Carod no serà candidat a les eleccions nacionals

Aquest vespre, el vicepresident del govern de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira ha fet una passa necessària perquè Esquerra comenci una nova etapa. Carod renuncia a mantenir cap colze a colze amb Joan Puigcercós per encapçalar la candidatura a les eleccions nacionals de Catalunya de l’any que ve, esvaint d’aquesta manera els mals auguris que es produïen amb aquesta possibilitat (veure vídeo).

No obstant, no renuncia a mantenir-se en primera línia política i això sí, donant tot el suport necessari al president del partit. Amb aquesta decisió personal, crec que es dona el tret de sortida per començar a tancar polèmiques del passat recent del partit (La renovació d’ERC, primera fase… i segona fase, continuarà...).

En els moments decisius que estem vivint a Catalunya, calia un gest com aquest, una decisió valenta, decidida i alhora intel•ligent per dissipar els dubtes que el nostre partit està generant pel que fa a la fermesa i la credibilitat. Estic content doncs amb aquesta notícia, perquè això fa que el partit es normalitzi políticament. Ara tindrem una direcció de partit i un sector crític, com a tot arreu. No hi ha cap partit on no hi hagi disputes internes, però en el nostre cas les disputes internes han estat a tres i fins i tot quatre bandes, i això és el que no era normal.

Ara però, cal que els i les militants treballem plegats i entendre que les direccions les triem entre tots i totes, amb lliure elecció i amb total democràcia; en el cas d’Esquerra de forma exemplar i molt més transparent que en la resta de partits del país. I assumir, ens agradi o no el resultat, que la direcció és l’encarregada de tirar del carro, i que Esquerra ja té prou òrgans de decisió (Permanent, Executiva, Consell Nacional, …) en els que hem de confiar perquè són els que hem triat nosaltres. No cal renunciar a ser crítics quan ho creiem necessari, això també és democràcia, però no podem posar en entredit totes les decisions que es prenen.

Respecte a aquesta qüestió, no entenc perquè el corrent crític del partit planteja un referèndum intern per forçar una decisió kamikaze en cas d’un mal finançament. Però no se n’adonen que això és el que estan esperant els demés? Si es pacta un mal finançament serà sense el suport d’Esquerra, això està més que clar; per tant, si es pacta un mal finançament serà amb el suport de CiU, i aleshores ens haurem de fer l’harakiri? I si el pacte és més o menys acceptable i es dona amb el suport de CiU hem d’abandonar el govern i deixar l’autopista lliure per a la sociovergència? Quina és la xifra que marca la frontera entre un bon i un mal finançament? (un bany de realitat sobre finançament).

Amb quina credibilitat poden anar a negociar els membres del govern d’ERC, si després hem d’acabar decidint la militància en un referèndum imprevisible? Qui es creurà als nostres representants en la negociació?

És hora de comprendre que si a hores d’ara estem discutint sobre models de finançament és gràcies que ERC és ben viva, de la mateixa manera en què es va debatre la necessitat de reformar l’Estatut en el seu moment. La unitat de les forces catalanistes ens l’hem inventat nosaltres, o hi ha algú que creu que el PSC no té ganes de passar pàgina, o que CiU no està desitjant tornar a repetir un paper com el del pacte de “rebaixes” de l’Estatut; si fins el mateix Felip Puig va dir públicament els termes del pacte de l’Estatut amb en Zapatero, per cert encara estem esperant la confirmació o desmentiment d’aquesta afirmació per part del protagonista de la història, el sr. Artur Mas.

Sense la voluntat clara d’ERC aquests fets no s’haurien arribat ni tan sols a plantejar en la forma que s’ha fet. Com ha dit avui Carod-Rovira, no cal tenir carnet de conduir per saber que s’avança per l’Esquerra, en aquest cas l’Esquerra Nacional.

En un moment que una de les parts del partit, o sectors si ho preferiu, ha mogut peça en la direcció correcta, és hora també de començar a veure a la resta apuntar en la mateixa direcció. Els qui dirigeixen el partit, incorporant les idees i els esforços de tothom però dirigint, que per això han estat triats. Els crítics continuant essent crítics, però entenent que ser-ho no té perquè significar demanar una vegada i una altra que ens llencem al buit per dignitat.

I aquesta cohesió que ha de començar a donar fruits a la direcció nacional, ha de traslladar-se també a les relacions entre direcció nacional i direccions regionals independentment del color que hagin defensat fins ara, i també entre les direccions regionals i les seccions locals. Perquè tots i totes formem part d’un projecte i estem d’acord en l’objectiu final del mateix. Paga la pena aplicar allò que pregonem, de vegades des del govern i de vegades des de l’oposició, però sempre amb l’objectiu clar. El mètode per avançar l’ha de triar la direcció que hem escollit a cada àmbit territorial i ha de ser una decisió acceptada sempre que es produeixi dins dels òrgans legalment establerts al partit. En una formació política discrepar és totalment lícit, però anar per lliure no és una opció adequada.