L’Independentisme com un fet normal

Van passant els dies i ja en fa onze des de la consulta per la independència celebrada a Arenys de Munt. La repercusió mediàtica de l’esdeveniment ha acabat sens dubte superant les expectatives inicials dels impulsors d’aquesta consulta, en gran part per les reaccions dels organismes de l’estat i també per l’entrada en escena de la Falange.

Entre avui i demà desenes de municipis catalans votaran mocions de suport a una consulta per a la independència. Avui ja han resultat aprovades en els plens dels ajuntaments de Montblanc i Cardedeu. L’efecte Arenys de Munt no s’atura i les consultes ciutadanes sobre la independència s’extendran a moltes poblacions catalanes en els propers mesos.

És molt important mantenir aquest efecte multiplicador per tal que el globus no es desinfli i caiguem un altre cop en el desencís pel qual ha passat el país després de les diverses manifestacions reivindicatives fetes a Barcelona el desembre de 2007 i el febrer d’enguany, provocades per la retallada de l’Estatut i la manca d’inversió de l’estat en l’àmbit de les nostres infraestructures. Però hi ha quelcom encara més importat en tot això i és la normalització del fet de parlar obertament de la independència.

Gràcies a Arenys de Munt el debat sobre la independència i els avantatges o problemes que això podria suposar per a Catalunya és més obert que mai. Almenys Catalunya endins aquest debat s’està duent a terme amb total normalitat (altra cosa és a l’estat espanyol). I encara més important, tot i que els partits polítics estan començant a definir posicions i evidentment juguen el seu paper, l’empenta s’està duent a terme des de molts sectors de la societat civil.

L’independentisme a Catalunya ha fet una passa de gegant per assolir la maduresa necessària que l’ha de convertur en una opció amb possibilitats de tirar endavant. Molta gent i molts sectors que abans veien la independència com una extravagància o una opció massa radical, ara resten atents a l’evolució de l’opinió pública del país i, gràcies a la normalitat amb que s’està duent a terme el debat, molts d’ells comencen a sospesar la possibilitat de viure en una Catalunya independent.

De la mateixa forma que les persones a títol individual deixen oberta l’opció independentista, també els partits polítics van prenent posicions. ERC i les CUP hi donen ple suport a la independència com era d’esperar, CiU i ICV-EUiA donen suport a les iniciatives sense promoure-les i a l’igual que molts ciutadans i ciutadanes es mantenen a l’espera de definir-se del tot, pendents de veure com evoluciona l’opinió pública en general, i la dels sectors econòmic i social en particular. El PP i C’S, també com era d’esperar, treuen les urpes en contra de tot allò que soni a desfer la unitat de la “una, grande y libre”. El partit que es mostra més incòmode amb la situació, i per això estan tan neguitosos amb aquesta qüestió, és el PSC. I la incomoditat del PSC es deu a que arribarà el moment en que haurà de triar de forma clara entre l’opció catalanista del PSC o l’opció espanyolista del PSOE. Mentrestant a Zapatero li ha crescut un nan amb el qual no hi comptava conseqüència de les consultes per la independència. En gran part però és responsable directe per no haver estat capaç d’avançar cap a un estat espanyol federal en contra del que predicava en un inici. I a tot això encara estem pendents de la sentència del Tribunal (inquisidor) Constitucional sobre l’Estatut.

Ja se sap que aquestes consultes no poden ser mai vinculants, però el simple fet que la gent del nostre país es pugui expressar lliurement mentre reclama el seu dret a decidir fa molt de mal a la línia de flotació de l’aparell de l’estat. Un aparell que ha quedat en evidència visualitzant-se com una herència directa del passat franquista. Un aparell que va ser organitzat pel règim franquista i que ara, després de més de tres dècades, manté a molts falangistes o persones lligades al règim franquista movent els fils del poder. En aquest sentit cal ser agraïts perquè la “poca vergonya” d’aquests estaments ha fet que molta gent es treiés la vena dels ulls i ha fet molt visible qui pren les decisions que ens afectaran mentre formem part d’aquest estat.

No podrem mai organitzar un referèndum legal en el marc actual. La sagrada Constitució Espanyola no ens ho permet, tan si fas una lectura conservadora, com si la fas més liberal, tant fa. Per aconseguir-ho s’hauria de fer una reforma de la llei marc de l’estat, i ja es van assegurar aquells que la van impulsar que això no fos gens fàcil. Per tant, també hem de mentalitzar-nos que aquesta via no serà possible. Aquí no podrem mai dipositar una papereta a l’urna ni a favor ni en contra de la independència, amb el permís de l’estat. No podrem fer mai el que fan amb absoluta normalitat al Quebec, o a Groenlàndia, o a Eslovàquia; o el que acabaran fent amb total normalitat a Escòcia i segurament a molts altres països que veuen en la independència una oportunitat i no pas un problema.

En el marc actual Catalunya haurà de transgredir la llei suprema de l’estat si vol celebrar un referèndum per l’autodeterminació. Ara però, gràcies a l’efecte d’Arenys de Munt, hi ha més gent disposada a fer-ho. L’independentisme suma i arribarà un moment en què la maduresa del projecte haurà crescut prou per a plantejar el repte. I què passarà si l’estat espanyol no ens ho permet? que farem aleshores? Jo ho tinc molt clar… estic disposat a transgredir la llei i anar a votar, acollint-me al dret que m’atorga la Declaració Universal per als Drets Humans.

la fotografia l'he trobat a la web dedicada al centenari de l'estelada

Arenys de Munt, punt i seguit

La consulta ciutadana que es va dur a terme diumenge a Arenys de Munt ha estat sense cap mena de dubte l’esdeveniment de l’any per als catalans que creiem que la independència és l’objectiu a assolir. Ara, passada l’eufòria que s’ha produït arran del resultat de la jornada (41% de participació i més d’un 96% de vots a favor de la independència), és el moment de fer reflexió i anàlisi del que ha suposat i el que pot suposar a partir d’ara aquest esdeveniment.

Hi ha diverses coses que crec cal tenir en compte, perquè hi ha molts fets que han incidit de ple en el resultat de la jornada d’Arenys i també en la difusió mediàtica de la mateixa. Aquesta successió de fets han condicionat evidentment en tot plegat dotant a la jornada electoral amb molts elements d’excepcionalitat i aquests compliquen molt l'anàlisi.

Quan es celebra una consulta ciutadana sobre la independència i resulta que l’advocat de l’estat la prohibeix per inconstitucional; després resulta que aquest advocat de l’estat ha figurat en les llistes de la Falange; a més la mateixa Falange convoca una manifestació en el mateix lloc i dia de la consulta; a més la justícia de l’estat ratifica la prohibició de la celebració de la consulta i alhora autoritza a la Falange a manifestar-se; quan totes aquestes coses passen sense que cap demòcrata (independentista o no) entengui que és el que està passant, o potser ho entén perfectament atès que l’estat espanyol encara arrossega l’herència del règim franquista sense fer net, aleshores amb un cúmul de despropòsits com aquests s’aconsegueix una motivació extraordinària.

I el resultat és espectacular ja que una consulta ciutadana no vinculant aconsegueix mobilitzar més votants que no pas les eleccions europees i els vots a favor de la independència van acabar superant els vots a favor de l’Estatut.

Ara bé, el resultat d’Arenys de Munt s’ha de mirar amb lupa i no caure en l’error de pensar que en un referèndum autèntic per a l’autodeterminació el 96% dels vots d’Arenys serien afirmatius com ha passat ara. El votant del “Sí” ha estat extraordinàriament motivat a anar, mentre que els partidaris del “No” han optat clarament per no participar-hi. Tal com comentava un company del meu casal en la reunió de dilluns, hagués estat millor i més creïble un resultat més moderat a favor del Sí, amb una participació del 60 o el 70%, i segurament s’acostaria més a la realitat en aquesta població.

Després cal tenir en compte que Catalunya no és només Arenys de Munt, Puigcerdà, Ripoll, Vic, Manlleu o Reus. Catalunya concentra la majoria de la seva població a Barcelona i a l’àrea metropolitana. Per tant Catalunya també és Santa Coloma de Gramenet, Badalona, l’Hospitalet, Cornellà, Nou Barris i el Carmel. I les realitats són ben diferents. De fet, el darrer índex publicat al respecte deia que prop del 20% dels catalans i catalanes són independentistes (força lluny del 96% del referèndum a Arenys), tot i que més de la meitat creuen que la relació Catalunya-Espanya ha de ser diferent.

Jo crec però, que per damunt del resultat l’experiència d’Arenys de Munt té una càrrega important de coses positives:

1) el caràcter festiu i la normalitat de la jornada, tot i l’intent d’esguerrar-lo de la Falange que va fer el ridícul aportant 81 falangistes patètics a la manifestació. Aquest caràcter festiu va contrastar molt amb el regust agre que ens va deixar la Diada, dos dies abans, en diversos actes que van tenir lloc (xiulada a les autoritats en les ofrenes a Rafel de Casanoves, tensions al Fossar entre ERC i CAJEI, polèmica per l’actuació de la cantant israeliana Noa a la Ciutadella, …). També és de justícia reconèixer el bon desplegament dels Mossos a Arenys que va impedir que hi hagués cap xoc amb els falangistes.

2) la imatge de força i determinació que s’ha donat mantenint la consulta tot i la prohibició de l’aparell de l’estat.

3) el suport a la consulta per part d’ERC, CiU i ICV-EUiA, tot i que uns més convençuts que altres, però en qualsevol cas s’ha creat una mena de convenció a la basca al voltant d’un exercici de democràcia, on curiosament el PSC-PSOE s’ha alineat amb el PP (i per descomptat C’S) també a la basca i demostrant que en les qüestions relatives a la unitat de l’estat si cal, la democràcia pot passar a un segon pla.

4) la capacitat de mobilització no només dels partits sinó també de les plataformes sobiranistes d’arreu del país. Per una vegada els independentistes ens hem vist capaços d’il·lusionar-nos junts sense fissures.

5) Arenys ha sentat un precedent que ara és un referent per a, de moment, una seixantena de poblacions que s’estan plantejant celebrar consultes en la mateixa línia.

6) El ressò mediàtic del referèndum arreu del món amb articles al New York Times (USA), Le Monde (França), Euronews (Europa), DeMorgen (Flandes), N-TV (Alemanya), Expresso (Portugal), El Universal (Veneçuela), etc.

I ara què? Aquesta és la qüestió perquè Arenys ha marcat una línia que evidentment serà seguida per altres poblacions, però el camí per assolir la fita de fer un referèndum vinculant és molt complicat. D’entrada cal aconseguir majoria parlamentària a favor d’aquest, també cal reformar la llei i a més s’ha de superar la “inconstitucionalitat” de la cosa. I malgrat l’èxit de la consulta d’Arenys la viabilitat per tirar endavant un referèndum real des dels projectes polítics de les diferents forces polítiques a Catalunya és molt limitada. Mentre CiU no aposti clarament per la via sobiranista (i no sembla pas que vulgui fer- ho) i mentre l’Esquerra independentista continuï fraccionant-se i per tant afeblint-se sembla molt complicat poder presentar un projecte amb cara i ulls al nostre Parlament.

Continuem notant la manca de lideratge, i curiosament fruit d’això ha sortit a la palestra en Jan Laporta deixant-se estimar per tothom. Alguna cosa em diu que aquest enamorament entre Reagrupament i en Laporta respon, més enllà que connectin en quant al discurs, a l’afany de protagonisme de l’actual president del Barça del qual no gaudiria en una formació política més consolidada, i també a l’oportunitat que tindria Reagrupament de millorar resultats en unes eleccions on pogués comptar amb un candidat tan mediàtic com en Jan. Potser és per això que ERC també li obre les portes, no fos cas que l’efecte Carretero+Laporta ens donés un disgust electoral difícil de pair.

Pel que fa a l’efecte Arenys, coincideixo plenament amb el que exposava avui el Salvador Cardús en un article a La Vanguardia. El referèndum d’Arenys ha tornat a situar el debat en el punt que hi era abans de començar el desgast del procés estatutari. Un altre cop està en qüestió la relació actual entre Catalunya i l’estat. Aquest estar lligats i no poder-nos deslliurar de les mancances que patim a causa d’aquesta relació, l’espoli fiscal, les mancances democràtiques, tornen a estar en el punt on eren el 2003. I aquesta és una oportunitat amb la qual els més pessimistes ja no hi comptaven. Si més no, l’efecte Arenys és una ocasió per reprendre el camí; però això sí, ara ja sabem que l’estat no està disposat a cedir res de res i la via estatutària o el finançament ja no donen més de sí. Cal plantejar-se una altra cosa i aquesta cosa ha de ser la independència.

La imatge l'he trobada al bloc "Aleix a ca la Toca"

Incivisme, prostitució i drogoaddicció

D’aquesta manera s’han de presentar aquestes tres coses, per separat. He estat seguint -com no podia ser d’altra manera vist el bombardeig mediàtic sobre la qüestió­- el debat que s’ha obert arran del reportatge publicat per “El País” sobre la prostitució al carrer, i francament crec que al final s’ha acabat barrejant elements molt diversos i que tenen poc en comú dins el mateix sac de l’incivisme.

Pel que fa a l’incivisme aquest és un tema més proper a la mala educació que no pas al sexe de pagament i les drogues. En Salvador Cardús va escriure un llibre molt interessant sobre el tema de l’educació i la convivència en el moment actual, sota el títol de “Ben educats”, i recomano a aquells i aquelles que no l’hagin llegit que ho facin. Evidentment tot el que diu en aquest llibre de lectura amena i ràpida no cal ser compartit, no és la veritat absoluta sobre com s’ha de plantejar l’educació, però és cert que dona una perspectiva molt interessant sobre quin ha de ser el comportament en els espais compartits per tothom.

Respecte a això de l’incivisme cadascú té la seva opinió, sempre en funció de quines llibertats pròpies són trepitjades pel comportament d’una altra persona o bé d'un grup. Hi ha comportaments incívics individuals i d’altres que es fan de forma col·lectiva. Molts cops es dona la paradoxa que algú pot criticar el fet que els gossos vagin deslligats pel parc i alhora aquesta persona que fa la crítica es dedica a escopir al terra, mentre un altre critica aquest últim i alhora aparca el seu vehicle en doble fila. On són els límits del comportament cívic en una ciutat com Barcelona? La resposta hauria de ser fàcil: els límits venen fixats per les normes establertes per a la convivència i aquestes venen regulades per les lleis i les normatives, i d’alguna manera s’ha de garantir que aquestes s’acompleixen.

Exigir el compliment a una norma col·lectiva pot semblar pot progressista o poc d’esquerres per uns sectors concrets de la societat, però francament això em sembla una bajanada. Exigir el dret a les llibertats individuals és tan d’esquerres com exigir el dret a les llibertats dels pobles i per tant, també és una forma de ser d’esquerres. Quan es demana que es posin els elements necessaris per a garantir el compliment de les normes, si cal en forma de sancions, el que s’està fent és instar a garantir les llibertats individuals de cadascun de nosaltres. Això és ser de dretes? Crec sincerament que no.

De fet, tots i cadascú de nosaltres és conscient quan es passa de la ratlla en les seves accions i/o comportaments. A l’escola ens ensenyen valors i actituds de respecte, a casa habitualment també i tothom que tingui un cert nivell de raonament sap què és permissible i què no. I és obligació de l’administració competent fer promoció i campanyes a favor dels comportaments que facilitin la convivència, i també ho és garantir el compliment de les normes fins i tot sancionant sempre que faci falta. Insisteixo que això no és aplicar polítiques ni d’esquerres ni de dretes, és només garantir la llibertat individual de les persones. És en altres paraules, garantir que podem anar al parc amb els nostres fills sense patir pels gossos deslligats, ni per si trepitgen o no excrements, o que no es punxin amb alguna xeringa, o que no es taquin amb aquell envàs brut de iogurt; i també ho és que puguem gaudir de bancs en bon estat i que les papereres no siguin arrencades, i que aquella persona que, per exemple, ha de llevar-se a les 5 del matí i conduir un autocar durant 8 hores, pugui dormir per la nit sense les molèsties d’un grup de persones que es dediquen a fer serenates o partits de futbol al parc a hores intempestives. Exigir aquests drets és de dretes o esquerres? Jo crec que no té res a veure.

Per a garantir tot això no cal fer el discurs fàcil de la ma dura i demanar constantment que hem de tenir més policies per a vigilar cada cantonada dels nostres carrers. Per a garantir tot això només cal la voluntat de fer-ho, perquè ara per ara a Barcelona tenim l’instrument en forma de Normativa i tenim el personal per a poder-ho garantir. Jo continuo defensant que les societats més segures no són aquelles que tenen més policies al carrer, sinó aquelles que tenen més seguretat en tots els àmbits, laboral, benestar, salut, justícia, etc… Ara bé, tot té límits i quan algun individu o conjunt d’individus els traspassa, s’ha d’actuar.

Un exemple clar el tenim en la conducció. Si ens passem en el límit de velocitat o cometem una infracció i ens enxampen haurem de pagar la corresponent sanció; els infractors som conscients de la infracció i tot i que ens emprenya haver de pagar una multa, ho fem i prou. En el cas del tabac passa igual i tothom és conscient que en alguns llocs es pot fumar i en altres no. En tots dos casos el sistema de campanya de comunicació per conscienciar combinada amb el sistema sancionador funcionen força bé. Potser no és el sistema perfecte, però sense dubte és millor que no fer res al respecte.

Pel que fa a la prostitució és una qüestió que no té res a veure amb l’incivisme, tot i que en ocasions com per exemple la pràctica sexual al carrer, afecta a les nostres llibertats individuals. Però aquí també s’ha de tenir en compte les llibertats de les prostitutes i els prostituts (que també n’hi ha encara que no parlem d’ells). Aquest és un tema molt més profund i dona per a un article a part, per tant no entraré a fons en aquesta qüestió.

De la mateixa manera tampoc podem barrejar el tema de les drogues en el sac de l’incivisme. Aquest tema s’ha de treballar des del punt de vista d’una malaltia com és l’addicció i per garantir que no s’envaeixi l’espai a compartir hem de disposar d’espais on el consum de determinades drogues es faci de forma segura per als usuaris i també per a la resta de ciutadans. Aquesta qüestió també dona per a un escrit a part.

Tornant al llibre d’en Salvador Cardús, aquest fa una reflexió al voltant de la “convenció”, que és el punt de trobada comú entre tots i totes. És l’espai a compartir, són les actituds que hem de tenir per a ser acceptats en un l’entorn que poden ser diferents per a cada espai o per a cada grup de persones amb les quals compartim un espai comú. És la posada d’acord perquè tots i cadascun, a partir del respecte i les bones formes, siguem capaços de no alterar les llibertats de les altres persones.

Crec, i torno a insistir en la mateixa cosa, que tothom és conscient que es passa de la ratlla quan ho fa i no val apel·lar a la intolerància quan els que ens passem som nosaltres. La nostra llibertat acaba on comença la dels demés i si no som capaços d’acceptar-ho i respectar-ho, no ens podem queixar si ens cau una sanció per no fer-ho.

On són els valors democràtics de l’estat?

Aquest migdia la “justícia” de l’estat espanyol ha decidit prohibir la consulta que hi ha previst realitzar a Arenys de Munt el proper 13 de setembre.

Cal tenir en compte, des d’un punt de vista tècnic, que la consulta l’organitza una entitat privada i que el ple de l’ajuntament d’Arenys de Munt va decidir donar-hi suport, cedint un local municipal per a la jornada. En cap cas es tracta d’una consulta promoguda des de l’Ajuntament i l’entitat promotora no disposarà tampoc del cens electoral de la població, evidentment perquè es tracta de dades confidencials. A més el resultat de la consulta no pot ser vinculant.

Tot i així, la jutgessa del jutjat contenciós-administratiu núm. 14 de Barcelona ha prohibit que la consulta es dugui a terme. D’aquesta forma la justícia de l’estat s’alinea al costat de, per exemple, Ciudadanos i la Falange, que des del primer moment han instigat a tort i a dret per tal que la consulta no es dugués a terme. Malauradament, la justícia en un gest gens democràtic ha acabat donant peixet a una entitat com la Falange.

Precisament la Falange ha convocat una manifestació a la mateixa població d’Arenys de Munt per al mateix dia de la consulta, i no ha estat fins al darrer moment que el departament d’Interior ha canviat la data de la manifestació per a una setmana després. Tot i així, l’estat democràtic permet que la Falange (entitat enaltidora del feixisme i defensora dels crims comesos durant la dictadura franquista) es manifesti lliurement, però per contra no permet que les entitats abertzales basques ho puguin fer, i encara pitjor, no permet a una entitat privada a fer una consulta ciutadana no vinculant.

És curiós que una població com Arenys de Munt, hagi estat capaç de captar l’atenció dels mitjans, els polítics i la justícia de l’estat espanyol. Ara el municipi de Serós valora també la possibilitat de fer una consulta similar.

En contra de la decisió judicial, l’alcalde d’Arenys de Munt manté la intenció de dur a terme la consulta. Si es manté el pols entre el municipi d’Arenys i els poders de l’estat la polèmica per a la Diada està servida. Els partits polítics han de deixar ben clar el seu posicionament respecte a aquest tema; ERC ja ho ha fet donant ple suport a la consulta, el PP, Ciudadanos i el PSC s’han posicionat en contra. Desconec encara el posicionament oficial de CiU i ICV-EUiA, i francament, tinc moltes ganes de saber quina serà la seva posició al respecte.

Pel que fa a l’estat, és evident que cada cop que hi ha la possibilitat que la ciutadania de Catalunya es manifesti d’alguna forma sobre la independència de Catalunya, els entra la por i posen tots els mitjans possibles per a impedir-ho. En aquest cas sembla que prohibiran la consulta per evitar un efecte de taca d’oli i que aquesta consulta es pugui fer en altres municipis del país. Tant de bo els surti el tret per la culata i es produeixi un efecte multiplicador.

També cal esperar que les plataformes i entitats independentistes no focalitzin les seves reaccions en contra dels partits polítics a Catalunya. Aquestes han de tenir molt clar que quan parlem de sobirania a Catalunya, l’enemic és l’estat espanyol. Divendres que ve, en el transcurs de la Diada Nacional, les diferents figures polítiques del país, representants dels diversos partits assistiran als actes convocats. Com cada any es produiran reaccions entre els ciutadans i ciutadanes assistents en forma de xiulets i/o aplaudiments. Tot és respectable, però el que no pot passar en cap cas és que es produeixin agressions o actes incívics. Parlem sovint del prestigi de la política i hi estic d’acord, però també és cert que la societat civil i la ciutadania han d’aportar part d’aquest prestigi amb la seva actitud.

Manifestació: sí o no i com?

Aquests dies de vacances la veritat és que estic força desconnectat, però de tant en tant escolto una mica les notícies i llegeixo algun diari. Les notícies al voltant de la manifestació que ha proposat Omnium Cultural confirmen que el nostre país està molt fraccionat i no som capaços de posar-nos d’acord ni per com hem de fer les reivindicacions sobre qüestions ens les que sí que estem d’acord.

Quan el Tribunal Constitucional encara no s’ha pronunciat ja tenim criteris diferents sobre com fer les coses.

Primera disjuntiva: hem de fer una manifestació per a reivindicar l’Estatut aprovat en referèndum o bé hem de manifestar-nos per la Independència de Catalunya?

Segona disjuntiva: hem de fer-ho abans o després de la sentència del TC?

Tercera disjuntiva: la resposta institucional l’ha de liderar el president de la Generalitat, el Parlament o la societat civil?

Massa disjuntives per a una reacció que hauria de ser unànime, clara i contundent. A cada filtració de les possibles retallades del text estatutari, sorgeixen declaracions com a bolets i els diferents partits polítics es dediquen a desacreditar-se entre si i alhora una part de la societat civil, aglutinada en plataformes sobiranistes, desacrediten a tots els representants polítics sense excepció.

Fóra bo que en la primera disjuntiva la manifestació anés clarament en el sentit de reivindicar el dret a decidir del poble català. Si es retalla un estatut referendat pels catalans i catalanes, no ens deixen espai per a decidir el què volem i per tant això és el que hem de reivindicar. El dret a decidir sobre totes les coses, sobre la sobirania també!

En la segona disjuntiva, crec que s’hauria de fer després de la sentència del TC, perquè sinó ens limitarem a reclamar la no retallada de l’Estatut, i personalment aquest Estatut està molt lluny de les expectatives nacionals a que ha d’aspirar Catalunya.

Pel que fa a la tercera disjuntiva la meva opinió és que aquesta resposta hauria de ser unànime i la plantada hauria d’aglutinar a tothom. Però això és una utopia irrealitzable a hores d’ara. Primer perquè el PSC no te capacitat per a desmarcar-se del PSOE i fer un grup propi al Congrés; segon perquè per a CiU l’objectiu és guanyar les properes eleccions al Parlament i la seva estratègia va en el sentit de torpedinar el tripartit en tot allò que sigui possible; tercer perquè ERC no té credibilitat per a defensar un Estatut que va rebutjar abans del referèndum i de moment tampoc no té credibilitat per a liderar un moviment independentista que està, una vegada més, fraccionat perquè cadascú farda de tenir-la més llarga i més impol·luta que la resta, enlloc d’unir forces per a l’objectiu comú.

De què servirà fer una manifestació multitudinària, si no hi ha previst un full de ruta per anar més enllar de la reivindicació? Les dues darreres manifestacions han estat absolutament menystingudes, tant pels d'aquí com pels d'allà i això ens hauria de servir per a aprendre de la història recent i de com ens ha anat fins ara.

En conclusió: mentre a les Espanyes es freguen les mans en veure el guirigall que tenim muntat aquí, nosaltres continuem tenint com a principal enemic intern el partidisme i la manca de lideratge d’un projecte independentista que il·lusioni a la gent d’aquest país, aquella gent que creu que el millor camí en comú serà aquell que es faci sense Espanya.

El temps passa, països com Montenegro s’han convertit en estats i milloren les condicions de vida de la seva gent a un ritme frenètic, i mentrestant aquí ens comportem com aquells mascles primitius que van als serveis i miren els que pixen al costat per comparar la llargada i el grossor.

Vacances amb els deures fets

El darrer curs polític a Horta-Guinardó ha estat molt intens. Ho ha estat per a mi i em consta que per a molts altres ha estat també esgotador, però en general crec que la resolució dels temes que han sorgit en aquests mesos ha estat molt positiva.

Hem treballat i hem debatut intensament amb temes tan mediàtics com el MPGM del Carmel o el dels Tres Turons (encara en aprovació inicial), hem trepitjat molt de territori i hem visitat moltes persones i entitats dels barris del nostre districte, tantes com els grans temes ens han permès. I dic això perquè especialment els darrers mesos els hem hagut de dedicar en gran part al barri del Carmel per aconseguir arribar a acords de consens que finalment han permés l’aprovació provisional del MPGM. Al marge d’aquests grans temes hem tingut molta activitat en altres àmbits, que no per ser menys mediàtics han estat més fàcils. És cert que també hem gaudit de les festes majors dels nostres barris; hem tastat truites i paelles, hem acompanyat a la gent dels barris en les seves cercaviles, sopars, sardinades, pregons i en tants i tants moments magnífics.

Igualment, a nivell de ciutat, ERC hem fet una oposició molt activa cercant d’arribar a acords en els temes que hem compartit amb el govern, molt propositiva en mesures anticrisi i també en temes d’identitat nacional; però també hem rebutjat amb arguments les propostes del govern que no ens han agradat.

Segurament és fruit de tot això que el darrer índex d’opinió sobre la intenció de vot a Barcelona és favorable a ERC. Tant que som l’únic partit que puja en intenció de vot directe a Barcelona. Jo de totes formes sempre he estat molt escèptic respecte a les enquestes i índexs d’opinió; no són fiables en quant a les dades tot i que sí apunten una tendència i les dades actuals diuen que ERC a Barcelona és l’únic partit que puja.

A nivell personal arribo a la fi de curs amb la sensació d’haver fet els deures. Això es nota quan parles amb la gent amb qui has tractat al llarg del temps. Un mateix nota quan la gent valora millor o pitjor la seva feina, però si més crec que en el meu cas aquesta feina és respectada; i en l’àmbit de la política això del respecte és un valor tan preuat com escàs. És evident que no es fa content a tothom, mai no plou a gust de tots i totes, però amb implicació, diàleg, un bon equip i una mica d’imaginació normalment s’està més a prop de treure bons resultats. No sé jo si això serveix o no per captar votants, perquè la política municipal en una ciutat com Barcelona està molt influenciada per coses que no són estrictament municipals, però és evident que serveix per a prestigiar la política.

A partir divendres i durant uns dies toca descansar i agafar forces. Han passat dos anys de mandat municipal i han estat mogudets, però encara en resten dos més i cal mantenir el nivell d’exigència. Ara toca carregar bateries i posar a punt la fàbrica d’idees per afrontar els reptes del curs vinent, com per exemple els Tres Turons o la implantació dels consells de barri. Però aquest no serà l’únic repte al districte. A banda dels temes que aniran sorgint al llarg del temps, ja hem de començar a fixar-nos objectius en qüestions que seran notícia en el futur; i per què no? Començar a elaborar un bon programa per a les properes eleccions.

Bones vacances a tothom!!