Corrides i correbous

Amb la prohibició de les corrides de toros aquest país ha fet una gran passa endavant, en reconèixer i eradicar la mort d’un animal lligat a qualsevol forma d’expressió cultural, vingui d’on vingui. Això és innegable.

El procediment emprat per a fer-ho possible ha estat absolutament transparent i democràtic. Diverses entitats de la societat civil van endegar un procés de recollida de signatures i després d’aconseguir-ne més de 180.000 van presentar una ILP al Parlament de Catalunya. En aquest punt, i després de comprovar que la ILP s’ajusta a la legalitat vigent, la Mesa del Parlament admet a tràmit la iniciativa. Després d’escoltar i valorar les intervencions de diversos ponents (antitaurins i protaurins), la ILP passa a ser votada al Ple del Parlament amb el resultat conegut. Les corrides es prohibeixen gràcies a la voluntat de la ciutadania expressada a través de les signatures de la ILP i dels seus representants al Parlament de Catalunya.

On és per tant la revenja per la retallada de l’Estatut? Quan els defensors de les corrides es recolzen en l’excusa de la identitat nacional és perquè no en tenen més d’arguments i això encara reforça més la decisió presa al Parlament. El món sencer ha valorat positivament la prohibició de les corrides a Catalunya i això és el que els fa més mal. Hem estat notícia de portada internacional i, a més, hem estat els bons de la pel•lícula.

Més enllà de la decisió és de lamentar i molt el posicionament del PP que vol, una vegada més, utilitzar vies alternatives per contrarestar les decisions del Parlament. Pretendre desautoritzar el Parlament de Catalunya és una via que qualsevol grup polític que en forma part no hauria de valorar mai. Es clar que parlem d’un grup, el PP, que no respecta les decisions de la ciutadania emeses a través del sufragi universal. Per què hauria de respectar aleshores les decisions d’un Parlament? I tot seguit em faig la pregunta següent: si com a grup polític no respecten les decisions de la ciutadania ni del seu Parlament, per què es presenten a les eleccions a Catalunya?

Tornant al fil dels toros, hi ha qui creu que no s’ha arribat a assolir l’èxit complet perquè, d’entrada, els correbous en les seves formes diverses no han estat prohibits ni regulats. En certa manera tenen una part de raó, però segurament el resultat no hagués estat el mateix que votant únicament sobre les corrides i, a més, hi ha un tret diferencial que per a mi és essencial. En les corrides de toros es produeix la mort de forma cruel, després de torturar l’animal durant una bona estona cobrant una entrada per a veure aquest “espectacle cultural”, com qui va al teatre. Per contra en els correbous no es produeix la mort de l’animal. És cert que el bou pateix molt i s’ho passa malament, però la mort no és l’objectiu.

En qualsevol cas, el debat és viu i ara es vol tirar endavant una Llei per a regular els actes on es fan correbous. Si em pregunteu a mi, us diria que qualsevol forma de patiment de persones o animals no s’ha d’acceptar mai i encara menys en nom de la cultura, però no tothom en fa la mateixa valoració. En qualsevol cas, després de fer una gran passa endavant amb la prohibició de les corrides, ara no ens podem quedar amb els braços encreuats amb els correbous. La Llei que es vol tirar endavant s’ha d’acabar de perfilar. No m’agrada, per exemple, la possibilitat d’ampliar les dates en què es poden celebrar. Si volem vincular els correbous a les festes patrimonials, no podem acceptar per Llei, que qualsevol acte esporàdic compti amb aquesta activitat. I després cal posar el llistó en el lloc adequat perquè, una cosa és fer un correbou i una de ben diferent és posar-hi foc a les banyes o dur-lo lligat amb una soga.

Ghandi va dir que "un país, una civilització es pot jutjar per la forma que tracta als seus animals” i, en aquest sentit, Catalunya ha demostrat estar a l’alçada d’una civilització del segle XXI. Llàstima que haurem d’esperar al 2012 per deixar de veure la tortura animal a la Monumental.

La unitat no es demana, la unitat es treballa

Avui han fet la seva esperada roda de premsa en Jan Laporta, en López Tena i l’Uriel Beltran. M’esperava una altra cosa, francament, perquè hem assistit a un altre estirabot que, ara per ara, només ha servit per a presentar un projecte de personalismes sota una pretesa marca de projecte polític transversal i obert. El nom triat dur el segell d'un moviment catalanista que es remunta a principis del segle XX, Solidaritat Catalana.

La primera pregunta que em faig és, que hi ha algú més? A la web hi ha un apartat on la gent s’hi pot adherir a títol individual, per tant, dedueixo que aquest és un altre crit fet a cel obert per veure si hi ha gent disposada a adherir-se o no a un manifest o declaració d’intencions però sense un projecte clar. El manifest fa una crida també a totes les formacions polítiques que ells consideren que han de formar part del projecte. Jo particularment trobo a faltar un sector molt determinat que a hores d’ara podria formar part d’un moviment “no sectari” ni “de capelletes”. Penso en aquells socialistes catalans que creuen que la relació amb l’estat ha de canviar, aquells que fins ara eren federalistes i ara han vist com aquesta possibilitat ha deixat de ser viable. Penso també en Ciutadans pel Canvi. Sembla que, per als impulsors de Solidaritat Catalana, aquest segment polític no es digne de formar part d’un moviment catalanista i això és un greu error.

A més, avui he rebut un correu electrònic amb el manifest de Solidaritat Catalana. I em pregunto? Qui és Solidaritat Catalana al marge de les tres cares visibles? I un altre tema que em preocupa és: d’on han tret el meu correu electrònic? Suposo que d’alguna entitat a la qual m’he subscrit. Voldria creure que les meves dades no han sortit de la Coordinadora Nacional per a les consultes sobre la independència. Voldria creure-ho, però tinc la sospita que podria haver sortit d’aqui. Ho sospito perquè 2 de les 3 persones que avui han fet la roda de premsa provenen d’aquesta coordinadora i també per la gran semblança entre les dues pàgines web (coordinadora i Solidaritat Catalana).

En definitiva, penso que les bones idees ho són quan les has treballat abans de posar-les en marxa i aquesta, no s’ha treballat gens ni mica. A més, aquest projecte vol aprofitar la tirada de les consultes independentistes al país i ho fa de manera deshonesta perquè utilitza dades personals de ciutadans adherits a una altra cosa i això ni és honest, ni és legal.

Altre cosa és el concepte en sí. És evident que amb l’actual sistema de partits i amb unes campanyes molt definides en tots ells, la ciutadania necessita d’un revulsiu que els engresqui. Un bon projecte que tingui la capacitat de sumar idees i persones per aportar aire nou a la política del país tindria molts números de prosperar electoralment.

En aquest punt és on m’agradaria veure que Esquerra fa una passa endavant. Una passa honesta i decidida, no un nou estirabot com els que estem presenciant aquests darrers dies. Més enllà de sumar col•lectius concrets cal enriquir les idees i el discurs de l’únic partit independentista amb representació al Parlament. Si volem que Esquerra sigui un partit gran, hem de tenir la capacitat d’afegir la molta gent que té cabuda en un projecte polític amb tres valors irrenunciables: som un partit que aposta descaradament per la independència, som fidels als valors republicans i volem un país socialment avançat, per tant d’esquerres.

Fins ara, i lluny d’afavorir aquest camí, Esquerra ha anat tancant el cercle cada cop més endins. Dissidències a part, Esquerra ha arraconat persones com en Carod-Rovira, ha estat incapaç de fidelitzar persones com Marina Llansana, Joan Manuel Tresserras o Marta Cid, que han optat per no formar part de les llistes, i ha negociat aquestes mateixes llistes mirant de desplaçar determinats noms a posicions de difícil consecució d’escó en benefici d’altres, errant segons el meu criteri en la prioritat. Primer han de ser els mèrits i després les afinitats o la fidelitat personal i hi ha qui s’ha cregut més el que diuen les enquestes que el projecte polític per als propers anys. Però aquesta és una opinió que expresso de manera estrictament personal.

Recordo, tampoc no fa massa, que el partit tenia com objectiu créixer i ampliar el cercle cap a sectors desencisats amb la relació amb l’estat, mirant sempre cap a l’esquerra o centre-esquerra. Ara tinc la sensació que el partit tanca files i vol fer una espitjada aprofitant el moment de creixement de l’independentisme, però només amb l’objectiu de salvar els mobles. Ens equivoquem per aquest camí. Si les enquestes fa temps que ens estan avisant d'uns mals resultats en la propera contesa electoral i, amb la situació actual tenim una oportunitat, el que hem de fer és un gir en la manera de presentar i dur a terme el projecte. La gent no s’hi afegirà perquè siguem els més guapos, o perquè tenim una llarga història al darrera. La gent viu en un moment de present en què mira cap a Esquerra i espera alguna cosa. Depèn de nosaltres. Què és millor? Anar de 20 en una llista que pugui treure 35 diputats, o anar de 13 en una llista que en tregui 13? Per créixer cal convèncer. Esquerra sempre ha crescut quan ha arriscat i em costa conformar-me amb no treure menys de 15 diputats i diputades. Seria una gran contradicció que el partit independentista més important de Catalunya fes un mal resultat, en un moment en que l'independentisme compta amb més adeptes que mai.

Una mica de bon humor sempre va bé

No acostumo a fer-ho mai en aquest bloc això de penjar coses sense més comentari, però emmig d'aquests dies de seriositat i transcendència política i social, ens convé a tots una mica de bon humor. Aquesta colla s'ho han currat i el resultat és francament bó. Espero que en gaudiu.

El poble versus l’esquizofrènia dels partits polítics catalans

Esquizofrènia: [de esquizo- i -frènia]. f PSIQ Psicosi caracteritzada per la manca d'equilibri psicològic, per la pèrdua de la unitat de la personalitat, per una destrucció progressiva dels records i per una indiferència enfront del món exterior.


He optat per esperar a escriure un article després de la manifestació de dissabte fins avui i ho he fet per diversos motius. Primer perquè l’estat d’eufòria que vam experimentar la majoria dels que hi vam ser no m’hagués permès de ser objectiu. Segon perquè la reacció de determinats sectors polítics i mediàtics m’hagués fet dir/escriure coses realment grosses. I Tercer, perquè tenia ganes de veure i analitzar les reaccions dels partits que van donar suport a la manifestació uns dies més tard.

Ara, passat un temps prudencial crec que ja puc fer una anàlisi més elaborada. Espero no allargar-me massa, però si ho faig és perquè el tema s’ho val. Pel que fa a la manifestació va ser un èxit sense pal•liatius. Segurament la manifestació més contundent en la història d’aquest país per la quantitat de gent que hi havia, però també per la claredat del missatge que es va emetre des dels carrers de la ciutat.

El missatge ha estat tan clar que tothom l’ha entès. L’hem entès els que hi vam anar, l’han entès els partits polítics catalans, l’han entès a l’estat espanyol i també l’han entès a la perfecció en l’àmbit internacional. Ara bé, una cosa és entendre el missatge i un altre de ben diferent és voler o poder fer gestos polítics valents, d’acord amb el que la ciutadania ha demanat.

Fem repàs. CiU, el partit més votat a Catalunya i que, segons les enquestes fins ara, es perfilava com a guanyador clar a les eleccions del mes de novembre, ha entrat en un estat de catarsi que no els ha permès reaccionar encara. El missatge rebut ha estat tan contundent que no s’atreveixen a dir que la independència no forma part del seu full de ruta actual. Fins ara no han tingut cap problema en dir que el país no era prou madur per afrontar el repte de decidir què volem ser. Però, i ara què? Perquè el missatge ha estat prou clar. Hi ha un problema però, i passa per les hipoteques pendents de pagament que té el partit. CiU ha aguantat 7 anys de travessa pel desert i per mantenir la seva mega estructura ha necessitat de favors externs, en forma de finançament, provinents d’un sector econòmic fort i amb molts interessos particulars. CiU argumenta que el país els necessita per tenir un govern fort. Però un govern fort per a què? La política del peix al cove s’ha acabat. No es pot anar a negociar res amb els que t’acaben d’estafar.

El PSC té ara mateix un problema de debat intern d’una certa intensitat, però aquest no és el PSC de finals dels 70 i principis dels 80. Moltes coses van canviar aleshores i el pes del PSOE és prou important per fer seguidisme de les polítiques de Madrid. Més enllà dels discursos més o menys contundents del seu president hi ha un missatge clar que no va en la línia dels que vam ser a la manifestació. En qualsevol cas va en línia amb la gent que no hi era als carrers de la ciutat dissabte. Aquests també volen re negociar el pacte constitucional i pretenen recuperar tot allò que s’ha caigut en la darrera retallada, la del TC. Amb qui volen negociar? No hi ha ningú disposat a negociar a l’altre costat, que no ho han entès encara? Què volen negociar, un estat federal? Si no n’hi ha de federalistes a Espanya, el mateix Ferran Mascarell ho reconeixia així en un article publicat al diari Avui. Hi ha a més un detall que em sembla especialment greu i és la “contra manifestació” que deliberadament va autoritzar l’alcalde de Barcelona el dia següent, col•locant pantalles gegants per a seguir la final del mundial. El resultat, com era d’esperar, 21 detencions i 75 persones ferides. A banda de la plaça Espanya hi havia també altres llocs de concentració. Al barri del Carmel, una vegada més, es va permetre tallar un carrer als seguidors de la selecció, tot i els incidents descrits en el meu article anterior. I ara sí, puc afirmar amb total rotunditat, que els responsables de seguretat del districte han estat permissius en excés davant d’aquesta convocatòria; ho trobo inacceptable.

ICV-EUiA continua defensant allò que ja no defensa gairebé ningú al carrer. Volen que es torni a votar l’Estatut, quan aquest Estatut ja no el vol anar a votar ningú. L’Estatut ja és una etapa superada i amb ganes d’oblidar. La ciutadania està cansada de sentir a parlar de l’Estatut i està disposada a donar un pas més enllà. També hi ha gent a ICV-EUiA que creu que cal donar un pas més enllà, però la línia de la direcció no es veu capaç de prendre encara aquest camí.

PP i Ciudadanos volen oferir una imatge de fortalesa, al•legant que el TC els ha donat la raó i que la resta vivim en la Catalunya virtual. Però en el fons, saben que el que s’està covant al país és un moviment que no té aturador. L’única arma que els resta és intentar fragmentar la societat catalana amb un discurs que generi odis, rancúnies i divisions.

He deixat ERC per al final, perquè és el partit al qual em sento lligat ideològicament i sentimental. Milito i treballo per fer gran aquest partit, perquè continuo pensant que és l’únic partit capaç de liderar aquest procés de transició cap a la independència de Catalunya. Portem 7 anys al govern de Catalunya i, malgrat les crítiques rebudes i els errors comesos, crec que hem estat molt coherents. Tant, que ara hem situat la independència en el centre del debat, cosa impensable abans que ERC arribés al govern. I això s’ha aconseguit sense fractures socials, cosa no gens fàcil. Però seguim cometent errors polítics que després costen molt de reparar. Ahir ERC es va quedar sola defensant la IP per al referèndum independentista, però després va votar en contra de la ILP presentada en el mateix sentit. He tingut molts dubtes fins avui, que he llegit l’article que el president del Parlament, el sr. Ernest Benach, ha publicat en el seu bloc explicant el perquè de tot plegat. Estic d’acord en què hi ha raons objectives per haver actuat d’aquesta manera, però calia? Ha valgut la pena i ens ha donat resultat? O més aviat s’ha generat un titular que ens resta credibilitat d’aquí a les eleccions de la tardor? Mireu, hi ha partits que no els fa gens de vergonya dir blanc un dia i negre al següent en aquells temes que no són d’una transcendència especial per a ells. CiU ho fa constantment. Si ERC hagués votat també a favor de la ILP, tot i considerar que no s’havia de fer, el resultat hagués estat el mateix i el titular hagués estat molt diferent. A més, hem brindat l’oportunitat de tornar la bofetada a un Uriel Beltran que, amb motius, no està gens content pel lloc que té assignat a la llista de Barcelona per Esquerra. També és molt interessant l’article publicat pel regidor Ricard Martinez en el seu bloc personal.

Ara toca mantenir el rigor en les coses importants, però no n’hi ha prou amb tenir un bon full de ruta per arribar a celebrar un referèndum vinculant sobre la independència, a més cal semblar-ho.

Hi haurà evidentment altres forces que es presentaran a les eleccions. Falta saber si hi haurà aliança Reagrupament-Laporta i, encara que sembli estrany, tinc la sensació que Josep-Lluís Carod-Rovira pot tenir alguna carta per ensenyar d’aquí a les eleccions, però no em pregunteu quina perquè encara no la veig venir.

Mirant les coses amb un enfoc més ampli, crec que la sentència ha arribat en el moment en què més coses tenien que amagar els dos grans partits del país, almenys grans en vots i en pressupost. El cas Millet, el de l’hotel del Palau, la trama Pretòria, han estat portada dia sí i dia també a la premsa i, ara, se’n parla molt menys. En certa manera, per la seva tàctica partidista, encara els han fet un favor.

El que està clar és que aquesta sentència i la posterior reacció de la ciutadania, han arribat en un moment en què les campanyes dels partits per a les eleccions de la tardor ja estaven gairebé definides i costarà molt fer canviar el full de ruta en la majoria d’ells. És una llàstima perquè en aquest moment paga la pena fer esforços per obrir-se en el discurs i intentar sumar persones d’altres àmbits a un projecte de país. Particularment, i no en sóc l’únic a Esquerra, m’agradaria veure com el partit sap mirar enfora enlloc d’estrènyer el cercle cada vegada més endins.

Si els partits no deixem de banda l’esquizofrènia en que estem immersos i treballem un discurs i una candidatura que faci trempar de veritat, serem víctimes d’una revolució silenciosa però letal. Potser ens veurem abocats a l’abstenció més alta de la història a Catalunya. Malgrat això, el país ha entrat en un procés que és irreversible i tothom n’és conscient. El camí cap a la independència és davant nostre, hem començat a caminar i res ens podrà aturar. Mai fins ara haviem arribat a aquesta situació, en un context internacional com l'actual. Europa és, afortunadament, un espai que ens permet afrontar el procés amb garanties de pau i estabilitat per primera vegada en 300 anys. Més d’hora que tard, Catalunya decidirà.

Violència i irresponsabilitat

Crònica dels fets segons testimonis directes:

Dimecres al vespre, després de la classificació de la selecció estatal per a la final del mundial de futbol, es van produir uns incidents greus al barri del Carmel.
Darrerament, arran de la iniciativa d’alguns aficionats de la selecció, un grup de persones es reuneixen per a celebrar les victòries del seu equip al carrer Dante amb Rambla del Carmel; un lloc que ells anomenen la “Nueva Fuente de España en el Carmelo”. Fins i tot han creat un grup de Facebook per a comunicar-se. Fins aquí, res a dir. Un pot no compartir els sentiments però alhora toca respectar-los.

El cas és que en acabar el partit contra la selecció d’Alemanya, aquest grup d’aficionats va anar una vegada més a celebrar la victòria a aquest punt del barri del Carmel. Al cap de poca estona van decidir tallar el tràfic en aquest punt aprofitant unes tanques que hi ha disposades en aquella ubicació per a donar servei als actes de la festa major del barri, que s’està celebrant aquests dies. Repetint les escenes del post partit contra Paraguai, van increpar als vehicles que passaven per allà. Els que no toquen la botzina i rendeixen homenatge passant per sota la bandera (algunes banderes amb el pollastre), no poden passar. Alguns conductors accedeixen, altres responen a la provocació i hi ha alguns incidents.

El testimoni d’un veí assegura que a les 10.35 va avisar a la Guàrdia Urbana del que estava passant i, cap a les 11.10 apareix una patrulla. Aquesta s’atura uns metres més amunt del lloc on eren els “celebradors” per analitzar la situació. Aleshores un grup de brètols agafa més tanques i avancen direcció als agents i planten la tanca de manera desafiant. La patrulla, en aquell moment, es trasllada a una altra ubicació.

Mentrestant arriba un autobús de la línia NH4 al qual no es permet passar. Una part del grup assalta l’autobus, forceja i agredeix a algun dels passatgers, prenen els extintors i es posen a jugar amb ells al carrer. Alhora uns altres joves colpegen el frontal de l’autobus amb una de les tanques. El conductor de l’autobus intenta maniobrar per sortir del lloc, però no ho aconsegueix.

A les 11.20 arriben 2 furgons de la Guàrdia Urbana amb uns 14 agents i s’aturen prop de l’autobús. Aleshores el grup d’aficionats, entre 70 ó 80 segons els testimonis, tiren carrer Dante amunt destrossant mobiliari urbà, fent trencadisses amb pedres a les oficines de La Caixa i de la Caixa Penedès. Allà mateix forcen la porta d’una sabateria i un grup considerable assalta i saqueja la sabateria. La Guàrdia Urbana intervé cap a la 1.00 de la nit, quan el grup ja s’ha dispersat. Els brètols van estar una hora i mitja fent el que van voler.

Antecedents:

Just el dia abans, dimarts, en el transcurs de l’audiència pública que es fa després del Plenari de Districte, un veí va intervenir per avisar del que estava passant darrerament en aquell punt. Va denunciar els fets que es van produir després del partit contra Paraguai i que van arribar només fins al punt d’aturar vehicles per “fer rendir homenatge a la bandera”. També va dir que tot i que va trucar diversos cops al 092, no va veure cap patrulla en el lloc dels fets durant tot el temps que va durar l’espectacle.

L’intendent de la Guàrdia Urbana del districte va respondre dient que se sentia indignat pel fet que posés en dubte el posicionament de la GU en comparació amb els Mossos d’Esquadra pel que fa als sentiments nacionals, agafant una part de la intervenció del veí. També va assegurar que la incidència es va passar a Mossos d’Esquadra, que sí van anar al lloc dels fets.

En resposta a la petició del veí que assegurava que dimecres es podien repetir els fets si la selecció estatal guanyava, l’intendent va garantir que tenien identificades a les persones assistents a aquest punt i que posarien els mitjans necessaris per evitar incidents.

Anàlisi personal:

1) Sembla evident que l’avís del veí i els fets dels dies anteriors no van servir perquè els responsables de seguretat del districte s’ho prenguessin prou seriosament i prova d’això és el fet que en el moment d’iniciar-se els incidents allà no hi havia cap agent policial. Un cop van arribar la situació ja era molt complicada i, a més, van optar per no intervenir tot i que els incidents potser s’ho mereixien. No fer una actuació preventiva ha estat una irresponsabilitat dels responsables de seguretat.

2) No he vist a la premsa cap article en referència a uns incidents que, si haguessin estat en un altre barri de la ciutat o per altre motiu, segur que algú se n’hagués fet ressò. Només s’ha dit alguna cosa de la plaça d’Espanya, la plaça d’Artós, on sí hi va haver detinguts. Si algú té constància de la notícia en algun diari o altre mitjà, si us plau que ho esmenti en un comentari.

3) Algunes persones organitzadores s’han desmarcat dels actes vandàlics però han repetit la convocatòria per a diumenge si la selecció guanya la final. Alguns comentaris fets al Facebook són: “hoy asido un dia grande pero lo que no gusta es destrozar las tiendas de dante pero el domingo repetimos sin violencia ok gracias a todos por venir”; o “La que habeis liado en la fuente de España, pero ni los mossos se atrevían a deciros algo, jajajajaja VIVA ESPAÑA y EL CARMELO”. És una irresponsabilitat tornar a convocar a les mateixes persones i al mateix lloc després del que va passar dimecres. D’aquesta organització qui pot garantir que no es repetiran els fets o fins i tot que passi alguna cosa més greu?

4) L’Ajuntament de Barcelona ha decidit muntar una pantalla gegant en un punt de la ciutat per a veure en directe la final del mundial. Aquesta és una irresponsabilitat majúscula de la institució municipal. Més enllà del dret a celebrar que té tothom, tingui els sentiments que tingui, la final de la selecció estatal té una connotació política innegable en un moment en què una gran part de la ciutadania de Catalunya mira amb recel l’estat espanyol, fruit de la retallada del TC contra l’Estatut. Justament el dia abans, dissabte, la ciutat acollirà una manifestació massiva, que compta amb un suport molt ampli de la ciutadania, la societat civil i els partits polítics i que avançarà darrera d’un lema que diu “som una nació, nosaltres decidim”. Muntar una pantalla gegant en un espai públic de la capital del país al dia següent no em sembla coherent des d’un punt de vista polític (cal tenir en compte que la setmana passada aquest mateix ajuntament va aprovar una declaració institucional molt contundent contra la sentència del TC). Però serà una irresponsabilitat perquè l’ambient està caldejat i hi haurà pau i respecte mentre no hi hagi extrems que es manifestin de forma exaltada. Habitualment les fites esportives d’ampli interès acostumen a anar associades a disturbis (també passa quan guanya el Barça), però els sentiments tan contraposats poden fer que aquests disturbis vagin lligats a una connotació política més marcada.

5) Per últim, un prec personal. Diumenge a la nit espero que es desconvoqui la celebració al barri del Carmel per part dels organitzadors i, en tot cas, espero i desitjo que hi hagi un dispositiu de seguretat que garanteixi l’ordre si hi ha celebració. Justament diumenge a la nit, coincidint amb els horaris hi haurà el castell de focs artificials de la festa major del barri del Carmel i no cal dir que hi haurà molta gent, famílies senceres, en aquell mateix lloc. No la cagueu dos cops seguits, si us plau.

Us deso unes quantes imatges cedides per un testimoni dels fets i veí.

El TC ratifica la mort de la via estatutària

Avui podria fer un d’aquells posts que matisen punt per punt perquè els catalans i catalanes ens hem de sentir indignats amb la sentència que ha emès avui el Tribunal Constitucional, però no ho faré pas. I no ho faré perquè crec que discutir punt per punt allò que la ciutadania de Catalunya va aprovar en referèndum és un insult a la seva intel•ligència (quan dic intel•ligència em refereixo a la ciutadania, òbviament).

Més enllà del fet que es forci la introducció de diverses referències a la “indissoluble unitat de l’estat espanyol”, associat al concepte de nació catalana; més enllà que no es permeti la preferència d’ús de la llengua catalana a les administracions públiques catalanes i als mitjans de comunicació; més enllà de la decisiva i important retallada que es fa en l’àmbit de la justícia; més enllà que s’hagin tocat una cinquantena d’articles; més enllà de tot això hi ha una idea que confirma el fet que un estat de dret en el qual l’opinió de 10 jutges val més que la veu d’un poble, expressada des del seu Parlament i ratificada per la via de les urnes, és un mal estat de dret.

No em sento gens indignat. Em sento molt digne i privilegiat de pertànyer a un país, Catalunya, que assoleix els seus objectius utilitzant sempre la via democràtica a través del seu Parlament, escollit legítimament per la ciutadania, i a través del dret de decidir d’aquesta mateixa ciutadania.

Les paraules del President Montilla obren la porta a una resposta unitària dels partits de tradició democràtica, la societat civil i la ciutadania. Però més enllà d’aquesta resposta en forma de manifestació, que segurament comptarà amb una participació alta, cal fixar un full de ruta per al futur del país. L’única forma de motivar a la ciutadania i acabar amb la desafecció política passa per fixar uns objectius nacionals que, com era d’esperar, han d’anar més enllà d’una via autonomista que està esgotada i que no té més recorregut.

Aquelles persones que creien possible obrir la porta al federalisme en aquest estat espanyol, han de tocar de peus a terra i comprendre que això no és ni serà possible governi qui governi a Madrid. L’estat espanyol ha donat una imatge falsa de país democràtic mentre els guardians dels valors de l’antic règim es mantenen en llocs decisius que impedeixen completar una transició mai acabada.

Malgrat els impediments, Catalunya s’ha dotat d’una Llei de Consultes que ha permès l’admissió a tràmit d’una Iniciativa Popular per a la celebració d’un Referèndum sobre la independència. Tot i que legalment aquest Referèndum ha de comptar amb el vist-i-plau de Madrid, això no ha de ser cap impediment per tirar endavant amb una consulta com aquesta. Evidentment per fer-la caldrà incomplir amb les lleis de l’estat, però no ha de suposar cap conflicte moral per al poble de Catalunya fer-ho, atesa la manca de respecte que ha evidenciat aquesta sentència del TC. De fet la podem catalogar de provocació i desafiament.

Inundem el Parlament de Catalunya de firmes a favor de la Iniciativa Popular. Fem possible la celebració d’un Referèndum per decidir el futur de Catalunya. Si l’Estatut que vam votar en Referèndum ja era fruit d’una retallada, què n’hem de fer d’aquest més retallat encara?. L’Estatut que ens cal, és el de Portugal!