Cal un compromís per Ciutat Vella

Article publicat al Tot Barcelona el 2 de març de 2020

Resulta una obvietat, una realitat demolidora, que el districte de Ciutat Vella pateix una pressió més enllà dels límits suportables. Tot allò que preocupa els barcelonins i les barcelonines es multiplica per molt al rovell de l’ou de la ciutat. Pressió immobiliària, pressió turística, problemes de convivència, de salut pública i de seguretat que en els darrers anys s'han incrementat i que dificulten el dia a dia dels veïns i veïnes. Uns veïns i veïnes que, en molts casos, es plantegen marxar dels seus barris per poder viure més tranquils.

Davant d’aquesta realitat hem vist molts titulars anunciant plans de xoc per abordar tots aquests problemes, però aquesta plans de xoc acaben sent documents en paper que ho aguanten tot. No passen de ser declaracions d’intencions. És cert que s'han incrementat els efectius i les actuacions policials, però la realitat és que la policia, tant Guàrdia Urbana com Mossos d’Esquadra, intenten buidar amb cubells d’aigua un vaixell que s’enfonsa. Un bon pla de xoc, amb tota la dimensió d’aquesta expressió, ha de ser exigent i concret. En aquest cas, per a nosaltres, hauria de contemplar accions, almenys, des de 3 àmbits diferents però coordinats entre si.

En l’àmbit de la seguretat i la justícia ens hem de dotar dels instruments necessaris per exercir tota la pressió sobre les activitats il·legals i alhora agilitzar els processos judicials pel que fa a les ordres de registre i l’execució en els terminis d’enjudiciament. I per assolir-ho cal una cooperació entre els diferents cossos policials i judicials, amb un equip a dedicació exclusiva en l’àmbit de Ciutat Vella.

També calen mesures urgents en polítiques d’habitatge amb l’objectiu de reduir significativament el nombre d’habitatges i edificis buits i exercir un control molt detallat dels habitatges ocupats. En aquest sentit proposem la creació d’una oficina d’habitatge a Ciutat Vella dedicada en exclusiva a identificar els propietaris de pisos buits i mediar o negociar amb ells per tal de recuperar aquests habitatges amb la inversió pública necessària per dur-ho a terme. La figura dels visualitzadors de pisos turístics il·legals s’ha mostrat molt eficaç i creiem que també podrien realitzar aquesta funció d’identificació amb èxit.

Finalment cal coordinar de manera adequada tots els instruments socials i dotar-los dels recursos humans i materials necessaris per abordar de manera efectiva la reducció de danys i els problemes de convivència a l’espai públic, ampliant la plantilla de d’educadors i treballadors socials, incrementant el servei de neteja a l’espai públic, elaborant un pla comunitari amb les entitats del territori i creant un equip de mediació per abordar totes aquestes qüestions. L’externalització de molts d’aquests serveis dificulta la coordinació, però no ens podem limitar a allò que diuen els plecs de clàusules de contractació. Davant d’un problema extraordinari, calen mesures extraordinàries.

En definitiva, cal determinació, ambició i exigència. Però tot això ha d’anar acompanyat de pressupost i compromís. Ciutat Vella és el districte on tot comença. Aquí va començar a desenvolupar-se la nostra ciutat i aquí és on comencen tots els problemes, però si hi creiem -i nosaltres hi creiem-, i si treballem conjuntament, aquí és on poden començar també totes les solucions.

Colau: l’estratègia de no negociar

Fa 4 anys que conec força les persones de Barcelona en Comú. Entre elles hi compto molt bones persones, honestes, treballadores, compromeses amb les seves idees. També en conec d’altres més viscerals, rancunioses, d’aquelles que “o estàs al seu costat o estàs en contra”, sense terme mig.

Al llarg d’aquests 4 anys he arribat a acords amb els Comuns molts cops, com per exemple l’aprovació del PEUAT. En altres ocasions l’acord no ha estat possible, com amb el Pla pel Dret a l’Habitatge. Fins i tot hem tingut desacords que ens han acabat conduint a un acord final, com ara les condicions necessàries per fer realitat la unió dels tramvies per la Diagonal.

Però aquests darrers dies, en les negociacions per a la investidura de l’Ernest Maragall com alcalde i l’oferta generosa i honesta de pacte de govern entre ERC i Barcelona en Comú, la veritat és que per part dels Comuns mai hi ha hagut voluntat d’arribar a cap acord. Hem mantingut 3 reunions amb tots dos equips negociadors i en totes tres he sortit amb la mateixa sensació de tenir al davant un mur infranquejable.

La primera reunió va servir per fixar les posicions al respecte i fer, per part d’ERC, una proposta d’investidura. Els Comuns van demanar descartar Junts Per Catalunya de l’equació i es mantenien en l’opció de fer un tripartit incloent-hi el PSC. ERC vam constatar la impossibilitat d’arribar a un acord amb el PSC en els termes que hem plantejat des d’aquella mateixa reunió: un acord amb diversos punts per abordar les urgències de Barcelona pel que fa a les desigualtats, l’habitatge, l’emergència climàtica... Un acord de progrés i netament d’esquerres i també un acord per defensar des de la institució els drets i llibertats dels presos polítics, però també dels drets i llibertats de la ciutadania. Vam quedar en que mouríem peça i així ho vam fer després d’una visita de l’Ernest Maragall a Joaquim Forn a Soto del Real. La resposta per part dels Comuns va ser el silenci.

En la segona reunió des d’ERC vam oferir un acord de govern únicament entre ERC i Barcelona en Comú. Un acord amb una majoria sòlida de 20 regidors i regidores, amb un programa de ciutat ambiciós i amb un compromís clar en la defensa dels drets i les llibertats. I també un acord generós, que fos representatiu dels resultats obtinguts per totes dues formacions, amb una repartició equitativa de les responsabilitats i amb un paper rellevant de co-lideratge per a l’alcaldessa sortint, Ada Colau. La resposta va ser la mateixa: tripartit, tripartit, tripartit, malgrat el dia abans l’Ernest Maragall va demanar una reunió amb Jaume Collboni i aquest va tardar pocs minuts en declinar-la. La resposta per part dels Comuns va ser convocar una assemblea on van decidir presentar Ada Colau a la investidura.

La tercera reunió va tenir lloc dimecres. Malgrat des d’ERC vam proposar que el PSC hi fos present, ni que fos tan sols per constatar on son les diferències, el PSC va tornar a declinar cap reunió. ERC vam mantenir l’oferta. No s’ha vist cap més paper en les negociacions que els que hem aportat l’equip negociador d’ERC. El tripartit on els Comuns seguien ancorats no tenia ni forma, ni color, ni cap mena de contingut. Mai hem vist un sol paper, mai hem vist una sola proposta, ni tan sols una contraproposta a res del que hem plantejat. Després d’aquesta reunió la constatació que el tripartit era una cortina de fum va ser explícita. La mateixa tarda els Comuns convoquen la seva coordinadora i anuncien una consulta amb les seves bases. Consulta que, com hem vist està clarament orientada amb una pregunta que té una intenció: que la direcció assoleixi el seu objectiu.

En conclusió, puc afirmar que tota l’estratègia de negociació, per part dels comuns, ha estat basada en un objectiu final que ja tenien predeterminat: fer alcaldessa Ada Colau amb un acord de govern amb el PSC i  amb almenys 3 vots del Grup de Ciudadanos i Manuel Valls. Vots expressament necessaris per arribar als 21 que donen la majoria absoluta. Això dels vots de Manuel Valls no hi diuen en cap de les consultes que fan, curiosament, però tampoc podrien plantejar cap alternativa si no fos perquè compten amb ells.

Però Ada Colau i tot l’espai dels Comuns no podrà evitar posar-se davant el mirall. I aleshores em pregunto com se sentiran quan vegin reflexada la imatge de Manuel Valls darrera d’Ada Colau amb un somriure sorneguer. Aquests acords mai son gratis i probablement veurem altres efectes en els propers dies, a la Diputació i a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Però també durant 4 anys a l’Ajuntament i a la ciutat, perquè els acords contra natura tenen un preu i Ciudadanos i Manuel Valls se’l cobraran segur. La resposta a tot plegat, demà a la tarda al Saló de Cent.

Barcelona, una ciutat insegura?

La resposta a aquesta pregunta crec que podria ser que Barcelona no és més insegura que altres grans capitals europees. Però també podem afirmar que, malauradament, Barcelona és enguany una ciutat més insegura que fa dos anys. Almenys això és el que ens diuen les dades de delictes comesos i també el resultat de les darreres enquestes de victimització. Entre el 2016 i el 2017 els delictes comesos a la ciutat de Barcelona van créixer en un 4,5% i entre el 2017 i el 2018 ho van fer en un 19%, creixent tant els furts com els robatoris amb força. A Barcelona es cometen 21 delictes per hora de mitjana.

Segurament els motius són diversos i no només tenen a veure amb un problema policial, també hi ha un component social molt important. No obstant, la realitat ens diu que cal fer alguna cosa perquè la tendència és clara i si no revertim aquesta tendència ens trobarem que l’any 2019 serà una ciutat més insegura i el 2020 encara més.

Un dels grans debats de les properes eleccions municipals a la capital de Catalunya girarà al voltant de la seguretat i la convivència. Per tant, des d’ERC hem d’afrontar aquest debat amb la voluntat de parlar de l’àmbit de la seguretat pública des d’una visió d’esquerres. I cal insistir en el concepte de seguretat “pública” perquè ha de ser la garant de protegir els drets de la ciutadania. Una bona seguretat pública ha de significar més llibertat i aquesta llibertat ara s’ha perdut en gran part als barris de Ciutat Vella, per exemple.

Una de les qüestions fonamentals és adaptar el model de seguretat a BCN als nous temps. La coordinació entre Mossos i Guàrdia Urbana potser funciona més o menys bé a nivell de comandaments, però els agents que treballen dia a dia als nostres carrers pateixen moltes mancances. I aquestes es fan molt visibles quan els acompanyes en el seu dia a dia, patrullant al seu costat.

Aquest model de seguretat ha de garantir una millor coordinació entre els dos cossos, ha de comptar amb els recursos humans i materials necessaris i també ha de comptar amb una formació específica que faci de la nostra policia, una policia d’excel·lència i amb les mesures de transparència i auto control que garanteixin sempre una bona praxi en el servei.

En definitiva, hem de ser capaços de bastir un bon discurs en matèria de seguretat i prevenció, però, a diferència de les forces de dretes, lligant aquest discurs amb l’àmbit social i la convivència. Sense oblidar mai que les ciutats més segures són aquelles que gaudeixen d’un bon estat del benestar i on hi ha més equitat.

Ciutadans i el foment de l'odi

Aquestes darreres setmanes, Ciutadans ha endegat una campanya contra els llaços grocs a l’espai públic i a les institucions. Aquest fenomen creixent de rebuig està destapant les diverses formes en què actuen els feixistes intolerants quan se senten autoritzats a fer-ho.

El llaç groc representa un acte de protesta cívica i pacífica per reivindicar la llibertat dels presos polítics. Però resulta que aquesta manera de fer i aquest símbol en concret posa molt nerviosos als que consideren normal i acceptable el que està passant a Espanya. I encara es posen més nerviosos quan les resolucions de la justícia internacional omplen de raó aquells que llueixen o pengen llaços grocs. I és que, el llaç groc, no és un símbol independentista sinó de rebuig a un estat totalitari on la separació de poders no existeix.

Després del “a por ellos”, de les actuacions policials de l’1 d’octubre i dels missatges polítics del Rei, el govern espanyol i molts mitjans de comunicació al servei dels poders de l’estat, l’extrema dreta més retrògrada se sent avalada per a actuar amb total impunitat pels nostres carrers, demostrant una vegada més que el feixisme mai ha deixat d’existir. Senzillament el feixisme era allà esperant a ser despertat per actuar.

I en aquest escenari, grups ultres es dediquen a increpar i fins i tot agredir persones pel simple fet de lluir un llaç groc a la solapa, per plantar creus o per penjar llaços grocs. Mentrestant aquelles forces polítiques com el PP, Ciutadans o fins i tot el PSC parlen de fractura social entre independentistes i no independentistes, quan el que haurien de fer és condemnar aquests atacs sense pal·liatius. Només els sentim protestar quan algú els pinta la façana d’una de les seves seus, cosa que jo no aprovo. Però cal tenir en compte que això ens passa a tots i no només ara. Les seus d’ERC les pinten de tant en tant des que hi milito i d’això ja en fa 14 anys. I les han pintat des de grups d’ultra dreta fins a grups d’extrema esquerra. Però aquesta no és la qüestió.

La qüestió és que ara s’està intimidant i agredint verbalment i físicament a persones en l’exercici de la lliure expressió i aquesta és una línia vermella que no es pot justificar de cap manera. Malauradament espectacles com el del diputat Carrizosa de Ciutadans al Parlament, divendres passat, serveixen per animar als intolerants a seguir actuant. I també malauradament, penso que ho va fer de manera premeditada i conseqüent amb una campanya creada per provocar la violència que mai ha existit, però que ells s’entesten en dir que es produeix.

Des de la política cal un exercici de responsabilitat i no llençar més benzina al foc. Suposo que quan un altre membre destacat de Ciutadans va parlar d’ulsteritzar el país, es referia a això. Però ja n’hi ha prou. Els demòcrates de debò no estem disposats a acceptar aquest desafiament als valors més fonamentals. Hem de denunciar tants cops com calgui aquestes accions, fins i tot quan es faci des d’una responsabilitat política i institucional. Perquè al cap i a la fi, si no volen que portem llaços grocs, que alliberin els presos polítics. Mentre això no passi, seguirem lluint el llaç per recordar-los la seva maldat.

#8M #VagaFeminista

Amb motiu del 8 de març publico en aquest espai l’article de les regidores Montse Benedí i Trini Capdevila, del grup municipal d'ERC

El 8 de març d’enguany, es convoca una vaga feminista a més de 150 països del món.

Dones d’arreu, diverses com som, ens unirem a la vaga feminista, una vaga laboral, de cures, consum i estudiantil per a reivindicar i exigir els nostres drets i prioritzar en l’agenda social i política la lluita per la igualtat real i efectiva entre dones i homes. Sense nosaltres el món s’atura.

Perquè és més que evident, que malgrat els avenços realitzats, les desigualtats i les discriminacions cap a les dones encara estan presents i són massa punyents alhora. La pobresa te cara de dona. Major precarietat laboral, pensions minses, escletxa salarial, violències masclistes, són alguns dels exemples.

De fet, un estudi recent d’Enginyeria Sense Fronteres fa evident que 7 de cada 10 víctimes de pobresa energètica són dones. Més d’un 70% dels contractes a temps parcials tenen com a destinatàries les dones. Tanmateix, el 60% de les llicenciades son dones però els càrrecs de més responsabilitat, en tots els sectors, continuen sent ocupats majoritàriament per homes. L’Observatori Dona i Empresa posa de manifest que més del 70% de les empreses no tenen cap dona als seus consell d’administració.

Aquesta també és una vaga de cures. Posar al centre la sostenibilitat de la vida, ha de ser una prioritat com a societat. Malgrat no estar remunerat, el treball de cures és imprescindible pel sosteniment de la vida. Malauradament, el capitalisme prioritza l’obtenció de beneficis monetaris al benestar. En les dones recauen les tasques de cura de la llar, de les persones dependents sigui quina sigui la seva edat, fet que en molts casos provoca fer una doble jornada. Hem de reivindicar el valor de les cures i exigir polítiques que facin que la corresponsabilitat esdevingui efectiva.

Sí, el #8MJoFaigVaga també per aquelles dones que no podran fer-la per la seva situació de precarietat en tots els àmbits. La faré des de la sororitat amb totes les dones del món que han lluitat i lluiten pels drets, la justícia social i la llibertat.

Com a feministes, estem compromeses amb la democràcia i les llibertats al nostre país. Per això subscrivim les paraules de les dones signants del manifest “Dones lliures en països lliures” publicat a La independent.cat

Un tramvia anomenat desig

Aquest títol d’una famosa obra del realisme nordamericà defineix molt bé la situació que vivim actualment amb la unió dels tramvies a Barcelona. Parlem d’una infraestructura prevista des dels anys 90 i que mai s’ha arribat a completar per un o altre motiu.

A principis dels anys 90 es va començar a projectar i licitar una infraestructura partida en dos trams separats, TramBaix i TramBesòs, que no fou inaugurada fins l’any 2004. La construcció i explotació d’aquestes dues línies de tramvia va ser adjudicada a un conglomerat d’empreses privades (Globalvia, Alstom, Detren, Transdev, FCC, Comsa) i 2 empreses públiques amb una representació testimonial (FGC i TMB).

El culebrot polític de debò comença l’any 2010 amb la consulta sobre la Diagonal. Una consulta que va convertir-se en un plebiscit contra l’aleshores alcalde de Barcelona, Jordi Hereu i que va ser el preludi de la pèrdua de l’alcaldia de Barcelona per part del PSC posant fi a més de 30 anys de govern socialista a la ciutat. L’alcalde Trias va prendre el relleu i va reformar l’avinguda Diagonal entre Passeig de Gràcia i Francesc Macià, sense incloure el discutit tramvia. 4 anys més tard és Ada Colau qui relleva a Xavier Trias a l’alcaldia i promet unir els tramvies per la Diagonal.

Què en pensen els usuaris del servei de transport que ofereix el tramvia? La valoració és molt bona pel que fa a l’accessibilitat, freqüència i qualitat del servei. La velocitat superior a la del bus i la facilitat d’accés al circular en superfície fa del tramvia un bon mitjà de transport. També és cert que és una infraestructura projectada des de fa molts anys i que encara ho està, per tant sembla lògic que els dos tramvies acabin units.

Però en realitat, quan ens costa la gestió dels dos trams de tramvia? A canvi de construir i explotar la infraestructura es va fixar una retribució fixa de 13,05 milions d’euros + IVA per al TramBesòs i en el cas del TramBaix desconeixem aquesta quantitat perquè no és a l’abast de la ciutadania, però sabem que es calcula en funció del nombre de validacions anuals. A més cal afegir el pagament que l’ATM fa en forma de tarifa tècnica i que tampoc trobem publicat enlloc. Segons les dades a les quals he tingut accés tot apunta que les empreses del Tram perceben uns 0,85 euros per cada viatger en el cas del TramBaix i 1,15 euros per viatger en el cas del TramBesòs. Això dona aproximadament un benefici anual d’entre 14 i 15 milions d’euros nets, fet que seguirà sent així fins la finalització del contracte de gestió i explotació l’any 2032. Insisteixo que tot això són dades no oficials perquè no es troben publicades enlloc i seria d’agrair un exercici de transparència en aquest sentit, atès que estem parlant d’un servei de transport públic.

De tot això s’entreveu que el model de gestió serà clau a l’hora de decidir com i quan fem la unió dels tramvies. És a dir, si fem una aportació de prop de 200 milions d’euros públics que permetrien doblar el nombre d’usuaris del Tramvia, sembla lògic que ens haguem de replantejar el contracte actual amb les empreses del Tram o bé rescatar-ne el servei. Perquè si no ho fem així, invertirem 200 milions d’euros públics que serviran també per doblar els beneficis de les empreses privades del Tram fins l’any 2032. Mentrestant el servei de bus gestionat per una empresa pública com TMB perdrà 80.000 viatgers diaris. És a dir, vestirem un sant per desvestir-ne un altre i podem posar en risc el “sistema” de transport públic a l’àrea metropolitana.

Si la proposta és perpetuar el model de gestió per doblar els beneficis d’una empresa privada gràcies a una inversió pública, caldrà valorar la prioritat d’aquesta infraestructura respecte a la resta d’infraestructures pendents, que serien totes elles de gestió i explotació pública com ara la L9-L10, l’enllaç de La Pau amb La Sagrera, la L2 de Paral•lel a Zona Franca o els FGC de Plaça Espanya a Gràcia, entre d’altres.

Què ha fet fins ara el govern d’Ada Colau? més enllà de les declaracions d’intencions, dels estudis tècnics encarregats i de perdre 6 mesos en una comissió tècnica a l’ajuntament on he tingut la sensació que ERC és l’únic grup municipal que se l’ha pres seriosament. Repassem: l’any 2015 Ada Colau es va fer la foto amb l’expresident Mas per anunciar que hi havia un acord per unir els tramvies. L’any 2016 va repetir foto i missatge aquest cop amb el President Puigdemont. Aquell mateix any va anunciar que les obres del tramvia començarien l’any 2017. Després va aturar les obres de la plaça de les Glòries malgrat saber, per molt que ho negués, que aquesta aturada implicava la impossibilitat de fer aquest tram del tramvia. Va crear una comissió per mantenir viu el debat durant 6 mesos sense cap avenç significatiu. I ara, arribats a aquest punt, utilitzen la tàctica habitual de fer pressing a ERC, com si fos culpa d’ERC que el tramvia no sigui realitat encara. El súmmum del ridícul va ser escoltar a l’alcaldessa Colau afirmar que, si ERC donava el seu vistiplau, el primer tram fins a Glòries estaria fet en aquest mandat. No cal ser gaire espavilat per deduir que aquesta afirmació és producte de la desesperació perquè és senzillament impossible.

La comissió arriba al seu final aquest dijous i les conclusions seran les previstes des de l’inici de les sessions, ara ja fa sis mesos. Res ha canviat i tot segueix el guió previst. Tot excepte una cosa i és que ERC tenim molt clar el nostre posicionament, malgrat els mètodes habituals de pressió absurda del govern municipal. Amb el tramvia no farem votacions simbòliques ni cap brindis al Sol. Volem veure el conveni amb l’ATM, volem veure i discutir el projecte executiu i volem veure com queda definit el model de gestió.

La realitat és que a hores d’ara i dos anys i mig després de l’entrada d’Ada Colau al despatx d’alcaldia, no tenim res de tot això i el tramvia segueix sent un desig. I només hi ha una manera de convertir els desitjos en realitat: treballar i ser rigorosos.