dijous, 28 de gener del 2010

Coses que no passen en cap país normal

Per posar tres exemples al respecte de la llengua:

Primer. En cap país del món, la capital hauria d’establir un reglament d’usos lingüístics per poder garantir que tothom pugui ser atès i comprés en la seva pròpia llengua. Doncs bé, a Barcelona s’aprovarà en el proper plenari aquest reglament d’usos perquè ha quedat palès que sense aquest instrument, el govern municipal no sempre respecta el fet que el català sigui la llengua vehicular a l’hora de comunicar, retolar o atendre a la ciutadania. Malauradament hem d’acabar imposant una norma per garantir allò que hauria d’estar-ho si s’imposés la lògica i la voluntat de fer les coses bé en una país normal.

Segon. En cap país del món es qüestionaria el fet que el seu Parlament aprovi una llei per garantir que als cinemes, almenys el 50% de la quota de pantalla tingués les pel•lícules doblades en la llengua pròpia. Doncs això és el que està passant a Catalunya. El gremi d’empresaris de cinema ha convocat una vaga per al proper dilluns amb l’objectiu de protestar per la imposició d’aquesta llei. Els empresaris del cinema pretenen fer creure que la mesura incidirà negativament en el negoci i agreujarà la crisi que viu el sector i que res té a veure amb la llengua en què es projecta la pel•lícula. De la mateixa forma en què tothom veu el futbol en català sense rondinar, accediran a veure una pel•lícula en una llengua que hom al nostre país ha de conèixer a la perfecció.

La crisi del cinema ve provocada per altres qüestions. La pirateria hi té molt a veure, però també el fet que una pel•lícula de renom cremi tots els cartutxos en 2 ó 3 setmanes perquè tothom vol projectar-la i es fa alhora en 60 ó 70 sales del país. Potser els empresaris del cinema haurien de començar a potenciar la imaginació i oferir productes i ofertes que incentivin l’afluència de públic. Amb butaques VIP i crispetes a preu d’or no se solucionarà el problema.

Una darrera reflexió sobre el tema de la quota de català als cinemes. Fins ara, només el 3% de les pel•lícules es projecten doblades al català. Que no ens enganyin; els que hem estat discriminats sempre al cinema som els que volen veure pel•lícules en català. Més d’un cop he tingut que fer una tria entre veure amb els meus fills una pel•lícula de Disney en 2D en català, o en 3D en castellà. L’opció de veure-la en 3D en català no l’he tingut pas i de vegades ni tan sols en 2D.

Per sort, no tots els empresaris de cinema ho veuen d’aquesta forma tan nefasta i 73 sales de cinema de Catalunya obriran el dia 1 amb normalitat i projectaran pel•lícules en català. Potser val la pena passar-se per un d’aquests cinemes aquest dia.

Tercer. On s’és vist que en el transcurs d’una reunió amb persones i entitats sempre hi hagi el barrufet rondinaire de torn que diu allò de “hablen en castellano”, normalment en un to més elevat del que podríem considerar correcte i, evidentment, de forma arrogant i despectiva. La petició irreverent acostuma a provenir d’una persona que fa més anys que viu a Catalunya que no pas jo. I encara hi ha qui per no entrar en discussió accedeix a canviar la llengua i es passa al castellà. Mireu, el qui faci deu anys o més (i sóc generós amb el marge de temps) que viu en un lloc i no ha tingut la voluntat de comprendre com a mínim la llengua pròpia del país, no es mereix que cap persona faci el més mínim esforç en ser entès per aquest. Només faltaria que per uns pocs tots haguéssim de parlar en una llengua diferent de la nostra.

La meva àvia era d’Aragó i parlava un català més que fluid, i la meva mare era de Múrcia i també. Tot i que persones intel•ligents, no crec que hi tinguessin cap tret que les fes superdotades; per tant qui no n’aprèn és perquè no vol. Com a mínim que no vinguin amb l’exigència d’imposar el seu criteri patètic i provincià.

4 comentaris:

Jose R. ha dit...

Como todo, son experiencias. La última vez que escuché ese "que hable en castellano" ante la intervención de un vecino que utilizaba el catalán fué en una asamblea por el cambio de bus en el Carmelo, y las respuestas de bastantes fueron que hablara como le diera la gana.

Todo son experiencias, y también es verdad que hay personas que no se han visto en la necesidad de aprender y por ello no lo han hecho. Para estas personas es "normal" que se les hable en castellano porqué toda su vida, aquí, se les ha hablado así. Por tanto no han hecho "inmersión" lingüística de ningún tipo. Fallo del individuo, pero también de las instituciones y la sociedad que no ha puesto en manos de estas personas la necesidad de tener que aprender, ya que el catalán ha estado minorizado en la sociedad catalana hasta hace bien poco.

Jordi Coronas i Martorell ha dit...

Certament, manca de formes per part de les institucions. Per això la necessitat d'aprovar una reglament d'usos lingüístics a l'ajuntament de Barcelona.

Però també manca de voluntat individual. Cadascú que parli com vulgui. De fet entre tu i jo moltes vegades es produeix una conversa bilíngüe sense que cap dels dos es molesti. Però almenys ha d'haver voluntat de comprendre el català.

Pere Nieto ha dit...

L'altre dia ens va passar a un Consell de Barri, un veí va cabar marxant indignat perquè l'Elsa no es va passar al castellà (després va utilitzar les dues llengues segons li sortia), però els altres 100 veïns es van quedar. Realment encara és un problema.

Ramón Carrión ha dit...

Jordi, encara que en part pots tenir raó, la naturalitat és el que ha d'imperar.
Jo parlo català amb qui ho parlo des de que el conec i per tant igual amb el castellà.
Així, si parlo les dues lengües per igual i en moment determinat em demanen que canviï l'escogida per aquell moment, depenent de com es demani i la situació, no he de tenir cap problema en canviar-ho.
Al Consell de Barri de la Taxonera, així ho vaig fer, per la meva voluntat i perque crec que era igual de natural continuar en català com canviar al castellà.
Crec que el que vaig demostrar és tolerància i ningú es va anar per canviar d'idioma.