La radicalitat no condueix a res

Radicalitat és sinònim de confrontació i d’agressivitat. Amb l’agressivitat només s’aconsegueix entrar en una espiral de violència que impedeix afrontar els problemes amb l’ànim d’arribar a trobar solucions, de consensuar.

Aquesta setmana està resultant desastrosa per l’àmbit educatiu del nostre país. Després de quatre mesos de tancada d’estudiants a la Universitat, ahir es va desbocar tot fins acabar amb un ball de bastons absolutament injustificable.

Després d’aquests quatre mesos de tancament amb el compromís del rector de la universitat de respectar aquesta decisió, sempre i quan el comportament fos cívic i responsable, es produeix una baralla entre els protagonistes de la tancada i uns altres estudiants, a causa d’una discussió. En aquest moment el rector demana a la policia que procedeixi a desallotjar. Fins aquí tot correcte.

A partir d’aquest moment passa el que ja és conegut per tothom. Batalla campal entre els Mossos d’Esquadra i els estudiants.

Després de veure les imatges emeses per tots els canals de televisió i també per Internet, no queda lloc per a discutir el que és evident. Els Mossos s’han passat de la ratlla una vegada més.

La situació era complicada, això s’ha de reconèixer. Ja se sap que quan s’ha de fer un desallotjament, no es pot fer amb floretes a la ma i demanant si us plau que surtin per la porta. Però hi ha actuacions que no es poden justificar de cap de les maneres. Vuitanta persones ferides, fins i tot un nen que passava per allà i diversos periodistes agredits. Com he dit abans les imatges parlen per sí soles. El que va passar ahir als carrers de Barcelona, en molts moments va passar de ser una intervenció policial a ser una agressió policial. I un país com el nostre no pot permetre que la policia agredeixi als ciutadans d’aquesta forma. Ciutadans que protesten sí, però ciutadans amb tots els drets, per no parlar dels danys col•laterals a les persones que es trobaven en el seu camí o aquells que feien la seva feina com a periodistes.

Cal valorar a més què amb actuacions com aquestes, el que es genera és un rebuig i un descrèdit que després costa molt de recuperar. Cal que els fets d’ahir marquin un punt d’inflexió. Cal començar a parlar de cessaments i de canvis en l’estructura de la policia de Catalunya. Hem aconseguit una policia de manual i que a més aplica aquest manual amb una determinació i contundència que traspassa les línies de la raó i el sentit comú. No ens ho podem permetre. Calen canvis i no poden esperar.

Per un altre costat avui hem tingut una nova vaga de mestres, en aquest cas motivada pel desacord d’aquest col•lectiu amb la Llei d’Educació de Catalunya que s’està tramitant. Es pot estar d’acord o no amb els plantejaments fets des de la Conselleria d’Educació de la Generalitat, amb el sr. Ernest Maragall al capdavant. El que sembla evident és que no ha aconseguit prou consens com per imposar, com si d’un decret es tractés, els canvis que vol impulsar.

Ara bé, també és evident que l’educació al nostre país necessita de canvis que també són urgents, i tancar-se en banda convocant una vaga com la d’avui no em sembla justificable. Cal recuperar l’esperit del Pacte Nacional per a l’Educació signat en la passada legislatura i afrontar els problemes al voltant d’una taula. El conseller Maragall ha de tenir la capacitat de diàleg que els problemes educatius a Catalunya mereixen, i els mestres, pares i mares, fins i tot els professionals de l’educació en el lleure han de poder dir la seva. L’educació és cosa de tots i amb una actitud de “tot blanc o tot negre” no aconseguirem res.

El Parlament es passa al 2.0

És ben sabut que el president del Parlament és molt afeccionat a les noves tecnologies. A nivell personal és usuari habitual d’eines com el Facebook o el Twitter, i a més és dels que s’ho fa ell mateix.

Avui s’ha fet la presentació del Parlament 2.0. Aquest és un espai comunicatiu molt potent que té l’objectiu d’apropar el Parlament de Catalunya als usuaris d’Internet, que cada cop en som més.

Des d’aquest espai es pot accedir al Canal Parlament a través de YouTube, al compte Facebook del Parlament des d’on es farà difusió de l’activitat parlamentària, del Twitter per mantenir-se al dia des d’on siguis d’aquesta activitat, de Netvibes i d’altres eines 2.0 per informar-se de forma immediata i permanent.

A més també hi ha diverses opcions de participació com “el president respon” o les “consultes ciutadanes”. Tot plegat és una àmplia oferta informativa i també participativa.

Els espais 2.0 seran en un futur immediat referents de participació que aniran creixent dia a dia. Ens trobem en un moment on hi ha qui diu que si no hi ets al Google “no existeixes”, i ben aviat es considerarà estrany que no tinguis un compte al Facebook. Cada cop és més difícil dedicar una lectura de més de 5 minuts a un tema concret o a un article per interessant que sigui. A la xarxa pots trobar un munt d’informació en petit format que et facilita molt assimilar conceptes generals en gran quantitat i amb no gaire esforç.

El Parlament de Catalunya ha fet un salt endavant i crec que és una decisió molt encertada. Això pot situar aquesta institució una mica més a prop d’una ciutadania que pateix una desafecció important de la política, tal i com hem estat escoltant o llegint aquests darrers dies. Ara bé, no cal descuidar la versió 1.0 de les coses. La proximitat presencial sempre és d’agrair.

Teories sobre la desafecció política

Aquests dies se'n parla força de desafecció política. És un tema que dona molt de marge d'opinió i l'Hortaguinardosfera no ha estat al marge d'aquesta qüestió.

3 de cada 4 persones que viuen a Catalunya tenen desafecció per la política. Aquesta dada pot tenir múltiples lectures i poques d’elles seran objectives. Cal tenir en compte que des de sempre hi ha hagut desafecció per la política, en qualsevol cas potser ara estem vivint una punta de desafecció una mica més alta que en els darrers anys.

Si recordem els darrers 8 anys del govern Pujol a Catalunya hi havia una corba ascendent pel que fa a desafecció política. Va ser en el moment en que Aznar manava a l’estat i quan el canvi polític es va produir a Catalunya 23 anys després, que la política va tornar a situar-se en primera línia generant debat i noves idees.

Després els canvis també van arribar a l’estat espanyol amb Zapatero investint-se president i les coses semblava que podien canviar. Catalunya aspirava a tenir un nivell d’autogovern que ens podia acostar al model desitjat i l’estat podia fer un gir cap al federalisme. Una segona transició es veia possible. El punt àlgid el podríem situar en el 30 de setembre de 2005, quan el Parlament de Catalunya aprova el text del nou Estatut.

A partir d’aquí tot es torça. Pactes de rebaixes de l’estat amb CiU per un plat de mongetes, ERC que no havia previst un pla B i que no sap com ubicar-se en aquest context cedint tard i malament en el que les bases van reclamar, pactes entre PSOE i CiU que finalment no es compleixen. Promeses incomplertes una rere l’altre. El Pacte del Tinell trencat i el govern desmembrat. A més, a Espanya els canvis esperats es queden en un no res. PSOE i PP escenifiquen una guerra oberta i en els temes d’estat es posen d’acord sense discutir. El procés de pau a Euskadi es trenca per manca de voluntats. En definitiva, tot segueix igual, després de tant desgast, tot segueix igual.

A més, al món i al país l’economia s’està ensorrant en una crisi que ha passat per tots els noms possibles abans d’anomenar-se com el que és: una crisi. I no es veu ningú amb prou capacitat de lideratge com per tirar del carro i aixecar el vol.
Desafecció? Jo més aviat diria que el que hi ha és una profunda decepció perquè tots els canvis esperats no han arribat. En una altra escala, a nivell municipal a Barcelona, el model actual està esgotat i això es nota al carrer. Aquest govern municipal està enrocat per la seva manca de capacitat de consensuar les propostes per a la ciutat. Els costa d’acceptar que per assolir el consens necessari no poden fer-so tots sols.

I quan algú discrepa de les seves tesis resulta que forma part d’un “nimby” o es dedica a fer “ciberpropaganda”. Alguns fins i tot pretenen donar classes de com s’ha de gestionar la comunicació política. Per més tecnicismes i arguments plens de verborrea que utilitzin no aconseguiran mai tenir la veritat absoluta. Aquesta supèrbia tan notable és el reflex que el riu sona i això no els agrada, però és el que hi ha perquè en gran part la desafecció també és culpa seva. La intolerància es pot vestir amb tots els tecnicismes que es vulgui, però al final seguirà sent intolerància. La ciutadania vol parlar amb els seus interlocutors, no que li donin lliçons.

La llei antitabac es va quedar a mig camí

Ja fa més de tres anys que va entrar en vigor la llei antitabac i es pot fer un balanç més o menys fiable dels beneficis de la seva aplicació i també de les mancances que pateix en si mateixa.

Pel que fa als negocis d’hostaleria, la llei fixa que els locals amb una superfície inferior als 100 m2 poden optar per permetre fumar o no, i aquells que en tenen més de 100, si volen oferir un espai per a fumadors, han estat obligats a habilitar un espai expressament per a aquest col•lectiu, separat de la resta del local.

Amb la implementació d’aquesta llei s’han tingut molt en compte els drets dels clients, però s’ha obviat els drets dels treballadors del sector. Pel que fa als locals petits, els que han optat per no permetre fumar gaudeixen d’un espai lliure de fum, però per contra els que han optat per deixar fumar s’han convertit en uns espais molt més carregats de fum del que eren abans. En més d’una ocasió he entrat en alguna cafeteria amb la intenció de consumir un cafè i en creuar la porta he fet mitja volta perquè l’aire era irrespirable.

Altres vegades, quan he anat a dinar en grup, l’opció de triar entre fumador o no fumador sempre s’acaba decantant cap a la de fumador, doncs sempre hi ha algú que fuma. I com a exfumador recordo perfectament que la cigarreta de després de dinar era la millor del dia.

Aquesta opció personal de quedar-me o no en un local amb fum, no la poden fer els treballadors i treballadores, de la mateixa forma en què un cambrer no pot triar si serveix taules a l’espai de fumadors o al de no fumadors. Per tant, la llei no garanteix a tothom per igual, el fet de triar el seu espai.

Ara, tres anys després, sembla cada cop més evident que finalment la llei es reformarà per ampliar l’espai lliure de fum a tots els locals de restauració sense excepció. Aquesta és una iniciativa que, tot i que pot resultar polèmica per a molta gent, és de sentit comú. Malauradament hi ha molts negocis que han pagat de la seva butxaca les obres d’adequació per a poder oferir un espai als fumadors, i ara potser no servirà per res. A aquests especialment, no crec que els faci cap gràcia la mesura. Potser hauria estat millor fer una llei més restrictiva d’entrada perquè les mesures a mitges sempre acaben resultant insuficients.

Es posa en marxa “l’Esquerra amb tu”

El passat 18 de febrer, en el primer Consell de Barcelona d’ERC, vam presentar el projecte “l’Esquerra amb tu”. Un projecte encaminat a aproximar el partit a la ciutadania, a dialogar amb les persones i entitats de la ciutat per conèixer de primera ma quina és l’opinió de la societat en els temes que l’afecten i quines són les peticions i aportacions que poden fer per millorar la ciutat.

En el període municipal actual, amb Esquerra a l’oposició, sempre hem procurat mantenir una posició coherent amb les nostres idees i amb el fet que la ciutat ha d’avançar, i ho hem fet partint del fet que, tot i tenir només 4 regidors a l’Ajuntament, aquests tenen la clau en moltes ocasions.

Hi ha dos partits a l’oposició (CiU i PP) que es dediquen només a posar-se en contra del que proposa el govern municipal, sense entrar a valorar si és interessant o no, i tampoc pretenen millorar-ho per poder estar-hi d’acord. Davant d’aquesta mena d’oposició, ERC fa de contrapès i hem demostrat en moltes ocasions que una altra oposició és possible. Es pot votar en contra d’un planejament i després implicar-se amb l’objectiu de millorar-lo, de posar-hi sentit comú, per al final poder votar a favor.

D’altra banda ens trobem amb un govern municipal que acostuma a planejar sobre el paper i sense comptar massa amb l’opinió dels veïns i les veïnes, i després en la gestió peca de prepotència, la qual cosa acaba encenent els ànims. El bipartit municipal és víctima de la seva manera de fer i això ho saben aprofitar els partits de l’oposició que es dediquen només a criticar la feina dels altres, sense aportar res tret de la demagògia.

Davant d’aquest panorama, ens trobem sovint que la ciutadania ens reclama als polítics que tinguem la capacitat d’escoltar-los i de preocupar-nos personalment per les qüestions que els afecten; escoltar, i a més que siguem capaços de fer-ho fora dels terminis de campanya electoral.

Doncs, “l’Esquerra amb tu” és precisament això. Són diverses accions i eines amb l’objectiu únic d’establir canals de comunicació i interrelació amb la ciutadania. És proximitat i participació amb majúscules. Amb aquest projecte endegarem un seguit d’accions que es desenvoluparan a tots els barris de la nostra ciutat.

Posarem en marxa els equips de barri, destinats a treballar en els problemes d’àmbit més local i establirem línies de diàleg amb les entitats de la ciutat, creant també grups de treball en aquest àmbit.

Obrirem oficines d’atenció ciutadana a tots els casals d’Esquerra a Barcelona. Sota el nom de “l’Esquerra amb el barri”, obrirem les portes de les nostres seus als veïns i veïnes perquè ens expliquin allò que els preocupa, o ens facin proposicions i peticions. Els consellers i conselleres de districte d’ERC seran els encarregats d’atendre personalment a les persones i entitats que ho sol•licitin.

En el mateix format obrirem “l’Esquerra amb la ciutat”, on els nostres regidors seran els encarregats d’escoltar i respondre a les persones i entitats usuàries. Això se suma a l’oficina parlamentària que actualment està funcionant amb la diputada per Barcelona, Patrícia Gomà.

S’estableix un calendari de visites de regidors, regidora i diputada a tots els barris de Barcelona. Passejades, visites a entitats, xerrades en petit comitè. “l’Esquerra més a prop” proporcionarà la proximitat que tan sovint ens reclama la ciutadania.

Amb “l’Esquerra t’ho explica”, aproparem els nostres regidors per a explicar les aportacions d’ERC en els diversos àmbits de la ciutat i com hem arribat als diferents posicionaments. Concretament seran assemblees informatives i participatives obertes a tothom.

Totes aquestes accions ens permetran conèixer de primera ma moltes de les qüestions que preocupen a la gent i ens generarà una gran quantitat de coses per respondre. Per garantir que cap petició quedi sense resposta reactivem el Protocol d’Atenció Ciutadana i l’ampliem per a poder abastar més feina. “l’Esquerra et respon” és la quadratura del cercle de tot plegat.

A més, avui hem posat en marxa la nova web del Grup Municipal d’ERC a Barcelona. Una web dinàmica, actual i participativa.

Amb més coneixement podrem incidir molt més en les decisions que afecten l’avenir de la nostra ciutat. Amb més complicitats podrem realitzar més i millor acció política. Pel que fa a proximitat i participació, a Esquerra posem en marxa un programa que ens ha de situar en una posició de privilegi per a poder escoltar el que la ciutadania ens demana. Amb proximitat i participació de debò.

Euskadi: l’hora de retornar favors

Els resultats de les eleccions adulterades al Parlament d’Euskadi ja són oficials, i confirmen la possibilitat que, sense cap llista abertzale (tret d’Aralar), els socialistes i els populars sumessin una majoria absoluta (si també sumen el diputat d’UPD).

Aquesta majoria absoluta pot permetre que el candidat socialista Patxi López, sigui capaç de sumar la majoria necessària en la votació parlamentària, i es pugui investir com a nou Lehendakari.

Quan parlo de retornar favors, ho faig tot recordant el que va succeir a Navarra. En aquella ocasió els socialistes van facilitar la presidència al candidat popular, desestimant l’ocasió de pactar amb Nafarroa Bai per fer tombar la truita.

Casualment ara, els resultats a les eleccions basques proporcionen una magnífica oportunitat als populars per “retornar el favor” als socialistes. Per fer-ho només han de votar en el Parlament basc a favor del candidat socialista i després donar-li suport durant el mandat, assegurant alhora un marcatge estret a les polítiques que s’aplicaran en aquesta legislatura. Només cal sumar-hi el diputat d’UPD, que segurament estarà encantat.

Hi ha però molts detalls a tenir en compte. Per un costat hi ha 100.000 vots nuls (el que seria la quarta força política basca), que òbviament prové del moviment abertzale que no ha pogut participar en els comicis; a més el creixement d’Aralar que ha recollit una bona part del vot abertzale que no ha estat representat per cap d'aquestes forces polítiques. I encara més determinant ha estat la desfeta d’Eusko Alkartasuna que ha passat de 7 a 2 diputats. Això sumat als 2 diputats que ha perdut EB fan que el PNB no pugui sumar una majoria suficient tot i millorar el seu resultat. En el cas d’EA sembla clar que han estat víctimes de l’anomenat vot útil a favor del PNB.

També cal destacar que el PP no ha estat capaç de beneficiar-se de la teòrica abstenció abertzale i fins i tot perd 2 escons. Malauradament aquests 13 escons els permeten treure pit i declarar-se com a partit decisiu a l’hora de formar majories.

Els propers dies es presenten molt intensos i ben aviat podrem esbrinar qui serà el futur Lehendakari. Ara per ara, si hagués d'apostar per algú, crec que el Patxi López ho té més fàcil. Sembla evident que el canvi polític a Euskadi és més possible ara que mai; el que no tinc tan clar és com encaixarà una societat com la basca, el fet de tenir un Lehendakari que no compta amb un clar suport popular. Un Lehendakari que en cap cas estarà capacitat per afrontar amb la valentia que cal el conflicte basc, doncs els qui li poden donar suport per ser-ho, no li donaran mai suport per afrontar el conflicte des de la via del diàleg i la negociació.

Ben aviat sabrem si Navarra va ser moneda de canvi per Euskadi.