dimarts, 29 de juny de 2010

El TC ratifica la mort de la via estatutària

Avui podria fer un d’aquells posts que matisen punt per punt perquè els catalans i catalanes ens hem de sentir indignats amb la sentència que ha emès avui el Tribunal Constitucional, però no ho faré pas. I no ho faré perquè crec que discutir punt per punt allò que la ciutadania de Catalunya va aprovar en referèndum és un insult a la seva intel•ligència (quan dic intel•ligència em refereixo a la ciutadania, òbviament).

Més enllà del fet que es forci la introducció de diverses referències a la “indissoluble unitat de l’estat espanyol”, associat al concepte de nació catalana; més enllà que no es permeti la preferència d’ús de la llengua catalana a les administracions públiques catalanes i als mitjans de comunicació; més enllà de la decisiva i important retallada que es fa en l’àmbit de la justícia; més enllà que s’hagin tocat una cinquantena d’articles; més enllà de tot això hi ha una idea que confirma el fet que un estat de dret en el qual l’opinió de 10 jutges val més que la veu d’un poble, expressada des del seu Parlament i ratificada per la via de les urnes, és un mal estat de dret.

No em sento gens indignat. Em sento molt digne i privilegiat de pertànyer a un país, Catalunya, que assoleix els seus objectius utilitzant sempre la via democràtica a través del seu Parlament, escollit legítimament per la ciutadania, i a través del dret de decidir d’aquesta mateixa ciutadania.

Les paraules del President Montilla obren la porta a una resposta unitària dels partits de tradició democràtica, la societat civil i la ciutadania. Però més enllà d’aquesta resposta en forma de manifestació, que segurament comptarà amb una participació alta, cal fixar un full de ruta per al futur del país. L’única forma de motivar a la ciutadania i acabar amb la desafecció política passa per fixar uns objectius nacionals que, com era d’esperar, han d’anar més enllà d’una via autonomista que està esgotada i que no té més recorregut.

Aquelles persones que creien possible obrir la porta al federalisme en aquest estat espanyol, han de tocar de peus a terra i comprendre que això no és ni serà possible governi qui governi a Madrid. L’estat espanyol ha donat una imatge falsa de país democràtic mentre els guardians dels valors de l’antic règim es mantenen en llocs decisius que impedeixen completar una transició mai acabada.

Malgrat els impediments, Catalunya s’ha dotat d’una Llei de Consultes que ha permès l’admissió a tràmit d’una Iniciativa Popular per a la celebració d’un Referèndum sobre la independència. Tot i que legalment aquest Referèndum ha de comptar amb el vist-i-plau de Madrid, això no ha de ser cap impediment per tirar endavant amb una consulta com aquesta. Evidentment per fer-la caldrà incomplir amb les lleis de l’estat, però no ha de suposar cap conflicte moral per al poble de Catalunya fer-ho, atesa la manca de respecte que ha evidenciat aquesta sentència del TC. De fet la podem catalogar de provocació i desafiament.

Inundem el Parlament de Catalunya de firmes a favor de la Iniciativa Popular. Fem possible la celebració d’un Referèndum per decidir el futur de Catalunya. Si l’Estatut que vam votar en Referèndum ja era fruit d’una retallada, què n’hem de fer d’aquest més retallat encara?. L’Estatut que ens cal, és el de Portugal!

dimecres, 23 de juny de 2010

Una trobada per carregar piles











Dilluns vam fer una trobada amb moltes de les persones que vam conèixer, i amb les quals vam treballar colze amb colze, durant els processos per als MPGM del Carmel i dels Tres Turons.

La veritat és que va ser una trobada molt agradable. Es va aconseguir un ambient molt distés, a diferència de les reunions que vam tenir abans de les aprovacions dels seus planejaments. El Jordi Portabella, l’Ester Capella, l’Enric Rius, el Marc Llobet i jo mateix vam fer petar la xerrada amb totes les persones que hi van assistir i que rondava la seixantena. Tots molt ben acompanyats per un grup de militants del nostre casal que es van abocar com mai en ajudar a muntar, desmuntar i crear un molt bon ambient.

La sorpresa agradable ha estat que, un any després de l’aprovació del MPGM del Carmel, encara hi ha moltes persones que valoren la feina que vam fer en el seu moment. Alguns dels assistents eren persones que van quedar finalment afectades, però fins i tot aquestes valoren positivament el treball i les aportacions d’Esquerra. Treball fet amb ells, fruit del qual van sortir moltes de les aportacions finals.

Crec que el que més i millor ha valorat tothom ha estat l’honestedat que hem mantingut des del primer fins a l’últim dia. Mai no hem volgut vendre fum; sempre vam dir que l’objectiu era arribar a un punt en què fos possible aprovar els dos planejaments amb el major consens possible. Finalment ha pogut ser d’aquesta manera, malgrat som conscients que no hem fet feliç a tothom. L’interés de la comunitat, de vegades, també s’ha de posar per davant dels interessos particulars.

Un any després és un bon moment per a fer un retorn en forma d’agraïment. Tinc el privilegi d’haver conegut a un munt de gent fantàstica durant aquests processos. No nomenaré a ningú per no deixar-me a cap, però ells i elles saben que en formen part. El fet d’haver aconseguit millorar una mica la vida d’algunes persones ja paga la pena d’aquesta feina, perquè si no és per aquestes coses, ja em direu perquè alguns ens fiquem en aquesta cosa pública de la política.

I un últim agraïment: aquest per al Joan Perna i els seus pares que ens van obrir de bat a bat les portes de casa seva per tal de fer possible aquesta trobada.

diumenge, 20 de juny de 2010

Prohibir el Burka o defensar les dones?

Diverses ciutats del país han apostat per la prohibició del Burka en els seus carrers. Algunes d’elles ho han fet mitjançant un acord municipal i d’altres, com Barcelona, per decret de l’alcalde.

Més enllà de la simple prohibició, crec que cal preservar els drets de les dones al nostre país independentment del seu origen o religió i, a primera vista, sembla que la prohibició només pot garantir la no presència de dones amb Burka al carrer. Però què passarà si aquestes dones, en no poder dur aquesta peça, s’han de quedar a casa seva perquè els seus marits no les deixen mostrar la seva cara en públic?

A mi particularment, aquesta prohibició em sembla una mesura comparable a aquella famosa “ley de vagos y maleantes” de l’època franquista. Una llei així només té l’objectiu d’esborrar presències no desitjades al carrer, però no afronta els problemes en les seves arrels.

En el cas del Burka, les diferències culturals i de concepció dels drets de les dones han de prevaler per damunt la simple prohibició de dur una peça determinada. No es pot prohibir dur Burka i no dedicar-hi alhora esforços a defensar els drets de les dones que l’han de dur, malgrat ho facin de forma voluntària. De la mateixa manera els nouvinguts han d’adaptar els seus costums a les lleis del país d’acollida. A Catalunya homes i dones tenen els mateixos drets i oportunitats, si més no en l’àmbit legal, i cal garantir que això es fa extensiu a les dones que venen de llocs on culturalment no es respecta aquest principi.

dilluns, 7 de juny de 2010

Interferències

L'ample de banda de la freqüència modulada està sobresaturat. A les emissions que es fan sota permís se sumen moltes altres que, sota l’etiqueta de ràdio associació, ho fan aprofitant un buit legal i una certa permissivitat sempre i quan no ho facin en qualitat de ràdio comercial.

La Generalitat de Catalunya està treballant en la definició legal que ha de resoldre el buit que actualment existeix a l’hora de demanar responsabilitats a aquelles emissores que provoquen interferències a la resta.

El darrer cas que s’ha produït en el districte d’Horta-Guinardó és el de les interferències que Radio Latina està provocant en una ràdio associació com Ràdio Boca-Nord. No és aquest però, l’únic cas que tenim en el districte. Fa poc que Ràdio Horta-Guinardó va començar les seves emissions per la FM i fruit d’això s’han produït interferències en Ràdio Trinitat Jove, que és ràdio taller, i a El Prat Ràdio, aquesta amb llicència per a emetre.

El concepte de Ràdio Associació va lligat estretament a una funció social, de promoció de les entitats, de formació, i amb una vocació de servei públic i és per aquest motiu que hi ha una certa permissivitat sempre i quan els continguts tinguin un caire allunyat del fet de generar negoci i, per descomptat, sempre que no es provoquin interferències en altres emissores amb permís per a realitzar les seves emissions. El fet que existeixi un buit legal, en certa manera, permet a les emissores de ràdio associació emetre; però si més no aquesta mancança hauria de restar garantida per un codi ètic, de manera que si una ràdio acaba d’entrar en la FM i trepitja o interfereix una altra ràdio que ja hi era abans, la que ha entrat més tard hauria de buscar una solució, ja sigui arribant a un acord amb la resta de parts implicades o cercant el seu propi espai sense molestar als demés.

Malauradament això no sempre passa d’aquesta manera i, de vegades, hi ha persones que s’entesten en sortir-se amb la seva peti qui peti. Aquest és el cas de Ràdio Horta-Guinardó. Una emissora de ràdio a la que de bon començament se li va donar suport des del consell del districte d’Horta-Guinardó (tant govern com oposició), realitzant la mediació –quan no hi havia cap obligació- per tal que el seu director arribés a un acord amb un institut on rau la seva emissora, i així poder ubicar una antena per començar a emetre per la FM.

A partir d’aquí comencen els problemes. La cobertura territorial de les emissions des de l’institut no va complir les expectatives que tenia el director de Ràdio Horta-Guinardó; de manera que de forma unilateral i sense consultar a cap de les persones que havíem donat la cara per ell, decideix traslladar la seva antena a una finca privada de Collserola. La mala sort va fer que justament en aquella finca coincidís amb una altra antena, la del sr. Losantos, que estava a punt de ser intervinguda per haver interferit altres emissores amb permís. Fruit d’això l’antena torna a ser traslladada a una altra finca privada, en aquest cas al Turó de la Rovira. Aquest és un punt de la ciutat amb un nombre important d’antenes en situació irregular.

El fet és que la ubicació de l’antena en aquest punt, sumat a l’orientació i la potència de l’emissió fa que Ràdio Horta-Guinardó produeixi interferències en almenys una ràdio associació d’àmbit local com Ràdio Trinitat Vella, de la Fundació Trinijove; i també en l’emissora municipal d’el Prat de Llobregat dins del seu àmbit de cobertura. Per tal de resoldre el problema amb Ràdio Trinitat Vella vam oferir una reunió amb les dues parts implicades i la mediació del grup municipal d’Esquerra a tots dos districtes. Malgrat l’intent no es va produir cap canvi i les interferències van continuar.

Però és a causa de les interferències produïdes a la ràdio municipal d’El Prat de Llobregat que RHG té obert un expedient a la Direcció General de la Generalitat de Catalunya que regula aquest àmbit. Bé, per això i perquè malgrat els múltiples consells i intents de buscar solució, també per aquest que us escriu en aquest bloc, el director de Ràdio Horta-Guinardó ha fet cas omís a tot el que se li ha aconsellat. Consells donats per evitar que la situació arribés a aquest punt, malgrat no tenir cap obligació i malgrat no formar part de les meves responsabilitats com a conseller de districte.

He volgut explicar aquest cas per escrit perquè és un fet, un dels pocs, que m’ha deixat molt mal sabor de boca com a conseller a Horta-Guinardó. La manca d’honestedat és una de les coses més difícils de pair i aquesta ha estat la causa principal de tots els problemes que han acabat derivant amb la interrupció d’emissions per FM de Ràdio Horta-Guinardó. Cal aclarir que l’emissora no s’ha tancat; aquesta continua emetent amb total normalitat per Internet tal i com venia fent des de molt abans de començar a fer-ho per FM, gràcies a la conjuntura dels grups polítics en aquest districte, tot sigui dit. També cal aclarir que les persones que conec i desenvolupen tasques en aquesta emissora els considero bons professionals. La llàstima és que la persona que hi ha al capdavant no sap dirigir la nau aprofitant aquest capital humà.

El final de les emissions de RHG per FM ve determinat per: 1) el canvi d’ubicació de l’antena amb la qual emet. 2) Les interferències que produeix en una emissora de caire municipal com la ràdio d’El Prat. 3) per la manca d’honestedat del seu director que canvia el seu discurs en funció de l’interlocutor; m’atreveixo a dir que fins i tot practicant l’engany. La Generalitat de Catalunya ha de tenir prou amb la segona causa, però per a mi la més dolorosa és la tercera.

No s’hi val de cap manera anar pel món llençant pilotes fora i culpant a la resta dels mortals dels mals que un mateix provoca. No s’hi val està enfrontat amb tothom i no assumir la part de responsabilitat que a un li pertoca. I el més important, no s’hi val anar difamant a determinades persones o determinats partits polítics i confondre a la gent amb teories de conspiració pròpies de persones recargolades. Parlar de censura en aquest context em sembla totalment barroer.

Per tot això, per les moltes coses que es diuen en aquesta ràdio en un programa nocturn a l’estil de l’speakers corner, però fet amb molta menys classe, per les moltes coses que veig escrites en alguns murs del Facebook he volgut donar la meva versió sobre aquest cas en concret. I ho he volgut fer a pesar que sé que bona part d’aquesta rancúnia per part del director de l’emissora en qüestió es dirigirà cap a mi. M’és igual, perquè si hi ha una cosa que no penso deixar mai sense resposta són les mentides vinguin d’on vinguin.

Per acabar vull fer una reflexió general sobre les emissores de ràdio associació. Atès que amb la regulació, que arribarà més d’hora que tard, no hi haurà espai per a tothom, aquestes tenen un terreny adobat per explorar i desenvolupar iniciatives a Internet. Els ordinadors personals i els mòbils de nova generació seran les autèntiques estacions multimèdia del futur, però no d’un futur llunyà; això ja ha començat a passar i d’aquí a poc temps les emissions per ones seran una tecnologia del passat. Tothom podrà escoltar un programa de ràdio a l’hora que vulgui; aquest és el futur de debó.

dijous, 3 de juny de 2010

Manca de compromís

Si per una cosa serveixen els temps difícils, és precisament per comprovar el nivell de compromís d’un govern envers la ciutadania. Ara, amb una crisi que es fa més evident a cada dia que passa, podem comprovar el grau de compromís del govern de l’estat amb la gent.

Retallades sobre el sou dels funcionaris i funcionàries, retallades sobre els pensionistes, retallades socials, … Això sí, els lobbys econòmics ni tocar-los, no fos cas que s’emprenyin. Els especuladors, els grans bancs que van acreditar 16.000 milions d’euros de benefici l’any passat no són ni de bon tros els que pagaran la crisi. És més, ni tan sols se’ls exigeix que obrin l’aixeta del crèdit per ajudar a reactivar l’economia.

Durant anys les entitats financeres han obert aquesta aixeta –la del crèdit- molt per sobre del que tocava, atorgant hipoteques per imports molt superiors als valors reals dels pisos. Tot per especular amb un capital inexistent. Quan la gent ha començat a deixar de pagar el deute, s’ha generat un forat immens en els negocis d’aquestes entitats. Negocis, en forma de fons d’inversió que van tirar endavant sense disposar d’un capital real que els garantís. Entre tots vam haver de cobrir aquests forats per evitar que el sistema fes fallida. Però ells han acreditat beneficis i la ciutadania en canvi ha de cenyir-se el cinturó.

Ara també toca als ajuntaments retallar l’endeutament. No només a aquells que no han fet els deures, sinó a tots. I això, és una mesura molt injusta. Ho és perquè afecta de la mateixa manera a aquells ajuntaments, com el de Madrid, que acumulen un deute de 2.080 euros per habitant i també ho fa amb aquells ajuntaments, com el de Barcelona, que només acumula un deute de 476 euros per habitant. Madrid acumula més del 20% del total del deute dels ajuntaments a l’estat, mentre Barcelona acumula un 2,7% d’aquest mateix total. Amb aquesta mesura es penalitza de forma clara a aquells municipis que han fet els deures en matèria econòmica i se’ls nega la possibilitat d’endeutar-se en temps de crisi per a poder fer front a les polítiques socials que veuen incrementada la seva demanda.

També hi ha un problema de formes. No pot ser de cap manera que un cop es publica un termini d’aplicació d’aquesta mesura en el B.O.E., es rectifiqui un cop salten les alarmes (especialment d’algun alcalde socialista com el sr. Bustos de Sabadell) i es tingui la poca vergonya de dir que ha estat un error d’impremta. Vaja que la vicepresidenta econòmica va recórrer a la ja antiquada fé d’errates per justificar el canvi de parer, al menys en el termini. Això és menysteniment i manca de compromís amb la ciutadania.

Tot això, si ho afegim a una imatge prepotent de la primera línia política en general, és el que produeix la desafecció ciutadana cap a la classe política. Això i també els casos de corrupció que, malauradament, estan deixant entreveure xarxes organitzades que ataquen directament a la línia de flotació d’alguns partits. El cas Gurtel i l'operació Malaia a l’estat, o el cas Pretòria o el cas Millet a Catalunya evidencien que s'han sobrepassat línies vermelles que haurien de ser infanquejables.

És molt preocupant el fet que s’adjudiqui a una empresa constructora una obra milionària a condició de fer una substanciosa donació a una fundació determinada. És encara més preocupant que aquesta fundació utilitzi aquests diners per a sufragar les despeses de les campanyes d’algun partit, això sí, també a través d’una altra fundació. I això és molt preocupant, perquè amb aquesta maniobra el que passa és el següent: primer, que aquesta donació que va amunt i avall es carrega a la factura de l’obra pública i, per tant, lapaguem entre tots i totes; i segon, que el partit polític en qüestió estarà lligat de mans i peus a l’hora de prendre decisions polítiques perquè, en certa manera, està pagant una hipoteca.

El que està sortint a la llum darrerament amb casos com el del Palau de la Música o la trama Pretòria és la confirmació que hi ha uns poders establerts que formen xarxa per mantenir el seu status. En el cas de la trama Pretòria això és el màxim exponent de la sociovergència. Els dos grans partits catalans poden tirar-se els trastos pel cap quan es barallen per guanyar unes eleccions, però saben posar-se d’acord quan es tracta de fer negocis fins al punt de tapar-se les vergonyes els uns als altres.

Sóc conscient que he començat l’article criticant les mesures que aplica el govern de l’estat per fer front a la crisi i que he acabat parlant de corrupció. Sóc conscient que, en tractar-se de coses molt diferents, no s’han de barrejar. Però la veritat és que totes dues tenen un denominador comú: l’absència de compromís dels protagonistes amb la ciutadania.