya d'Esquerra al districte. Concretament vam fer un míting + parada informativa a la plaça Eivissa. Malgrat algun impediment (l'inflable no es va poder muntar), vam aconseguir fer un bon acte. El candidat d'Horta-Guinardó Francesc Pijuan va presentar l'acte i hi vam intervenir per aquest ordre, jo mateix, la regidora Ester Capella i la diputada Patrícia Gomà.

Una estona abans vam passejar pel mercat d'Horta, xerrant amb la gent i lliurant globus i fulletons. Entrar en un mercat sempre és una experíència interessant si li poses una mica de "morro" a la cosa; i vaig poder constatar que a l'Ester i a mi no ens en falta de "morro".

Després vam fer el míting a la plaça Eivissa. A mi em va tocar trencar el gel. No estic gaire acostumat a això dels mítings però crec, també pel que m'han dit, que vaig sortir-me força bé. Darrerament l'Ester Capella amb un discurs molt complet i finalment la Patrícia Gomà amb una força digna de la millor de les candidates.

Crec que vam deixar constància del 4 missatges principals del programa d'Esquerra: 1) Referèndum per a la independència, 2) Ni un euro menys per a polítiques socials, 3) Ni un pas enrera cntra la corrupció, i 4) evitarem que el PP sigui l'àrbitre de la política catalana.

Us deixo aquí la meva intervenció:

Benvinguts hortencs, benvingudes hortenques

Com podeu veure, teniu la plaça Eivissa plena de polítics d’Esquerra; la qual cosa em fa intuir que una vegada més estem en campanya electoral. Ara, durant 15 dies trobareu representants dels partits, fins i tot a la sopa i nosaltres sentirem algunes crítiques que s’intensifiquen també durant l’època de campanya.

L’altre dia em comentava una amiga: “vaja pal això d’anar a fer campanya, no?”. Doncs mireu, francament per a mi no es cap pal anar a fer campanya. I no ho és per diversos motius. El primer i molt important és perquè és un gran avantatge fer campanya per un partit com Esquerra. I ho és perquè les propostes que he de vendre durant aquests dies me les puc creure. Sé que les propostes que fem durant la campanya són aquelles que durem a terme un cop passin les eleccions i són unes propostes molt bones. Això és com quan un comercial ha de sortir a vendre un producte i sap que aquest producte que ell ven és el millor. Com un comercial que ven un perfum o una colònia. Saps que tens un bon estoig, una bona campanya de promoció al darrera i que quan els compradors destapin l’ampolla i es posin aquest perfum, estaran contents per la seva compra. En canvi n’hi ha d’altres que miren de col•locar la seva colònia, que també té un estoig molt maco, però en canvi no fa tan bona olor i, un cop te l’han venuda, doncs ja t’ho faràs. Ha de ser molt trist fer campanya per alguns dels partits que s’hi presenten a aquestes eleccions. Jo, en canvi em sento feliç i orgullós de fer campanya per la Gent Valenta d’Esquerra.

I és que el projecte d’ERC, no només te un bon estoig i fa molt bona olor, sinó que estem disposats a dur-lo arreu i no només mentre duren les campanyes electorals, sinó dia a dia i barri a barri. Volem perfumar el país de punta a punta i sabem que tenim la millor de les ess. Perquè el projecte de país d’Esquerra no té sentit si no es comença a treballar en els barris.

Un projecte que vol una sola Catalunya, la de tots i totes. Un projecte que no vol sentir a parlar de la Catalunya que és només per als catalans de pedigrí i que se n’oblida d’una part molt important de la gent que conforma aquest país. Un projecte fet per algú que entén que per a construir un país, cal cosir-lo de dalt a baix i d’esquerra a dreta. I que cal fer-ho independentment de la llengua que cadascú parli a casa seva, però conscients que n’hi ha d’haver una llengua comuna per a tothom i que aquesta llengua ha de ser el català. Una llengua que és un instrument que ens atorga una gran avantatge per integrar als nouvinguts. Perquè un nouvingut de l’Equador, per posar-ne un exemple, que arriba a una gran ciutat com Madrid o Ciudad Real (perquè Ciudad Real ha de ser una gran ciutat per tenir estació de l’AVE i un aeroport) parlant en castellà sempre serà considerat un immigrant equatorià, però a Catalunya, si aquesta mateixa persona aprèn a parlar el català, pot considerar-se català, a tots els efectes.

I això és el que no volen entendre aquells que pretenen fracturar la nostra societat. I no ens enganyem, ho volen fer perquè ara ens veuen mes forts i més fortes que mai. Els enemics de Catalunya estan acollonits. Després de veure la reacció, exemplar, modèlica i democràtica dels catalans i catalanes a la manifestació del 10 de Juliol, omplint i col•lapsant Barcelona, estan acollonits. I és per això que han passat a l’ofensiva atacant tot allò que és cabdal per a mantenir cohesionat el nostre país, començant per la llengua.

Esquerra vol un sol poble, amb les mateixes oportunitats per a tothom, indistintament del seu lloc d’origen o de la llengua que parli a casa seva. Perquè és només d’aquesta manera que es pot sumar gent a un projecte de país i és només d’aquesta manera que es pot construir un projecte d’estat. Perquè Esquerra ho ha dit clar i aquesta és la proposta més destacada d’aquesta campanya. Esquerra vol que siguin els catalans i catalanes els qui decideixin què volem ser. Si Esquerra és decisiva, convocarem un referèndum perquè tots i totes decidim si volem un estat propi.

Ja sabem que a molts els fa por això de preguntar a la gent, que potser la societat encara no és prou madura, que si dividirem el país. Immadurs són aquells que es pensen que aquest poble, que el 10 de Juliol va parlar molt alt i molt clar, no està preparat per decidir. I els nostres enemics són aquells que pretenen que hi hagi gent que parla català i gent que no, que hi hagi gent que es mou en àmbits diferents depenent de la llengua que utilitzin, que vagin a escoles separades, que visquin en barris separats. I això és, en gran part, el que ens hi juguem el 28 de Novembre. Perquè si el 28N el PP resulta una força decisiva això és el que passarà. I l’única força que pot evitar que això passi, l’única que pot frenar al PP és ERC.

A ERC no ens fa gens de por preguntar a la gent. Creiem que cal fer-ho, des dels grans temes fins als més petits. Com per exemple sobre l’espai on avui ens trobem. Suposo que molts de vosaltres veu poder observar durant la festa major d’Horta, que hi va haver un procés participatiu per debatre sobre la plaça Eivissa. Doncs aquest procés participatiu es va dur a terme arran d’una proposta d’Esquerra al consell plenari del districte. Una plaça que necessita potser alguna cosa més que una ma de pintura, però una plaça que és emblemàtica i molt nostra. Si una cosa hem tret en clar del que ens heu dit els hortencs i hortenques que heu participat, és que Horta està enamorada de la plaça Eivissa i que sí, cal arranjar-la, però no voleu que perdi el caràcter de plaça de la vila que té. Doncs això, que sembla una tonteria també és una manera de fer país. Bé, ara cal esperar que el PP no presenti cap recurs contra el procés de participació, es clar. Ja sabem que aquests quan no poden aconseguir les coses per la via de la democràcia representativa, van a picar altres portes.

Encara recordo aquella imatge present durant la festa major, de veïns i veïnes, de totes les edats i condicions, duent una samarreta que deia “Soc d’Horta” . Una imatge collonuda. El sentiment de pertinença i l’orgull de pertànyer a un barri com aquest, també és una manera de fer país, de cohesionar i de fer-nos sentir que tots i totes formem part d’alguna cosa més que nosaltres mateixos. I també aquella altra que deia “Horta, República Independent”, que cadascú la interpreti lliurement.

I com que som conscients d’això, que el país comença amb el que es cou als carrers dels nostres barris, aquesta és la política que desenvolupem. Com per exemple quan es va plantejar la reforma de MPGM del barri del Carmel. I amb valentia Esquerra va dir que no, que aquell projecte que presentava el govern municipal no s’havia treballat al detall i, per tant, no feia justícia a tothom. I la gent d’Esquerra, consellers de districte, regidors, vam optar una vegada més, per parlar amb la gent. I vam anar casa per casa, carrer per carrer a estudiar perquè es volia moure a la gent de les seves cases. I vam poder veure el que el govern municipal va anomenar infrahabitatges. Ja m’agradaria a mi viure en algun dels infrahabitatges que vaig veure. I el resultat de tot plegat va ser que vam reduir les afectacions a la meitat i que la inversió pública serà la que predomini sobre la inversió privada. I al final, el projecte s’ha pogut aprovar d’una manera molt diferent a com volien fer-ho inicialment. I només ha calgut afectar al 50% de la gent que es volia afectar. I gràcies a aquesta feina hi ha hagut un consens prou ampli per a poder-ho tirar endavant. I a més el barri del Carmel podrà afrontar unes millores molt necessàries. Perquè nosaltres no vam dubtar en cap moment que les millores calien, però també teníem molt clar que aquest projecte s’havia de treballar des del carrer, comptant amb l’opinió de tothom i no des d’un despatx amb l’opinió i la manca de sensibilitat d’un grup molt reduït de persones. Aquesta és la manera de treballar de la gent valenta.

O el projecte del Parc dels Tres Turons. Aturat des de feia més de 50 anys. I en tot aquest temps no hi ha hagut manera de desencallar un projecte que tenia a molta gent lligada de mans i peus a casa seva, sense poder decidir sobre la seva propietat, sense poder fer reformes, ni vendre-la i esperant que un dia, l’espassa de Dàmocles els caigués al damunt i els fes fora de casa seva. I nosaltres vam dir que no es podia tirar endavant el MPGM del Carmel, si no es tirava endavant també el MPGM dels Tres Turons. I gràcies a això ara, gairebé 500 famílies afectades han deixat d’estar-ho i han recuperat tots els drets sobre casa seva. I de la resta tampoc no ens hem volgut oblidar. Perquè després de dècades d’afectació mereixen un tracte digne. I s’ha posat a disposició de les famílies afectades, diversos recursos per gestionar en el temps i humanitzar el procés d’una expropiació. Amb reallotjament garantit a l’entorn del parc, amb fórmules de vitalici per als majors de 65 anys i uns terminis que han de garantir gestionar els pressupostos de la ciutat per evitar que el projecte caigui en l’oblit i deixi penjades, una vegada més, a totes aquestes persones. Totes elles gent valenta, us ho puc assegurar.

Com valentes seran les dues dones que hi intervindran a continuació. La primera d’elles, l’Ester Capella, treballa de forma entusiasta com a regidora a l’ajuntament de Barcelona. Ella és corresponsable que un grup com Esquerra amb 4 regidors a l’ajuntament, sembli que en tingui 16 enlloc de 4. Una treballadora nata, una lluitadora incansable i una dona molt valenta. Perquè per dir que no a l’hotel del Palau, s’ha de ser molt valenta. Perquè per fer la feina que ha fet ella en la comissió d’investigació de l’hotel del Palau, s’ha de ser molt valenta.
I de la Patrícia Gomà què us puc dir? Doncs que ha estat una diputada treballadora, entregada al país i a la seva gent i també molt valenta. De la Patrícia sempre recordaré la cara de felicitat immensa que exhibia el dia que el Parlament va votar a favor de la prohibició de les corrides de toros.

Visca Horta i Visca Catalunya lliure!!!

Espots de campanya

La campanya ha començat. Durant 15 dies els polítics ens despleguem arreu del país explicant les nostres propostes i repartint globus i fulletons a dojo, mentre apugem l'índex de contaminació acústica parlant en un to de veu elevat quan realitzem els mítings pertinents.

Potser la campanya resulta pesada per a moltes persones, però paga la pena prestar atenció a les propostes que fem les diferents forces polítiques i també la forma en què les presentem.

Un dels elements principals per transmetre el missatge és l'espot de campanya que durant aquests dies s'anirà repetint a la televisió. Us deixo tot seguit un recull dels espots corresponents als partits amb representació al Parlament català.

Vull fer però un comentari breu de cadascun d'ells, sense extendre'm gaire, perquè ja se sap que el gust sobre aquesta mena de vídeos és sempre molt subjectiu.

ERC: M'agrada. Feia algunes campanyes que trobava a faltar un espot amb cara i ulls i aquest ho és. Potencia el valor de la gent valenta en la quotidianitat i enllaça molt bé amb la proposta estrella del programa electoral. Un espot en la línia dels últims vídeos fets per Esquerra en què apunta a les emocions i l'essència dels valors d'Esquerra. El candidat aporta una bona imatge, serena i creíble.

CIU: Està bé, però el trobo un pèl empalagòs. Bona realització, però excés de protagonisme del candidat i poca rellevància a les propostes polítiques del partit. En la línia del seu discurs de campanya. Ho milloraran tot, però no acaben d'explicar com.

PSC: No m'agrada gens. L'humor de Monty Piton està molt bé per a un esquetx del Polònia, però el trobo molt poc apropiat per a un espot de campanya. Només parla de passat i gens de futur. El candidat no apareix ni se'n parla, sembla que el vulguin amagar.

PP: No m'agradaria encara que es tractés d'una obra mestra. El que sí m'agradaria seria el fet que pronostica, però ho aprofita per a fer demagògia barata. En la línia de voler fracturar la societat d'aquest país.

ICV: Un bon espot. Planteja temes d'interés general, els toca gairebé tots fent una bona síntesi de la situació i amb un bon muntatge. Bona imatge també del candidat.

C's: Un espot que no està malament, però un missatge molt perillós. La proposta de C's ja va seduir a un segment de la població de Catalunya per la simplicitat del seu missatge i el missatge torna a ser igual de simple. Un candidat que ha aprés força en aquests quatre anys i ofereix una imatge per al seu perfil de votant.

Evidentment l'opinió la centro només en cadascun dels espots. La meva opinió sobre el paper de cada partit en aquestes eleccions ja la vaig expressar en articles anteriors i no ha variat gens. Mireu-los i valoreu vosaltres pel vostre compte.

Esquerra


CiU


PSC


ICV-EUiA


PP


C's

Atac indiscriminat contra la cohesió social a Catalunya

Es confirma que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya ha destapat el que, a partir d’ara, serà una ofensiva contundent i indiscriminada contra la llengua catalana. El PP ha tret pit i de quina manera després de la sentència. Ara s’atreveixen a recórrer a la justícia les lleis aprovades per unes institucions representades per càrrecs electes, triats pels ciutadans i ciutadanes. Han començat pel reglament d’usos lingüístics aprovat recentment a l’ajuntament de Barcelona i tot seguit ja han presentat un nou recurs aquest cop contra la prohibició de les corrides de toros a Catalunya.

D’entrada cal preguntar-se quin sentit té disposar d’un sistema democràtic, basat en la representació a les institucions de persones escollides per la ciutadania, si quan aquestes acorden una llei, pot venir qualsevol partit o altra institució i recórrer i invalidar aquest acord. És aquest un sistema que garanteix la presa de decisions en democràcia? O és més aviat un sistema proteccionista que serveix per garantir allò que els hereus del franquisme i l’anticatalanisme van decidir preservar.

L’ofensiva encapçalada pel PP és totalment agressiva i cerca la confrontació social en un país on, per més que els faci mal, la ciutadania cada cop és cohesiona més al voltant de la idea de independitzar-se d’un estat que no la permet desenvolupar-se i assolir la fita de viure en un país més lliure, més just i socialment avançat. Una ciutadania diversa que cada cop pensa més racionalment i se n’adona que la sagnia econòmica és insostenible. I una ciutadania que veu com la seva principal senya d’identitat, la llengua, és atacada en la seva línia de flotació restringint-ne l’ús a les institucions.

No els podem permetre que se’n surtin amb la seva. Si l’espanyolisme ranci aconsegueix aquest cop el seu objectiu ja no hi haurà aturador. No hi ha cap mena de dubte que el següent pas serà atacar les institucions culturals i, per descomptat, la immersió lingüística a les escoles. El que aquesta xusma vol aconseguir és que a Catalunya hi hagi dues societats diferenciades, de parla diferent i que es relacioni en espais diferents per provocar una fractura social de difícil arranjament. Al país valencià fa molts anys que practiquen aquesta fórmula i malauradament estan guanyant la partida.

Cal defensar el català a les institucions i espero que hi hagi un clamor d’unitat en el plenari de demà a l’ajuntament de Barcelona, per refermar l’acord que es va prendre en aprovar el reglament d’usos lingüístics que ara vol derogar una sentència , producte de la pressió dels enemics de Catalunya i la seva societat. Però hem d’anar més enllà encara; cal que tots i totes, que cadascun de nosaltres fem de l’ús del català el nostre cavall de batalla. Creieu-me que pràcticament mai és justificat canviar la llengua d’ús en funció de l’interlocutor. Jo m’he fet un fart de recórrer barris com el Carmel parlant amb castellanoparlants i mai m’ha estat necessari canviar la llengua per fer-me entendre. Les converses bilingües són un fet quotidià al nostre país i no passa res. Això és el que més dol als nostres enemics; això és el que més fa enrabiar a aquells que no volen veure una Catalunya cohesionada, capaç de mantenir els seus trets culturals i alhora sumar a tothom que vulgui formar part d’un projecte compartit de país. I em dol veure com el meu alcalde canvia de llengua quan visita uns barris determinats, i em dol que en una sessió amb veïns i veïnes o en un curs de formació, la petició d’una única persona d’utilitzar el castellà hagi d’imperar sobre una majoria que entén perfectament el català.

Per rematar la desgràcia ahir ens va deixar una figura que ha representat molt en la defensa i la normalització de la llengua catalana, en Joan Solà. Hem perdut un referent insubstituïble en aquest àmbit. I el millor homenatge que li podem fer és que tots i cadascun de nosaltres defensem aferrissadament el dret a utilitzar la nostra llengua en qualsevol àmbit al nostre país, amb total normalitat. Res ni ningú ens pot privar la llibertat lingüística. Durant 4 dècades els catalans i catalanes van ser privats de la seva llengua i ara que tenim l’oportunitat de dir prou no ens podem quedar de braços encreuats. La llengua catalana és cosa de tots. No permetem de cap manera que triomfin aquells que només pretenen engendrar l’odi entre nosaltres.

El teatre del Palau

La comissió municipal sobre l’Hotel del Palau de la Música és a punt de les conclusions. Alguns grups municipals com CiU i el PP volien continuar amb el teatre de les compareixences, de cara a la galeria, per desviar l’atenció de les espifiades que han comés tots els grups municipals excepte un al respecte. Òbviament, l’únic grup que se salva d’aquesta cadena de despropòsits polítics és el grup municipal d’ERC. Des del primer moment Esquerra s’hi va oposar a l’hotel del Palau i gràcies a això han sortit a la llum totes les irregularitats comeses per l’equip de govern, així com les irresponsabilitats de CiU i PP.

Precisament aquests últims, CiU i PP, volen allargar més el període de compareixences de la comissió. Unes compareixences que no haurien aportat res de nou i que només servirien perquè uns i altres facin pilotes fora, quan en realitat els toca donar la cara i aclarir perquè van ser tan condescendents amb el sr. Millet i companyia.

L’equip de govern va saltar-se tots els passos necessaris en el procés, fins al punt de no comprovar qui era l’autèntic propietari de la finca en qüestió; un tràmit que qualsevol ciutadà pot fer al registre de la propietat i que el govern municipal va considerar innecessari. Es clar, qui havia de dubtar de la prestigiosa figura d’en Félix Millet? o bé quins altres interessos amagava una actuació tan poc transparent com aquesta?.

I uns grups de l’oposició, CiU i PP, que van acatar com una ordre el desig dels màxims responsables del Palau de la Música, potser per deixadesa o potser per les moltes hipoteques que hi tenien pendents en forma de favors. Per més que ara aquests dos grups diguin que no van disposar de la informació necessària, que ningú no s’enganyi; la seva decisió no va ser tècnica, sinó política i només política, per més que ara vulguin mirar cap a una altra banda i amagar-ho amb cortines de fum.

I ara s’atreveixen a dir que ERC ajuda al govern municipal a tancar en fals la comissió? Com gosen fer pilotes fora i acusar a l’únic grup municipal, ERC, que des del primer dia s’hi va oposar frontalment?. I vam fer-ho tot i que darrera hi havia una fundació tan prestigiosa com el Palau de la Música i un personatge tan respectat i honorat com el sr. Félix Millet. Evidentment a Esquerra mai no li ha fet por això d’enfrontar-se a l’establishment, especialment quan la causa és justa. I si no hagués estat pel paper d’Esquerra en l’afer de l’hotel del Palau, qui es pensa que ara hi hauria cap comissió municipal per tancar? Ni tan sols s’hagués encetat.

Siguem rigorosos. La comissió ha fet el recorregut que havia de fer. Les compareixences han aportat tot el que havien d’aportar. Les conclusions ja es poden emetre i Esquerra, amb el treball de la regidora Ester Capella, emetrà les seves conclusions al respecte. No tinc cap mena de dubte que seran rigoroses i dignes d’un treball seriós i en profunditat. Per contra, no sé que poden dir la resta de grups excepte mirar de fer pilotes fora, d’aquí la voluntat d’alguns per allargar innecessàriament aquest vodevil absurd. La comissió ha d’emetre les seves conclusions, els responsables del govern haurien d’assumir la seva responsabilitat, CiU i PP haurien d’admetre que “la van cagar” i, si s’han de depurar responsabilitats penals, serà la justícia qui haurà d’actuar. La resta és teatre i la ciutadania ja n'està farta del teatre i més quan és teatre del dolent.

Anàlisi pre electoral (V): ICV-EUiA

Avui em toca parlar de l’últim partit, en aquest cas coalició, que té assegurada la seva presència al Parlament de Catalunya després del 28N. D’aquí cap avall les enquestes donen una representació reduïda a 3 ó menys escons. Per tant, segons el que diuen aquestes enquestes, amb aquest article sobre els eco socialistes s’acaba el repàs de les formacions polítiques que poden resultar decisives després de les eleccions.

En moltes ocasions hem associat la coalició ICV-EUiA al concepte de marca blanca dels socialistes. Crec que darrerament els eco socialistes han fet un esforç per desmarcar-se d’aquesta etiqueta, marcant perfil diferenciat del PSC i del PSOE pel que fa a les mesures anticrisi i tot allò relacionat amb les polítiques socials. I és que si una cosa han fet bé ICV-EUiA, ha estat la capacitat d’abanderar un discurs que aposta de manera decidida per impulsar polítiques socials com a mesura per sortir de la crisi actual, en un moment en què tot gira al voltant del debat ideològic sobre la independència.

En aquest debat ideològic, ho tenen més pelut perquè ja s’ha cardat tota la llana, però de totes formes tampoc no deixen de banda aquest discurs. Pel que fa al debat sobre la relació entre Catalunya i Espanya, la seva aposta inicial passa per reformar la Constitució espanyola –cosa molt improbable perquè això passa per un acord amb PSOE i també amb el PP-, però sense renunciar a la celebració d’un referèndum, això sí, amb la condició d’incloure l’opció federalista a més de la independentista. I és en aquest punt que altres partits independentistes s’hi poden apropar a ICV-EUiA. El seu perfil de militant i votant és molt divers en funció dels seus orígens, però hi ha un corrent intern que apunta en la direcció sobiranista.

Pel que fa al seu pas pel govern d’entesa han passat de dures i de madures. Les dures especialment en l’àmbit de la conselleria d’Interior. Determinades actuacions dels Mossos d’Esquadra i l’afer dels bombers a Horta de Sant Joan els han posat en el punt de mira dels mitjans. També ha fet dubtar de la seva feina la gestió del Departament de Medi Ambient i Habitatge durant la sequera i el minitransvasament que hi havia previst. Més dolç ha estat el moment final amb la prohibició de les corrides de toros i el seu posicionament en contra de la llei dels correbous.

No obstant, hi ha un element clau en el futur de la coalició; i aquest element és el relleu de líder que ha sabut fer de forma tranquil•la, tant a la direcció del partit com en el cas del cap de llista per Barcelona. ICV-EUiA ha estat capaç d’afavorir aquest relleu sense massa soroll i, a més, ofereix una imatge jove i amb discurs a través del Joan Herrera, però també a través del Raül Romeva i, en menor mesura, del Ricard Gomà. Enrere queda la imatge de Mayol i Saura al capdavant i amb el canvi, la coalició d’esquerres surt guanyant. Caldrà veure quin suport electoral acaba tenint; de moment, tot i ser partit de govern, les enquestes els deixen més o menys en el mateix lloc on eren.

Anàlisi pre electoral (IV): el Partit Popular

Vull començar aquest article de manera diferent als altres 3. Hi ha un acudit sobre el PP que sempre m’ha fet gràcia, perquè el trobo versemblant.

“Déu, després de crear la terra, va decidir crear els països i atorgar dues qualitats als seus integrants. Als anglesos els va atorgar l’humor anglès i la puntualitat. Als alemanys els va fer perfeccionistes i organitzats. Als japonesos els va fer treballadors i apassionats per la tecnologia. Als suïssos els va fer bons banquers i rellotgers. I en arribar als espanyols va dir: els espanyols seran intel•ligents, bones persones i del Partit Popular. En donar-se compte de l’error, doncs els havia atribuït 3 qualitats enlloc de dues, va decidir que podien ser 2 de les 3 coses. I és per això els espanyols poden ser: Bones persones i del PP, però no intel•ligents; Intel•ligents i del PP, però no bones persones; o bé bones persones i intel•ligents, però no del PP”.

En fi, acudits a part, prego em disculpeu però una persona com jo, que s’estima Catalunya i que creu en els valors basats en la llibertat, no pot parlar bé d’un partit com el PP.

El PP ha estat tradicionalment un partit lligat a la negació dels avenços nacionals de Catalunya des de sempre. En això els populars són desinhibits i directes. L’època de la gesticulació amable d’en Josep Piqué va passar a la història i, per dictamen de la direcció del carrer Gènova a Madrid, Alícia Sánchez Camacho va passar a dirigir el PP a Catalunya. Des d’aleshores, l’únic objectiu del PP ha estat dividir a la societat catalana conformant-se a conservar una part del pastís de votants a Catalunya que els permet rondar sempre els 15 diputats al Parlament i, alhora, utilitzar aquest rancúnia anticatalana generada a base de mentides a la resta de l’estat.

El PP és un partit que es dedica a torpedinar i recórrer qualsevol llei que s’aprovi al Parlament de Catalunya i que impliqui un avenç nacional o, segons el seu criteri com en el cas dels toros, antiespanyol. L’exemple de la prohibició de les corrides de toros, el recurs contra l’Estatut, contra la Llei d’Educació de Catalunya, etc, etc, donen a entendre que el PP té clara la metodologia. Si és bo per a Catalunya, és dolent per al PP.

En altres àmbits passa més o menys el mateix. En matèria de seguretat els populars sempre insten a posar més policies al carrer, però en canvi quan es tracta d’avançar en l’àmbit de la justícia a Catalunya, legislant per afavorir la descentralització i així poder aplicar la justícia de proximitat, els populars presenten un recurs al Tribunal Constitucional. Contradictori no? Qui fa demagògia no cal que sigui coherent i a més no l’importa gens.
També és molt preocupant el que està fent el PP en matèria d’immigració; i ho és perquè menteixen descaradament en dir que s’afavoreix a les persones immigrades a l’hora d’atorgar ajuts o treball. Cap persona immigrada rep ajuts de cap mena, pel fet de ser immigrant, cap! A la sra. Sánchez Camacho li ha faltat temps per anar a passejar-se per Badalona promovent el rebuig i l’odi cap a la comunitat gitano-romanesa, independentment de si són delinqüents o no. Potser aquesta senyora no sap que l’Orquestra Nacional de Catalunya compta amb un excel•lent violinista, l’Emil Bolozan, d’origen gitano-romanès. El deportem també? La delinqüència mai pot ser jutjada pel lloc d’origen del delinqüent sinó per la magnitud del delicte que comet.

El PP afronta aquestes eleccions amb la convicció de mantenir, més o menys, la seva quota de votants, fet que el mantindrà en torn dels 14 ó 15 diputats, a l’espera de poder ser una força decisiva fent parella amb CiU. I si es donés la possibilitat, cosa improbable per les expectatives electorals del PSC, pactar els socialistes seguint el manual d’estil d’Euskadi , com a garantia de frenar al Parlament el fervor sobiranista que creix entre la ciutadania catalana.