La plaça Eivissa, un bon exemple de participació

Quan el Grup Municipal d’Esquerra, en el tram final del darrer mandat municipal, vam presentar una proposició d’acord per fer un procés de participació ampli per a la reforma de la plaça d’Eivissa a Horta, ja intuíem que l’experiència podia ser positiva si es feia be.

Després de diverses reunions de la comissió de seguiment i de seguir el full de ruta d’un procés de participació pactat entre les entitats, les persones que a títol individual hi van participar, els tècnics municipals i alguns representants polítics, es van presentar els resultats del procés. D’aquests resultats vaig observar 2 coses. Una que a la gent li costa molt donar la seva opinió emplenant una butlleta; i l’altre que en les activitats organitzades i en les sessions informatives hi va haver una participació molt alta i molt efectiva també. Per tant, cal repensar alguns models de participació per fer-los més imaginatius i més motivadors.

El resultat del procés ens va deixar molt clar que la gent del barri no vol grans invents a la plaça Eivissa. El que volen és que quedi bonica i coquetona, però res que l’allunyi del seu caràcter de plaça de la vila, com a punt de trobada i on es puguin fer les activitats que s’hi realitzen habitualment.

El punt final del procés ha estat el concurs d’idees, en el marc del qual s’hi han presentat trenta propostes. La proposta guanyadora crec que s’ajusta força a allò que els veïns i veïnes esperen de la plaça, malgrat estic segur que alguns detalls s’hauran de millorar. Dilluns passat es va presentar a la biblioteca d’Horta-Can Mariner aquesta proposta guanyadora davant gairebé un centenar de persones; això demostra l’interès que aquesta reforma ha despertat entre els hortencs i hortenques. I a la vista de la reacció dels assistents, crec que el projecte apunta en la bona direcció. Cap retret d’importància.

Ara caldrà seguir donant impuls al projecte perquè no quedi aturat durant aquest mandat. Sense cap mena de dubte aquest serà un dels punts innegociables per al nostre grup municipal per al Programa d’Actuació de Districte en aquest mandat.

Els que heu seguit les meves opinions respecte als processos de participació, com ara la implementació dels consells de barri, sabeu que he estat molt crític amb l’anterior govern municipal; especialment per la poca imaginació que van demostrar a l’hora d’endegar processos participatius. Ara be, aquest en concret ha estat un procés molt bo i això s’ha de reconèixer. També és cert que sense la implicació en positiu de les entitats d’Horta això no hagués anat tan bé.

Ara tinc ganes de veure quin paper tindran els processos participatius amb el nou govern municipal de CiU. De moment encara no ens han ensenyat les cartes, però tinc la mosca sota el nas i m’agradaria equivocar-me. Tinc la sensació que aquest govern no apostarà gaire per la participació. No s’aprecien canvis en allò que abans es va fer malament i no hi veig tampoc imaginació ni ganes d’endegar coses noves. Però be, per això ja estarem nosaltres, ara com a Grup Municipal d’Unitat per Barcelona (ERC, Rcat i Dcat) que com bons republicans seguirem apostant per la participació ciutadana i el dret a decidir.

Reportatge d'Horta-Guinardó TV

Il·lustració extreta de www.navalcosp.com

Ens les foten de 2 en 2

Un altre dia negre per a les aspiracions nacionals de Catalunya. Ahir el Congreso de los Diputados va aprovar una reforma de la Constitución que limita el sostre d’endeutament de les comunitats autònomes i, a més, el TSJC dona un ultimàtum al govern de la Generalitat per acatar la sentència que diu que el castellà també ha de ser llengua vehicular a l’escola catalana.

Amb la primera, la reforma constitucional, poca broma. Malgrat el text no fixa una quantitat concreta, si que diu que aquesta quantitat vindrà determinada per una llei orgànica que s’ha d’aprovar abans de l’estiu de 2012; és a dir, que aquesta llei s’aprovarà amb una més que provable majoria àmplia, si no absoluta, del PP al govern de l’estat.

El PP està preparant la seva ofensiva recentralitzadora, amb la qual Madrid i ningú més tallarà el bacallà. I el PSOE, que s’havia omplert la boca de “federalisme” demostra que la seva idea d’una Espanya plural va ser un miratge i prou.

El que resulta més inquietant és que a l’hora de copiar el que fan altres estats, com Alemanya per exemple, no s’aplica la mateixa norma per a fixar el sostre de dèficit fiscal dels seus lànders. Cap dels estats que conformen la República Federal Alemanya suportaria un dèficit fiscal de més de 20.000 milions d’euros l’any mentre Catalunya si ho fa.

La segona, la sentència contra la immersió lingüística, ataca directament la nostra línia de flotació. El català a l’escola facilita que la societat catalana tingui garantida la cohesió social a nivell de convivència. A més, cal recordar que la Unió Europea ha avalat de forma clara el model lingüístic de l’escola catalana.

Els poders de l’estat no dubten a l’hora d’atacar qualsevol cosa que tingui a veure amb la nostra identitat nacional i en contra de la voluntat del poble català. No els tremola el pols en carregar-se un Estatut votat per la ciutadania ni tampoc en carregar-se un model sociolingüístic acceptat i ben valorat per un 99% de les persones que viuen al nostre país.

El PP i Ciudadanos exigeixen al govern que acati la legislació estatal, però no reclamen a l’estat  la mateixa fermesa en acatar la voluntat del poble català. Malauradament la resta de forces polítiques catalanes no es posen d’acord a l’hora d’actuar amb contundència i fermesa, malgrat si es posen d’acord en el discurs. Ara va sent hora de deixar les paraules a un costat i començar a actuar amb fermesa i contundència.

No és casualitat que els poders de l’estat sempre ens torpedinen poc abans d’un procés electoral. Això mateix ha tornat a passar, una vegada més. Saben que els partits catalans sempre posen per davant de tot els interessos partidistes quan s’apropa una cita electoral. I potser ara és el moment de formar un front català, el més ampli possible, a Madrid. Deixem-nos tots i cadascun dels partits de treure pit, de marcar paquet i d’imposar condicions absurdes a la resta de forces polítiques. Fem una candidatura independentista amb cara i ulls, però fem-la de forma honesta. Em quedo amb les paraules de l’Oriol Junqueras el dia que va presentar la seva candidatura a presidir ERC, quan va dir que estava disposat a treballar amb altres independentistes al marge d’ERC, però no amb tots, només amb aquells que estiguin disposats a treballar i ho facin de forma honesta.

A nosaltres ens les foten de 2 en 2. Potser ja és hora de plantar-nos amb una sola veu, amb fermesa sí, però amb contundència també.

Quan les enquestes donen la raó als sentiments

Article publicat al bloc Help Catalonia

Fa 7 anys vaig decidir entrar a formar part de la política d’aquest país i a tal efecte em vaig afiliar en un partit polític independentista. Era l’època en que l’estat el presidia un tal José María Aznar amb majoria absoluta. Els motius per mi eren molt clars. Havien passat molts anys en què els governs catalans havien practicat una política prudent, anomenada de peix al cove, herència d’una transició cap a la democràcia feta amb molts sacrificis per tal de garantir l’èxit d’un procés que no va ser gens fàcil. No vull però entrar a valorar ara aquest procés i aquells governs catalans perquè la qüestió no és tan què hem fet malament els catalans i catalanes, sino què és el que no està disposat a cedir l’estat espanyol per a satisfer les demandes del poble català.

Retornant al fil del perquè em vaig afiliar políticament, Aznar amb majoria absoluta al Congrés espanyol es va tornar molt descarat en contra dels interessos de Catalunya. En un moment en que el nostre país patia un dèficit fiscal en favor de l’estat que cap altre regió d’Europa estaria disposada a tolerar en les seves carns. Calia passar a l’acció i per a mi aquesta acció s’havia de produir des de la política.

Ara, set anys més tard, l’espoli fiscal no només es manté, si no que s’ha  vist incrementat i amb la vista posada al 2014, any en què l’estat espanyol deixarà de rebre fons de cohesió de la Unió Europea, penso que Catalunya no resistirà la sagnia any rere any d’aquest espoli fiscal, de més de 20.000 milions d’euros (uns 2.700 euros per persona i any), i veurà com l’estat del benestar no es podrà mantenir. Haurem de passar del servei públic a la privatització de serveis bàsics com la salut o el subministrament d’aigua i no podrem pas fer res.

Ara, set anys més tard, hem vist que l’estat no respecta les decisions d’un Parlament de Catalunya que ha estat escollit de forma democràtica pels seus ciutadans i ciutadanes. Les lleis impulsades en l’àmbit de l’educació, la llengua, l’acollida d’immigració i un llarg etcètera han estat recorregudes i acceptades a tràmit pel tot poderós Tribunal Constitucional espanyol, com si es tractés de la Inquisició en plena edat mitjana.

Ara, set anys més tard, s’ha vist que Espanya no està disposada acceptar la voluntat del poble català. Un poble que va votar a les urnes una reforma de l’Estatut de Catalunya que l’estat espanyol ha fet passar pel ribot del Constitucional i l’ha deixat irreconeixible i intranscendent per als interessos catalans.

Ara, set anys més tard, tot apunta que la dreta tornarà a governar Espanya i en la seva agenda política hi figura la recentralització del pes polític cap a Madrid. Però en tot cas, quan qui ha governat ha estat l’esquerra estatal tampoc s’ha vist la voluntat de canviar les coses. Fa uns mesos descobríem com l’advocat de l’estat era un membre de la Falange Espanyola. Algú s’imagina un membre del partit nacionalsocialista exercint d’advocat de l’estat a Alemanya? Oi que no sembla possible? Doncs a Espanya tot això és possible. Aquí un falangista és capaç de voler prohibir una consulta ciutadana no vinculant sobre la independència de Catalunya. Aquest cop el poble va vèncer, la consulta s’ha fet a més de la meitat de municipis del país, incloent-hi la capital Barcelona i hi ha votat gairebé un milió de persones.

Però vet aquí un fet que alguns pensaven que no arribaria a passar mai. Una enquesta feta pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya ha desvetllat que quan al poble de Catalunya se li pregunta que votaria en cas que es celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, el resultat és el següent:  el 42,9% votaria sí, el 28,2 votaria no i el 23,3 s’abstindria. Si ens atenem als marges que exigeix la Unió Europea per avalar un referèndum d’aquesta mena, Catalunya esdevindria independent. Actualment s’exigeix una participació del 50% (l’enquesta diu que votaria un 71,1%) i el Sí ha de guanyar amb un resultat del 55% (l’enquesta diu que ho faria un 60,33% que és el resultat de convertir el 42,9% sobre el percentatge de participació).

Ara només cal que la voluntat del poble se sàpiga conduir políticament per a celebrar aquest referèndum. A l’estat espanyol han optat per obviar el conflicte, mentre a Catalunya els motius racionals creixen i s’acosten o superen el s motius emocionals per a ser independentista.

Des que vaig entrar en política he assumit diversos rols en l’àmbit municipal. M’ha tocat treballar en planejaments urbanístics, en temes de mobilitat, etc, però no he oblidat mai perquè vaig decidir entrar en política. Ho vaig fer perquè vull veure el meu país lliure de triar el seu destí, sense que ningú ens hagi de dir si el català ha de ser llengua oficial a Europa o en què hem d’invertir els nostres impostos. Allò pel que vaig decidir lluitar activament fa 7 anys, esdevé un anhel majoritari al meu país.

Renovar-se o morir?

A poc més de 3 mesos per a les eleccions generals de l’estat, a ERC mantenim un debat viu sobre qui ha de ser el candidat que encapçali la llista. La data avançada ens ha agafat a contrapeu, amb el cap i el cor posats en un procés congressual que ha de servir per a posar els fonaments de la nova ERC. Una ERC renovada pel que fa als lideratges i renovada en les seves dinàmiques internes per recuperar la il·lusió del projecte més difícil que pot assumir qualsevol força política, avançar cap a un estat propi.

Abans de valorar els dos pre candidats a ser cap de cartell, cal analitzar la situació actual del partit i la previsió en quant a resultats. I és que hi ha enquestes que donen un resultat d’entre 0 i 1 diputats al Congrés. Tenint en compte la tendència de les darrers conteses electorals en què ERC ha obtingut els resultats de la banda baixa de la forquilla de les enquestes, o per sota, tot sembla indicar que, si no hi ha un canvi evident, ens podem quedar sense representació.

Ja fa temps que ERC està patint un càstig de l’electorat pels pecats comesos i, si no som capaços de marcar el punt d’inflexió, el càstig seguirà en tota la seva contundència. Partint d’aquesta premissa, el fet de repetir amb Joan Ridao com a candidat significaria una continuïtat que l’electorat no desitja. Sobre en Joan Ridao val a dir que és una persona de molta vàlua i treballadora. Podríem dir que és un dels pares de l’Estatut aprovat al Parlament aquell 30 de setembre, que no és poc. Però ara no n’hi ha prou amb això. Arriba un moment en què calen sacrificis personals pel bé de l’interès comú i hi ha hagut força exemple sd’aquesta praxi en els darrers temps, alguns durs i injustos com el de Jordi Portabella, però alhora necessaris. El que em costa d’entendre és que en Joan mateix i bona part de la “direcció dimitida” i sortint no tinguin aquesta visió de les coses, quan resulta molt evident.

L’Alfred Bosch, en canvi, aporta aquesta frescor d’imatge i de discurs que necessitem com l’aire que respirem. He tingut el plaer de formar part del projecte de Barcelona Decideix amb ell al capdavant i he pogut copsar que l’Alfred és un líder del segle XXI; una persona capaç de generar il·lusió i dinamitzar equips de treball; exigent però dels que donen corda per fer i desfer. Un molt bon comunicador i una persona amb les idees clares, que a més estan en la línia de la que haurà de ser la nova direcció del partit a partir del congrés de l’1 d’octubre. Per tant, jo ho tinc clar. Entre el que tenim ara i el que podem arribar a tenir, opto pel canvi.

La pregunta del milió és: el canvi per a fer què? Perquè només parlem de persones i tarannàs, però no sobre què hem de defensar a Madrid i com ho hem de fer.  I, perquè no, amb qui més ho hem de fer? Aquesta és la part difícil perquè una vegada més el procés electoral ens agafa amb els pixats al ventre i no només a ERC, sinó a les forces independentistes en general. Amb el poc marge de temps que hi ha, caldrà més voluntat que acords formals per a formar una llista que superi la barrera de les sigles d’ERC. Voluntat per part d’ERC però també voluntat per part de la resta de l’independentisme català. És una qüestió de prioritats.

Jo, en aquest sentit, estic molt d’acord amb l’afirmació que va fer l’Oriol Junqueras el dia de la seva presentació com a candidat a presidir ERC. L’Oriol va dir, amb bon criteri, que per descomptat està disposat a treballar junt amb altres independentistes, però no amb tots, només amb aquells que siguin honestos i estiguin disposats a treballar.

En qualsevol cas també és veritat que l’Alfred Bosch pot fer de catalitzador, més que en Joan Ridao segur. Si ERC afronta el repte tota sola pot arribar a salvar la representació de la ma de l’Alfred, però si l’independentisme català vol ser ambiciós caldrà sumar esforços en una candidatura unitària que pugui plantar cara al mal anomenat “vot útil” que tan de mal ens fa als que frissem per tenir un estat propi.

Intervenció en la constitució del Consell Plenari d'Horta-Guinardó

Bona nit a tothom i gràcies per assistir avui a l’acte de constitució del Consell Plenari del Districte. Vull donar la benvinguda al districte a la nova regidora Francina Vila i també vull donar la benvinguda als consellers i conselleres de districte de nova incorporació i, per descomptat, a aquells i aquelles que no repetiran però que ho han estat en el mandat anterior. Ho vull fer de forma molt especial, per l’Enric Rius que durant 4 anys ha fet molta feina i  molt ben feta com a conseller del GM d’ERC. Per ell un agraïment especial.

En nom del Grup Municipal d’Unitat per Barcelona (ERC+Rcat+Dcat) hem emès vot en blanc a la presidència del districte. No es tracta d’un vot de caràcter personal, no tenim res especialment en contra del nou president de districte. En tot cas el nostre vot en blanc el justifiquem amb diversos arguments.

En primer lloc, el meu grup municipal ja va proposar durant la campanya electoral, i encara manté la proposta, que la figura de la presidència de districte sigui ocupada per un conseller o consellera de districte, triat per aquest consell plenari i no per un acord municipal fet a la casa gran.

A més, aquesta mena d’acords basats en  el nombre de càrrecs a ocupar és justament una de les moltes coses que la ciutadania protesta. Molts partits polítics s’omplen la boca durant la campanya electoral assegurant que són el fre perquè el PP pugui liderar polítiques al nostre país i a la nostra ciutat, i l’endemà de les eleccions no els fa escarafalls arribar a acords que els atorguen una representació rellevant a l’Ajuntament o a la Diputació. Molts acords pel que fa a càrrecs i pocs acords en les línies de govern. En aquest sentit no puc fer més que reconèixer la coherència d’un PP que vetlla per uns interessos contraris als que jo he defensat durant els darrers 4 anys i que tornaré a defensar en els 4 anys següents.

No obstant, com a representant i portaveu del GM d’Unitat per Barcelona, també em toca fer una reflexió en clau interna del mal resultat que vam obtenir el 22 de maig. Un cop passat el temps necessari per a fer aquesta reflexió i entenent que hi ha hagut molts factors que han influït en aquest mal resultat tinc molt clar que molts d’aquests no podien resoldre’s des de la política municipal, però d’altres sí.

Sovint tots els partits pequem d’un excés de tacticisme que només entenem nosaltres, però la ciutadania ni ho entén, ni se n’assabenta en la majoria de casos. Si una cosa he aprés en els darrers 4 anys és precisament que les persones valoren molt la feina feta des de la proximitat quan es fa de forma honesta. Moltes persones que he tingut la sort i l’orgull de conèixer per exemple en els processos de les MPGM de Carmel i Tres Turons no han obtingut el premi de la desafectació i, malgrat això, tinc una bona relació amb la majoria. Crec sincerament que han valorat d’un costat la voluntat i la capacitat d’escoltar i, d’un altre banda, l’honestedat. És molt important no vendre fum ni prometre coses que no es poden  complir.

Honestedat i coherència és el que la ciutadania reclama i també dret de decidir, que és l’essència del republicanisme que he defensat i defensaré des d’aquest consell de districte. Exemples com el de Barcelona Decideix han de comptar amb la col·laboració i el suport d’una administració que ha de respectar, per damunt de tot, la voluntat de la ciutadania.

Unitat per Barcelona vam fer un programa electoral magnífic i aquesta serà la base de treball per als propers 4 anys. Molt conscients que la crisi econòmica afecta a una part important dels ciutadans i ciutadanes de la ciutat i d’aquest districte, defensarem les polítiques que afavoreixin la creació de treball i el manteniment de l’estat del benestar i combatrem tot el que no apunti en aquest sentit.

Per tant, el nou govern de la ciutat trobarà en el GM d’Unitat per Barcelona la ma estesa a treballar conjuntament i a recolzar les iniciatives que entrin en el marc del nostre ideari.  I per tant, els veïns i veïnes d’Horta-Guinardó trobaran en el GM d’Unitat per Barcelona un interlocutor atent amb les seves demandes i honest. Esquerra com a garantia de la millora de l’estat del benestar, Republicanisme com a garantia del dret de decidir de les persones i Catalunya com a garantia d’allò que ens identifica com a nació i ens ha d’acostar a ser un estat lliure i democràtic.

Horta-Guinardó, nova etapa municipal