dimecres, 20 d’agost de 2008

Saura i ICV, un zero a l'esquerra

A la primera. L'executiu espanyol no ha tingut que esforçar-se gaire per trobar un calçasses que estigui disposat a "quedar bé" i semblar "assenyat" amb els poders de Madrid. Zapatero no compareixerà al Congrés i el govern estatal disposarà de tres mesos més per presentar una altra oferta de finançament per a Catalunya; una nova oferta que, tal i com van les coses, no serà ni de bon troç una bona oferta per al nostre país.

El president del govern espanyol passarà l'estiu ben tranquil aparcant aquest tema, el PSC respira durant tres mesos més treient-se del damunt la patata calenta gràcies a la baixada de pantalons d'en Saura, i a Madrid, els barons del PSOE, se n'en riuen una vegada més de la "unitat" de les forces catalanes.

Els altres socis del govern d'Entesa a Catalunya, no s'entenen. El PSC aplaudeix el gest del conseller Saura i ERC rondina però no farà gaire cosa més. CiU, una vegada més, sense el més mínim esforç treurà partit de les "cagades" contínues del govern de Catalunya, pel que fa a la defensa del desplegament de l'Estatut.

Crec que de continuar les coses així, ERC haurà de replantejar-se seriosament de continuar mantenint dos socis que no estan disposats a defensar els interessos del país. Catalunya tenia l'oportunitat de refer la seva malmesa imatge amb una postura unitària del govern, però a la primera de canvi ICV s'ha desmarcat d'aquesta unitat donant aire al govern socialista de Madrid i deixant, una vegada més, en evidència la fermesa del govern català.

ICV no té un espai polític propi i això és un problema que no sap afrontar. A Catalunya i ha quatre espais polítics que ja estan ocupats. Catalanistes d'esquerra i independentistes (ERC), catalanistes de centre i dreta (CiU), no catalanistes d'esquerra (PSC), no catalanistes de dreta (PP). Hi ha dos elements extranys que no troben el seu propi espai: C's que cada cop tinc més clar que té els dies comptats i ICV-EUiA, que amb l'enfonsament del Comunisme a Europa i amb el missatge ecologista que avui en dia molts altres partits tenen també molt clar, no encaixen en el panorama polític vigent. Prova d'això és la desorientació que tenen i que més d'hora que tard els acabarà duent a una crisi interna de difícil solució.

El que ha fet el conseller Saura és del tot inacceptable i ERC com a membre de pes en aquest govern català ha d'exigir explicacions a un conseller que, ves a saber en qualitat de què, ha deixat el nostre país un cop més en mans dels de sempre. Cal demanar explicacions i, si cal, s'ha de demanar la dimissió del conseller Saura, sense por.

A tot això i si les coses continuen anant per aquest camí (sense resoldre el finançament i amb més retallades de l'Estatut), ERC haura de prendre decisions en breu; i hauran de ser decisions valentes, sense pensar en quí en treurà partit o no de la situació, perquè si no ens acabarem trobant com ICV, sense un espai polític que defensar amb credibilitat.

dimarts, 19 d’agost de 2008

Els enemics del castellà

Només cal donar-se una volta pel país veí per adonar-se'n de que l'enemic del castellà no és pas el català. Mentre arreu del territori espanyol i català la restauració es desviu per proporcionar la informació de les seves cartes en el màxim possible de llengües estrangeres, a França només existeixen el francès (per descomptat) i en alguns casos l'anglès. És curiós que el castellà, segona llengua més parlada al món (de moment) no sigui present en cap mitjà escrit a l'abast dels turistes espanyols que passen per França. No cal dir, es clar, que el català és inexistent fins i tot a la Catalunya Nord. Tant és així que al restaurant "Casa Sansa" de Perpinyà, amb cuïna tradicional catalana i quatre barres a l'interior, no et saben servir ni en català ni en castellà.

A les autopistes franceses la informació en castellà és inexistent i en canvi a la primera sortida d'autopista catalana, La Jonquera, encara escrivim "ralentissez" a sota de redueixi la marxa i "reduzca la velocidad".

A Disneyland, él català i castellà són les llengües més escoltades entre els visitants a part del francès, però ves per on, els espectacles i els missatges de megafonia només es donen en francès o anglès i les cartes de restauració exactament igual. L'única informació que es proporciona en castellà és la del fulletó-mapa que es distribueix en més de 15 llengües i la que et poden donar verbalment la gran quantitat de treballadors i treballadores d'origen espanyol que hi ha en el parc.

Per tant, perquè un català o espanyol es pugui fer entendre a França, ó bé parla francès, o bé xapurreja una mica de castellà-francès-anglès-italià i al final amb una mica de sort, es farà entendre.

Aquest és un exemple, però passa exactament igual a la Gran Bretanya, Països Baixos, Alemanya, Suïssa, Itàlia, etc. I el problema és que el castellà no té sortida fora dels països castellano-parlants. Les prioritats econòmiques fan que a l'estranger predominin altres llengües com l'anglès i el francès o fins i tot l'alemany, el rus, el xinès i el japonès, tot i que moltes d'elles són parlades per menys persones al món. Espanya mai s'ha preocupat de promocionar la llengua espanyola a l'exterior i a més al no ser una potència econòmica, mai s'ha creat la necessitat de fer que en altres estats fos necessari relacionar-se en castellà a nivell empresarial. Un exemple més són els molts hispanoparlants de llatinoamèrica que estan incorporant paraules de l'anglès a la seva parla, donant pas a l'anomenat "spanglish".

Ara bé, tot i això, continua havent "intel·lectuals" i polítics a l'estat espanyol i també a Catalunya que insisteixen en què l'idioma que posa en perill la llengua de l'imperi és el català. El millor que poden fer és deixar de mirar-se el melic i promocionar la llengua que tant defensen de forma constructiva i no en base a intentar carregar-se la pluralitat lingüística de l'estat espanyol.

dissabte, 9 d’agost de 2008

D’Hiroshima a Karadzik














Aquestes darreres setmanes, amb la detenció de Radovan Karadzik, hem recordat l’horror i la vergonya dels fets que van succeïr durant la guerra dels balcans. Assassinat indiscriminat de la població civil, violacions, tortures, etc… als anys noranta i en el centre de la vella Europa.

D’un costat m’he alegrat de que finalment, un criminal de guerra com Karadzik, hagi estat detingut i posat a disposició del Tribunal Internacional per crims comesos contra la humanitat, alhora que em costa d’entendre que una persona com éll, hagi pogut viure tots aquests anys amagat en el seu propi país, amb la complicitat dels seus conciutadans i més que problablement, amb la complicitat dels Estats Units.

També és indignant però, el doble raser que alguns estats democràtics occidentals fan servir per posar a disposició judicial als dirigents i militars que han comès crims sistemàtics contra la població civil i els presos polítics. En base a aquest doble raser, la justícia espanyola es capaç de voler jutjar l’exdictador Pinochet o exmilitars argentins que durant les seves respectives dictadures van assassinar a moltes persones, i per contra no prenen la mateixa iniciativa amb altres dirigents que, per exemple a Espanya, també han actuat de la mateixa manera, de forma que aquests, fins i tot en algun cas com el de Fraga Iribarne, han pogut allargar la seva carrera política fins a l’actualitat.

I de la mateixa manera en la justícia internacional, on es reconeix com a crims contra la humanitat els fets de l’ex-Iugoslàvia, Ruanda, Zimbabwe, Birmània o el Congo i no es dona la mateixa consideració al llençament de les dues bombes atomiques a Hiroshima i Nagasaki, avui tot just fa 63 anys, i que van causar la mort de més de 150.000 persones sense diferenciar entre homes, dones, nens o avis. Algunes d’elles amb una dura agonia que es va allargar durant molts anys.

En definitiva, alhora de jutjar els crims contra la humanitat, resulta més fàcil considerar-los així, quan aquests es produeixen en petits estats, però quan els mateixos crims es cometen en la pròpia casa, o els criminals són els Estats Units o Rússia, no tenen la mateixa consideració.

Els crims contra la humanitat han de ser jutjats sempre amb independència de qui els comet i on els comet.

Ben fet President

Les declaracions d’ahir del President de la Generalitat han estat a l’alçada de la situació. D’aquestes “El Punt” ha extret quatre frases que ha plasmat a la seva portada i que tenen una gran força i contundència:

“El nou Estatut, la nostra llei de lleis, és una llei orgànica de l’Estat, d’obligat compliment per a tothom”.

“No es pot dir que es vol complir un termini legal presentant una proposta incompleta que no s’ajusta a la llei”.

“Aquest incompliment per part del govern de l’Estat és una mala notícia. No valen excuses”.

“Hauríem votat a les Corts un Estatut per negar-li, després, la seva condició de llei orgànica i no complir-lo?”


Encara que sembli que aquestes paraules hagin sortit de boca d’algú altre, les ha dit el sr. Montilla que, sembla cada cop més evident, s’ha posat el barret de President de Catalunya, i això és una bona notícia.

Ara el que cal és mantenir aquest nivell des del govern de la Generalitat i, per descomptat, amb la unitat de forces polítiques catalanes o, al menys, amb la suma de PSC, CiU, ERC i ICV-EUiA. Aquest és l’únic camí per aconseguir dues coses: la primera que el govern de l’estat espanyol vegi que el posicionament de Catalunya és sòlid, i la segona és que amb aquest posicionament sòlid i clar el missatge que rep la ciutadania de Catalunya és de credibilitat; credibilitat que els partits polítics catalans necessiten recuperar i per això cal ser coherents i no desorientar més aquesta ciutadania.

Perquè això funcioni calen també dues coses: que el PSC al complet mantingui la mateixa línia que el President (m’agradaria, per exemple, que els ministres catalans del PSC a Madrid es pronunciessin al respecte) i que CiU no fagi cap maniobra d’ultima hora a l’estil del pacte “de rebaixes” que va fer en la negociació de l’Estatut. Ja sabem que amb aquest tema ERC serà coherent amb el que vé demanant i per tant, no es conformarà amb menys del que dicta l’Estatut en matèria de finançament. Ara és el moment de posar el país per davant dels interessos partidistes, perquè si no solucionem el greu problema que tenim amb el finançament a Catalunya, el comptador que veieu en el marge dret d’aquest bloc no pararà d’afegir i afegir Euros de dèficit fiscal.

Ara bé, si él govern estatal es manté en la mateixa línia, cal que aquesta unitat de partits es tradueixi en una proposta alternativa, amb la qual estiguem disposats a tirar pel dret, però insisteixo en la importància de mantenir la unitat d'almenys els quatre partits mencionats. Si ens quedem només amb un front nacionalista el que farem és "basquitzar" la política catalana, amb la gran diferència de que a Catalunya, al contrari que Euskadi, no tenim la clau de la caixa. Per contra si es manté la unitat posem contra les cordes al govern de l'estat que conscientment està incomplimt una llei orgànica, sota el risc de que el problema traspassi les fronteres de l'estat. Llavors o el govern estatal fa l'esforç de cercar un pacte o ens llencen una sentència del Constitucional en contra per cobrir-se les esquenes, pèrò llavors la possibilitat d'una fractura entre PSC i PSOE prendria molt més cos.

Per tant, després de saber de les declaracions del sr. Montilla, em trec el barret. Ben fet President.

dimarts, 5 d’agost de 2008

Llengua, identitat, respecte

Sembla mentida, l’èmfasi que moltes persones de l’estat espanyol, posen en intentar menystenir i fins i tot menyspreuar els trets identitaris de catalans i catalanes.

Amb el tema de la llengua els ha agafat fort, però tot i l’embranzida no és un tema nou. Cal recordar que des de la transició política, després de la dictadura, sempre s’ha intentat afeblir la unitat de la llengua catalana, diferentciant-la de la parla del país valencià i de les illes balears, quan de fet, tot i les variants, es tracta d’un mateix idioma.

Ara, una vegada més, diferents col•lectius es dediquen a atacar el tret cultural més representatiu dels països catalans: la nostra llengua. El pitjor del cas és que aquests atacs es fan amb la mentida i la mala intenció com a base dels arguments. Sembla que els preocupa especialment el risc que el castellà pateix de desaparèixer a les nostres contrades. Es pot arribar a aquesta conclusió per ignorància o bé per mala intenció. Tenint en compte que precisament els impulsors d’aquests argumentaris s’autoetiqueten com a intel•lectuals, he de suposar que el motiu és la mala intenció.

A tot això hem d’afegir que amb les discusions que tenim sobre la taula pel que fa al nou sistema de finançament, som uns insolidaris. I jo em pregunto, quina utilitat té la publicació de les balances fiscals de l’estat? Si l’estat no les vol tenir en compte per negociar un sistema de finançament més just; si hi ha persones i entitats que continuen enquistats en el discurs de que Catalunya i la resta de països catalans són insolidaris, tot i que les xifres d’aquestes balances deixen clar que és tot el contrari; si per tots aquells que no volen asumir la realitat, aquestes balances produeixen un efecte invers al que seria d’esperar… Per a què serveixen? Doncs, a part de donar a conèixer un fet del qual a Catalunya ja n’erem conscients, per res més.

A l’altre costat hi ha una mentalitat imperialista, i pensen que amb una sola administració i una sola llengua hi hauria menys problemes. Aquesta actitut es deu a una manca de respecte total per tot allò que ens identifica com a catalans i a més en l’àmbit de la llengua és una eina d’integració que, per exemple a Madrid, el castellà no ofereix. Perquè català o catalana, a part de ser-ho per domicili o per treball, si ha de ser per voluntat de ser-ho i la llengua és una gran oportunitat de significar-se català o catalana.

Penso, en qualsevol cas, que són molt poc intel•ligents mantenint aquestes actituts de menyspreu. Fixeu-vos que si Espanya fes l’esforç de pactar un sistema de finançament més just, de promoure un estat federal i de respectar els nostres trets identitaris, l’independentisme català es descafeïnaria doncs aquests són els arguments que sempre posem al davant. Com català i independentista, cada cop tinc més clar que la segona transició a Espanya no és possible i, per tant, només podrem arribar als objectius nacionals i econòmics des de fora del marc de l’estat espanyol.

divendres, 1 d’agost de 2008

Un cop més encallats amb el finançament

Ja ho diu la cançó “money, money, money, …”. Aquesta és la qüestió perquè sense diners no hi ha inversions, ni serveis, ni es pot millorar la sanitat, ni l’educació, ni els centres d’acollida infantils, ni les escoles bressol, ni les infraestructures, ni res de res.

Un cop més, l’estat espanyol ens nega allò que s’aprovà en una llei orgànica –l’Estatut- i no complirà amb la data prevista per aprovar un nou model de finançament per a Catalunya.

Una altra vegada el que es pretén fer és el cafè per a tothom, i passar per alt els escandalosos resultats que s’han fet públics i oficials amb la publicació de les balances fiscals de l’estat. Unes dades que deixen en clara evidència el desequilibri brutal que els països catalans (Catalunya, País Valencià i Illes Balears) arroseguen des de fa dècades pel que fa a aportació a l’estat versus retorn en inversions de l’estat.

Aquesta vegada, almenys d’entrada, hi ha unitat pel que fa al posicionament dels partits catalans de tradició democràtica. Una unitat fràgil, això sí, però està clar que la situació actual no convenç ningú.

Tant de bó que no “la pifiem” com vam fer amb l’Estatut i siguem capaços de mantenir aquesta unitat fins al final. El PSC s’ha posicionat de forma clara a favor dels interessos del país tot i que això provoca un enfrontament territorial en el sí del partit. Un exemple d’aquestes opinions fortament contraposades les podeu trobar al bloc del Jose Rodriguez en els seus articles “balanzas fiscales para dummyes I” i “II”. No hi ha dubte de que a l’estat espanyol es te la percepció de que els catalans estaquem els gossos amb llonganises, però si comparem les despeses que hem d’asumir a casa nostra i les comparem amb les que han d’asumir en altres comunitats de l’estat, estem en absoluta inferioritat.

CiU, de moment, també fa pinya a l’hora de plantar-se davant de l’insultant oferta que ha fet el ministre Solbes. Però comença a preocupar-me el fet de que ja volen tirar pel dret i en solitari, proposant unilateralment un model de finançament si abans del 9 d’agost no s’arriba a un acord amb l’estat. Espero i desitjo que el dia vuit a la nit el sr. Mas no es reuneixi amb el sr. Zapatero per abaixar-se els pantalons una segona vegada.

L’ocasió és bona si els quatre partits mantenim la unitat i un discurs únic i rotund. Que no estem disposats a continuar amb aquesta farsa de la solidaritat. Un és solidari quan fa aportacions assumibles per millorar la qualitat de vida d’altres persones, però si la teva tarjeta de crèdit està en mans alienes i només te la donen quan s’han polit els diners del teu compte, això no és solidaritat; això és un robatori (altrament dit espoli).

Avui he llegit la notícia de que un regidor d’ICV, Lluís Suñé, ha publicat en el seu bloc un article que en un tó clarament irònic fa referència a una campanya per apadrinar nens extremenys. El que em sap greu és que no ha estat capaç de mantenir la independència del seu espai d’opinió i ha acabat demanant disculpes pel seu article i a més l’ha retirat. Coincideixi o no en la seva forma d’expressar-se, crec que hi ha molts altres articles publicats a la xarxa que llencen dards enverinats en direcció contrària i són totalment consentits i gens criticats; vegeu aquest espai de la comunidad d’El País anomenat “Cataluña hacia el fascismo”, o bé aquest vídeo a Youtube, o aquest, o aquest altre bloc, per citar-ne alguns exemples, i que quedi clar aquesta gent no parla en tó irònic.

Resumint: a veure si d’una punyetera vegada els partits catalans demostrem plegats que posem el país per davant del partit en els temes importants i cap cedeix davant dels interessos partidistes que sempre ens deixen en inferioritat de condicions a l'hora de negociar.