Un bany de realitat sobre finançament

Avui hem rebut al Casal Josep Irla d’ERC a Horta-Guinardó, la visita de l’Albert Castellanos, director de Programació de la Direcció General d’Innovació i Internacionalització del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa. També va ser President de la Sectorial de Política Econòmica i Financera d’ERC.

Francament fins avui no he estat capaç d’escriure res sobre el tema de la negociació per al nou model de finançament, per dos motius; el primer és que no en tinc ni idea d’economia; i el segon és perquè sempre he tingut la sensació que per més que llegia sobre el tema, no aconseguia tenir prou arguments per formar-me una opinió allunyada dels sentiments, tenint en compte que sóc independentista i per tant molt reivindicatiu en aquest tema.

Jo crec que el millor es fer primer de tot una exposició de les dades que ens ha exposat en la xerrada d’avui, algunes de les quals detallo a continuació:

1) L’Estatut no garanteix disposar de més recursos. Tot i que en el text queda reflectit que s’han d’incrementar, no hi ha cap article que “garanteixi” que això sigui possible.
2) La comissió bilateral no és decisòria, perquè això es decideix en acord de totes les comunitats autònomes. Segons l’Estatut, el finançament el regirà el mateix Estatut, la Constitució i la LOFCA.
3) En el cas d’ingressar més a la cistella d’impostos, això ens ho poden restar després del Fons de Suficiència, perquè és l’estat qui estableix les necessitats de cada comunitat.
4) L’estat dona l’excusa que amb la crisi actual, no disposa de prou recursos per assumir les competències pròpies. Això es desmenteix si tenim en compte que 1€ de cada 3€ que gasta l’estat, són despeses que invaeixen les competències de les comunitats autònomes i això suposa un total de 30.000 Milions d’Euros.
5) La proposta actual del sr. Solbes és de 7.000 Milions d’Euros per a totes les comunitats. Si es distribuís aquest import tenint en compte el cens de cada comunitat ens tocarien poc més de 1.000 Milions d’Euros.
6) CiU diu que aquesta xifra és ridícula quan ells en el famós pacte del Majestic, l’any 2001, van aconseguir “200 Milions d’Euros”!!!
7) L’import de 7.000 Milions d’Euros de la proposta Solbes és menys de la meitat que han dedicat al rescat de bancs i caixes, i molt per sota dels 30.000 Milions d’Euros que com he dit abans l’estat gasta en competències que té delegades.
8) Quan sentim que el finançament ha de tenir en compte les persones i no els territoris, hem de recordar que les comunitats autònomes proporcionen el 50% de tots els serveis.
9) Per posar al dia el sistema sanitari català, s’hauria d’incrementar el seu pressupost en un 50%, que són 5.000 Milions d’Euros.
10) Des de determinats sectors de l’estat, es titlla als catalans i catalanes d’insolidaris. La veritat és que paguem un 20% més que la mitjana i en rebem per sota d’aquesta mateixa mitjana. Això ens genera un dèficit del 10%, del PIB un dels més alts d’Europa, en concret més de 17.000 Milions d’Euros
11) La Generalitat deixarà d’ingressar uns 2.000 Milions d’Euros a causa de la crisi i a més per mantenir els serveis s’ha d’endeutar en 1.000 Milions d’Euros més.
12) Les comunitats forals (Euskadi i Navarra) amb el seu règim fiscal poden destinar entre un 60 i un 70% més que Catalunya, en serveis per a cada ciutadà o ciutadana.
13) Tots els punts anteriors importen poc o gens a la majoria dels ciutadans i ciutadanes, tot i que els hauria de preocupar, sense dubte.

Aquests són més o menys alguns dels arguments més importants que hem escoltat aquest vespre, i que també més o menys ens permeten generar un debat o fixar un posicionament sobre quina seria la xifra adequada per dir que sí a una proposta de finançament, o dit d’una altra manera: què considerarem un bon acord en termes numèrics; quina serà la quantitat justa? Per a alguns si la xifra ronda els 3.000 Milions d’Euros que dona el resultat de la manca d’ingressos sumada a l’endeutament de la Generalitat, es podria considerar un acord acceptable. Per d’altres la xifra s’hauria d’atansar als 5.000 Milions d’Euros que necessita la nostra sanitat per a posar-se al dia. Els més contundents demanarien eixugar el nostre dèficit fiscal, però es clar, això només seria possible si la negociació fos per a un concert econòmic, i no és el cas.

Ara bé, la incògnita final serà a part de la xifra en qüestió, quin plantejament final tindran les diferents forces polítiques del país i, el que més em preocupa a mi, quin posicionament tindrà Esquerra al final de tot.

Tal i com està anant tot, sembla evident que la xifra de la proposta Solbes que ens atorga uns 1.000 Milions d’Euros és una xifra insuficient per a tothom. Per tant, és previsible que aquesta xifra millorarà en una nova proposta. Tothom es manté en dir que és preferible un no acord a un mal acord. La pregunta del milió és quina és la xifra que satisfarà a cadascun dels partits?

El PSC, segur, donarà per bona una xifra que vagi entre els 2.000 i els 3.000 Milions d’Euros. ICV probablement donaria per bo un acord d’aquestes característiques. El PP tant fa el que digui o deixi de dir perquè no comptarà en l’acord final i ells ho saben. La clau podria estar en la jugada d’ERC i CiU i aquí pesaran moltes coses. Si ERC dóna per bo l’acord, CiU el titllarà d’insuficient i si per contra ERC pren una posició similar a la del procés final de l’Estatut, els convergents s’erigiran en els salvadors del pacte i la millora final se la atribuiran ells.

Tant de bo la proposta fos molt millor que la que plantejo, però si efectivament són 2.000 i pico de Milions d’Euros, ERC haurà de decidir entre llençar-se de cap des d’un tercer pis o bé llençar-se des del primer i posar-s'hi un casc, perquè ens entenguem. Vist el panorama intern que tenim la decisió haurà de ser molt sospesada perquè un cop més la batalla de sectors estarà servida. I ja se sap que per a molts votants d’ERC una negociació ha de ser a tot o res, però dir res i explicar a la ciutadania que per amor propi disposarà de, per exemple, 2.500 Milions d’Euros menys que altres comunitats per a serveis a les persones, serà difícil d’explicar.

El dilema tornarà a estar servit, i el més greu de tot, és que per a la ciutadania és més fàcil parlar dels 9.000 Euros que val instal•lar accessoris al cotxe oficial del President del Parlament, que no pas fer-ho dels 5.000 Milions d’Euros que necessita la nostra sanitat. Coses de la vida.