El comerç de barri no es rebaixa

Aquesta setmana ha saltat, una vegada més, la noticia que el govern de l’estat vol instaurar la liberalització d’horaris comercials a Barcelona. I dic una vegada més perquè tant els governs del PSOE com els del PP ara i també quan governava Aznar ja ho van proposar.

La mesura afavoriria al comerç en general? La resposta és clara: No. Aquesta mesura afavoriria a les grans corporacions comercials que són aquelles que s’ubiquen en grans centres comercials però, alhora, perjudicaria greument el comerç de proximitat dels nostres barris i de les nostres viles.

Imagineu per un moment que sortiu de casa i aneu a passejar pels carrers dels vostres barris. És dissabte al matí i no hi ha ningú. Els cotxes aparcats ocupen els carrers però les voreres són gairebé buides. Només hi ha gent que va camí del metro per anar cap a altres indrets. La gent va a casa seva només per a dormir i poca cosa més. I quan torneu a casa cap al vespre sentiu aquella sensació d’inseguretat que provoquen els carrers buits. Quan veieu que de la cantonada surten 2 persones a les que no coneixeu opteu per canviar de vorera, per si un cas. Arribeu a casa amb la intenció de fer el dinar per l'endemà. Una amanida de pasta i un tall de pollastre arrebossat. Vaja... no us queda pasta per a l’amanida i ara hauríeu d’agafar el cotxe o el metro per anar a comprar-la.

Volem viure en un lloc així? O preferim viure en un barri més viu. Un barri on la gent gaudeixi de l’espai públic ocupant places i carrers i, per tant, més segur. Un barri on puguem trobar-hi de tot i ben a prop i, per tant, més sostenible. Un barri on puguem relacinar-nos amb els botiguers i botigueres i també amb la gent que hi va a les botigues, als parcs, a les cafeteries i, per tant, un barri més cohesionat socialment.

A tot això afegim que el 2011 el petit i mitjà comerç va generar 11.000 llocs de treball mentre a Madrid, amb els horaris liberalitzats, en va perdre 24.000; afegim que el comerç de barri, majoritàriament regentat pels seus propietaris, permet una certa flexibilitat que permet conciliar millor la vida laboral amb la familiar.

Tenir obert més hores no implica vendre més. Només suposa tenir obert més hores per a vendre el mateix. Un comerç que ja està molt tocat per la crisi no aguantarà una mesura com aquesta que implicarà un increment de despeses evident. Només afavorirà les grans corporacions.

A més, Catalunya te plenes competències pel que fa al comerç. Què hi pinta el govern de l'estat pretenent imposar una mesura en un lloc on no hi te competències?

La resposta d'ERC a Barcelona ha estat ràpida. El mateix dia que va saltar la notícia vam presentar una declaració institucional d'urgència en els 3 districtes de la ciutat on hi havia plenari. Vaig tenir l'honor de defensar-la i llegir-la a Horta-Guinardó. I el grup municipal ha demanat un ple extraordinari per tractar aquesta qüestió que considerem de vital importància perquè atempta contra el nostre model de ciutat i social.

ERC Barcelona hem endegat una campanya express per conscienciar de la gravetat del problema. Defensem un model de ciutat mediterrani, amb densitat i mixtura d’usos, més viva, més segura, més sostenible i, per garantir tot això, ens cal tenir un comerç de proximitat en plena forma, agrupat en eixos comercials que els permeti competir contra les grans corporacions.

Podeu visitar la web de la campanya “El comerç de barri no es rebaixa” i dir la vostra enviant un correu electrònic

32 anys d’escola innovadora, pública i catalana no mereixen un tracte així

L’escola pública d’Horta, el CEIP Mare Nostrum, pot perdre una de les 2 línies de primària que te actualment. Sembla que el Departament d’Ensenyament i el Consorci d’Educació de Barcelona ja han tirat pel dret amb aquesta mesura, això sí, sense explicar-la a ningú, ni pares i mares, ni membres de l’equip educatiu i directiu, ni al consell escolar.

La versió “oficial” és que el proper any el curs de P3 perdrà un dels dos grups però això no implica necessàriament una reducció de línies a l’escola. D’entrada no s’entén perquè es vol reduir a un sol grup el curs de P3 quan hi ha 32 sol·licituds realitzades en la pre inscripció. Això donaria un nombre de 16 alumnes per classe i cal recordar que la conselleraRigau va dir que volia mantenir la ràtio de màxim 25 nens i  nenes per aula però que no podia fer grups menors de 15. Aleshores on és el problema? Amb 32 pre inscripcions s’acompleix el mínim de 15 per aula i, en canvi, es vol fer un sol grup amb 28, superant en 3 la ràtio de 25.

Us heu adonat que no quadren els números? Com un grup de 28? Que no hi havia 32 pre inscripcions? Sí, però 4 són de fora del barri encara que han triat aquesta escola com a primera opció i les han desestimat amb una intenció clara.

Ens trobem davant d’una acció injusta per molts motius. El primer perquè representa una manca de respecte cap a una comunitat educativa que, al llarg de 32 anys, ha realitzat una tasca docent molt apreciada per les persones usuàries. Quan parlem d’escola pública de qualitat, en el CEIP Mare Nostrum en tenim un exemple clar. El segon per com s’està aplicant la mesura, sense explicacions sinceres, amb enganys, amb una manca de transparència que comença a ser un modus operandi habitual per part de la conselleria d’Educació. Em ve al cap el tancament a inici de curs de l’escola rural de Saldes amb unes formes molt semblants a les que estan emprant ara amb l’escola Mare Nostrum. El tercer perquè no hi ha justificació pel que fa al nombre d’inscripcions a les quals cal afegir 7 famílies més que han trucat a l’escola preguntant si hi havia places.

Avui, una representació de pares, mares, mestres i alumnes de l’escola aniran davant la seu del Departament d’Educació per a fer una acció reivindicativa. El motiu és perquè, malgrat han demanat entrevistar-se amb el mateix departament i també amb el Consorci d’Educació de Barcelona, no han rebut cap mena de resposta. L’única persona que ha accedit a fer una trobada és la regidora del districte.

El CEIP Mare Nostrum es va obrir fa 32 anys després d’una llarga lluita veïnal perquè Horta tingués una escola pública de primària. Han estat 32 anys de treball per consolidar-la com una escola innovadora i catalana. Segurament qui ha pres la decisió no ha tingut en compte res de tot això, però la seva obligació és atendre la demanda de l’escola i de les famílies i escoltar, perquè un polític que no escolta no és digne del càrrec que ocupa. Com a persona que s’hi dedica a la política em deceben aquests comportaments i com a pare de l’escola m’indignen profundament.

Mentre a casa dubtem, a Madrid ho tenen claríssim

Els partits catalans segueixen amb la ronda de converses per cercar un hipotètic consens al voltant del pacte fiscal. La majoria ho escenifiquen, si més no, però jo crec que està prou clar quina és la visió de cadascun. No hi haurà consens a casa, tret que sigui un consens de mínims que faria que aquest mateix consens es trenqués en el seu nucli més dur.

Em costen d’entendre determinats posicionaments. Convergència i Unió tenen discrepàncies enormes entre els 2 partits que conformen la coalició fins al punt que la vice presidenta del govern (d’Unió) i el president (Convergència) fan afirmacions contraposades pel que fa al tema de la hisenda pròpia.

El cas del PSC no deixa de ser curiós perquè no volen demanar per a Catalunya el mateix que defensen aferrissadament a Euskadi.  La clau de la caixa no forma part de les seves prioritats i, per tant, ens volen deixar a expenses del que es decideixi sempre des de Madrid, encara que això signifiqui mantenir unes xifres d’espoli fiscal que ens aboquen a la misèria. Lluny de formar grup propi per a defensar els interessos de Catalunya, el PSC mostra una total submissió al PSOE.

ICV és, per a mi, una incògnita. Per primer cop veig la possibilitat que, en el tema de les claus de la caixa, es puguin sumar a un front a CiU i ERC malgrat el PSC no s’hi afegeixi a la foto. Això ens ubicaria en un escenari diferent a l’habitual al nostre país i similar al que s’ha produït diverses vegades al Parlament Europeu o al mateix Parlament basc.

ERC i PP no ofereixen dubtes. Els uns perquè es mantindran ferms en no abaixar el llistó (a diferència del procés de l’Estatut) i els altres perquè no permetran que aquest llistó s’aixequi més de 2 dits del terra.

I mentrestant, a Madrid no tenen dubtes de cap mena. El govern de l’estat ha agafat les regnes de la situació i no semblen gens preocupats per això del pacte fiscal. Ha estat Madrid qui ens ha arrossegat al pou amb un dèficit fiscal insostenible; però als ulls de tothom la culpa és nostra. Malgrat són les comunitats governades pel PP les que amaguen les xifres reals del dèficit que acumulen, els catalans seguim sent els malbaratadors i els dolents de la pel·lícula. No importa si cal injectar 20.000 milions d'euros per tapar l'immens forat que els amics del PP han provocat a Bankia.

A Madrid no es cansaran de dir mentides de Catalunya que s’acaben convertint en veritats als ulls de tothom. El govern de l’estat espera la fallida de la Generalitat per intervenir-nos sense contemplacions i encara quedaran com a herois i responsables. L’estratègia del PP a Madrid es basa en el desprestigi de Catalunya perquè ens consideren una amenaça greu. Saben que la independència de Catalunya és més possible ara que mai i buscaran la divisió social en el nostre país.

Uns ja ho fan des de dins amb el tema de la llengua. Altres ja ho fan des de Madrid amb els assumptes econòmics. Ens desmunten els instruments d’estat com ara el sistema de caixes català i ens desproveeixen de les infraestructures necessàries com la connexió de l’AVE amb França, el corredor mediterrani de mercaderies, la connexió ferroviària del port de Barcelona i la conversió de l’aeroport en un autèntic hub internacional.

La maquinària ja fa temps que l’han posada en marxa i ara la intensificaran. El PP endegarà una campanya antisobiranista al mes de setembre. L’objectiu és clar: convertir les seves mentides en veritats als ulls de tothom. I, mentrestant, nosaltres buscant un consens que no arribarà.

2012 annus horribilis

Abans de començar a llegir aquest article, has de saber que ho faig amb un estat d’ànim poc optimista, però suposo que és el mateix estat d’ànim en què es troba la gent d’aquest país i, fins i tot, m’atreviria a dir que més optimista que molta altra gent que, a hores d’ara, ja s’ho passa molt malament.

Fa massa dies que no rebem inputs positius de cap mena. Entitats financeres que fan fallida i hem de pagar entre tots, monarques que passen del poble, governs que no saben fer res més que retallar la despesa allà on fa més falta, l’atur que creix sense fre, els indicadors econòmics sota mínims,... i cap senyal que la cosa hagi de canviar a curt o mitjà termini. Ben al contrari sembla que tothom estem esperant “el pet” definitiu, la fallida, la intervenció.

El meu entorn laboral és un drama. Jo, a part de la meva vocació política, treballo en el sector de la indústria gràfica i la comunicació. Aquest sector fa anys que pateix una crisi pròpia del sector a la qual ara s’hi ha afegit amb molta mala llet la crisi econòmica. Les empreses que acumulaven deutes importants ja no hi són. Les que estaven sanejades fa uns mesos que pateixen per mantenir les seves estructures. I tot l’entorn es troba així. Hi ha un desànim generalitzat i, malgrat tothom és conscient que el futur passa pel producte propi i diferenciat i la cooperació, restem impassibles. No hi ha esma per tirar endavant.

Conec moltes persones que han estat lluitadores incansables i ara mateix no saben cap a on tirar. Qualsevol iniciativa que comporti una inversió és una fita impossible. No és aquest un problema exclusiu de la indústria gràfica, evidentment. El nombre creixent de locals tancats a la ciutat ens demostren que la petita i mitjana empresa, els autònoms, pateixen. No poden suportar les pèrdues malgrat haver iniciat la crisi amb el negoci sanejat de deutes.

I mentrestant, l’aixeta del crèdit roman tancada i els ajuts han desaparegut. Davant un panorama així hi ha una sensació d’abandonament per part de les diferents administracions. No hi ha confiança en les persones que hi ha al capdavant. Un govern de l’estat que oculta el dèficit de les comunitats que governen sota el mateix color polític no és un govern de fiar. El govern de la Generalitat opta per retallar els serveis essencials de la ciutadania i capa el nexe entre el que s’ha aconseguit en el passat i el mal futur que ens espera. Cada cop coneixem més persones del nostre entorn directe que es troben en risc d’entrar en una espiral de la que costa molt sortir.

Vivim en un país que perd 16.500 milions d’euros cada any. En un país que ha perdut un sistema financer basat en el crèdit a les PIMEs a través de les caixes d’estalvi. En un país que perd el tren de les infraestructures perquè l’estat ens les nega. En un país que no disposa de les eines necessàries per sortir de la crisi malgrat tothom que hi entén una mica, dins i fora del país, reconeix que si fórem un estat tindríem una oportunitat. Però amb Espanya ens anem al pou. Espanya s’ofega i ens arrossega al fons amb ella.

Però malgrat tot, veig el “Sense Ficció” avui a TV3; i veig a la gent del Caliu d’Horta amb aquest esperit cooperatiu que necessitem com a país; veig a persones que es preocupen de veritat i brinden una oportunitat a qui no la té. I aleshores penso que, amb persones així, ens hem de sortir. El 2012 serà dur, molt dur, però ha de servir perquè el nostre país faci un pas endavant. Segurament hi haurà eleccions aviat a Catalunya i el govern que surti escollit no tindrà excuses a on agafar-se. Hem de recuperar els nostres recursos i això passarà per l’estat propi, el de debò, el que és independent econòmicament i política.

Crònica d’un #novullpagar al peatge de Mollet

Diumenge 12.30h, vaig dret cap al peatge de Mollet del Vallès des de Barcelona. Ho tinc claríssim, avui faig el meu primer #novullpagar. El primer dia que vaig sentir a parlar de la campanya vaig veure de seguida que era una bona pensada. Les idees més simples esdevenen originals quan tenen el ganxo suficient perquè la gent s’hi sumi i aquesta fa molt bona pinta.

Primer hi va haver el silenci mediàtic, però es clar, amb les xarxes socials això del silenci mediàtic deixa pas a la rumorologia, el boca a boca, el twit a twit i difícilment pot aturar-se una iniciativa d’aquesta mena. Després intenten minimitzar l’acció, mentre l’acció creix. I finalment el govern català (aquells del viatge a Ítaca) passa a l’acció anunciant les sancions de mínim 100 euros per als que no vulguin abonar l’import del viatge.

Ahir a la nit les xarxes socials treien fum. I malgrat Twitter va amagar el Trending Topic de #novullpagar, aquesta va ser sense cap mena de dubte l’etiqueta més usada a Catalunya. I entre les piulades veig una que diu així:  @lourdesg2a "Primer t'ignoren. Després es riuen de tu. Després t'ataquen. Llavors guanyes" GANDHI #novullpagar ,comencen a atacar-nos.#independencia.

Arribo al peatge i vaig cap a la cua del pagament manual. No hi ha massa cua, 6 ó 7 cotxes davant meu. Finalment arriba el moment. M’aturo al costat de la finestreta i li dic a l’operari: “Bon dia. No vull pagar”. L’operari no sembla gens sorprès, sense dubte no sóc el primer que li diu que no vol pagar. “No vol pagar?” em diu mentre agafa un bloc i un bolígraf. Surt fora de la cabina i anota la matrícula del meu cotxe. Aleshores torna a entrar i tanca la finestreta. Tot seguit s’obre la barrera. El semàfor segueix de color vermell. Miro cap a la cabina però no hi veig ningú. S’ha amagat l’operari? Ha marxat? Els cotxes que hi ha darrera tenen paciència. Ningú no toca el clàxon. Sembla que tothom espera a veure què passa. Passats uns segons el semàfor segueix vermell i aleshores sóc jo qui fa sonar el clàxon. Pocs segons després el semàfor es torna de color verd, poso en marxa el cotxe i marxo del peatge sense pagar.

Quan he sortit del peatge he tingut la sensació que formava part d’alguna cosa. Que aquesta revolta pacífica és ara mateix una victòria. La multa de 100 euros? Si m’arriba la recorreré, si em fan una reclamació administrativa respondré el perquè no he volgut pagar el peatge. No tinc por. No la tenia abans de passar el peatge i encara menys després de fer-ho. Dimarts aniré a la mobilització convocada als peatges del país. Ho faré convençut que no només és una protesta contra el pagament dels peatges. És una protesta contra l’espoli fiscal desmesurat que fa massa anys que patim. Ho faig convençut que el govern de CiU m’ha decebut una vegada més en posar-se al costat dels lobbys econòmics (Abertis, La Caixa,...) com ja va fer fa uns mesos al congreso votant a favor del rescat de les concessionàries de peatges a Madrid.

Aquest vídeo és molt entenedor. És una comparativa sobre el cost dels peatges, però és perfectament aplicable a les inversions de l’estat. Paguem més que ningú i rebem menys que ningú i, a més, volen fer veure que som egoístes i insolidaris. Cada cop ho tinc més clar: #novullpagaraEspanya.

Ronda de Dalt o Passeig de la Vall d’Hebron?

Una de les moltes coses bones que ens van dur els Jocs Olímpics del 92 van ser les rondes de Barcelona. Va ser una solució necessària per al trànsit rodat però no va estar exempta de perjudicis per als barris de l’entorn. Ara, 20 anys més tard, en podem fer un balanç de pèrdues i aquestes no són gens menystenibles.

En Joan Rogés ho explica molt bé en el seu bloc personal. La Ronda de Dalt irromp en els barris de muntanya de forma contundent i és precisament en els barris d’Horta-Guinardó on ho fa amb un impacte major. Tal com ho defineix en Joan, la ronda de Dalt és una cicatriu que supura quan passa pels nostres barris.

Les solucions a la ronda de Dalt han estat de les reivindicacions veïnals més sostingudes en el temps i encara perduren. Per part dels veïns i veïnes es parla de cobriment o semi cobriment i per part de l’administració es parla de problemes tècnics per a poder-ho fer.

Com a grup municipal d’ERC ja vam demanar que es posés fil a l’agulla en aquest tema. Entenem que hi ha trams de la ronda que difícilment passaran pel cobriment i també entenen l’elevadíssim cost d’un projecte com aquest, però també considerem que hi ha molts escenaris possibles fins arribar a assolir la solució final.

En el mandat anterior i a petició nostra es va dur a terme un estudi de mesures sonor reductores en el tram de la ronda de Dalt que passa pel nostre districte. Ara fa dos mesos vam presentar un prec al per tal de realitzar un estudi de mobilitat al voltant de la ronda de Dalt, en els barris del districte d’Horta-Guinardó i el govern municipal es va comprometre a dur-lo a terme.

En el proper plenari de districte que es farà dimarts 8 de maig, com a grup municipal d’ERC-Rcat-DC presentem una proposta d’acord per tal de projectar la recuperació del Passeig de la Vall d’Hebron entre la plaça d’Alfons Comin i la plaça de Karl Marx amb l’objectiu que esdevingui un eix cívic. Per a fer-ho proposem recuperar l’estudi de mesures sonor reductores existent i realitzar l’estudi de mobilitat compromès. Però entenem que un projecte d’aquesta magnitud no pot dur-se a terme sense comptar amb l’opinió de les persones que hi viuen al voltant. Per això proposem que es faci un procés de participació ampli i vinculant en els barris implicats (Sant Genís, Teixonera, Vall d’Hebron, Montbau i Horta).

El projecte de recuperació del passeig de la Vall d’Hebron s’ha de fer en el mandat actual i cal definir un pla d’etapes per tal de fer-lo realitzable. Davant de la utopia d’un projecte irrealitzable pel seu cost i davant de la manca de propostes del govern municipal actual i també de l’anterior, volem fer una passa endavant i apostar per una proposta realitzable. Cobrir o semi cobrir on sigui possible, guanyar espais públics de qualitat amb voreres amples i carrils bici, unir els diversos equipaments que hi ha en aquest tram i dur a terme els que hi ha previstos, connectar els barris a banda i banda, millorar la connectivitat i l’accessibilitat; en definitiva recuperar que vam perdre fa uns anys per a ús i gaudi de veïns i veïnes i per acostar de debó el parc natural de Collserola als barris de muntanya d’Horta-Guinardó. Altres grans artèries de tràfic com la Meridiana, la ronda del mig o la Gran Via han estat transformades per a guanyar espai públic de qualitat i no veiem perquè no ha de ser possible també a la Ronda de Dalt. Només cal definir el que volem aconseguir i anar fent les actuacions necessàries per arribar-hi.