Les eleccions al Parlament Europeu han posat de manifest quina és la magnitud de la tragèdia quan parlem de desafecció política. Una abstenció generalitzada a tots els estats europeus, però que a Catalunya ha estat encara superior, i també superior a la de l’estat espanyol.Els partits polítics ens ho hem de fer mirar. L’única cosa que fem des de la mateixa nit electoral i durant uns quants dies és lamentar l’elevada abstenció i dir que hem de fer una reflexió. Però aquesta situació ja fa molts comicis que dura i el comentari posterior sempre és el mateix. La qüestió és que mai anem més enllà del comentari i la reflexió es converteix en una anàlisi en clau interna de cada partit per mirar de millorar el resultat a les properes i no pas per incentivar de veritat a la ciutadania a anar a votar.
Hi ha més d’un motiu i més de dos per explicar l’allunyament que hi ha entre la ciutadania i la classe política, però des del meu punt de vista a Catalunya hi tenen molt a veure les qüestions que cito a continuació. Evidentment crec que aquesta és la visió que es pot tenir des del punt de vista dels votants i hi ha coses que jo considero que no són ben bé així.
1. Manca de lideratge sòlid. No hi ha cap persona que es posicioni com el líder indiscutible d’un conjunt d’idees i amb capacitat per a dur a terme un projecte creïble. No tenim un Obama català. Aquelles figures de persones idealistes i lluitadores de la transició han deixat pas a una nova generació que té una imatge més professional que idealista. I a més no es generen relleus tot i els mals resultats.
2. El país ha passat de l’eufòria al desencís en molt poc temps. De la il•lusió col•lectiva del primer tripartit amb l’ aprovació parlamentària d’un Estatut ambiciós, a la retallada del mateix i trencament del primer govern d’esquerres. De somiar amb una segona transició de l’estat que possibilités el federalisme, a l’immobilisme de l’estat de les autonomies.
3. Tot segueix igual. Del govern de Zapatero n’esperàvem molt i després de 5 anys tot continua igual: traspassos no realitzats, el finançament encallat quan fa gairebé un any que hauria d’estar resolt, promeses incomplertes repetidament. I a Catalunya? després de 23 anys de Pujolisme la ciutadania necessitava aire fresc, idees noves i amb 5 anys i mig de govern d'esquerres s'ha fet molt de soroll amb un bagatge pobre.
4. Desunió política i partidisme per damunt dels interessos col•lectius. Hi ha partits que s’apliquen la norma de “quan pitjor… millor per nosaltres” i es dediquen a posar totes les traves administratives possibles perquè les iniciatives del Parlament de Catalunya no tirin endavant, o ho facin amb molt de retard. En la negociació dels grans temes és realment difícil aconseguir la unitat més enllà de les aparences i qualsevol problema per petit i insignificant que sembli és motiu de discrepància pública per a marcar perfil.
5. Incoherència. Els partits polítics canvien de rumb sovint (uns més que altres) i no fan allò que s’espera d’ells. CiU tenia la promesa del PSOE de governar a Catalunya si resultava ser la llista més votada i això va facilitar el pacte Mas-ZP (no ho dic només jo, el mateix Felip Puig ho va dir en una entrevista a TV3). El PSC té postures diferents al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats. ERC critica el PSC en aquest sentit però es manté al govern de la Generalitat. ICV fa la sensació de ser un partit incapaç de gestionar les seves àrees (gestió de la sequera, mossos d’esquadra, …).
6. Agressivitat. Els partits polítics es llencen atacs continuats entre ells sense aportar res de res. Això passa tant al Congrés dels Diputats com al Parlament de Catalunya. Les campanyes electorals s’han convertit en campanyes contra els altres i acostumen a aportar molt poca cosa. No es generen missatges positius ni es parla de solucions innovadores als problemes actuals.
7. No es fa pedagogia. En aquestes darreres eleccions al Parlament Europeu hem sentit parlar gairebé de tot i molt poc d’Europa. Els mitjans no han col•laborat gaire a fer-ho, però és que els partits polítics s’han dedicat a fer campanya en clau interna per mobilitzar al seu electorat, òbviament han errat en l’enfoc a la vista dels resultats de participació.
8. Divisió interna als partits polítics. Això s’ha visualitzat com un afany per controlar els mecanismes de poder. PSC (Maragall-Montilla), ERC (Carod-Puicercós-sectors crítics), ICV (Saura-sectors crítics), CiU (Mas-Duran), PPC (cessaments i imposicions des del PP del carrer de Gènova). Durant els darrers anys els líders dels partits han semblat donar prioritat a les lluites internes enlloc de fer acció política.
9. Discurs allunyat dels interessos ciutadans. Les mesures anti-crisi que s’estan prenent només serveixen per a pal•liar-la i poc. No es prenen mesures valentes i decidides per a posar-hi remei. En educació continuem a la cua de l’estat i d’Europa i no aconseguim el consens necessari per a tirar endavant un projecte educatiu ambiciós i creïble. La llei de la dependència no es pot complir per manca de diners.
10. Pactes de conveniència. Encara que lícits, alguns pactes es fan incomprensibles alhora de formar governs o de fer votacions en temes concrets, com per exemple uns pressupostos de l’estat recolzats pels nacionalistes bascos. Els socialistes són capaços de formar govern amb ERC i ICV a Catalunya i alhora fer-ho amb el PP a Euskadi, o tenen interessos contraposats a Catalunya entre ells i després al Congrés formen grup parlamentari conjuntament.
Segurament molts d’aquests motius no seran compartits amb alguns lectors i també és segur que els mateixos lectors afegirien algun altre motiu que no he exposat aquí; però ens hem de rendir davant l’evidència que alguna cosa està passant quan la gent no va a votar. I a més els que d’una manera o una altra ens dediquem a això de la política, ens hem de fer responsables i reflexionar, però de veritat, sobre aquesta qüestió.
Cal prendre bona nota del missatge perquè quan es perd la il•lusió hi perdem tots. Potser el retorn als valors més bàsics ideològicament, potser el retorn a l’idealisme ens ajudarà a superar aquesta etapa trista de la política.
4 comentaris:
Jordi,
Estic molt d'acord amb el teu anàlisi. Penso que en els trets fonamentals coincideix amb el que hem fet al blog defensemhorta.blogspot.com
De tota forma crec que hauries d'opinar sobre l'enorme creixement del vot en blanc, i en menor mesura del vot nul.
El vot en blanc o el vot nul, quan no ha estat demanat per ningú, és una mostra de disconformitat més activa que l'abstenció però té el mateix origen i també la mateixa finalitat.
Hola Jordi. Trobo que las tevas reflexions son molt encertadas i d'acord amb el que pensen la mayoria de ciutadans, als menys jo o veig així.
Ojalá tots els politics o tinguesin tan clar. Així podriem començar a buscar sol-lucions i aconseguir mijorar la situació entre tots.
Molt encertat l'intent de sintessi de les causes que porten a l'abstenció, et felicito. com tu dius, es podrien afegir o treure arguments, però el resum es molt clar: el ciutadà esta ja emprenyat, cansat, desilusionat, i fart de veure que la política i els polítics no son útils ni resolen el problemes de veritat que te la gent.
Ves a dir-li que vagi a votar a un pare de familia, que esta a l'atur, que no pot pagar la seva hipoteca, que el banc li ha tret el pis, que hi viu a casa dels pares per que no te mitjans per a subsistir decentment i veu que aquest politics li demanen el vot, prometent-li maravelles, i quan tenen el vot lo primer que fan es apujar-se els seus sous astronómics, i quan ja estan ben apoltronats durant 4 anys, es dedican a dilapidar els diners públics (el diners de tots) en inflar las butxacas de bancs i multinacionals, cedint als xantatges que fan als estats i les administracions.
I que pot pensar aques ciutada?... dons el que pensaria qualsevol persona racionalment..."au! que os bombin.
I quina resposta donen els politics al davant de la gravissima situació económica que estem patint?... no tenen resposta, no hi han idees, s'encongeixen d'espatlles, només saben malgastar i abocar millions i millions d'euros, i mentres tant, la gent continua quedant-se a l'atur, agreujant les seves dificultats, etc. Ah! si! hi ha una resposta molt asennyada!! Obama ens ho arreglarà tot. Despres de tot aixó, sincerament, anar a votar? perque?
I dit aixó, tambe es veritat que criticar, emprenyar-se, donar explicacions del que esta pasant, aixó ho sabem fer tots molt be, però a l'hora de dir... molt bé, aixo es el que hi ha... quina es la solucio? llavors ja ens quedem callats, sense resposta, ja no sabem que dir.
Tens tota la raó quan dius que cal fer una reflexió, pero de veritat, no quedar-se nomes en reflexionar i ja està. Cal pensar en solucions, en proposar mides llógiques i asenyades. La gravísimi situació que estem patint ens ha de portar a aixó, a cercar solucions, a comprometrens en aportar idees i posar-las en marxa, això requereix compromís, implicació i esforç personal.
En el seu dia, en Carod, al davant d'aquesta crissi va dir una frase que recordo moltes vegades: "cal ser valents, cal proposar mides agossarades"
Es el moment de que algú (algún partit polític, algúna persona, algún col.lectiu) parli i proposi mides que apuntin de debó en la solució dels problemes.
Cal que algú es plantegi de veritat afrontar mides valentes, com per exemple:
apostar decididament per l'habitatge públic i de lloguer per a tothom (clau per l'economía de les persones).
polítiques concretes per combatre l'especulació en els productes alimentaris (no pot ser que cada vegada sigui mes car el cistell de la compra, que els agricultors i ramaders hagin de plegar, i les multinacionals alimentaries cada vegada siguen més potents i extorsionin als productors).
Aquestes son las mides que s'han d'adoptar per superar la brutal crissi económica, que la gent tingui la posibilitat d'arribar més comodament a finals de més i pugui consumir. Aquesta es la clau del desgavell económic i social.
Pero es clar... qui dona el pas endevant? Jo estic convençut, que el dia que surti algún partit que aposti de veritat per "garantir" els drets bàsics dels ciutadans, que ho digui de debó (sense enganys), amb plans i estratègies concretes per fer-ho, aquest partit pot tornar a generar il.lusió.
Per descontat, aques partit, a mi m'agradaria que fos ERC, pero cal que ens hi posem ja!!!
Tan dificil es fer aquest plantejaments? tan dificil es posar-se a treballar en aquest sentit, creien que es posible, que es viable?
Cal compromís, il.lussió, imaginació i ganes per fer-ho... qui s'hi apunta? podeu comptar amb mí. Jordi, n'estic segur que tú també, perque ja has demostrat de sobres que de tot aixó et sobra.
Bé, ja som dos.... algú mes??
Publica un comentari a l'entrada