Incertes Glòries

Article publicat a El Món el 2 de maig de 2017

Aquesta setmana el govern municipal ha decidit, sense el consens necessari, rescindir el contracte amb l’actual constructora dels túnels de Glòries. El resultat de la comissió extraordinària d’urbanisme celebrada a petició de la tinent d’alcaldia d’urbanisme va ser de 18 vots a favor i 22 vots en contra. Malgrat aquest resultat, el Consell d’Administració de BIMSA on el govern disposa de majoria absoluta va decidir tirar pel dret, en una actuació si més no poc democràtica.

Aquesta rescissió del contracte ens aboca a diverses incerteses:

Quant de temps restaran aturades les obres? Segons el govern, en el millor dels casos, l’adjudicació de nou projecte i obres podria estar llesta a principis de 2018. I també en el millor dels casos les obres es podrien acabar a principis de 2020. Sí, això en el millor dels casos. Però també és gairebé segur que l’actual adjudicatària interposarà una demanda contra l’Ajuntament i això deixa la porta oberta a que un tribunal suspengui cautelarment qualsevol nova licitació. Això implicaria una aturada per un temps difícil de predir i un resultat econòmic també incert. A més, en el moment que entri la nova empresa adjudicatària, aquesta haurà de prendre possessió de l’obra actual, comprovar amidaments i decidir què aprofita i què no. És a dir, que hauran de passar 3 ó 4 mesos abans de posar en marxa les obres. Això sí, qualsevol retràs tindrà l’excusa perfecte per dir que la culpa és dels d’abans.

Quant acabaran costant els túnels de Glòries? Segons càlculs municipals 83 milions d’euros dels quals 40 milions són els que ja s’han gastat fins avui i la resta entre una nova licitació i el manteniment de les obres mentre aquestes no reprenguin la seva activitat. A tot això caldria afegir les més que probables reclamacions per part de la constructora actual i els nous increments derivats de nous imprevistos. L’experiència ens diu que quan es fa una nova licitació, el resultat d’aquesta mai resulta més barata que les previsions de continuar l’obra actual. Cal recordar que l’import de l’adjudicació va ser de 60,1 milions i el de licitació de 80 milions, és a dir, segons les previsions optimistes del govern municipal ja estarem per damunt de la licitació inicial de les obres.

Com afectarà la mobilitat i els altres projectes? Afectarà i molt. D’entrada l’intercanviador de transport públic entre bus, tramvia i metro es retardarà tant com l’obra. I això afectarà, en menor mesura, a la pacificació projectada a la Meridiana i també al perllongament del tramvia Diagonal amunt. En el primer cas veig difícil plantejar la reducció d’un carril per sentit a la Meridiana doncs això implica reduir el trànsit diari com a mínim en 30.000 vehicles i per a poder fer això calen alternatives de transport públic col·lectiu. Si tenim en compte que la L1 del metro està al límit de la seva capacitat en hora punta i la manca d’intercanviador de transport a Glòries, no hi haurà alternativa prevista a curt i mitjà termini. Per tant, no disposar dels túnels de Glòries i reduir en un 30% la capacitat de la Meridiana abocaria al col·lapse de les entrades i sortides del nord de la ciutat. En el cas del tramvia, qualsevol opció de perllongament passaria pel tram entre Glòries i Verdaguer per tal de millorar la connectivitat del Poblenou amb el centre de la ciutat i amb altres modalitats de transport i, alhora, per no col·lapsar també el tram de Diagonal entre Passeig de Gràcia i Francesc Macià tal com indiquen les simulacions de mobilitat amb que treballa el mateix equip municipal, amb el perjudici que implicaria per a la xarxa ortogonal de bus. I per descomptat, el retràs de les obres repercutirà en els equipaments i l’habitatge públic previst a l’entorn de Glòries. Finalment, penso que aquesta situació és la pitjor possible per aspirar a tenir la seu de l’Agència Europea del Medicament a Barcelona. L’edifici de la Torre Agbar és l’emplaçament proposat i la competència per obtenir aquesta agència és ferotge. 900 llocs de treball directes i un ecosistema de 1.600 empreses al seu voltant serien un revulsiu enorme per a Barcelona.

De qui és la culpa del retard de les obres? L’ajuntament fa responsable al 100% l’empresa constructora però en realitat n’hi ha molts de culpables. Començant per l’anterior equip de govern de Xavier Trias que va optar pel projecte actual, fent passar el túnel viari per sota dels túnels ferroviaris d’Adif, en contra de diversos informes que ho desaconsellaven. També te part de responsabilitat BIMSA que va dividir les dues fases del projecte a parts iguals, quan és més que evident que la primera fase seria molt més complicada que la segona. A més va acceptar una oferta de l’empresa constructora on es contemplaven torns de treball de 24h en contra del que diu la normativa municipal al respecte. Pel que fa als imprevistos en l’execució de l’obra, és cert que la profunditat del mur pantalla del túnel ferroviari un metre i mig per sota del previst implica una modificació molt important del projecte. El mateix passa amb el col·lector que es troba també un metre i mig per sota (per cert, el col·lector és municipal i l’ajuntament tenia la informació equivocada). La troballa de blocs de formigó de construccions anteriors o el lamentable estat de conservació dels túnels ferroviaris que són propietat d’ADIF són altres elements que l’obra no preveia. Tot plegat, un munt d’imprevistos que l’ajuntament considerava que justificaven el retràs fins fa poques setmanes. L’empresa no ha posat els mitjans necessaris per a recuperar part del temps perdut i el govern municipal no va reaccionar a temps quan, a l’estiu de 2016, ja tenia prou indicis de tot el que estava passant a les obres un cop va ser alertat per la direcció de BIMSA. Despropòsit rere despropòsit.

Ha pres el govern la millor decisió? Sincerament crec que no. Totes aquestes incerteses que he exposat fins ara són reals i el més probable és que d’aquí a un any més o menys tornem a parlar de nous retards i més costos en les obres. El govern ha optat per una decisió de cara a la galeria i extremadament partidista. De cara a la galeria perquè d’aquesta manera aparenta plantar cara a una empresa que suposadament està esquitxada per l’ombra del 3%, malgrat una nova licitació no impedirà a qualsevol altre constructora com Ferrovial o ACS, també esquitxades per l’ombra de la corrupció o fins i tot FCC que ha defraudat a la ciutadania més de 3 milions d’euros de la contracta de neteja, poder accedir a l’adjudicació del nou projecte. I partidista perquè d’aquesta manera te l’excusa perfecte per no haver d’abordar en aquest mandat una segona fase del túnel que ha d’arribar fins a Rambla de Poblenou i que evidentment no te pensat fer. De passada s’estalviarà el debat sobre la connexió del tramvia perquè tampoc és capaç d’assolir el consens necessari i els veïns i veïnes de Meridiana i Glòries veuran com les seves demandes no poden ser satisfetes en aquest mandat.

Qui és el gran perjudicat de tot plegat? Aquí no hi ha incerteses. Els grans perjudicats són els veïns i veïnes que una vegada més veuen que les Glòries són una història inacabable, que seguiran patint l’impacte directe de les obres i totes les molèsties que impliquen i que no podran gaudir durant anys de l’esperada plaça, ni tampoc dels equipaments i l’habitatge públic previst. Si es confirmen els mals presagis caldrà demanar responsabilitats polítiques del nivell més alt, perquè la ciutat no es mereix aquesta manera de fer ni aquest desgovern que ens aboca a una situació malauradament incerta.

Un primer pas per posar ordre al turisme

Fotografia de La Directa

Publicat a La Directa el 27 de gener de 2017

Barcelona finalment tindrà un Pla d'Allotjaments Turístics, el PEUAT, l'eina que ha de servir per a regular el turisme a la nostra ciutat. La disjuntiva, en aquest cas, era clara: o apostàvem per un pla ambiciós o Barcelona quedava submergida en un caos de desregulació. El turisme ha sigut i continua sent una font de riquesa, però ara comencem a veure l'altra cara del fenomen. I cal abordar-ho.

Així doncs, el PEUAT tindrà el vot d'ERC un cop el govern Colau ha acceptat a última hora les principals condicions que plantejàvem. La primera i més important era un pla de xoc real contra els pisos turístics il·legals. Ningú s'imaginaria Barcelona amb milers de restaurants il·legals i una administració que no hi fes front. Amb els apartaments turístics és el que passava.

Més enllà d'això, els pisos turístics il·legals són, en bona part, causants de l'increment de preus frenètic a Barcelona. Per què hauria de llogar un pis a 700 € a una veïna o un veí si puc fer-ho a 3.000 € a un turista? Aquesta és la pregunta que molts s'han fet davant una nova bombolla especulativa vinculada a l'habitatge.

Des d'una òptica d'esquerres, a més, fenòmens com AirBnb amaguen una lògica capitalista salvatge. No és economia col·laborativa. És capitalisme desregularitzat fent servir internet. La gran majoria de pisos sencers estan disponibles més de 300 dies l'any, i un 27% dels usuaris té més d'un anunci alhora. Per tant, parlem de persones amb més d'una propietat, i que no fan servir aquell habitatge com a lloc de residència habitual.

Per entendre la magnitud del problema és bo remetre's a les xifres: l'Ajuntament calcula que Barcelona té actualment uns 6.500 pisos turístics il·legals. Altres fonts eleven la xifra en més de 15.000. Sigui com sigui, l'Ajuntament reconeix haver clausurat només 107 pisos durant el 2016.

Des d'ERC vam demanar passar dels 40 inspectors actuals a un total de 110, amb l'objectiu d'arribar a les 3.000 ordres de cessament de pisos turístics il·legals a finals del mandat. És un pas endavant important vista la parsimònia del govern municipal a l'hora d'abordar el problema. Fins ara havíem tingut sobretot titulars, ara tindrem els instruments i un calendari per abordar-ho. Objectiu: acabar amb el problema de pisos turístics il·legals el 2023. Ho voldríem abans, però com a mínim hem obtingut una data realista i tenim un objectiu amb el qual treballar.

La segona gran condició que vam posar damunt la taula era donar la veu a la ciutadania en tres projectes d'hotel polèmics situats en zona de decreixement. És el cas de l'Hotel Drassanes, l'Hotel del Rec Comtal i l'alberg de la Vila Olímpica. ERC ha estat l'únic partit que sempre ha votat en contra de tots tres i crèiem que era un bon moment per afrontar aquest problema via democràcia directa.

La primera reacció del govern a aquesta demanda va ser negativa, rebutjant la possibilitat de qualsevol consulta emparant-se en la legalitat. Si parlem de referèndums i legalitat ens podem imaginar la postura de determinades forces polítiques, però ens va sorprendre trobar el mateix argument a Barcelona en Comú. El govern finalment ha acceptat en bona part la nostra demanda, i ha reconegut que mai pot ser il·legal preguntar a la gent.

D'aquesta manera, Barcelona donarà veu a la ciutadania per decidir els usos del solar annex a l'Hotel del Rec Comtal, i es convocarà una taula amb veïns per estudiar les possibilitats de fer el mateix a la Vila Olímpica, o fins i tot la possibilitat de comprar directament l'edifici on s'hi havia de construir el polèmic alberg. Al final, qui hi guanya és la gent.

Si parlem de decreixement turístic, el pla també incorpora una demanda que compartíem amb associacions veïnals i amb forces polítiques com la CUP: ampliar el nombre de barris situats en zona 1, això vol dir zones on el turisme no només no pot créixer, ha de decréixer. Concretament, Poblenou-Vila Olímpica, Sant Antoni i Hostafrancs passaran a formar part de la zona de decreixement natural. No es podran concedir llicències hoteleres, i per tant, es frena la pressió turística insuportable que ja pateixen aquests barris.

Té sentit fer el mateix a tota la ciutat? No, no tenen les mateixes necessitats districtes com Ciutat Vella, Horta-Guinardó o Nou Barris. I d'aquí la importància de zonificar la ciutat. A més, declarar tota la ciutat zona de decreixement és un brindis al sol. Qui cedirà una llicència en aquestes condicions? Això abocaria la ciutat a una oferta turística de pitjor qualitat, més cara i sense oferir opcions de decreixement als barris amb més pressió.

Davant l'escenari de la finalització de la suspensió de llicències a Gràcia i Poble Sec, hi havia tres opcions: No aprovar el PEUAT, la qual cosa hauria significat no poder tornar a suspendre llicències durant tres anys, que haurien estat tres anys de caos i creixement; Aprovar un PEUAT conservador amb grups municipals que es preocupen més pel sector econòmic que pels veïns i veïnes; o aprovar un PEUAT més restrictiu, amb el suport d'ERC i l'abstenció de la CUP, ampliant les zones de decreixement i implementant mesures per afavorir-ho. Un PEUAT que permeti anar equilibrant l'oferta turística a Barcelona.

No ha estat fàcil però finalment el PEUAT serà més restrictiu que el presentat inicialment pel govern. Aquell document inicial congelava el problema però no oferia solucions reals de decreixement. Ara, dins del marc legal, això serà possible.

Barcelona fa un pas endavant, i opta per polítiques reals de canvi en un tema central com és el turisme. El Pla d'Allotjaments Turístics posa les eines per abordar un fenomen que no ens ha de fer morir d'èxit. Caldrà aplicar-les correctament. És un primer pas i no l'únic. Aquest ha de ser un instrument per definir les polítiques públiques de turisme a la ciutat. Tenim molts reptes. Descentralitzar i desestacionalitzar el turisme, els creuers, la qualitat de l'oferta i la qualitat dels llocs de treball, la sostenibilitat, la mobilitat, etc. Anem tard i la ciutat necessita posar-hi ordre. Fem un primer pas.

La política que la gent no veu

Consell Comarcal del Barcelonès - Foto: El Punt Avui

Dimecres vam tenir Junta de Portaveus al Consell Comarcal del Barcelonès. Una d’aquelles reunions on, si tot va bé, duren 20 ó 30 minuts. I és que, ateses les competències que té aquest Consell Comarcal, òrgans com la Junta de Portaveus, la Junta de Govern, o els mateixos Plens del Consell, esdevenen tràmits amb poc debat polític.

Haurien de ser reunions de tràmit, però darrerament no ho són. La incorporació d’un nou secretari que, Llei en ma, qüestiona l’estructura del Consell i moltes de les decisions (expedients) que s’han de dur a votació, ha afegit un plus d’interès i treball en aquest òrgan i això fa que, de tant en tant, es coneguin pràctiques que podrien no ajustar-se ben bé a la Llei. No penseu malament, no estic parlant que hi hagi irregularitats volgudes o que cap membre s’hi embutxaqui diners. No és això. Més aviat es tracta que, probablement, no sempre s’han seguit els procediments amb el rigor que cal. I vull insistir en el “probablement” perquè també hi ha informes contradictoris. Ja se sap que la interpretació jurídica sovint té diversos camins.

Precisament en aquesta darrera Junta de Portaveus, un informe negatiu de Secretari i Interventora, obligaven a suspendre un punt de l’ordre del dia que s’havia de votar en la Junta de Govern que se celebrava immediatament a continuació. Una ampliació de contracte de transport escolar a Santa Coloma de Gramenet que, sembla ser, es va contractar en el seu moment a 25 anys quan, per la tipologia de servei, el termini hauria de ser com a màxim de 4+2 anys. 

Vist així un pot pensar... cap problema, suspenem el punt i licitem una contractació per la via recomanada des de la intervenció. Però es clar, si se suspèn el punt, l’ampliació de contracte no es fa efectiva i alguns nois i noies no podran gaudir del servei de transport escolar al qual hi tenen dret.

Si heu arribat fins aquí llegint, no patiu. En la mateixa Junta de Portaveus, a petició de diversos grups inclòs el meu (ERC), el Secretari va proposar una solució per resoldre la situació en el Ple del Consell d’aquest mateix mes i vam prendre la decisió per unanimitat. És a dir, que amb voluntat de treballar i arribar a acords es poden resoldre els petits problemes que afecten a persones concretes. Per contra, si la voluntat és la d’enfrontar-se els uns amb els altres i encallar-se en els conflictes, les persones que han de rebre serveis públics acostumen a sortir perjudicades. Petits problemes per a l’administració i grans problemes per a les persones usuàries.

La responsabilitat i l’ètica dels servidors públics han de ser el cavall de batalla d’això que avui en dia anomenen “nova política”, però que en realitat és “bona política” (ni nova, ni vella). I per servidors públics entenc tant els representants polítics com el funcionariat. Els polítics d’aquests consells podem optar per resignar-nos a perjudicar la ciutadania per problemes burocràtics i cobrar la dieta corresponent, o bé cercar solucions que gairebé sempre són possibles i, fins i tot en alguns casos com el meu en particular, renunciar a cobrar-la.

Per un Zoo del segle XXI

Publicat a El Periódico el 14-9-16

No descobriré res de nou si afirmo que el Zoo de Barcelona és un espai obsolet que ja no respon a la realitat del segle XXI. Ha costat però, per fi, el debat està sobre la taula i tant de bo s'hagués iniciat abans perquè ens hauríem estalviat decisions erràtiques i errònies. Decisions preses sense tenir clar el més elemental: ¿quin model de zoo volem?


És obvi que s'han fet inversions per millorar els espais dels animals i també per millorar la manera en què el visitant els pot observar, però en cap cas s'ha pensat en quins animals hi havia d'haver al zoo ni tampoc quina era la seva funció. ¿El zoo ha de ser un catàleg d'animals per observar o un espai centrat en la investigació i l'educació? ¿Hem de tenir dofins en captiveri? ¿Hem d'enclaustrar goril·les dins d'una gàbia? ¿Hem de convertir els lleons en animals sedentaris? ¿Hem de mostrar en horari diürn animals que en el seu hàbitat fan vida nocturna? ¿Què ens aporten aquests animals i què els estem aportant nosaltres? Diguem-ho sense embuts. El zoo perjudica més que beneficia els animals, i les tasques d'investigació i educació ara no són la prioritat del centre.


Per això, ara que s'ha obert el meló del zoo, hem de definir un nou model i, a la vegada, prendre decisions urgents per salvarlo. Perquè el zoo s'ha de salvar, s'ha de transformar i ha de ser un referent mundial d'un nou model més didàctic, més atractiu i en el qual els animals i el seu benestar siguin el centre d'aquest model. ¿Què proposem des d'ERC?
Un model que combini la presència d'alguns animals amb les noves tecnologies, també per fer-lo més atractiu per a franges d'edat que ara no mostren interès pels zoos. Hi ha una aposta per l'educació en valors i és necessari també que el zoo destaqui en la tasca d'investigació i la cooperació de projectes en els seus llocs d'origen, ja sigui per rescatar espècies en perill d'extinció, ja sigui per aprendre més dels animals en el seu hàbitat natural.


El zoo també ha de teixir complicitats i vincles amb altres entitats com el CRAM (Centre de Recuperació d'Animals Marins). Per descomptat, exigim que deixi de dependre de Barcelona Serveis Municipals (BSM), una societat municipal amb visió mercantilista. Ha de dependre d'una àrea de l'Ajuntament que sigui responsable dels drets dels animals, l'educació o la investigació.


Una vegada definit aquest model, també hi haurà un pla d'etapes. Si decidim, per exemple, no tenir elefants, lleons o dofins, tampoc ens els podem treure de sobre perquè vagin a un altre zoo on puguin estar en pitjors condicions. Haurem de respectar el cicle de vida dels animals que hi ha ara i haurem d'anar definint la transformació del zoo de forma escalonada.


Malgrat que les condicions econòmiques pesen sempre en la presa de decisions, aquest pla d'etapes ha de vetllar per arribar al nou model i a la vegada mantenir el zoo viu i actiu. En aquest sentit, proposem un acord de ciutat que tothom respecti i que el govern de torn no pugui canviar i, per garantir-lo, s'ha de crear un Consell del Zoo de Barcelona que faci seguiment i ajudi a prendre les decisions oportunes.


La primera decisió serà què fem amb els dofins. És evident que no poden viure en una banyera com ara i tampoc poden ser traslladats a un altre lloc, com pot ser l'Oceanogràfic de València, si les condicions de propietat, benestar i reproducció no queden ben definides.
PermetIN-me finalment expressar el meu escepticisme respecte a les intencions de l'actual govern municipal respecte al zoo. Vist el calendari de sessions participatives, l'enfocament que se n'ha donat i les respostes ofertes fins ara a les qüestions plantejades per ERC, tinc el mal pressentiment que ens passarem aquest mandat sense avançar en aquesta qüestió. Potser ens trobarem davant decisions populistes a la recerca d'un titular que debilitaran el zoo actual i que poden acabar justificant-ne el tancament. Aquesta, sens dubte, seria la pitjor decisió que podria prendre. Potser això acontentaria algun sector de la societat, però s'ha de tenir visió de futur, pensar en com pot revertir en la societat i, insisteixo, en l'educació i en la investigació.


Així doncs, Barcelona té una gran oportunitat amb el debat del zoo per ser, una vegada més, referent en polítiques animalistes. Cal aprofitar-la perquè només així podrem seguir dient amb orgull que Barcelona ha sigut, és i serà una ciutat líder en la defensa dels drets dels animals.

Top manta: és l'hora de la responsabilitat

Publicat a diario.es el 22-3-16

Ara fa tres mesos de la constitució de la Taula de Ciutat per a l'abordatge de la venda ambulant irregular al carrer, més coneguda com a Taula de Ciutat pel top manta. Tres mesos en els quals ha anat creixent la tensió a l'entorn d'aquest fenomen i tres mesos que han permès establir un marc de diàleg, intens i fluid, en dues sessions plenàries i moltes altres reunions per separat amb els diferents integrants de la mateixa.

La tensió creixent ha estat causa principalment a la gran atenció mediàtica que ha tingut el top manta, a l'acció reivindicativa i legítima de les entitats de drets humans i dels propis manters, a la pressió exercida també legítimament des del sector del comerç, a un cert malestar en el si de la Guàrdia Urbana i a un to elevat en la postura política dels diversos grups municipals fins al punt que el tema del top manta ha estat el que més debat ha generat, de llarg, en les comissions i plenaris municipals.

Però també, perquè no dir-ho, per una certa lentitud en la disposició de solucions per part del govern municipal i perquè el missatge que s'ha enviat durant els darrers mesos ha estat confús. Molts interessos, a vegades creuats, si bé tots legítims i que no he volgut oblidar a l'hora d'afrontar la presidència de la taula.

El passat 9 de març vam presentar a l'Ajuntament l'informe que he elaborat com a president de la Taula i que tenia un objectiu: emetre un missatge clar i amb la intenció ferma d'acordar amb el govern de la ciutat una sèrie de compromisos i accelerar al màxim la seva aplicació.

En primer lloc, el compromís clar de lluitar contra la venda de productes falsificats i il·legals. Un objectiu que ha de comptar amb la coresponsabilitat de totes les administracions, començant per interceptar l'entrada de mercaderia il·legal al port de Barcelona, seguint per avortar la venda de productes il·legals en els magatzems existents a l'àrea metropolitana i finalment evitant la venda de productes il·legals a peu de carrer, ja sigui en mantes o en botigues. Sembla una obvietat, però aquest ha de ser el primer estrat de la lluita, i la lluita contra la venda de producte il·legal cal centrar-la en la distribució del producte, en l'arrel del problema.

En segon lloc, cal el compromís d'abordar la situació de vulnerabilitat de gran part dels manters de la nostra ciutat. Una vulnerabilitat que ve determinada perquè 7 de cada 10 persones es troben en situació irregular, és a dir, sense papers. L'Ajuntament s'ha compromès a activar plans d'ocupació de 12 mesos adreçats a persones sense papers i residents a Barcelona abans de juliol de 2015. Això ens permet tancar un cens inicial d'actuació i considero que és una mesura molt encertada. Aquest nombre de plans pot ampliar-se amb la col·laboració de les entitats d'inserció socio-laboral i també dels diversos sectors econòmics de la ciutat. A més s'està treballant en la definició d'un projecte de cooperativa similar a la de ferrovellers creada en el mandat passat. I cal demanar aquí la voluntat i col·laboració dels manters per deixar l'activitat.

La presentació de l'informe tenia un objectiu que crec que era molt necessari: emetre un missatge clar i entenedor. L'Ajuntament de Barcelona té l'oportunitat de fer molt més del que mai s'ha fet per aportar solucions al fenomen del top manta. Més si tenim en compte les limitacions de l'àmbit competencial municipal. Ara bé, arribats a aquest punt és l'hora que tothom assumeixi com a propi el fet de la responsabilitat.

Responsabilitat per part del govern municipal d'aplicar amb celeritat les mesures socials proposades. Responsabilitat per part de les altres administracions per combatre de manera efectiva la venda de productes il·legals a tots els nivells. I també, responsabilitat de les entitats de drets humans i dels propis manters per facilitar l'accés als plans socials de l'ajuntament i no exposar-los a situacions que poden complicar la seva possible regularització i inserció en el mercat laboral, fet que es pot produir sense abandonar una reivindicació que avui segueix sent molt necessària, malauradament.

És l'hora de la responsabilitat de tothom sense excepció i tothom ha d'estar a l'alçada de les circumstàncies. Amb el conflicte difícilment arribarem a cap solució, però amb voluntat d'avançar tot és possible. No es tracta de perseguir a ningú, es tracta d'implicar-nos-hi tots! De buscar sortides, no conflictes. De perdre-hi una mica per guanyar-hi tots i avançar en la convivència a Barcelona.

És l'hora de passar de la voluntat de fer-ho, a fer-ho!

Incapacitats a la força

Publicat a diario.es el 2-2-16

Sovint la burocràcia administrativa i la manca de voluntat política per a produir “canvis reals”, ens impedeix avançar en el reconeixement dels drets. El cas que us exposo tot seguit és un bon exemple:

Fa molts anys, potser massa, els agents de policies que pateixen alguna discapacitat sobrevinguda o bé alguna malaltia degenerativa, reivindiquen el dret a poder treballar en règim de segona activitat. És a dir, no són aptes per a realitzar accions de carrer però sí que poden desenvolupar moltes altres funcions en el cos policial al qual pertanyen, des de tasques administratives a formació, planificació, etc. En canvi són obligats a abandonar el cos a partir del moment en que se’ls reconeix el dret a percebre una pensió.

Els cossos de la Guàrdia Urbana i els Bombers de Barcelona no en són una excepció. Malgrat hi ha iniciatives aprovades des del 2014, a hores d’ara encara no s’ha plantejat ni tan sols estudiar una solució. L’excusa de l’Ajuntament ha estat l’article 67 de l’Estatut Bàsic dels Empleats Públics que diu que la jubilació d’un funcionari pot ser, entre d’altres, per la declaració d’incapacitat permanent per a l’exercici de les funcions pròpies del seu cos o escala, o pel reconeixement d’una pensió d’incapacitat permanent, absoluta o total.

Malauradament obvien l’article 14 del mateix estatut que reconeix el dret al treball de persones amb discapacitat, l’article 27 de la Convenció de l’ONU que reconeix el mateix dret en les discapacitats sobrevingudes, la Llei 27/2011 que clarifica la compatibilitat de percebre una pensió amb altres activitats professionals, els informes del Síndic de Greuges de la Generalitat i de la Síndica de Barcelona, l’informe del CERMI i del Comité de la ONU que recull els incompliments en matèria de drets de les persones amb discapacitat per part de l’ajuntament de Barcelona entre d’altres, diverses sentències judicials i la no adaptació del Reglament de la Guàrdia Urbana a la Convenció sobre el Dret de les Persones amb Discapacitat.

Com es pot comprovar, no fan falta gaires arguments més per a poder, d’una vegada per totes, acabar amb un acte d’injustícia social. Només depèn de la voluntat política per abordar aquesta qüestió. Voluntat per reconèixer el dret al treball i per respectar la dignitat de les persones. En casos així sento vergonya de representar una institució que no respecta els valors bàsics dels quals en fa bandera.

La realitat és que des de la inspecció mèdica ofereixen l’opció de treballar a canvi d’una alta voluntària que els faria perdre la pensió a la qual hi tenen tot el dret. La realitat és que trobem agents de policia que amaguen la seva malaltia degenerativa per tal d’evitar l’acomiadament. La realitat és que aquesta negació del dret al treball implica, molts cops, un drama humà, personal i familiar.

L'Ajuntament de Barcelona ha d'actuar i deixar de mirar cap a una altra banda. La nova política ha de significar compromís i voluntat de canvi. Si aquesta nova política va acompanyada de les excuses burocràtiques de sempre, per tal de no assentar un precedent, no és representativa de cap canvi.