Manca de compromís

Si per una cosa serveixen els temps difícils, és precisament per comprovar el nivell de compromís d’un govern envers la ciutadania. Ara, amb una crisi que es fa més evident a cada dia que passa, podem comprovar el grau de compromís del govern de l’estat amb la gent.

Retallades sobre el sou dels funcionaris i funcionàries, retallades sobre els pensionistes, retallades socials, … Això sí, els lobbys econòmics ni tocar-los, no fos cas que s’emprenyin. Els especuladors, els grans bancs que van acreditar 16.000 milions d’euros de benefici l’any passat no són ni de bon tros els que pagaran la crisi. És més, ni tan sols se’ls exigeix que obrin l’aixeta del crèdit per ajudar a reactivar l’economia.

Durant anys les entitats financeres han obert aquesta aixeta –la del crèdit- molt per sobre del que tocava, atorgant hipoteques per imports molt superiors als valors reals dels pisos. Tot per especular amb un capital inexistent. Quan la gent ha començat a deixar de pagar el deute, s’ha generat un forat immens en els negocis d’aquestes entitats. Negocis, en forma de fons d’inversió que van tirar endavant sense disposar d’un capital real que els garantís. Entre tots vam haver de cobrir aquests forats per evitar que el sistema fes fallida. Però ells han acreditat beneficis i la ciutadania en canvi ha de cenyir-se el cinturó.

Ara també toca als ajuntaments retallar l’endeutament. No només a aquells que no han fet els deures, sinó a tots. I això, és una mesura molt injusta. Ho és perquè afecta de la mateixa manera a aquells ajuntaments, com el de Madrid, que acumulen un deute de 2.080 euros per habitant i també ho fa amb aquells ajuntaments, com el de Barcelona, que només acumula un deute de 476 euros per habitant. Madrid acumula més del 20% del total del deute dels ajuntaments a l’estat, mentre Barcelona acumula un 2,7% d’aquest mateix total. Amb aquesta mesura es penalitza de forma clara a aquells municipis que han fet els deures en matèria econòmica i se’ls nega la possibilitat d’endeutar-se en temps de crisi per a poder fer front a les polítiques socials que veuen incrementada la seva demanda.

També hi ha un problema de formes. No pot ser de cap manera que un cop es publica un termini d’aplicació d’aquesta mesura en el B.O.E., es rectifiqui un cop salten les alarmes (especialment d’algun alcalde socialista com el sr. Bustos de Sabadell) i es tingui la poca vergonya de dir que ha estat un error d’impremta. Vaja que la vicepresidenta econòmica va recórrer a la ja antiquada fé d’errates per justificar el canvi de parer, al menys en el termini. Això és menysteniment i manca de compromís amb la ciutadania.

Tot això, si ho afegim a una imatge prepotent de la primera línia política en general, és el que produeix la desafecció ciutadana cap a la classe política. Això i també els casos de corrupció que, malauradament, estan deixant entreveure xarxes organitzades que ataquen directament a la línia de flotació d’alguns partits. El cas Gurtel i l'operació Malaia a l’estat, o el cas Pretòria o el cas Millet a Catalunya evidencien que s'han sobrepassat línies vermelles que haurien de ser infanquejables.

És molt preocupant el fet que s’adjudiqui a una empresa constructora una obra milionària a condició de fer una substanciosa donació a una fundació determinada. És encara més preocupant que aquesta fundació utilitzi aquests diners per a sufragar les despeses de les campanyes d’algun partit, això sí, també a través d’una altra fundació. I això és molt preocupant, perquè amb aquesta maniobra el que passa és el següent: primer, que aquesta donació que va amunt i avall es carrega a la factura de l’obra pública i, per tant, lapaguem entre tots i totes; i segon, que el partit polític en qüestió estarà lligat de mans i peus a l’hora de prendre decisions polítiques perquè, en certa manera, està pagant una hipoteca.

El que està sortint a la llum darrerament amb casos com el del Palau de la Música o la trama Pretòria és la confirmació que hi ha uns poders establerts que formen xarxa per mantenir el seu status. En el cas de la trama Pretòria això és el màxim exponent de la sociovergència. Els dos grans partits catalans poden tirar-se els trastos pel cap quan es barallen per guanyar unes eleccions, però saben posar-se d’acord quan es tracta de fer negocis fins al punt de tapar-se les vergonyes els uns als altres.

Sóc conscient que he començat l’article criticant les mesures que aplica el govern de l’estat per fer front a la crisi i que he acabat parlant de corrupció. Sóc conscient que, en tractar-se de coses molt diferents, no s’han de barrejar. Però la veritat és que totes dues tenen un denominador comú: l’absència de compromís dels protagonistes amb la ciutadania.