Hem obert la finestra, volar depèn de nosaltres

Diuen que la paciència és amarga però els seus fruits són dolços. Aquest país fa massa anys que aguanta amb estoïcisme el maltractament d’un estat que l’ha espoliat fins deixar-lo ben escurat. Massa anys que aguanta els atacs sistemàtics contra la seva llengua, la seva cultura, la seva cohesió social. Massa anys que pateix el resultat d’una transició post-franquista que va deixar massa coses igual.

Catalunya ha tingut molta paciència. Ha tingut prou paciència com per voler fer pedagogia del catalanisme a Espanya. Prou paciència per anar negociant pacte rere pacte un tracte menys injust des de l’àmbit de la fiscalitat. Prou paciència per jugar al peix al cove. Prou paciència per intentar pactar un Estatut d’autonomia que obrís la porta al federalisme. Prou paciència per intentar acordar un pacte fiscal que es basés en el concert econòmic.

Arriba un moment en què la paciència ha de deixar pas a l’inconformisme. D’Espanya ja no hem d’esperar res de bo, tret de mentides i amenaces. I és que la paciència ens ha donat uns fruits realment dolços. La paciència ens ha obert els ulls i ha permès que, finalment, el debat sobre la independència ocupi la centralitat política en tots els àmbits. Finalment hem guanyat la batalla ideològica en quatre dels  fronts oberts.

El primer front, el del catalanisme polític. Un entorn que sempre havia optat majoritàriament per un encaix singular dins l’estat espanyol. Ara per ara, aquest catalanisme polític és independentista en la seva majoria. Fins i tot els grans líders d’aquell catalanisme ara es declaren obertament independentistes. L’ex president Pujol és un exemple clar.

El segon front, és el de la societat catalana. Una de les grans excuses per defugir de les tesis independentistes ha estat que no hi havia una majoria social suficient; que la societat no estava prou madura. Ara, finalment, la societat catalana és conscient que l’espoli fiscal i l’estil imperialista de l’estat no afavoreixen el país, però tampoc ho fan amb la seva economia i amb el futur dels nostres fills i filles. Les enquestes visualitzen una majoria àmplia a favor de la independència i l’Onze va ser la demostració gràfica que això és cert.

El tercer front és l’internacional. Després d’anys d’emmirallar-nos en processos que tenen lloc en altres indrets com el Quèbec, Escòcia, Flandes i fins i tot Euskadi, ara és el món qui mira cap a Catalunya. Només cal llegir articles al Financial Times, a The Economist, a The Guardian, Le Monde. Televisions com la BBC o Al Jazeera obren informatius i emeten debats sobre la independència de Catalunya.  Les institucions europees hi parlen obertament sobre el tema. Som actualitat i ho som per la racionalitat de la nostra reivindicació, però també per la forma radicalment democràtica en què ho expressem.

El quart front és el de les institucions i l’opinió pública de l’estat. La batalla ideològica també l’hem guanyat allà. L’estat no te arguments raonables contra la independència de Catalunya. Només els queda el recurs de tirar de la Constitució com si fos la Santa Inquisició. Cap altre argument que no sigui la mentida i l’amenaça.

Ens queda un front per guanyar ecara, el del poder econòmic a Catalunya. Grans corporacions catalanes tenen molts interessos econòmics a l’estat espanyol i podeu estar segurs que pressionen el govern català per tal de no tibar la corda fins a l’extrem de trencar-la.

L’Onze de Setembre d’enguany va ser la data de la fi de la paciència. La força d’aquella manifestació ha traspassat fronteres i ha mostrat al món que una Catalunya lliure no només és possible, sinó que és volguda pels catalans i catalanes.

Avui 20 de setembre penso que ha marcat el que ha de ser la fi de la paciència de les institucions catalanes. Ara s’obren molts interrogants perquè hi ha diverses possibilitats i, malgrat hi ha un desig de fer pinya envers la causa, l’estratègia per sortir-ne victoriós en unes eleccions imminents s’ha posat en marxa. Però això és objecte d’un altre escrit. Per tant, ja sabeu sobre què escriuré el proper cop.

Almenys ara, després de molts anys de disputes internes entre els diversos partits, hem vist que hi havia una finestra que podia obrir-se i que, si l’obríem, teníem al nostre abast tot un món per descobrir. Un món de llibertat. La finestra és oberta, ara volar depèn de nosaltres.

No es pot fugir d’estudi en un moment històric

Catalunya ha arribat a una cruïlla en què cal triar un camí: o comencem a escriure la nostra història en llibertat, o ens veiem abocats a molts anys d’obscurantisme nacional i també social. En aquestes circumstàncies i, a la vista de l’actitud de determinats líders i les opcions polítiques que defensen, tinc la sensació que, d'entre aquests, no hi ha gaires disposats a escriure cap pàgina de la història al nostre país. Més aviat, davant l’atzucac que ens obliga a prendre posicions –i ràpid- sembla que molts d’aquests polítics volen fugir d’estudi; i ho fan amb uns arguments que no s’aguanten per si sols, però els converteixen en una mena de mantra que repeteixen com a lloros perquè no s’atreveixen a dir una altra cosa, no fos cas que algú els toqués el crostó.

Arriba un moment què sembla que el posicionament d’alguns partits vagi adreçat a cuidar del seu jardí (el seu reducte de votants més fidels) o bé a cuidar dels interessos de les sigles estatals. Fixem-nos en el PSC. Un partit desdibuixat i irreconeixible, amb una manca de lideratge i projecte com no s’havia vist mai; dividit, criticat des de fora i des de dins; i amb uns arguments tan absurds com dir que el concert econòmic és un sistema arcaic. Han perdut la identitat perquè han perdut de vista el país i malgrat tot no canvien.

L’altre gran partit, CDC, apreta fort des de les bases. Sabedors que el país va directe al forat, preocupats per la situació econòmica insostenible del país, deutors amb un stablishment que els te collats i conscients que la indefinició no la podran mantenir durant massa temps. Un temps que s’esgota perquè el govern central està aplicant el seu programa recentralitzador a tota marxa. Un temps que s’esgota perquè la Generalitat no té liquiditat per afrontar els pagaments immediats, malgrat som la “regió” més solidària d’Europa amb diferència. Preocupats perquè mantenir la coalició amb una UDC que es nega a fer cap passa endavant en el camí cap a la independència, serà cada cop més difícil. Sembla que CiU està esperant a veure si cau un gest del govern de l’estat al que agafar-se, o que hi hagi una notícia que els doni aire i puguin sortir de la pressió en què es troben durant uns mesos; una mena de miracle.

Del PPc no cal dir gaire cosa, tret que no sé perquè incorporen al seu nom aquesta cua que diu ... de Catalunya, quan l’última cosa que fan és defensar els interessos del nostre país. Ara “amenacen” amb no assistir als actes de la Diada. Francament, el què no entenc és perquè van a fer el paperot any rere any si no hi combreguen.

ERC, amb l’Oriol Junqueras al capdavant, sembla que aquest cop sí te clar quin paper ha de jugar. Aquesta posició clara els permet posar pressió a tothom perquè es defineixin en un sentit o un altre. I si la posició és clara, ho és perquè la prioritat està molt ben identificada. Necessitem recursos per sortir de la crisi i la independència és l’únic camí que ens deixen triar. La prioritat és el país i el full de ruta cap a la independència és un element que cal posar sobre la taula sense discussió. CiU vol un acord d’estabilitat? Doncs si està disposada a crear la Hisenda Catalana i fixar un calendari per a un referèndum sobre la independència s'hi trobarà amb ERC; si no és així, no.

Ahir el president d’ERC va llençar el guant a CiU i ICV amb una proposta molt agosarada. Fer una coalició amb l’objectiu de proclamar la independència. És una llàstima que ICV no estigui disposada a fer un pas com aquest, però encara són més llastimosos els arguments que donen. De vegades tinc la sensació que no són conscients de la realitat del país. A la gent d’ICV que pensa així només els vull fer una pregunta: com ens podem plantejar aplicar les polítiques socials necessàries, amb un espoli fiscal com el que patim? I, encara pitjor, amb la retallada d’autogovern que patirem en breu si no hi posem remei. A mi no m’agrada gens la política econòmica que defensa i aplica CiU, però per escriure la història hem de sortir de les nostres armadures i apostar per un full de ruta que, en primer lloc, ens permeti obtenir els recursos. Un cop els tinguem defensem l’aplicació de mesures econòmiques. Ens vam trobar en el mateix camí quan vam defensar el concert econòmic per a Catalunya. Ara, amb un govern espanyol que no ens el donarà, no els veig disposats a anar una passa més enllà. Crec que val la pena recordar-los que el 50% de votants d'ICV votaria Sí en un referèndum sobre la independència.

De tot això, el que em sap més greu és que la societat està esperant que entre nosaltres ens hi posem d’acord. Mentre això no arriba ens seguirem qüestionant quin lema ha d’encapçalar la manifestació de l’onze, qui hi pot anar i qui no. Mentre els acords no arriben sempre hi haurà qui pensarà que és tan independentista, però tant, que els d’ERC són uns botiflers. Per què? Perquè toca dir-ho i queda bé, no calen més arguments.

Senyors de CiU, senyors del PSC, senyors d’ICV, no poden seguir fugint d’estudi. O s’hi apunten a escriure la història del nostre país, o passaran a la història sense pena ni glòria.

Caixa, clau, rescat, República Catalana

Avui el Parlament de Catalunya ha donat llum verda a la proposta de pacte fiscal que ens atorgaria el dret a recaptar, gestionar, inspeccionar i liquidar tots els nostres impostos. De fet, CiU, ERC i ICV han mantingut la mateixa posició que van prendre a finals d’octubre de l’any passat al respecte.

Estic content per això? Sí, indubtablement.

Crec que aquest pacte fiscal serà acceptat pel govern de l’estat? No, per descomptat.

Aleshores, per què estic content? Doncs estic content perquè aquesta és una victòria ideològica molt important. Estic content perquè allò que ERC ja defensava fa més de vint anys, avui  ha estat defensat per una majoria parlamentària per primer cop. I encara estic més content perquè aquesta és una postura defensada per una amplíssima majoria social incloent-hi sindicats, entitats, agents socials, ciutadans i ciutadanes. Per tant, anem bé. I sobretot estic content perquè Catalunya ha demanat el què vol, sense dubtes ni rebaixes.

Celebro que CiU hagi optat per mantenir-se al costat d’una ERC ferma i també celebro que ICV hagi estat al costat del que demanda la ciutadania, malgrat el fet de sortir en una foto al costat de CiU i on no surt el PSC pugui ser una foto incòmoda. Un PSC que, d’altra banda, queda ubicat en un lloc allunyat del què vol una majoria social molt àmplia. Que s’ho facin mirar.

I fins aquí les alegries, perquè el que vindrà a continuació no serà fàcil. El full de ruta de Catalunya xocarà frontalment amb el full de ruta de l’estat espanyol. El PP ha traçat un camí recentralitzador que topa a gran velocitat amb les pretensions de Catalunya. L’espoli fiscal, insuportable, fa que justament en aquest moment el govern de Catalunya hagi de demanar un  rescat que es produirà amb els diners que l’estat ens pren any rere any. Ens rescataran amb els nostres diners; quina contradicció tan absurda. És per aquest motiu que Catalunya necessita un nou règim fiscal, de plena sobirania fiscal, amb una agència tributària pròpia. Però evidentment, això no ens ho donaran pas.

No obstant hem cremat l’última etapa en les relacions Catalunya-Espanya, tothom ho sap. Fins i tot l’Oriol Pujol ho ha expressat d’aquesta manera i tant de bó ho cregui així. És per això que Espanya ha atacat sistemàticament tot allò que defineix el model econòmic del nostre país. Primer ha estat el model de caixes català, afeblir la petita i mitjana empresa i els autònoms, rebentar el model comercial català de proximitat amb la liberalització d’horaris, negar-nos les infraestructures, escanyar-nos econòmicament. Ara, aquesta petició de rescat ens ubica on el govern espanyol del PP vol. Ara el món ens veu com una comunitat autònoma que s’enfonsa i que alhora forma part d’un estat que s’enfonsa. Ja podem anar a explicar que ens enfonsem perquè Espanya ens roba. El titular és un altre.

Per tant, davant aquest panorama només ens queda seguir elevant el llistó. L’alçada fixada en el pacte fiscal, que ERC hem defensat fins al darrer moment sense vacil·lacions, ja és història perquè no ens donaran ni aigua. Ara cal pujar un graó més i donar la veu al poble. El president Mas volia esperar a que la ciutadania fos prou madura per decidir el futur del nostre país. Doncs bé, el  moment ja ha arribat. La societat està prou madura i les necessitats fan que la convocatòria d’eleccions constituents i un referèndum posterior per la independència de Catalunya siguin una urgència nacional.

Per a PSC i PP aquest camí generarà fustracions. S'equivoquen. Aquest camí és un bri d'esperança emmig d'un moment molt complicat socialment.

La clau del secreter

El Parlament de Catalunya debatrà a finals d’aquest mes quina és la proposta de pacte fiscal que defensarem a Madrid. A la vista del que està passant i de l’actitud del govern del PP, el millor que podria passar és que el Parlament de Catalunya assolís un acord de màxims perquè molt em temo que, demanem el que demanem, serà massa. Per tant, posats a no aconseguir res, almenys hem de treure una imatge de fortalesa política i social que deixi ben clar que anem de debò. I ja cal que ens en sortim en aquest sentit perquè sinó se’ns pixaran a sobre, encara més.

La fortalesa que obtinguem ara ens permetrà afrontar amb més confiança els atacs indiscriminats que vindran des de Madrid. Perquè el que ens caldrà és confiança i seguretat en nosaltres mateixos.

I és que, mentre els catalans anirem a demanar (així ho espero) la caixa i la clau de la caixa, el més probable és que ells tirin ma d’una altra clau; la clau del secreter. Un secreter que consta d’almenys quatre calaixos.

El primer calaix conté els plans de recentralització de l’estat. Amb la crisi com a excusa, l’objectiu és desarmar de competències a les comunitats autònomes i, amb això, hi haurà un cop més cafè per a tothom. Però l’objectiu principal passa a ser, una vegada més, “el problema catalán”. El mateix ministre Montoro ha predit que Espanya recuperarà allò que no hauria d’haver perdut mai.

El segon calaix és el de les vergonyes. Aquest calaix és un tresor per a l’imperialisme espanyol. Conté les vergonyes que algunes figures polítiques i institucionals tenen amagades. Hi ha molts fronts oberts (Palau de la Música, Pretòria,...) i segurament el calaix en qüestió disposa de material suficient per a desmoralitzar el país. Aquest és un calaix que permet mantenir a ratlla a més d’un i a més de dos. Si premem molt, el calaix s’obrirà i ho farà amb la intenció de sembrar el dubte, de desprestigiar-nos com a país als ulls del món. De tant en tant ja hem comprovat l’efectivitat del seu contingut amb reunions secretes que han quedat al descobert en el moment oportú, per exemple.

El tercer calaix és el dels contactes personals. També en podríem dir el calaix dels botiflers. Hi ha també unes quantes figures d’aquest país que es moren de ganes d’enfilar-se al poder en alguns casos i de perpetuar-se uns anys més en d’altres. Ara em ve al cap el polític català més ben valorat a les Espanyes (que per algun motiu ostenta aquest guardó). Per descomptat, més enllà dels polítics, també cal tenir en compte figures rellevants del món econòmic i financer del país.

El quart calaix és el de la propaganda. El control dels mitjans és essencial en qualsevol guerra que tingui lloc al segle XXI i el govern de l’estat comptarà amb moltes aliances per tal de preservar la unitat d’una Espanya indivisible. Fins i tot algun dels mitjans a Catalunya podrien formar-ne part d’una aliança així.

Espanya te una mentalitat imperialista i, com a bons imperialistes, preparen la munició amb antelació. Ara però, penso que han comés l’error de mostrar-se arrogants. Aquest excés de seguretat podria ser una feblesa quan esclati el conflicte. Perquè el conflicte esclatarà més d’hora que tard. La ciutadania vol solucions als seus problemes i no acceptarà cap govern català que s’arronsi davant la situació. La pressió és alta perquè no tinc cap mena de dubte que el govern català coneix l’existència del secreter i és conscient que pagarà un preu per la gosadia. Però no li queda cap alternativa.

La clau la tindrà la societat catalana. En un moment en que es qüestionarà la credibilitat de les institucions del país, la societat ha de mantenir-se ferma i no defallir. Els grans canvis a Catalunya només poden venir de la ma de les classes populars. Les classes dirigents s’ho miraran amb una certa distància per tal de mantenir-se com a classes dirigents passi el que passi. Ara és l’hora segadors! Esmolem ben bé les eines! Però les eines han de ser les adequades en ple segle XXI. Han de ser les eines de la democràcia i el dret de decidir. 

El comerç de barri no es rebaixa

Aquesta setmana ha saltat, una vegada més, la noticia que el govern de l’estat vol instaurar la liberalització d’horaris comercials a Barcelona. I dic una vegada més perquè tant els governs del PSOE com els del PP ara i també quan governava Aznar ja ho van proposar.

La mesura afavoriria al comerç en general? La resposta és clara: No. Aquesta mesura afavoriria a les grans corporacions comercials que són aquelles que s’ubiquen en grans centres comercials però, alhora, perjudicaria greument el comerç de proximitat dels nostres barris i de les nostres viles.

Imagineu per un moment que sortiu de casa i aneu a passejar pels carrers dels vostres barris. És dissabte al matí i no hi ha ningú. Els cotxes aparcats ocupen els carrers però les voreres són gairebé buides. Només hi ha gent que va camí del metro per anar cap a altres indrets. La gent va a casa seva només per a dormir i poca cosa més. I quan torneu a casa cap al vespre sentiu aquella sensació d’inseguretat que provoquen els carrers buits. Quan veieu que de la cantonada surten 2 persones a les que no coneixeu opteu per canviar de vorera, per si un cas. Arribeu a casa amb la intenció de fer el dinar per l'endemà. Una amanida de pasta i un tall de pollastre arrebossat. Vaja... no us queda pasta per a l’amanida i ara hauríeu d’agafar el cotxe o el metro per anar a comprar-la.

Volem viure en un lloc així? O preferim viure en un barri més viu. Un barri on la gent gaudeixi de l’espai públic ocupant places i carrers i, per tant, més segur. Un barri on puguem trobar-hi de tot i ben a prop i, per tant, més sostenible. Un barri on puguem relacinar-nos amb els botiguers i botigueres i també amb la gent que hi va a les botigues, als parcs, a les cafeteries i, per tant, un barri més cohesionat socialment.

A tot això afegim que el 2011 el petit i mitjà comerç va generar 11.000 llocs de treball mentre a Madrid, amb els horaris liberalitzats, en va perdre 24.000; afegim que el comerç de barri, majoritàriament regentat pels seus propietaris, permet una certa flexibilitat que permet conciliar millor la vida laboral amb la familiar.

Tenir obert més hores no implica vendre més. Només suposa tenir obert més hores per a vendre el mateix. Un comerç que ja està molt tocat per la crisi no aguantarà una mesura com aquesta que implicarà un increment de despeses evident. Només afavorirà les grans corporacions.

A més, Catalunya te plenes competències pel que fa al comerç. Què hi pinta el govern de l'estat pretenent imposar una mesura en un lloc on no hi te competències?

La resposta d'ERC a Barcelona ha estat ràpida. El mateix dia que va saltar la notícia vam presentar una declaració institucional d'urgència en els 3 districtes de la ciutat on hi havia plenari. Vaig tenir l'honor de defensar-la i llegir-la a Horta-Guinardó. I el grup municipal ha demanat un ple extraordinari per tractar aquesta qüestió que considerem de vital importància perquè atempta contra el nostre model de ciutat i social.

ERC Barcelona hem endegat una campanya express per conscienciar de la gravetat del problema. Defensem un model de ciutat mediterrani, amb densitat i mixtura d’usos, més viva, més segura, més sostenible i, per garantir tot això, ens cal tenir un comerç de proximitat en plena forma, agrupat en eixos comercials que els permeti competir contra les grans corporacions.

Podeu visitar la web de la campanya “El comerç de barri no es rebaixa” i dir la vostra enviant un correu electrònic

32 anys d’escola innovadora, pública i catalana no mereixen un tracte així

L’escola pública d’Horta, el CEIP Mare Nostrum, pot perdre una de les 2 línies de primària que te actualment. Sembla que el Departament d’Ensenyament i el Consorci d’Educació de Barcelona ja han tirat pel dret amb aquesta mesura, això sí, sense explicar-la a ningú, ni pares i mares, ni membres de l’equip educatiu i directiu, ni al consell escolar.

La versió “oficial” és que el proper any el curs de P3 perdrà un dels dos grups però això no implica necessàriament una reducció de línies a l’escola. D’entrada no s’entén perquè es vol reduir a un sol grup el curs de P3 quan hi ha 32 sol·licituds realitzades en la pre inscripció. Això donaria un nombre de 16 alumnes per classe i cal recordar que la conselleraRigau va dir que volia mantenir la ràtio de màxim 25 nens i  nenes per aula però que no podia fer grups menors de 15. Aleshores on és el problema? Amb 32 pre inscripcions s’acompleix el mínim de 15 per aula i, en canvi, es vol fer un sol grup amb 28, superant en 3 la ràtio de 25.

Us heu adonat que no quadren els números? Com un grup de 28? Que no hi havia 32 pre inscripcions? Sí, però 4 són de fora del barri encara que han triat aquesta escola com a primera opció i les han desestimat amb una intenció clara.

Ens trobem davant d’una acció injusta per molts motius. El primer perquè representa una manca de respecte cap a una comunitat educativa que, al llarg de 32 anys, ha realitzat una tasca docent molt apreciada per les persones usuàries. Quan parlem d’escola pública de qualitat, en el CEIP Mare Nostrum en tenim un exemple clar. El segon per com s’està aplicant la mesura, sense explicacions sinceres, amb enganys, amb una manca de transparència que comença a ser un modus operandi habitual per part de la conselleria d’Educació. Em ve al cap el tancament a inici de curs de l’escola rural de Saldes amb unes formes molt semblants a les que estan emprant ara amb l’escola Mare Nostrum. El tercer perquè no hi ha justificació pel que fa al nombre d’inscripcions a les quals cal afegir 7 famílies més que han trucat a l’escola preguntant si hi havia places.

Avui, una representació de pares, mares, mestres i alumnes de l’escola aniran davant la seu del Departament d’Educació per a fer una acció reivindicativa. El motiu és perquè, malgrat han demanat entrevistar-se amb el mateix departament i també amb el Consorci d’Educació de Barcelona, no han rebut cap mena de resposta. L’única persona que ha accedit a fer una trobada és la regidora del districte.

El CEIP Mare Nostrum es va obrir fa 32 anys després d’una llarga lluita veïnal perquè Horta tingués una escola pública de primària. Han estat 32 anys de treball per consolidar-la com una escola innovadora i catalana. Segurament qui ha pres la decisió no ha tingut en compte res de tot això, però la seva obligació és atendre la demanda de l’escola i de les famílies i escoltar, perquè un polític que no escolta no és digne del càrrec que ocupa. Com a persona que s’hi dedica a la política em deceben aquests comportaments i com a pare de l’escola m’indignen profundament.