l'Aigua és qualitat de vida

Sense aigua no hi ha vida. Aquesta és una afirmació tan rotunda que no la pot qüestionar ningú.

En aquests moments a Catalunya estem patint els efectes d'una de les sequeres més greus de les darreres dècades. Els embassaments es troben per sota del 25% de la seva capacitat i les perspectives de pluja no són alentadores.

Cal que prenguem consciència de que, al menys en la part domèstica, s'han d'incrementar les mesures d'estalvi. Aquesta és la part que com a ciutadans i ciutadanes ens toca. En aquest sentit, entre avui i demà sortiran juntament amb la premsa del país uns difussors per a les aixetes que redueixen el cabal en 3 litros per minut.

I cal que prenguem consciència perquè no som únicament les persones les que ens resentim dels efectes de la sequera. També se'n resenteixen i molt la fauna i la vegetació del nostre país, en definitiva el nostre paisatge que és també una part molt important de la nostra riquesa. Per tant, la pèrdua de qualitat de vida és doble.

Aquest ha de ser el pla de xoc, però a mitjà i llarg termini el govern ha de prendre mesures serioses per paliar en un futur els efectes de la manca de precipitació. En breu es posarà en marxa la dessalinitzadora del Llobregat i ja s'està projectant una altra a Cunit. Però a part d'això també s'han de preveure mesures d'estalvi potents per al sector de l'agricultura, que és el que de llarg consumeix més aigua a Catalunya.

La nova cultura de l'aigua i l'aplicació de la Directiva Marc Europea, crec que han marcat un punt d'inflexió positiu. Ara les crítiques dels que en el passat van tenir 23 anys per solucionar el problema, no serveixen de res. En aquesta qüestió hem de ser partíceps tots, perquè amb l'aigua no s'hi juga. L'aigua és qualitat de vida i sense aigua no n'hi ha de vida.

Aquests són alguns consells d'estalvi domèstic, que per més repetis que siguin, no està de mes recordar:

- tanca l'aixeta quan no l'utilitzis
- no facis servir el wàter com a paperera
- dutxa't enlloc de banyar-te
- repara les aixetes o cisternes que tinguin pèrdues
- utilitza la rentadora i el rentaplats a plena càrrega
- instal·la sistemes d'estalvi a les aixetes i cisternes
- si has de rentar el cotxe, fes-ho al túnel de rentatge
- rega les plantes al matí o al vespre i evitaràs l'evaporació
- no aboquis productes nocius ni al wàter ni a l'aigüera, això perjudica el funcionament de les depuradores
- fes servir una galleda per recollir l'aigua que deixes còrrer mentre arriba l'aigua calenta, per reutilitzar-la
- al rentar-te les dents fes servir un got enlloc de deixar l'aixeta oberta
- a l'afaitarte només et cal una mica d'aigua a la pica

a travès dels comentaris, podeu afegir idees per estalviar l'aigua i fer-ne un ús intel·ligent.

La blogosfera catalana no para de crèixer

Certament, la xarxa de blocs del nostre país no s'atura. Al nostre districte s'ha posat en marxa l'agregador de blocs d'Horta-Guinardó, una iniciativa conduïda pel Jose Rodriguez que permet veure junts en un mateix espai els blocs de les persones i entitats que tenen relació amb el nostre districte; n'hi han de caire polític i d'altres que no, però si voleu saber que és el que es cou a l'hortaguinardosfera, aquest és el lloc a visitar.

Per un altre costat, un il·lustre blocaire, en Moisès Rial ha creat dos nous espais compartits: Catalunya Opina i la Xarxa Republicana, als quals he estat convidat a col·laborar i que tot i que acaban de posar-se en marxa, esperem que en un futur es vagin consolidant. Aquests se sumen a un altre bloc col·lectiu: Jo vull la independència, que fa pocs dies vam posar en marxa amb la intenció de recollir opinions de gent diversa relacionada amb l'àmbit independentista.

I el cap de setmana vinent, del 25 al 27 de gener, se celebraran a Granollers les I Jornades sobre la Catosfera, que ja ha desbordat totes les previsions d'inscrits.

El futur de la xarxa blocaire catalana està garantit. Les persones hem trobat en aquest espai un lloc on poder dir la nostra i també un lloc per cercar quines són les idees i opinions que es couen arreu del país. Opinions majoritàriament independents.

Per tant, des d'aquí us vull animar a aquells que encara no ho heu fet, a crear el vostre bloc o bé a participar en algun d'aquests blocs col·lectius que us he citat.

l'Estelada fa cent anys

l’independentisme català ve de lluny. És evident que ni l’hem inventat ara, ni és un producte del franquisme. L’anhel de llibertat del poble català ha estat present sempre desde que el 1714, amb el decret de Nova Planta, l’estat espanyol va llevar als països catalans d’aquest dret bàsic per a qualsevol nació, com ho és la nostra.

Enguany s’ha creat una comissió (web) amb l’objectiu de difondre l’efemèride, explicar la història i organitzar actes al voltant d’aquesta icona de l’independentisme contemporani català. En aquesta comissió figuren noms com ara els de Jaume Sobrequès, Toni Strubell, Oriol Junqueras, Jaume Ranyer,.. i un seguit d’historiadors i estudiosos que sense cap mena de dubte la doten d’un caché rellevant.

Queda palés que els catalans i catalanes, lluny d’haver-nos d’inventar lletres per convertir una marxa en himne nacional, com fan d’altres, podem commemorar trets històrics quen ens venen de lluny.

Podeu veure aquest video de vilaweb tv per anar fent boca.

Objectiu: un país de primera

Aquest és l'eslògan de campanya d'ERC per a les eleccions estatals del 9 de març. Un eslògan que reflecteix clarament un sentiment compartit amb molta gent d'aquest país. I del que es tracta és precissament d'això, de fer que en el futur Catalunya sigui un país de primera i posats a fer un país independent.

El nostre cap de llista no cal presentar-lo. Ja és prou conegut. Aquest advocat de 40 anys ha estat el pare de l'Estatut del 30 de setembre, el que vam aprovar al Parlament i ens van retallar a Madrid. Per això precissament, crec que en Joan Ridao és la persona més adequada per anar a donar la cara al Congrés, perquè ja sap com les gasten per allà. No ho farà potser de forma airada, no és aquest el seu tarannà, però no tingueu dubtes de que serà clar i contundent amb allò que hagi de reclamar o defensar.

Tenim un bon candidat, tenim un bon objectiu i tenim la responsabilitat d'explicar i fer saber que demanar la independència no és un delicte; que és un dret legítim dels pobles i que a més en el nostre cas és la millor opció.

Ni TGV ni Rodalies

Ha quedat molt és que clar, que la manifestació de l’1-D i el clam popular que es va produïr als carrers de Barcelona, tan se’ls enfot a Madrid.

Primer va ser la sèrie inacabable de “cagades” que han fet impossible que a hores d’ara el TGV arribi a Barcelona; i ara, la “promesa” d’en Zapatero de que a primers d’any l’estat espanyol traspassaria el servei de Rodalies a la Generalitat, ha acabat, un cop més en un “no res”.

Res de res, això és el que tenim. Ni TGV ni Rodalies. La presa de pèl continua i a més el govern espanyol ja no s’amaga darrera de cap excusa. La cara de tontos d’en Montilla i en Saura després de la bilateral Estat-Generalitat ho reflectia perfectament. Un cop més ens han pres el pèl. El “talante” ja és igual; l’important és que a Espanya doni la sensació de que l’estat no cedeix davant de les reclamacions dels catalans. Això potser donaria arguments creíbles al PP.

Ara del que es tracta és de que els Socialistes ens prepararan el seu rodet mediàtic de cara a les eleccions del 9 de març. Un rodet mediàtic que haurà de fer oblidar a casa nostra les contínues promeses incumplides i als navarresos que no van poder dur a terme un canvi de govern molt necessari, perquè el PSOE els ho va prohibir.

El millor que ens pot passar als catalans i catalanes, és que tant el PSOE com el PP siguin castigats a les urnes, en benefici d’altres opcions. Ara bé, si mirem les alternatives cal descartar automàticament als Ciudadanos, perquè per això ja hi és el PP; CiU, en cas de que pugui pactar amb el PP ja sabem el que farà i si poden pactar amb el PSOE doncs tres quarts del mateix. No notarem la diferència. La política de “peix al cove” ja l’hem tastat i no ha funcionat pas. En part és gràcies a aquesta dinàmica que Catalunya està en la situació actual.

Ens queden ERC i ICV-EUiA. No cal que us digui quin partit és la meva opció, ja sabeu on és casa meva. La meva opció sempra serà la que aposta per la nostra independència i això només ens ho ofereix ERC. Aquesta és segur, l’opció que li fa menys gràcia a ZP, que ja ha deixat clar que com a soci prefereix a CiU; per alguna cosa dolenta per a ell i bona per a Catalunya serà.

Pel que fa als eco-socialistes, els falta desmarcar-se decididament dels psocialistes, molt especialment en aquells temes que afecten al nostre país. Sembla ser que comencen a caure de la figuera i se n’adonen de que el meravellòs estatutet que tant van aplaudir, no s’acabarà de desplegar mai i de que totes les promeses que ens fan els socialistes se les passen pel “forro” i es queden tan amples. Sembla ser que comencen a estar una mica emprenyats i ara que estem en plena pre-campanya ho volen fer notar. Em felicito francament, però aquest estatus cal mantenir-lo després de les eleccions independenment dels resultats que surtin.

Un bon amic em va dir un dia que els d’Iniciativa eren com la “torna”. Aquell tròs de pa que anys enrera et donàven a la fleca per completar el pes del pa que compràvem. La torna dels socialistes, que els aporten a aquests darrers una mica d’allò que els falta i als primers ja els va bé així, perque poden anar en el carro del govern.

Hi ha temes casolans en els que ERC i ICV-EUiA coincideixen com ara la MAT o el Quart Cinturó, i en canvi això no es nota massa a l’hora de fer front comú. És una mica com que cadascú fa la seva. A mí no em semblaria malament que en determinades qüestions totes dues formacions es posesin d’acord, i sense l’arbitratge dels socialistes que al final el que fa és allunyar-nos dels objectius. Ja en alguna entrada anterior a aquesta he fet esment de que si ERC i ICV-EUiA sumen els seus escons al Parlament, fan la segona força parlamentària per davant dels socialistes i això hauria de servir per restar-los poder.

En definitiva i tornant al principi del fil, que no tenim ni TGV, ni rodalies, ni els papers de Salamanca, ni les balances fiscals,… i que tot això ho hem de tenir molt en compte a l’hora de decidir el vot, també tenint en compte, es clar, que a l’altre extrem del sistema bipolar de partits estatals, amb el PP no trobarem pas la solució.

2008. Molts reptes per endavant

El 2007 ja és història. Crec que ha estat un any de recollir els “mals fruits” d’allò que s’ha anat sembrant en el passat.

La gran apagada elèctrica, el col•lapse de les rodalies, els incendis hospitalaris, la gran abstenció a les eleccions municipals del mes de maig, la represa armada d’ETA, els informes d’educació a Catalunya,… un any que alguns recordaran per la famosa frase del rei i d’altres per la mort d’en Xirinachs.

Ara bé, també s’han deixat veure coses que a alguns ens donen alé per començar amb una mica d’il•lusió l’any que ha començat. Ens comencem a qüestionar la utilitat de la família reial; Europa és un bressol de noves nacions: Montenegro ha estat la darrera en aconseguir-ho i en llista d’espera figuren Kosovo, Flandes, Escòcia i per què no Euskadi i Catalunya?. L'1 de desembre els carrers de Barcelona van ser un clam, clar i català.

D’aquí a dos mesos ens toca als ciutadans i ciutadanes prendre de nou la paraula, ara en eleccions estatals. I és important que anem a dir la nostra i que no ens oblidem en primer lloc de les mancances que tenim i que volem solventar en el futur; en segon lloc que els dos partits majoritaris a l’estat ja sabem de quin peu calcen, tant el PP de Rajoy, Acebes i Zaplana, com el PSOE de Zapatero, Magdalena Alvarez i Jose Bono. No fora bó, doncs, caure en el bipartidisme perquè això és el que perjudicaria més a Catalunya, i tal i com pinten les coses, no sembla que els resultats donin majories absolutes a ningú.

I per descomptat, d’altra banda, a Catalunya tenim la necessitat imperiosa de que els nostres polítics es posin les pil•les i readrecin una situació que de cap manera pot anar a pitjor. I parlo de serveis bàsics com l’educació, les infraestructures, la sanitat,…

A alguns ens tocarà batallar en llocs més concrets com són, barris, districtes, pobles i a d’altres en l’àmbit del país. Però tots tenim una part de responsabilitat que no hem de defugir i l’ètica, tal i com vaig apuntar ens les meves darreres entrades al bloc, ha de jugar un paper destacat. Hem de fer país, cadascun a la seva manera i amb la intenció que cregui millor, però hem de fer país. Catalunya no pot esperar més mentre Espanya ens passa per alt i el nostre govern bada.

Jo, com ja es sabut, sóc dels que aposta per construir el camí cap a la independència. Estic convençut de que en un país més petit i amb els nostres recursos, seria molt més fàcil elevar el nivell de vida de les persones ens tots aquells aspectes, en que precissament ara, tenim greus mancances.

Aquestes són algunes de les dades publicades pel Financial Times, la setmana passada i que donen la raò a aquesta creença:

- Pel que fa al producte interior brut per càpita, 4 dels 5 països més rics del món tenen una població de menys de 5 milions d’habitants. Els Estats Units són l’excepció a la regla i ocupen el quart lloc en riquesa per cap.

- 8 dels 10 països mes pacífics i segurs tenen menys de 10 milions d’habitants.

- 5 dels 7 països més competitius tenen menys de 10 milions d’habitants.

- En qualitat de vida i educació, l’únic país gran entre els 10 primers és el Japò.

- Dels 5 països més grans del món, només els EUA són rics, mentre que el Brasil, la Xina, l’Índia i Indonèsia encara es troben en via de desenvolupament.

Les dades de Catalunya, en realitat estan molt lluny de les dades de l’Europa dels quinze i cal recordar que l’estat espanyol deixarà de rebre fons de cohesió de la UE el 2014. Per tant el lastre que suposa ara la sangria de Catalunya per part de l’estat espanyol, incrementarà. I jo, com la resta de persones d’aquest país, vull agafar com a referents els països que hi ha més al nord. És segur de que en un país més petit serà més fàcil arribar a la cohesió necessària per crèixer i afrontar en els reptes que generarà el món global en que ja ens trobem.

Per tant, hem de fer molta feina encara i el 2008 és un bon any per començar a canviar les coses.