Esquerra, en endavant ERC

Un congrés republicà al costat d’una fira eqüestre? Parlem de Texas? No, parlem de Girona, on ahir vam celebrar el 26è congrés d’ERC. Un congrés que ens ha deixat molt bon regust a totes i a tots els militants, que darrerament sempre patíem en escenaris com aquest. Mentre els cavalls cavalcaven i lluïen a la fira eqüestre que se celebrava just al costat, a la fira Equus 2011, ERC va començar a cavalcar cap a una nova etapa que ha de servir per a recuperar totes les lletres de la seva marca històrica i deixar anar els llasts que tant han pesat en aquests darrers anys.

El matí va servir perquè els Joans, el ja ex president Puigcercós i l’ex secretari general Ridao intervinguessin en els informes de presidència i secretaria general de forma corresponent. Vam poder escoltar una part d’autocrítica i una part de justificació i, el més important, ma estesa a la nova direcció i plena confiança en el futur. Els ressentiments i els egos personals van quedar enrere.

Després va ser el torn de les ponències política i d’estatuts on es defineixen les línies mestres de l’acció política i el funcionament intern del partit per als propers anys. Les 84 esmenes van fer que el debat s’allargués fins a dos quarts de vuit del vespre, malgrat cap d’elles va prosperar en la votació.

De les ponències destaquen l’impuls als valors republicans, l’aposta per la democràcia directa, l’aprofitament del municipalisme com a instrument polític i de coneixement i el cooperativisme amb la societat civil. Podeu consultar la ponència política i la ponència d’estatuts a la web d’ERC.

La recta final del congrés ens va dur a la part més emotiva amb les intervencions de la nova secretària general Marta Rovira i del nou president l’Oriol Junqueras.  Aquestes dues persones son un rara avis en això de la política. Ho son perquè realment transmeten confiança, que és precisament allò que la ciutadania reivindica dels polítics i que més troben a faltar. L’aposta pels valors, per l’essència de les 3 sigles de la marca d’ERC, per la bona gent, per l’esforç i fins i tot per l’èpica política és una aposta valenta i que només pot funcionar si es fa de manera honesta i generosa.

L’Oriol Junqueras ahir ens va emocionar. Va fugir del discurs habitual en política; aquell que parla de l’estratègia per arribar a assolir les fites “del partit”. Ahir l’Oriol ens va parlar del país i de la seva gent. Una gent que és absolutament necessària perquè es puguin assolir els somnis de la gent d’ERC, però també de molta altra gent que no és d’ERC. Va parlar del passat, de totes les persones que ens han precedit en la lluita –obvi venint d’un historiador- i també del futur i de la bona gent d’aquest país, imprescindible per assolir els nostres somnis de futur. Va parlar de sumar, de convèncer que el nostre objectiu és factible i que ERC ha de ser el millor instrument per assolir-lo però no sols. Davant una llarga llista de persones convidades d’altres partits, però també de persones molt destacades de la societat civil, va convidar tothom a treballar junts per al difícil objectiu de la plena llibertat nacional. Tal com va dir: “Volem sumar i ho volem fer amb tota la bona gent d'aquest país perquè sense ells res no és possible”. Tota una declaració d’intencions.

A nivell personal , no vaig ser escollit per a ocupar un lloc en el Consell Nacional d’ERC. Mentiria si us digués que no em feia gràcia, però això no aigualeix per res la gran il·lusió generada durant els darrers mesos que va culminar ahir a Girona. Tinc la sort de comptar amb la confiança de moltes persones i això em permet dedicar-hi temps i esforços des de la política municipal a Horta-Guinardó i també a l’executiva regional de Barcelona. Per tant, no em puc queixar ni tampoc no vull fer-ho.

Tenim un futur esperançador i l’hem de saber aprofitar però ho haurem de treballar i molt. Per tancar l’article una reflexió que ahir va fer la nova direcció del partit: “entre l’esquerra i la dreta, l’esquerra; entre l’esquerra i el país, el país”.

Extret de la intervenció de la Marta Rovira:

“És necessari obrir un nou escenari de dissolució de sectors i de les famílies tradicionals, un escenari que posi en valor la pluralitat i la meritocràcia, on es treballi de valent, amb voluntat positiva i integradora, per tornar a fer d’Esquerra Republicana una força política central i renovada”

“Més del 80% dels ciutadans estan a favor del concert econòmic, i més del 90% a favor de l’Estat del Benestar. Esquerra és l’únic partit que defensa el concert econòmic i l’Estat del Benestar alhora, i tenim l’obligació de traduir en representació parlamentària la voluntat política dels catalans”

Extret de la intervenció de l’Oriol Junqueras:

“Demanem a tota la gent que vulgui treballar per tirar endavant el país, a treballar per sortir de la crisi, que vingui a ajudar Esquerra Republicana de Catalunya, perquè a Esquerra Republicana de Catalunya treballarem amb totes les nostres forces per aconseguir la independència de Catalunya”

“Creiem que és imprescindible obrir el partit a la societat i sumar, perquè estem convençuts que la llibertat i la justícia social són del tot necessaris pels nostres ciutadans”.

Aquesta és la nova permenent d'ERC

Afegeix la llegenda

Xarxes i política. Innovar o fracassar.

El 14 d’abril de 2007, dia de la República, vaig iniciar aquest camí del 2.0. Aquell dia vaig fer la meva primera entrada en aquest bloc amb una petita benvinguda. D’aleshores ençà, amb aquest, ja en són 293 articles; alguns de més encertats, d’altres segurament no tant. Però això sí, crec que el bloc m’ha permès créixer personalment i també, en algunes discussions a través dels comentaris, adonar-me’n que hi ha punts de vista diferents al meu, la qual cosa m’ha permès reflexionar i valorar les coses en profunditat.

Poc després vaig incorporar-me a Facebook, tot just quan es començava a parlar a Catalunya. Ben aviat li vaig agafar el gust.  Ara amb prop de 2.912 amics i amigues virtuals a Facebook i 566 seguidors a Twitter i amb la perspectiva del temps que fa que en soc usuari (no sabria dir exactament quan vaig donar-me d’alta) m’atreveixo a fer algunes valoracions.

La primera conclusió és que les xarxes d’aquells que ens dediquem més o menys a això de la política són força tancades, encara que siguin nombroses. Estic gairebé segur que 3 de cada 4 amics que tinc a Facebook són catalans i independentistes, com  jo. A la xarxa es confirma aquella dita de “Deu els cria i ells s’ajunten”.

La segona conclusió és que a les xarxes triomfa l’originalitat o aquelles coses trivials de les vides personals de cadascú. Per exemple pots publicar un bon article o compartir una iniciativa política i el nombre de comentaris pot oscil·lar, depenent del tema en concret, entre 5 i 10 comentaris si no hi ha cap usuari que en faci sang o crítica destructiva. En cas de comentaris ofensius o durs els comentaris poden arribar a 30 o 40. Però en el meu cas el rècord de comentaris a una entrada de Facebook es va produir arrel d’una consulta sobre si, un cop afaitat, estava millor amb barbeta o sense. 65 comentaris opinant sobre si devia deixar-me la barbeta un altre cop o si em quedava tal com.

En la darrera campanya vaig participar en l’equip 2.0 de la candidatura. La veritat és que vam ser la candidatura més activa a la xarxa; tant que de vegades vam fregar la hiperactivitat. Però crec que vam cometre el mateix error que cometen tots els polítics quan estan de campanya. Vam basar la campanya en valorar quantitativament la presència a la xarxa enlloc de fer-ho qualitativament.

Les persones que tenen un perfil a la xarxa, ja sigui Facebook, Twitter o Google+, fugen dels missatges polítics. L’efecte taca d’oli pot resultar contraproduent per massa repetitiu. El que cerca la gent en general és conèixer altres persones i valorar què els agrada i no què repeteixen com a lloros; què en pensen ells i no què ofereix un partit polític; quines coses fan ells i no quines coses fan els seus líders. Un exemple: xatejar amb un catedràtic italià que està molt interessat en el catalanisme polític no te preu.

Jo he arribat a la conclusió que els polítics hauríem d’utilitzar les xarxes per parar atenció i intercanviar impressions amb persones que no tenen perquè pensar igual que nosaltres. Al cap i a la fi, si ens rodegem només de gent afí i que només ens digui què be que ho fem ens passarà com aquell emperador al que tothom li deia que portava un vestit preciós quan en realitat anava despullat. I si ens rodegem de crítics agressius tampoc no en traurem res de positiu. El que cal és establir diàleg i per a fer-lo hem de trobar la manera de provocar-lo. Hem de cercar vies de cooperació a les xarxes socials. Cooperació en forma d’intercanvi d’idees.

Tal com va apuntar l’Ernest Benach en el seu llibre “Política 2.0”, a la xarxa tindràs més èxit si ets tu mateix. Ara que ja fa un temps que ens movem per les xarxes ha arribat el moment de ser innovadors. S’accepten idees!

La plaça Eivissa, un bon exemple de participació

Quan el Grup Municipal d’Esquerra, en el tram final del darrer mandat municipal, vam presentar una proposició d’acord per fer un procés de participació ampli per a la reforma de la plaça d’Eivissa a Horta, ja intuíem que l’experiència podia ser positiva si es feia be.

Després de diverses reunions de la comissió de seguiment i de seguir el full de ruta d’un procés de participació pactat entre les entitats, les persones que a títol individual hi van participar, els tècnics municipals i alguns representants polítics, es van presentar els resultats del procés. D’aquests resultats vaig observar 2 coses. Una que a la gent li costa molt donar la seva opinió emplenant una butlleta; i l’altre que en les activitats organitzades i en les sessions informatives hi va haver una participació molt alta i molt efectiva també. Per tant, cal repensar alguns models de participació per fer-los més imaginatius i més motivadors.

El resultat del procés ens va deixar molt clar que la gent del barri no vol grans invents a la plaça Eivissa. El que volen és que quedi bonica i coquetona, però res que l’allunyi del seu caràcter de plaça de la vila, com a punt de trobada i on es puguin fer les activitats que s’hi realitzen habitualment.

El punt final del procés ha estat el concurs d’idees, en el marc del qual s’hi han presentat trenta propostes. La proposta guanyadora crec que s’ajusta força a allò que els veïns i veïnes esperen de la plaça, malgrat estic segur que alguns detalls s’hauran de millorar. Dilluns passat es va presentar a la biblioteca d’Horta-Can Mariner aquesta proposta guanyadora davant gairebé un centenar de persones; això demostra l’interès que aquesta reforma ha despertat entre els hortencs i hortenques. I a la vista de la reacció dels assistents, crec que el projecte apunta en la bona direcció. Cap retret d’importància.

Ara caldrà seguir donant impuls al projecte perquè no quedi aturat durant aquest mandat. Sense cap mena de dubte aquest serà un dels punts innegociables per al nostre grup municipal per al Programa d’Actuació de Districte en aquest mandat.

Els que heu seguit les meves opinions respecte als processos de participació, com ara la implementació dels consells de barri, sabeu que he estat molt crític amb l’anterior govern municipal; especialment per la poca imaginació que van demostrar a l’hora d’endegar processos participatius. Ara be, aquest en concret ha estat un procés molt bo i això s’ha de reconèixer. També és cert que sense la implicació en positiu de les entitats d’Horta això no hagués anat tan bé.

Ara tinc ganes de veure quin paper tindran els processos participatius amb el nou govern municipal de CiU. De moment encara no ens han ensenyat les cartes, però tinc la mosca sota el nas i m’agradaria equivocar-me. Tinc la sensació que aquest govern no apostarà gaire per la participació. No s’aprecien canvis en allò que abans es va fer malament i no hi veig tampoc imaginació ni ganes d’endegar coses noves. Però be, per això ja estarem nosaltres, ara com a Grup Municipal d’Unitat per Barcelona (ERC, Rcat i Dcat) que com bons republicans seguirem apostant per la participació ciutadana i el dret a decidir.

Reportatge d'Horta-Guinardó TV

Il·lustració extreta de www.navalcosp.com

Ens les foten de 2 en 2

Un altre dia negre per a les aspiracions nacionals de Catalunya. Ahir el Congreso de los Diputados va aprovar una reforma de la Constitución que limita el sostre d’endeutament de les comunitats autònomes i, a més, el TSJC dona un ultimàtum al govern de la Generalitat per acatar la sentència que diu que el castellà també ha de ser llengua vehicular a l’escola catalana.

Amb la primera, la reforma constitucional, poca broma. Malgrat el text no fixa una quantitat concreta, si que diu que aquesta quantitat vindrà determinada per una llei orgànica que s’ha d’aprovar abans de l’estiu de 2012; és a dir, que aquesta llei s’aprovarà amb una més que provable majoria àmplia, si no absoluta, del PP al govern de l’estat.

El PP està preparant la seva ofensiva recentralitzadora, amb la qual Madrid i ningú més tallarà el bacallà. I el PSOE, que s’havia omplert la boca de “federalisme” demostra que la seva idea d’una Espanya plural va ser un miratge i prou.

El que resulta més inquietant és que a l’hora de copiar el que fan altres estats, com Alemanya per exemple, no s’aplica la mateixa norma per a fixar el sostre de dèficit fiscal dels seus lànders. Cap dels estats que conformen la República Federal Alemanya suportaria un dèficit fiscal de més de 20.000 milions d’euros l’any mentre Catalunya si ho fa.

La segona, la sentència contra la immersió lingüística, ataca directament la nostra línia de flotació. El català a l’escola facilita que la societat catalana tingui garantida la cohesió social a nivell de convivència. A més, cal recordar que la Unió Europea ha avalat de forma clara el model lingüístic de l’escola catalana.

Els poders de l’estat no dubten a l’hora d’atacar qualsevol cosa que tingui a veure amb la nostra identitat nacional i en contra de la voluntat del poble català. No els tremola el pols en carregar-se un Estatut votat per la ciutadania ni tampoc en carregar-se un model sociolingüístic acceptat i ben valorat per un 99% de les persones que viuen al nostre país.

El PP i Ciudadanos exigeixen al govern que acati la legislació estatal, però no reclamen a l’estat  la mateixa fermesa en acatar la voluntat del poble català. Malauradament la resta de forces polítiques catalanes no es posen d’acord a l’hora d’actuar amb contundència i fermesa, malgrat si es posen d’acord en el discurs. Ara va sent hora de deixar les paraules a un costat i començar a actuar amb fermesa i contundència.

No és casualitat que els poders de l’estat sempre ens torpedinen poc abans d’un procés electoral. Això mateix ha tornat a passar, una vegada més. Saben que els partits catalans sempre posen per davant de tot els interessos partidistes quan s’apropa una cita electoral. I potser ara és el moment de formar un front català, el més ampli possible, a Madrid. Deixem-nos tots i cadascun dels partits de treure pit, de marcar paquet i d’imposar condicions absurdes a la resta de forces polítiques. Fem una candidatura independentista amb cara i ulls, però fem-la de forma honesta. Em quedo amb les paraules de l’Oriol Junqueras el dia que va presentar la seva candidatura a presidir ERC, quan va dir que estava disposat a treballar amb altres independentistes al marge d’ERC, però no amb tots, només amb aquells que estiguin disposats a treballar i ho facin de forma honesta.

A nosaltres ens les foten de 2 en 2. Potser ja és hora de plantar-nos amb una sola veu, amb fermesa sí, però amb contundència també.

Quan les enquestes donen la raó als sentiments

Article publicat al bloc Help Catalonia

Fa 7 anys vaig decidir entrar a formar part de la política d’aquest país i a tal efecte em vaig afiliar en un partit polític independentista. Era l’època en que l’estat el presidia un tal José María Aznar amb majoria absoluta. Els motius per mi eren molt clars. Havien passat molts anys en què els governs catalans havien practicat una política prudent, anomenada de peix al cove, herència d’una transició cap a la democràcia feta amb molts sacrificis per tal de garantir l’èxit d’un procés que no va ser gens fàcil. No vull però entrar a valorar ara aquest procés i aquells governs catalans perquè la qüestió no és tan què hem fet malament els catalans i catalanes, sino què és el que no està disposat a cedir l’estat espanyol per a satisfer les demandes del poble català.

Retornant al fil del perquè em vaig afiliar políticament, Aznar amb majoria absoluta al Congrés espanyol es va tornar molt descarat en contra dels interessos de Catalunya. En un moment en que el nostre país patia un dèficit fiscal en favor de l’estat que cap altre regió d’Europa estaria disposada a tolerar en les seves carns. Calia passar a l’acció i per a mi aquesta acció s’havia de produir des de la política.

Ara, set anys més tard, l’espoli fiscal no només es manté, si no que s’ha  vist incrementat i amb la vista posada al 2014, any en què l’estat espanyol deixarà de rebre fons de cohesió de la Unió Europea, penso que Catalunya no resistirà la sagnia any rere any d’aquest espoli fiscal, de més de 20.000 milions d’euros (uns 2.700 euros per persona i any), i veurà com l’estat del benestar no es podrà mantenir. Haurem de passar del servei públic a la privatització de serveis bàsics com la salut o el subministrament d’aigua i no podrem pas fer res.

Ara, set anys més tard, hem vist que l’estat no respecta les decisions d’un Parlament de Catalunya que ha estat escollit de forma democràtica pels seus ciutadans i ciutadanes. Les lleis impulsades en l’àmbit de l’educació, la llengua, l’acollida d’immigració i un llarg etcètera han estat recorregudes i acceptades a tràmit pel tot poderós Tribunal Constitucional espanyol, com si es tractés de la Inquisició en plena edat mitjana.

Ara, set anys més tard, s’ha vist que Espanya no està disposada acceptar la voluntat del poble català. Un poble que va votar a les urnes una reforma de l’Estatut de Catalunya que l’estat espanyol ha fet passar pel ribot del Constitucional i l’ha deixat irreconeixible i intranscendent per als interessos catalans.

Ara, set anys més tard, tot apunta que la dreta tornarà a governar Espanya i en la seva agenda política hi figura la recentralització del pes polític cap a Madrid. Però en tot cas, quan qui ha governat ha estat l’esquerra estatal tampoc s’ha vist la voluntat de canviar les coses. Fa uns mesos descobríem com l’advocat de l’estat era un membre de la Falange Espanyola. Algú s’imagina un membre del partit nacionalsocialista exercint d’advocat de l’estat a Alemanya? Oi que no sembla possible? Doncs a Espanya tot això és possible. Aquí un falangista és capaç de voler prohibir una consulta ciutadana no vinculant sobre la independència de Catalunya. Aquest cop el poble va vèncer, la consulta s’ha fet a més de la meitat de municipis del país, incloent-hi la capital Barcelona i hi ha votat gairebé un milió de persones.

Però vet aquí un fet que alguns pensaven que no arribaria a passar mai. Una enquesta feta pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya ha desvetllat que quan al poble de Catalunya se li pregunta que votaria en cas que es celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, el resultat és el següent:  el 42,9% votaria sí, el 28,2 votaria no i el 23,3 s’abstindria. Si ens atenem als marges que exigeix la Unió Europea per avalar un referèndum d’aquesta mena, Catalunya esdevindria independent. Actualment s’exigeix una participació del 50% (l’enquesta diu que votaria un 71,1%) i el Sí ha de guanyar amb un resultat del 55% (l’enquesta diu que ho faria un 60,33% que és el resultat de convertir el 42,9% sobre el percentatge de participació).

Ara només cal que la voluntat del poble se sàpiga conduir políticament per a celebrar aquest referèndum. A l’estat espanyol han optat per obviar el conflicte, mentre a Catalunya els motius racionals creixen i s’acosten o superen el s motius emocionals per a ser independentista.

Des que vaig entrar en política he assumit diversos rols en l’àmbit municipal. M’ha tocat treballar en planejaments urbanístics, en temes de mobilitat, etc, però no he oblidat mai perquè vaig decidir entrar en política. Ho vaig fer perquè vull veure el meu país lliure de triar el seu destí, sense que ningú ens hagi de dir si el català ha de ser llengua oficial a Europa o en què hem d’invertir els nostres impostos. Allò pel que vaig decidir lluitar activament fa 7 anys, esdevé un anhel majoritari al meu país.

Renovar-se o morir?

A poc més de 3 mesos per a les eleccions generals de l’estat, a ERC mantenim un debat viu sobre qui ha de ser el candidat que encapçali la llista. La data avançada ens ha agafat a contrapeu, amb el cap i el cor posats en un procés congressual que ha de servir per a posar els fonaments de la nova ERC. Una ERC renovada pel que fa als lideratges i renovada en les seves dinàmiques internes per recuperar la il·lusió del projecte més difícil que pot assumir qualsevol força política, avançar cap a un estat propi.

Abans de valorar els dos pre candidats a ser cap de cartell, cal analitzar la situació actual del partit i la previsió en quant a resultats. I és que hi ha enquestes que donen un resultat d’entre 0 i 1 diputats al Congrés. Tenint en compte la tendència de les darrers conteses electorals en què ERC ha obtingut els resultats de la banda baixa de la forquilla de les enquestes, o per sota, tot sembla indicar que, si no hi ha un canvi evident, ens podem quedar sense representació.

Ja fa temps que ERC està patint un càstig de l’electorat pels pecats comesos i, si no som capaços de marcar el punt d’inflexió, el càstig seguirà en tota la seva contundència. Partint d’aquesta premissa, el fet de repetir amb Joan Ridao com a candidat significaria una continuïtat que l’electorat no desitja. Sobre en Joan Ridao val a dir que és una persona de molta vàlua i treballadora. Podríem dir que és un dels pares de l’Estatut aprovat al Parlament aquell 30 de setembre, que no és poc. Però ara no n’hi ha prou amb això. Arriba un moment en què calen sacrificis personals pel bé de l’interès comú i hi ha hagut força exemple sd’aquesta praxi en els darrers temps, alguns durs i injustos com el de Jordi Portabella, però alhora necessaris. El que em costa d’entendre és que en Joan mateix i bona part de la “direcció dimitida” i sortint no tinguin aquesta visió de les coses, quan resulta molt evident.

L’Alfred Bosch, en canvi, aporta aquesta frescor d’imatge i de discurs que necessitem com l’aire que respirem. He tingut el plaer de formar part del projecte de Barcelona Decideix amb ell al capdavant i he pogut copsar que l’Alfred és un líder del segle XXI; una persona capaç de generar il·lusió i dinamitzar equips de treball; exigent però dels que donen corda per fer i desfer. Un molt bon comunicador i una persona amb les idees clares, que a més estan en la línia de la que haurà de ser la nova direcció del partit a partir del congrés de l’1 d’octubre. Per tant, jo ho tinc clar. Entre el que tenim ara i el que podem arribar a tenir, opto pel canvi.

La pregunta del milió és: el canvi per a fer què? Perquè només parlem de persones i tarannàs, però no sobre què hem de defensar a Madrid i com ho hem de fer.  I, perquè no, amb qui més ho hem de fer? Aquesta és la part difícil perquè una vegada més el procés electoral ens agafa amb els pixats al ventre i no només a ERC, sinó a les forces independentistes en general. Amb el poc marge de temps que hi ha, caldrà més voluntat que acords formals per a formar una llista que superi la barrera de les sigles d’ERC. Voluntat per part d’ERC però també voluntat per part de la resta de l’independentisme català. És una qüestió de prioritats.

Jo, en aquest sentit, estic molt d’acord amb l’afirmació que va fer l’Oriol Junqueras el dia de la seva presentació com a candidat a presidir ERC. L’Oriol va dir, amb bon criteri, que per descomptat està disposat a treballar junt amb altres independentistes, però no amb tots, només amb aquells que siguin honestos i estiguin disposats a treballar.

En qualsevol cas també és veritat que l’Alfred Bosch pot fer de catalitzador, més que en Joan Ridao segur. Si ERC afronta el repte tota sola pot arribar a salvar la representació de la ma de l’Alfred, però si l’independentisme català vol ser ambiciós caldrà sumar esforços en una candidatura unitària que pugui plantar cara al mal anomenat “vot útil” que tan de mal ens fa als que frissem per tenir un estat propi.