dimarts, 8 de juliol del 2008

Les ofenses són per ofendre... i ofenen!

I això és el que és el famós “manifiesto” signat d’entrada per una gent(ussa) que van d’intel•lectuals (Vargas Llosa, Boadella, Arcadi Espada, etc…), promogut des de la caverna (El Mundo) i reforçat mediàticament des de Tele5.

Un cop més els catalans i catalanes reaccionem amb indignació i escrivim això no pot ser, ens prenen pel “pito del sereno”, què s’han pensat aquesta gent?. No en tenen ni idea, a Catalunya no en tenim cap problema amb l’idioma. Doncs sí senyors, si que en tenim de problemes. Jo tinc molts problemes per poder gaudir en molts àmbits en la meva llengua materna, el català. Tal i com feia referència en la darrera entrada al bloc, quan vaig al cinema, o quan llogo un DVD al videoclub, o quan vull un joc per a la Nintendo DS dels meus fills, o quan entro en un restaurant i vull la carta en la meva llengua o quan vaig a una festa major de segons quin barri, o quan em passen al departament de llunes del RACC, o quan pujo en un avió a Barcelona, i en tantes i tantes ocasions i en tants i tants àmbits diferents. I resulta, que la llengua amenaçada és el castellà?

El problema per a “ells” (els d’allà) és que la llengua és el tret que més ens identifica. És una marca del que sóm en realitat i això representa una diferència important i perceptible. A més, corren un risc molt important perquè també és un element d’integració únic que no tenen a Madrid, per exemple. Allà un sudamericà serà això tota la vida (un sudaca), perquè parlarà castellà amb aquell accent que l’identificarà sempre. Aquí ben al contrari, amb accent d’origen o sense, si parla català serà considerat català per gairebé tothom. És en aquest punt on es va pretendre diluïr la catalanitat durant la dictadura que va seguir a la guerra civil. Prohibint la llengua autòctona i injectant immigració castellano-parlant. Franco i els seus sabien que matant la llengua asfixiàven l’esperit nacional català.

Els gossos d’ara són de pressa iguals que els d’abans. Han canviat els collars per uns de més moderns, diuen que són intel•lectuals i es clar, si són gent de lletres d’això de les llengües han de saber-ne per nassos. D’intel•lectuals n’hi ha a tots els països, en el nostre n’hi han molts i molt bons, però de cínics arrogants i feixistes que alhora es considerin intel•lectuals, per sort no n’hi ha tants; això sí, deu n’hi do el soroll que fan a través de la maquinària mediàtica de l’Espanya rància i feixista. No vam fer net durant la transició i ara encara hem de suportar aquesta púrria sectària que menysprea a qualsevol que no sigui de la seva corda.

Hi ha molts països amb situacions de bilingüisme com Finlàndia i fins i tot tetralingüisme com Suïssa, i allà els intel•lectuals no munten aquests numerets de fira xeonòfoba.

Recordeu la batalla que vam haver d’afrontar perque a Francfort hi anéssin els escriptors en català? I això que Espanya ja gaudia del seu espai a la fira. El problema de fons sempre és el mateix. Als catalans ni aigua (per sort la sequera ha afluixat). Cada cop que reivindiquem alguna cosa ens llencen els gossos de pressa a fer-nos callar, i nosaltres tan recatadets com sóm, ens indignem. Ens indignem molt, això sí, però només ens indignem. Darrerament la societat civil catalana ha fet gestos (sovint minimitzats mediàticament) en pro dels interessos nacionals i econòmics del país, però han estat gestos que no han rebut resposta dels estaments de l’estat. Cal ser més contundents en l’exigència, tant des de la societat civil com políticament. Som massa veus diferents i algunes a més són canviants. Mentre no surti una sola veu amb prou força del nostre país, continuarem tenint “manifiestos” que s’afegiran a la llista de greuges que anem acumulant: Seleccions catalanes, balances fiscals, papers de Salamanca, inversions de l’estat a Catalunya, invasió de competències en educació, retallada i posterior recurs contra l’Estatut, finançament, traspàs de rodalies...

Ja ho sé, sempre trec els mateixos temes en aquesta relació, però es que passa el temps i no puc suprimir-ne cap. Per alguna cosa serà.

1 comentari:

Jordi Domènech i Lizcano ha dit...

Benvolgut Jordi,
em sembla que en cap dels "post" anteriors havia estat tan d'acord amb tu.

A mi el que més m'ha molestat de tot això ha estat la nul·la capacitat de reacció. Sembla mentida, està ple d'associacions en defensa de la llengua i no em mogut ni un dit.

Sincerament, crec que ens fa falta un/a líder. Algú capaç d'aglutinar la societat civil darrere d'uns postulats clars i ambiciosos, alhora que treu la son de les orelles als partits catalanistes.

Mentrestant, continuar resistint.